Londres

Sempre hi ha un no sé què de tornar a casa quan arribes de nou a Londres. Sempre un pessigolleig quan l'avió s'enlaira i sobrevola el Pas-De-Calais, direcció a les illes britàniques. Londres no és Europa, tampoc és Amèrica, és el pont perfecte, la gènesi de tot plegat. Sempre hi ha un no sé què de tornar a casa quan passeges per Londres. Avui me n'hi torno i és quelcom diferent, m'hi acompanyen dues persones molt especials que no hi han estat mai i que han contractat simbòlicament els meus serveis de guia i traducció. Mai han fet viatges tan lluny i segur que estan més nerviosos que jo, i envejo en part tenir aquests nervis de la meva primera vegada a Londres. La màgia d'Internet, dels vols econòmics, de les ganes d'enlairar-se, al final ha fet que vagi a Londres molt més sovint del que mai hauria imaginat i que en aquesta ocasió m'hi acompanyin els meus tiets. Donc gràcies a qui sigui per aquesta sort i no em queixo, ser jove, em sembla, no és pas tan difícil. Segur que ser adult ho és molt més. Me'n torno a Londres un parell de dies. Els ho explico, com sempre, a la tornada.