Communiqué, un disc de Dire Straits

Eren els 70 i el Rock and Roll -suposo- encara estava lluny de ser el circ mediàtic que és ara quan els Dire Straits van tancar-se a un estudi a les Bahames per gravar el seu segon treball. Incomprensiblement per mi, Communiqué ha passat a la història com un dels pitjors discos dels Dire Straits. Al menys en el més profund del meu cor, el foc que, com tresors, les seves cançons guarden, no s'apagarà mai. Les guitarres de Mark i David Knopfler sonen amb la urgència i la desesperació necessàries per elevar un disc des del nivell de fantàstic fins al d'obra mestra. La realitat és que cap altre disc d'aquesta magnífica banda londinenca m'ha sonat mai tan sincer, tan cru, tan refotudament genial com em sona el Communiqué. Aquest disc va ser una de les darreres oportunitats -abans que Knopfler es quedés atrapat en els seus riffs de guitarra- de sentir unes increïbles guitarres acústiques que la música no ha recuperat fins el Golden Heart, disc en solitari del bó de l'escocès. Communiqué no té massa a veure amb el só típic de Dire Straits, no hi ha cap indici del que vindria després, dels també magnífics Making Movies i Love Over Gold. És un àlbum que segueix la tònica del primer treball -Dire Straits- i que tanca una época gloriosa de la banda britànica. Cada pista d'aquest LP és una joia, cada cançó una demostració de genialitat urbana d'un Knopfler en un estat creatiu imparable, propietari d'una inspiració que semblava il·limitada. Després hi ha la instrumentació innocent i immillorable de John Illsey al baix i Pick Withers a la bateria, amb un memorable final signat pel darrer a News. Communiqué guarda entre els seus solcs 9 cançons imprescindibles, 9 cançons que formen part de la història del Rock and Roll. Des de la brillant introducció que suposa Once Upon a Time in the West, fins l'apagada de llums progressiva, lleugera i relaxant de Follow Me Home, el ritme és perfecte. Tots els tempos semblen estar estudiats perquè el disc afecti l'ànima en la mesura adequada, donant les pincellades exactes, ni una de més ni una de menys. La intensitat es concentra al cor del disc, amb Lady Writer i Angel Of Mercy per bandera i després es desinfla amb un control perfecte, lliscant per Portobello Belle, Single Handed Sailor i Follow Me Home. I les lletres, les fantàstiques petites odissees urbanes del Communiqué no tenen cap més pretensió que buscar la bellesa en sí mateixes, són les perfectes lletres del Rock and Roll més innocent i pur. Encara no he trobat cap disc que em vingui més de gust sentir al cotxe, mentre condueixo per carreteres obertes, i els asseguro que n'he provat molts Tinc el Communiqué en l'altar dels discos, com ja hauràn notat. Sens dubte, un dels meus àlbums preferits.

Where do you think you're going? - Dire Straits (Communiqué)