Viatges pagats

Vaig riure molt amb un comentari que un anònim -valent- em deixava l'altre dia. Insinuava que mons pares em pagaven els viatges -ja saben, aquella sentència final típica, sempre precedida per l'ús de la paraula “ridícul” o d'expressions com “sou uns prepotents”. El comentari d'aquest analfabet m'és igual, però, com que és habitual trobar-ne de similars al meu bloc i al dels meus amics no deixa de sorprendre'm que la parròquia pensi realment que som gent de pasta. Suposo que això està relacionat amb el fet que no solem escriure articles queixant-nos del preu de l'habitatge o a que no ens han llegit mai llençar arengues assassines contra especuladors i comerciants. Una lògica aplastant. No és que vulgui donar explicacions sobre la meva vida, però vaja, els viatges me'ls pago tots jo anant a treballar cada dia. No és cap mèrit, és simplement una qüestió de preferències: vull viatjar, no tinc calers, per viatjar fan falta calers, ergo treballo, fi de la història. Ara bé, me n'alegro molt per la gent a la que els pares els paga els viatges. Quan jo sigui pare espero haver guanyat molts diners per a que els meus fills puguin veure les ciutats que m'agraden sense haver d'estar un munt d'hores treballant. Em diverteix veure la ràbia que produeix en certes eminències del comentari blogístic el fet de tenir diners. Es veu que els calers dels pares no valen, es veu que tel's has de guanyar tu i que a més has de queixar-te molt i molt per demostrar que no en tens. Funny. Així que, com ja vaig dir-li a l'anònim analfabet, si els meus viatges els financessin els pares ho explicaria obertament, només per fer bullir la seva sang i la de tota la gent com ell. Per cert, Londres molt bé.