El cercle màgic

El cercle màgic es completa quan s'apaguen els llums i, entre la cridòria, l'home -per identificar-lo d'alguna manera- ens pregunta si estem vius. Extasiats, responem que sí, que mai no ho havíem estat tant. Després tot passa molt de pressa, un terratrèmol sonor, un autèntic huracà al damunt d'un escenari. Una màquina de fer rock and roll -per dir-ho també d'alguna manera- perfectament engreixada que va fent sonar himne rere himne. Que si estem vius, ens pregunta, i ens sona com irònic tenint en compte que allò és la vida per nosaltres. Han estat mesos, anys aquesta vegada, d'esperar aquest moment de glòria, efímer pel que fa al tangible, però etern en les nostres ànimes fidels. Molta gent no ho entén, la veritat és que no m'importa i fins i tot ho comprenc. El cercle màgic es completa, però de seguida se n'obre un altre perquè qui hi va sempre torna. Qui és present quan s'apaguen els llums i presencia aquella explosió d'electricitat mai és capaç d'abstenir-se d'una hipotètica tornada. La banda marxa de l'escenari després de desafiar la rutina en les terres ermes, però sabem que tornarà per acabar d'enderrocar les poques coses que encara fossin en peu. Tot és tan ràpid que fins el dia següent no ho paeixes. És clar que, de vegades, el dia següent només és una data que hem marcat al calendari per tornar a esdevenir presoners del rock and roll. Qui hi va torna, indefectiblement. Quan el cercle màgic es tanca de seguida se n'obre un de nou. Ara ja falta molt poc.