dilluns, d’octubre 19, 2009

Charles Trask

I aleshores van arribar els dies solitaris a la vall de Salinas. La meva mare va morir d'esgotament, i el pare va marxar a treballar pel President poc després que el meu germà Adam se n'anés a fer el soldat. Vaig tenir cura de la granja, però em sentia molt sol. La brutícia va anar guanyant tots els racons on abans hi regnava la lluentor, i poc a poc vaig començar a sentir sons dins la casa buida. Començaven als capvespres, i no paraven en tota la nit. Sentia el sorolls que feia la meva mare, els sentia com si hagués tornat. Però amb la primera llum de l'alba desapareixien. Anava al poble un parell de nits al mes, però no em trobava a gust. Vaig llegir i vaig pensar molt, vaig escriure el que vaig poder. Vaig penedir-me de tantes coses que no podria dir-les totes. Trobava a faltar al meu germà, l'enyorava i em sentia culpable d'haver-lo envejat, d'haver-lo fet sentir malament simplement perquè el nostre pare el preferia a ell. Els dies passaven lents i al capvespre sentia por, en aquesta granja enmig de la vall de Salinas. Gairebé vaig oblidar-me del meu nom: Charles Trask.

diumenge, d’octubre 18, 2009

Demòcrates de debó

La convenció del Partit Republicà del 2004 hauria de servir per a que el món aprengués alguna cosa sobre la democràcia. L'aleshores senador demòcrata i ex-governador de Georgia, Zell Miller, va prendre el micròfon l'1 de setembre i va criticar durament la política antimilitar del candidat del seu propi partit; el també senador John Kerry. Amb llenguatge dur, i amb aquell encant que només tenen els polítics de la vella escola, Zell Miller va mostrar el seu suport incondicional al President George W. Bush que, per suposat, va guanyar la seva reelecció.
A Catalunya, si un diputat vota en contra de la tendència del seu partit ja pot anar fent les maletes. Així que ja saben que, si van a votar, en tenen prou amb mirar qui és el primer de la llista; la resta està formada únicament per replicants. Això sí, quan surtin del col·legi electoral, no s'oblidin de recordar com de sana i refinada n'és la democràcia catalana. Jo, entretant, em quedaré a casa mirant per enèssima vegada l'espectacular discurs de l'oncle Zell a la Convenció Republicana del 2004 i imaginant que, un dia, Montilla donarà suport a Convergència i ningú no s'espantarà. Sí que és veritat que aquest és un país petit.

dimecres, d’octubre 14, 2009

En campanya amb Teddy Roosevelt

El President Theodore Roosevelt estava immers en la bogeria dels darrers dies de la campanya per la seva reelecció quan un dels seus assistents va tenir una idea que semblava magnífica: imprimir milers de fulletons que incloïen una fotografia de Roosevelt per a repartir-los des del tren amb que el candidat recorria els Estats on ho tenia més difícil. La foto triada l'havia feta el fotògraf Moffett, de Chicago i era perfecta. El que no van saber els assessors de campanya fins que no van rebre les impressions era que, a peu de foto, un petit text indicava que el copyright de la imatge pertanyia als estudis Moffett, els quals, per cert, no havien vist ni un dòlar. Era massa tard per a imprimir nous fulletons, i impossible desplaçar-se fins Chicago per a negociar el preu de la fotografia. George Perkins, gerent de campanya de Roosevelt, veient que el temps sel's tirava a sobre, va telegrafiar Moffett i li va explicar la situació: “Estem triant una fotografia per a incloure en els nostres fulletons, la publicitat que aconseguirà l'estudi escollit serà enorme i ens agrada molt la seva fotografia. Quant estaria disposat a pagar-nos per a que la triem?”. I així fou com la campanya de Teddy Roosevelt no només es va estalviar una quantitat impensable de diners per culpa d'una terrible errada en la tria de la fotografia sinó que, a més, es va embutxacar 250 dòlars d'un Moffett que saltava d'alegria en pensar en la publicitat que havia comprat per aquella irrisòria quantitat. No cal dir que el President Roosevelt va ser escollit amb un dels landslides més amplis que es recorden en la història electoral americana.

dimarts, d’octubre 13, 2009

Ara i abans

Krustagroup
Aquest matí totes les televisions anaven ben plenes de que el President Zapatero estigués a la Blair House, preparant-se per a visitar el flamant Nobel de la Pau i comandant en cap de les forces armades dels Estats Units d'Amèrica. Tot és rebombori i alegria perquè Espanya torna a estar a la primera línia del panorama polític internacional. Em resulta còmic que el que ara sembla una fita gairebé inassolible i digne dels més alts reconeixements fos, no fa tant de temps, una cosa ben habitual i severament criticada per opinadors, periodistes i altres espècies que fiquen el nas a la política Espanyola amb certa regularitat. No estaria de més que ens expliquessin quines són les diferències entre les trobades de Bush i Aznar i les d'en Hussein i Zapatero i perquè el que abans semblava una provocació és avui un pas cap a l'esperança de la construcció d'un món millor o no sé què. Que jo sàpiga, l'exèrcit americà segueix immers en les mateixes campanyes bèl·liques d'aleshores i el servei d'infermeria espanyol, si fa no fa, també. Potser l'única diferència és que ara la Casa Blanca menteix obertament quan diu que tancarà Guantànamo, o que de ben segur que a en ZP no li deixaran posar els peus sobre la taula de la saleta.

dilluns, d’octubre 12, 2009

Debatre

La gent que em coneix bé em pregunta com és que cada vegada entro a menys debats. La resposta és molt clara: no hi ha amb qui debatre. Conec un percentatge ridícul del pastís del saber, i com que sóc fan de la veritat i gaudeixo aprenent i pensant, abans m'agradava molt debatre, fer valer uns arguments contra els altres; reconec que de vegades amb vehemència, però amb una vehemència que responia únicament a la meva voluntat de convertir el debat en alguna cosa més divertida que una simple enumeració de motius. Però ho deixo, em retiro, no en vull saber res més.
Han acabat amb la meva paciència aquells que, fins i tot coneixent una part del pastís més grossa que la que jo conec, desconeixen -o decideixen violar- absoluta i meridianament les normes d'un debat. N'estic tip, de que cada vegada que defenso una posició aparentment conservadora sobre algun assumpte, l'arma esgrimida contra els meus arguments sigui dir que sóc un convergent prepotent. Jo no sóc convergent, perquè no sóc socialista ni moderat, tampoc nacionalista. Però, encara que ho fos, encara que fos el més compromès amb el partit dels convergents, seria això motiu suficient per considerar que els meus arguments son invàlids? Bull l'aigua a temperatures diferents -vigileu amb el dit i la lluna, santornem-hi!- en funció de qui enuncii la sentència? La distància entre Barcelona i Nova York varia en funció de qui la mesura? Doncs la gent, en general, fa servir aquest plantejament per anul·lar els arguments d'aquells qui creuen que pensen de forma diferent a ells i, a sobre, quan ho han fet ja no els pots fer sortir d'aquí. De vegades cometo l'errada d'entrar a justificar perquè no sóc convergent, i aleshores la controvèrsia muta i el debat mor per sempre, creant l'efecte òptic d'una victòria argumental de les hordes de gent que no té ni idea de qui és i què va escriure Arthur Schopenhauer.
Deixo els debats amb sectaris capaços d'obviar qualsevol mena d'argument en atenció a la condició política que ells creuen poder imputar al seu contrari, deixo els debats amb gent fanàtica de la mutatis controversia i la fal·làcia ad hominem. I, per tant, es pot dir que gairebé deixo els debats.
Queden, sortosament, les llargues tertúlies-debat sobre peculiaritats de la Presidència dels Estats Units amb gent amb la que sí es pot debatre, sempre plenes d'acudits i demagògia interna, amb l'únic propòsit d'exercitar, ni que sigui una miqueta, el cervellet.

diumenge, d’octubre 11, 2009

El dret a ignorar l'Estat

As a corollary to the proposition that all institutions must be subordinated to the law of equal freedom, we cannot choose but admit the right of the citizen to adopt a condition of voluntary outlawry. If every man has freedom to do all that he wills, provided he infringes not the equal freedom of any other man, then he is free to drop connection with the state - to relinquish its protection and to refuse paying toward its support. It is self-evident that in so behaving he in no way trenches upon the liberty of others, for his position is a passive one, and while passive he cannot become an aggressor. It is equally self-evident that he cannot be compelled to continue one of a political corporation without a breach of the moral law, seeing that citizenship involves payment of taxes; and the taking away of a man's property against his will is an infringement of his rights. Government being simply an agent employed in common by a number of individuals to secure to them certain advantages, the very nature of the connection implies that it is for each to say whether he will employ such an agent or not. If anyone of them determines to ignore this mutual-safety confederation, nothing can be said except that he loses all claim to its good offices and exposes himself to the danger of maltreatment - a thing he is quite at liberty to do if he likes. He cannot be coerced into political combination without a breach of the law of equal freedom; he can withdraw from it without committing any such breach, and he has therefore a right so to withdraw.

Herbert Spencer, Social Stastics

Ho poso en ploma de Herbert Spencer per veure si així se m'entén. Des de fa ja molt de temps que explico que tots i cadascun dels arguments que es presenten per a sustentar la legitimitat dels governs sobre tots els seus súbdits es poden desmuntar preguntant únicament perquè s'hi ha de sotmetre algú que no vol. Com diu Spencer, si l'home és lliure és també lliure per no acatar la disciplina d'un sistema i pot fer-ho perfectament sense lesionar la llibertat d'un altre. El problema rau en què el paradigma no ens permet rebutjar la protecció Estatal --sense acabar engarjolats, és clar-, precisament perquè la colla d'indocumentats que recolzen la tirania que ens mana pensa que rebutjar la protecció socialdemòcrata i deixar de pagar impostos implica una violació de la llibertat de tercers, cosa a totes llums falsa. I és així com anem trampejant des de fa ja uns quants segles i l'Estat ens esclavitza i ens mangoneja tot el que pot i més sense permetre'ns una sola possibilitat de defensar-nos.

dissabte, d’octubre 10, 2009

Després de morts

Rellegeixo el petit conte de Pere Calders en què es relaten les peripècies del senyor Passans i Rodavi per a fer-s'ho venir de forma que, esperonats per les particularitats del seu testament, tots els seus familiars es desfacin en gestos d'afecte en vers ell fins el dia de la seva mort. I em recorda, tot això, una de les mostres més grans de la misèria de la redistribució que defineix aquest tros de terra en què vivim com una presó de mar i muntanya: la regulació de les herències i llegats. I és que, benvolguts lectors, cada vegada que sento parlar de l'absurda figura jurídica de les quotes llegítimes en el repartiment de les herències noto aquella característica salivera prèvia al vòmit. L'Estat ens persegueix fins i tot després de morts. És increïble que, fins i tot criant malves, l'enorme aparell redistribuidor ens obligui a lliurar una part dels nostres calers a aquells qui ell designi. I què passa si vull donar tot el que tinc als pobres nens de l'Àfrica que moren de set mentre nosaltres rebem tractaments mèdics de luxe? I què passa si vull que em construeixin un temple funerari a l'estil egipci? Doncs que no puc perquè el papa-Estat ha decidit que no, que no sóc prou madur per a decidir què vull fer amb el meu patrimoni. Per si no en tinguéssim prou amb tributar en totes les modalitats possibles al llarg de la nostra amarga existència en aquest cau miserable, ens hem de sotmetre també des del més enllà.
No sé vostès, però jo cada vegada admiro més la gran Leona Helmsley que, farta de que els seus familiars li fessin la punyeta, va llegar gairebé tota la seva fortuna a la seva mascota. Pagar impostos es de gent petita, deia...

dimecres, d’octubre 07, 2009

El camí a la llibertat: Nozick i l'analfabetisme funcional

La clarividència de Robert Nozick en explicar els més elementals conceptes del repartiment just colisiona frontalment amb la incapacitat cognitiva dels qui creuen en la vigència de la redistribució centralitzada. Diu, el nostre teòric de la justícia de capçalera, que el que cadascú rep ho rep d'algú altre a canvi d'alguna cosa o com un regal. Aquesta sentència tan simple i breu hauria de servir de fonament per a tot un ideari político-filosòfic que acabaria amb el llastre pessadíssim del comunisme i les seves variants -socialdemocràcia-; però no. Intoxiquem els estudiants de dret amb lectures d'un sobrepassat John Rawls i amaguem Nozick per la seva perillositat. Alguns pocs es fan amb una còpia d'Anarchy, state and utopia, però tant és, perquè simplement no són capaços de comprendre el finíssim argumentari de l'estudiant de Harvard que va revolucionar la filosòfia de la justícia. Que no siguem lliures és el resultat d'una senzilla equació on el nivell de comprensió lectora és una de les variables. I és que el problema no rau en que Nozick s'ignori a les facultats de dret, perquè també s'ignora l'obra directa de Marx i tot i així els carrers estan plens d'entesos en la matèria. El problema és que qui llegeix Nozick no l'entén, de la mateixa manera que l'estudiant mitjà de Batxillerat és completament incapaç de comprendre la irregularitat de la línia temporal en les novel•les del fantàstic Muñoz Molina, o igual que un elevadíssim tant per cent dels graduats en ESO creu fermament que la capital dels Estats Units és Nova York.
Els arguments de Nozick són incontestables i fan inútils quilòmetres i quilòmetres de prestatges on es desen milers de llibres que sostenen insubstancials teories que intenten respondre sense èxit la famosa pregunta del professor Williams quina part del meu sou et pertany a tu i perquè. Ara només cal que s'entenguin.
El camí a la llibertat passa, doncs, per la complicadíssima tasca de fer que la societat aprengui a llegir i escriure.