"If the glory can be killed, we are lost"

“I don't know how it will be in the years to come. There are monstrous changes taking place in the world, forces shaping a future whose face we do not know. Some of these forces seem evil to us, perhaps not in themselves but because their tendency is to eliminate other things we hold good. It is true that two men can lift a bigger sone than one man. A group can build automobiles quicker and better than one man, and bread from a huge factory is cheaper and more uniform. When our food and clothing and housing all are born in the complication of mass production, mass method is bound to get into our thinking and to eliminate all other thinking. In our time mass or collective production has entered our economics, our politics, and even our religion, so that some nations have substituted the idea collective for the idea God. This in my time is the danger. There is great tension in thw rold, tension toward a breaking point, and men are unhappy and confused,
At such time it seems natural and good to me to ask myself these questions. What do I believe in? What I must fight for and what must fight against?
Our species is the only creative species, and it has only one creative instrument, the individual mind and spirit of a man. Nothing was ever created by two men. There are no good collaborations, whether in music, in art, in poetry, in mathematics, in philosophy. Once the miracle of creation has taken place, the group can build and extend it, but the group never invents anything. The preciousness lies in the lonely mind of a man.
And now the forces marshaled around the concept of the group hace declared a war of extermination on that preciousness, the mind of man. By desparagement, by starvation, by repressions, forced direction, and the stunning hammerblows of conditioning the free, roving mind is being pursued, roped, blunted, drugged. It is a sad sucidal course our species seem to have taken.
And this I believe: that the free, exploring mind of the individual human is the most valuable thing in the world. And this I would fight for: the freedom of the mind to take any direction it wishes, undirected. And this I must fight against: any idea, religion, or government which limits or destroys the individual. This is what I am and what I am about. I can understand why a system built on a pattern must try to destroy the free mind, for that is one thing which can by inspection destroy such a system. Surely I can undesrtand this, and I hate it and I will fight against it to preserve the one thing that separates us from the uncreative beasts. If the glory can be killed, we are lost.”

(John Steinbeck; East of Eden, 1952)

Llegeixo John Steinbeck perquè m'apassiona la seva forma d'explicar històries, i no per les seves visions político-filosòfiques. Però crida molt l'atenció que, al crepúscle de la seva carrera i en la que ell mateix va considerar la seva obra magna, el geni de Salinas, California, abandonés en aquest fragment el seu passat vinculat al socialisme i a la lluita sindical per escriure una gloriosa oda a la ment de l'ésser humà.

To be a neocon

Tot i que no em molesta, m'intriga profundament quin és el motiu pel qual desenes de comentaristes ens acusen, a alguns dels meus amics i a mi, de ser neocons.
El terme es pot descomposar en dos conceptes: “nou” i “conservador”, que crec que difícilment s'ajusten al que nosaltres exposem en els nostres escrits. Aquesta convicció nostra de que és completament il·legítima qualsevol immisió estatal en les nostres vides no és precisament una noció conservadora de la política. Justament, em sembla, és el més revolucionari que es pot aportar a l'estèril debat polític actual, que es troba, en general, embarrancat en discussions relatives a la quantitat justa de la subvenció -vigilin amb el dit i la lluna, si-us-plau-.
Acabar amb l'Estat del benestar no conserva en absolut l'status quo del sistema, sinó que el fa saltar pels aires, juntament amb la descomunal massa de pseudointel·lectuals ancorats per complet a l'establishment del moment.
És per això que em sobta força anar rebent amb regularitat comentaris que afirmen que no sóc més que un neocon. D'una banda perquè això no és cert i, de l'altra -i això és un altre tema-, perquè aquest tampoc és un argument vàlid per desmuntar arguments. Això és mentida perquè ets neocon = Això és mentida perquè fas 1'82m d'alçada.

Mossad i Dret Internacional

Després d'escriure el darrer post sobre les negociacions amb pirates i terroristes vaig estar rellegint la història de l'espectacular Operació Yoni, en la que el Mossad va liquidar els terroristes que van segrestar un vol d'Air France ple de jueus i se'l van endur a Uganda.
Després del raid, els serveis secrets israelites van ser durament criticats i la controvèrsia va arribar a les Nacions Unides, on alguns Estats van demanar que es condemnés Israel per haver violat el Dret Internacional, concretament trepitjant la sobirania del govern d'Uganda -el qual, per cert, va assassinar una de les hostatges del vol quan aquesta va ser ingressada a un hospital del país-.
Particularment, ja em costa força això d'acceptar el Dret intern, però això de l'Internacional sí que no té nom. El Dret es basa en què una força superior pot coaccionar-te per a que compleixis els seus preceptes i ajustis el teu model de conducta a un ordenament. És a dir, si no pagues els impostos et fotrem a la presó, etc. No sé quina és la força superior que pot compelir un Estat a complir mandats internacionals. Estic d'acord en que, en determinades ocasions, els Estats arriben a consensos en forma de Tractats que, relativament, els obliguen a sotmetre's a les normes que s'hi recullen. Però, és clar, els Estats ratifiquen aquests tractats de forma voluntària i, de la mateixa manera, poden apartar-se dels mateixos, a diferència dels ciutadans d'un Estat, que no tenen manera possible de renunciar als designis del Dret imperatiu intern. Lògicament, quan un Estat deixa de complir mandats de la comunitat internacional, pot ser víctima de determinats bloquejos econòmics o fins i tot objectiu de represàlies militars, però aquesta perspectiva només hauria d'espantar als que hi poden sortir pendent. Entenc que no és el cas de l'extremadament poderós Estat d'Israel.
Així les coses, no m'estranya que el Mossad no fes ni cas de tota aquesta història de la sobirania ugandesa i dugués a terme l'espectacular i exitosa operació que va acabar amb el captiveri de prop d'un centenar de ciutadans lliures i, de passada, amb la vida d'un bon grapat de terroristes i soldats ugandesos que s'havien dedicat, entre d'altres coses, a separar els passatgers en jueus i no jueus.
Ja m'agradaria a mi tenir el Mossad i no el Zapatero que paga rescats als simpàtics pirates de Somàlia.

(No) Negociar amb pirates

No conec amb precisió com s'ha alliberat el pesquer Alakrana, i el primer que vull dir és que m'alegra molt veure que ha acabat el calvari de famílies i mariners.
Ara bé, dit això, espero que el govern espanyol no hagi pagat ni un dòlar pel rescat. Suposo que els sona allò de les pel·lícules: “¡Este gobierno no negocia con jodidos terroristas!”. Molt se ne'n riuen, però alerta que és molt seriós. Entenc que si tens un familiar segrestat per una colla de pirates salvatges i despiatats vulguis que el govern pagui fins el darrer cèntim del que demanen, però establir un precedent així és terrible. Si jo fos pirata -i si efectivament Espanya ha claudicat- tindria molt clar quins són els vaixells a abordar. Qüestió d'incentius, suposo. Si tens dues pomes iguals i una està a tres metres d'alçada i l'altra a un, quina n'agafes?
Personalment, crec que la manera més saludable de negociar amb pirates i terroristes és fer-ho amb metralladores, tancs, submarins, bombarders i aquells curiosos dispositius atòmics que dibuixen bolets a l'horitzó. També m'han inspirat sempre les històries gairebé cinematogràfiques de cossos especials que, en una operació llampec, acaben amb tots els segrestadors i alliberen els hostatges sans i estalvis. Potser no és la forma més neta de fer-ho, ho sé, però prefereixo que si un pirata pensa en segrestar una nau imagini sang i explosions abans que un numeret amb una pila de zeros a un compte de les Seychelles. Deu ser menys motivant.
Així que espero que el govern espanyol no hagi pagat ni un dòlar; pel bé dels mariners que ara mateix pesquen a l'Índic, dels qui viatgem en avió i, en general, de la societat a qui diuen protegir. I, si ho ha fet, hauria d'explicar a la família de Miguel Ángel Blanco perquè els presoners etarres no dormen a Euskal Herria. O no?

Insomni. Gat negre. Núvol alt.

Em passa sovint. Me'n vaig al llit aviat i de seguida caic en una son aparentment profunda però em desperto quinze minuts més tard com si hagués dormit durant moltes hores. No paro de girar sobre el llit i entro en un estat de nervis a l'estil del peix que es mossega la cua. De vegades, potser, és la conseqüència de la imminència d'un viatge, del comentari d'un amic que torna a la meva ment amb mil significats nous, d'una trucada sense resposta o de la perspectiva d'un dia dur que m'espera. D'altres vegades simplement em passa perquè sí. I aleshores em llevo i em planto davant de l'ordinador, m'imagino que sóc un gat negre que creua la ciutat, o un núvol que viatja just sota els estels. I cada minut que passa em sento una mica més despert, i una mica més neguitós imaginant-me una nit en blanc. Poso música i m'empasso les pastilles de dormir; res. Potser una mica de marihuana ajudaria, però fa mandra començar a liar. Obro un llibre i m'hi poso, però jo no sóc d'aquells que es queden clapats davant d'una bona història. Durant les hores mortes de la matinada penso molt, i retorçat com sóc, arribo a conclusions que més val no explicar sobre gairebé tot. Me'n torno al llit, però no aguanto ni cinc minuts. Amunt i avall, gira que gira i no deixis de girar. He trobat els textos que presentava als jocs florals de l'institut, quina gràcia. Un dia d'aquests, penso, m'enfilaré per les teulades com el gat negre que abans deia i miraré la ciutat des de l'alçada. El día que no pueda más voy a cambiarte por un puñado de estrellas que no me dejen mirarte. Al final m'adormo, ja molt tard, i l'arribada del matí següent és una autèntica tortura. Mentre esmorzem, mon pare diu que no ha dormit gens. Mon avi tampoc no ha dormit bé en sa vida. Genètica.

Finestra sense vistes

Des de la finestra per la que miro tan sols veig un mar de teulades ennegrides pel pas del temps. Però mentre noto com cau la nit sobre la ciutat imagino amb precisió el tintineig de les gotes d'aigua sobre les baranes i els cotxes, els crits de les mares que arrosseguen els nens sota el paraigües després de la setmanal classe d'anglès i el soroll que surt del bar de sota de casa -crec que ha marcat el Madrid-. Desde la finestra per la que miro no veig gairebé res, però imagino moltes coses. Em pregunto de vegades si John Steinbeck recorria la Route 66 mentre deixava constància en tinta i paper dels espectaculars paisatges de la vasta terra americana en la que discórre The Grapes of Wrath o si simplement mirava, com jo, a través d'una finestra sense vistes. Sona el telèfon, però no és la trucada que espero. La despatxo ràpid i segueixo embadalit amb la vista clavada en aquest forat a la paret. Hi ha coses que no entenc, i que segurament no entendré mai. Quan els teus propis somnis et traeixen quedes malferit, ni tan sols mort, lluitant per poder seguir respirant en aquesta ciutat morta. Glopejo l'aigua amb llimona i mel que prenc. Penso en dutxar-me amb aigua calenta i anar al llit, però sé que no dormiré o que cauré en una son inquieta, que els sentits no perdran l'estat d'alerta i que qualsevol soroll la trencarà. Mentre em decideixo, segueixo mirant a través de la meva finestra sense vistes. Els herois caiguts mantenim un absurd punt de dignitat en imaginar-nos sols contra tot i tothom, però en el fons no som més que titelles del vent que bufa. Abaixem el cap i esperem que algú decideixi. Després sortim al carrer i caminem en la foscor, com espectres, pensant-nos que som invencibles però no és veritat perquè estem rebentats per dins i tenim l'ànima viciada. Des de la meva finestra sense vistes puc imaginar una habitació d'hospital i el tedi d'algú que mira a través d'una altra finestra únicament cobert per un pijama verd i amb les venes foradades per les agulles que intenten paliar els efectes d'un duríssim post-operatori. Si l'esperança és l'últim que es perd segurament aquesta nit algú ha perdut tot el que tenia. Jo tinc encara aquesta finestra des de la que només es veuen teulades ennegrides i el cel ja completament fosc. Podria sentir The Promise, però penso que ja n'hi ha prou de dejà vus, i em conformo amb la ràbia latent que amaga Brothers in Arms. Jo també lliuro una guerra; una guerra amb mi mateix i, a diferència del personatge de la magnífica cançó de Dire Straits, no puc veure-li el final.