De les princeses i els seus prínceps idiotes

Hi ha tipus amb sort, també hi ha tipus amb sort que són idiotes. Són els prínceps afortunats que troben la princesa, no una princesa, sinó la princesa. I aquesta princesa vol que tinguin cura d’ella, i deixa que sigui aquest príncep el que es preocupi per ella i faci tota quanta cosa calgui per la seva felicitat. Però el príncep és idiota i la deixa escapar. La princesa no demana massa, només una mica d’atenció, una rosa blanca de tant en tant, un sopar, un viatge. No demana massa, de fet, massa poc i tot per ser una princesa tan bella i tan perfecta, una princesa tan disposada sempre al somrís ple i la mirada neta. Però el príncep és idiota i la deixa marxar lentament, com qui veu allunyar-se un branca en un riu de curs lent i cabdal ample, com pensant que quan faci falta podrà estirar una corda i agafar-la però que, quan s’adona, veu ja la branca navegant a mar oberta, a la recerca de nous móns. Hi ha tipus amb sort, però alguns són idiotes. Hi ha prínceps blaus que no entenen res, hi ha prínceps blaus que avorreixen a les plantes. La princesa no demana molt, li haurien de donar molt més del que vol, palaus i joies, l’amplitud del temps en l’espai sideral, les galàxies, amb les seves constel·lacions i la seva negra nit, encara que ella es conformaria amb un avió sobrevolant el Pas-de-Calais, però hi ha prínceps que són rematadament idiotes. I aleshores la princesa és trista, i la seva tristesa és la nostra tristesa i voldríem donar tota la nostra llum, sigui molta o poca, per il·luminar ni que fos un xic el seu rostre. Alguns prínceps són idiotes, d’altres no som idiotes però tampoc som prínceps, i la princesa es va consumint lentament en l’amarga foguera dels dubtes. Si una mirada pogués retornar el somrís al seu lloc, si un gest pogués esborrar els records dolorosos i els neguits vitals. És immoral permetre que hi hagi princeses tristes.