Doctor
El meu amic Xavi és metge i ara està fent la carrera de Matemàtiques, sempre li dic “Doctor”, ens coneixem des de fa ja molts anys, per aquesta dèria a aprendre a tocar la guitarra que compartim. Ahir els explicava això tan divertit sobre com la majoria de gent pot quedar-se en la primera part d'una frase si li crida l'atenció i oblidar-se de la resta de l'argument, i ja afegeixo ara que són capaços de deixar-te de parlar si no estan d'acord amb el que educadament exposes entre els seus crits esverats... Amb el Doctor és diferent, deu ser cosa de científics. Fa uns dies, compartíem taula amb sociòlegs i altres amics de lletres. Mentre tots s'indignaven amb la meva famosa afirmació “no crec que ningú m'hagi d'obligar a ajudar però ajudaria” el Xavi m'acostava el plat d'embotits i em deia que molt bé, però que ell creia que sí m'havien d'obligar. El meu valor suprem és la Llibertat i el seu la Igualtat. La resta no sap quin és el seu valor suprem. Jo crec que ningú pot tallar la meva Llibertat de no ajudar i ell creu que l'Estat està legitimat en tant que garanteix la Igualtat. Perfecte, m'encanta debatre així, quan ja tothom sap què és el que s'ha de debatre i quan no hi ha problema en compartir les mateixes braves en el fragor de la batalla. La resta no hi arriba, segueix dient-me assassí perquè defenso la meva llibertat de no ajudar, independentment de si la vull exercir o no. El Xavi s'avorreix amb la política i em diu que es vol comprar una guitarra nova, li segueixo la conversa però la resta encara està ancorada en la meva crueltat extrema. És una mica trist. El Doctor s'ha passat una pila d'anys estudiant fòrmules i entenent-les i ara encara segueix amb aquestes coses de l'àlgebra que mai he estat capaç de desenvolupar, té un debat seré i coherent. Em començo a plantejar si realment les ciències formals estan un pas per sobre de les socials. Potser també perquè ara el Xavi treballa a Andorra i guanya 10 vegades més que jo.
posted by Raül Alcón at 12:25 p. m.
8 Comments:
La disjuntiva sempre està en aquella frase que va dir Bakunin, que la llibertat sense socialisme és privilegi i injustícia, i que el socialisme, la igualtat sense llibertat és esclavitut i brutalitat.
Per raons ideològiques, crec que es pot arribar a les dos coses de forma prou eficient, això si, la llibertat, sacrificar-la per "obligació", és una brutalitat en si mateix.
Bueno com sempre desprecies els meus comentaris i, per derivació, a mi, insistiré.
Sé que em consideres intelectualment inferior -que "no arribo" dius-. En el comentari anterior et contestava una part del teu article perquè crec que és on està el problema del teu plantejament. I, evidentment, discutir si l'Estat t'ha d'obligar o no em sembla una collonada; és evident que sí perquè si no es produiria un clar dilema del presoner.
Però bé, sempre despreciant.
Pabbel, l'Estat em sembla fantàstic per la gent que vulgui tindre Estat, i pretengui viure sobre un sistema regit per tal organisme. També crec que la gent que prefereixi viure sense Estat i enfrontar-se a 1000 dilemes del pressoner per dia hauria de poder decidir-ho. El problema de l'Estat és que pretèn ser obligatori. Tot el que és obligatori coacciona la llibertat i és irònic per la igualtat. Qui decideix que és i que no és obligatori està per sobre de qui ha de cumplir l'obligació (ui, no sé ara si m'he liat)
Salutacions
El que no dius és que et va encantar que tots els histèrics aquells et diguessin assassí, salvatge, etc.
Canvia:
- Xavi per Guim
- Doctor per germà
- Guitarra per Bruce
I elimina això de que és matemàtic, treballa a Andorra i guanya no se quant i em recorda converses de fa un temps entre vostè i jo, oi? :P
Raül, fill de papà, has lligat!
Cony, què ha passat amb el comentari del Juli?
Es veu que els liberals teniu mol poc sentit de l'humor. En això no sou pas gaire diferents dels demoníacs comunistes estatalistes.
Com deia el gran Sukker: "ajo y agua"
Publica un comentari a l'entrada
<< Home