Propietat commutativa
L'argument clàssic que la gent sol esgrimir per contraatacar el meu liberalisme salvatge és el típic i tòpic “Oh! Verge santa! Si no estàs a favor de que l'Estat redistribueixi la riquesa vol dir que estàs a favor de deixar morir de gana un pobre home que perd la feina i té una malaltia i una dona alcohòlica i un fill tullit sordmud i un gos vell i un gat coix i un cotxe espatllat i una casa que cau!” La demagògia d'aquest argument no està precisament en l'extrem de la situació sinó en el fet d'inferir que jo vull deixar morir de gana aquest pobre home pel sol fet que afirmo que no crec en l'Estat del Benestar. No entenc perquè l'Estat podria obligar-me a ajudar aquest home. Però, aviam, jo sóc algú més o menys civilitzat i, per tant, a nivell genèric no dubtaria en ajudar aquest senyor desgraciat. Tu ho expliques argumentant d'una manera més o menys correcta però entenedora: “no vull que ningú m'obligui a ser solidari/bona persona, però no vull que aquest paio mori”. Però tant se val, l'interlocutor segueix parlant de la dissort d'aquell pobre home i cada cop afegeix més elements dramàtics a la seva miserable vida. Ara el fill tullit s'ha atrapat amb l'heroïna. La gent no m'acaba d'entendre quan explico que hi ha una diferència substancial en el plà teòric i en el pràctic. Jo no crec que ningú m'hi hagi d'obligar, però ajudaria. El debatent mitjà se sol quedar en el “no crec que ningú m'hi hagi d'obligar” i no és capaç de passar d'aquí. Si defenses la teva llibertat de ser mala persona automàticament t'hi converteixes. Divertit. La gent s'exalta de seguida i és queda amb la primera part del que dius. És inútil seguir. Potser la propera vegada que em trobi algun biopijo d'aquests que està tan preocupat a salvar el nen vietnamita que li cus les sabatilles que són l'última moda de la casa okupa, canviaré l'ordre de la frase i li diré que jo ajudaria, però que no vull que m'hi obliguin. Aviam si així ho entén.
posted by Raül Alcón at 12:00 a. m.
7 Comments:
Compte, jovenet, que més alts que tu han caigut. I al meu poble he vist fent cua a Càrites fills de gent que fabriquejava i que es menjava el món.
I aprofito per fer-te una pregunta: en aquest idílic món teu sense estat, qui s'encarregaria de fer les carreteres, qui pagaria les carreteres?
Benvingut, Juli.
Heus ací l'exemple perfecte per il·lustrar l'article. Fas veure en tot l'escrit que no és que tu personalment estiguis en contra del que fa l'Estat, sinó que creus que no està legitimat per fer-ho, però la gent continua quedant-se amb que tu el que vols és que no hi hagin carreteres.
El fet que l'Estat sigui clarament més eficient que l'empresa privada per construir carreteres -bàsicament per no omplir el planeta d'asfalt- és un argument definitiu per acceptar la legitimitat de l'Estat? Jo prefereixo que les carreteres les faci l'Estat, però no entenc perquè haig d'obligar a algú que no vulgui, a pagar impostos per fer-les. Res més. Però si vols pots continuar explicant-me aquestes coses de Càrites que passen al teu poble amb fills de gent que fabriquejava i que no sé massa què tenen a veure amb el meu modestet article.
M'agraden aquests articles perquè demostreu -parlo dels neoliberals postadol·lescents- que seguiu pensant sempre sempre amb el melic. No fa falta anar tan lluny a buscar cap pare de família desgraciat home!
Imaginem-nos tots plegats al bó del Raül en un Estat liberal d'aquests que propugna. Imaginem a més que, desgraciadament i toquem fusta, no té família propera. Com totes les universitats són privades -véase precios estándard ESADE-, no es pot permetre estudiar-hi. Treballa de cambrer -només té estudis fins a la ESO- i 8 hores diàries, de sol a sol. Amb penes i ajuts -de fet sense ajuts- aconsegueix pagar 20 m2 de lloguer i l'assegurança (privada) mèdica. Per no tenir no té ni ordinador; i per tant no escriu cap blog. No té futur, ni lloc on desenvolupar el seu talent (que reconeixo que en té).
El problema que teniu els neoliberals -i no, no em cansaré de repetir-ho- és que sempre heu tingut un plat a taula i un sostre. I no podeu entendre ni mirar què passaria en cas que no tinguessiu cap de les dues coses per circumstàncies alienes a les vostres capacitats. Mai heu estat darrera del vel d'ignorància de Rawls, ni tan sols us ho plantejeu. És una qüestió d'egoïsme i de falta de perspectiva. Com el nen que exigeix (no demana) regals de reis que després no vol compartir.
Espero pel bé de tots -i pel de la justícia- que mai arribem a un món així. I també espero que algun dia us pareu a pensar des de fora dels vostres confortables melics d' universitaris benestants.
Salutacions!
PD: I, per cert, l'obligatorietat de contribuir es produeix perquè en cas contrari ens trobaríem claríssimament davant d'un cas de dilema del presoner.
Heus aquí en Pabbel, tornant a demostrar que la gent es queda en la primera idea de la frase "no crec que l'Estat m'hi hagi d'obligar, però ajudaria". La teva és tota una exposició del que tu consideres just -em sembla bé- amb una mica de demagògia, ja que l'Estat no redistribueix la riquesa només dels rics cap als desgraciats que tu expliques. Però bé, això no és l'important, l'important és que jo no estic dient que no em sembli moral i de bona educació contribuir a que algú sense recursos tingui oportunitats, l'única cosa que estic dient és que no sé perquè l'Estat t'ha d'obligar a fer-ho si no vols. Diu Williams que "quina part del meu sou et correspon a tu i perquè" una altra cosa és si després el professor Williams vol agafar el seu sou i repartir-lo íntegrament entre la societat.
Espero que ara hagi quedat més clar, salutacions!
Pensava que havia inclòs una post data...
Sento entrar tard però m'he quedat en el tema aquest que tant m'empipa d'ESADE (no he continuat llegint Pabbel).
El tema és que, en aquest cas concret, a ESADE no cal ser ric per entrar-hi, de fet, pots ser ben pobre que hi entraràs gratuïtament. Això sí, saps com? Havent demostrat en el teu historial d'estudis que ets una persona excel·lent. Així es fomenta que la gent sigui alguna cosa digna en aquesta visa. Ah, per cert! També us deveu pensar que tenint els calés tothom entra a ESADE (i qui diu ESADE diu qualsevol universitat privada excepte Abat Oliva, com en els anuncis de diari). Aneu errats doncs s'exigeix no només la selectivitat sinó unes proves d'accés on no et pregunten el teu número de compte precisament...
I em fot una ràbia espantosa -com també ha demostrat en Raül- que us penseu que ens encanti veure gent morint de gana. Perquè, és clar, segur que a tu t'ha faltat el plat a taula!
No es tracta d'això Pabbel, no ens ha de faltar el plat a taula per veure com està el món! Però avui, quan he vist la quantitat de calés que m'ha fotut l'Estat per la Seguretat Social i per l'IRPF m'ha agafat un cabreig de collons!
Publica un comentari a l'entrada
<< Home