Thunder Road (Bruce Springsteen)

La porta s'ha tancat d'una ventada, el vestit de la Mary voleia al vent. Com una visió, es mou a través del porxo al ritme de la radio. Roy Orbison canta pels solitaris. Escolta, ets tot el que vull. No m'enviïs de tornada a casa, m'esgarrifa la visió de la meva soledat. No t'amaguis dins de casa, nena, saps perfectament què he vingut a buscar. Sé que estàs espantada i que creus que potser ja no som tan joves. Mostra una mica de fe, hi ha màgia en la nit, no ets una preciositat però a mi m'estàs molt bé. Pots protegir-te amb tot allò que vulguis i obssesionar-te amb el teu dolor, anar tatxant els teus amants i llençar roses a la pluja, malgastar tot l'estiu pregant en va per a que aparegui un salvador que t'allunyi d'aquests carrers. Jo no sóc un heroi, això està clar, tota la redempció que et puc oferir està sota aquest vell capot. Hi ha una oportunitat de fer-ho bé d'alguna manera, quina altra cosa podem fer excepte abaixar la finestra i deixar que el vent s'endugui els teus cabells? La nit s'està obrint i aquests dos carrils han de dur-nos a algun lloc o altre. Tenim una última oportunitat per fer-ho realitat, per fer d'aquestes rodes unes ales. Som-hi, puja, el cel ens espera a la carretera. Oh, carretera del tro, conduirem aquesta nit fins la terra promesa, oh carretera del tro, carretera del tro. Està aquí estirada com un assassí al sol. Sé que és tard, però ho podem fer si anem ràpid. Oh, carretera del tro, posa't còmoda, agafa't fort, carretera del tro. Vaig aconseguir aquesta guitarra i vaig aprendre a fer-la parlar. El meu cotxe està fora, així que si estàs llesta per començar aquest llarg viatge des del teu porxo fins el meu seient, la porta està oberta però el passeig no et sortirà de franc. I sé que estàs sola, i que hi ha paraules que no he dit, aquesta nit serem lliures, es trencaran totes les promeses. Hi havia fantasmes en els ulls de tots els nois que vas deixar, maleïen aquesta polsosa carretera de platja en els esquelets dels seus Chevrolets cremats, cridaven el teu nom en la nit d'aquests carrers, amb la teva toga de graduació als teus peus. Però en l'hora freda que precedeix l'alba, escoltaves el brogit dels seus motors i quan arribaves al porxo ja havien marxat, en el vent. Així que, Mary, puja, aquesta és una ciutat farcida de perdedors i jo toco el dos d'aquí per guanyar.

Traducció de la que, probablement, sigui la millor cançó mai escrita.

Genial muntatge d'Enric Salas combinant imatges i música de Thunder Road de Robert Mitchum amb la fantàstica cançó del Boss.

Una austríaca, sol i pandereta

M'explica un amic que, fa uns dies, va conèixer en una discoteca una austríaca de Viena que domina el francès, l'anglès, l'alemany, el català i, en molt menor grau, el castellà, parlats i escrits. Pel que es veu, la pobra estava farta de Viena i ha decidit venir a viure a l'Hospitalet amb sons avis, i ja la primera nit va tocar-li acompanyar el meu amic i la seva colla a una infame discoteca de Cornellà. És veritat que Viena no és la gran ciutat del planeta, però, vaja, ja els puc assegurar que és millor que el municipi riberenc on, per cert, dissabte no vaig poder accedir al pàrking on hi tinc el cotxe ja que els carrers estaven tallats a causa de la visita del bobo solemne. Però bé, tornant al tema que ens ocupa, em diu el meu amic que l'austríaca va estar tota la nit fent-la petar amb ell en anglès, francès i català mentre els seus companys de colla realitzaven lamentables intents de recordar la poca cosa que sabien de la llengua de la barretina, de quan a l'escola els obligaven a aprendre-la sota l'amenaça de terribles càstigs. Hom diria que aquesta història acaba a un llit, però entre que el meu amic és un deixat que prefereix dormir a assumir els elevats costos del flirteig i -anant a la substància d'aquest post- que es veu que l'austríaca a qui mirava de reüll era als exemplars autòctons que voltaven pel local amb un brau d'Osborne dibuixat al front, el final no va anar ben bé per aquí. Resulta que, després de tant ocupar-se en fer veure que Espanya és un país europeu i ben integrat, apareix una austríaca i el que vol és brau, sol i pandereta, ja em diran. Potser, després de tot, el que era realment interessant era fotre-li una puntada al cul a la Unió Europea i dedicar-se a potenciar les botigues de barrets mexicans de les Rambles, deixar les lliçons d'anglès i aprendre a ballar unes sevillanes. En resum, anar a fer calaix per la via ràpida. De moment, sembla ser que les austríaques estan més per la feina de buscar toreros que repel·lents amb vocació lingüística internacional i que els turistes el que volen és menjar paella precuinada i torrar-se al sol de les platges de la Barceloneta. Espanya, senyors, és molt cutre i molt hortera, però ven. I seria negar l'evidència dir que Catalunya no la segueix a molt curta distància. Tot plegat, només em venen ganes de fer jo mateix el viatge de l'austríaca but, of course, just the other way round.

Ja hi tornem a ser

Evidentment, jo també em sumo a la iniciativa dels diaris danesos de publicar la caricatura que va provocar crema de banderes, assalts a ambaixades i, en una última demostració de profund salvatgisme, l'intent d’assassinat del seu autor.El dibuix, per cert, és fantàstic.

No country for Bardem

Després de tot l'enrenou organitzat entorn la nominació a l'Oscar al millor actor de suport de Bardem pel seu paper a No Country For Old Men, vaig decidir anar a veure la pel·lícula i, crec que, ni de bon tros, l'actor espanyol mereix l'estatueta. La interpretació de Bardem d'un pretès psicòpata -que a mi em sembla un simple assassí a sou- es fonamenta en dos fets que són que obre els ulls una mica més de l'usual i camina amb ritme estrany. Punt. A la història del cinema, de personatges similars en tenim a dojo, de fet, el paper de Bardem respon a un dels prototips més usats en centenars de cintes de sèrie B. I bé, Bardem interpreta aquest personatge tan manit de manera mediocre i sense cap gràcia especial, tot i els molts models dels quals ha pogut estudiar. Naturalment no ho fa malament, només faltava, però no veig per enlloc el mèrit que l'ha dut a la candidatura a l'Oscar. No és cap notícia d'última hora que Bardem em sembla un ésser miserable, però, a aquestes alçades, també haurien de saber que si analitzo una actuació em limito simplement a això, així que espero que no pensin que hi ha motivacions més enllà de les cinematogràfiques en el que dic. És possible, també -i dic això per justificar el nominat- que quan Bardem camina pel passadís del motel farcit de pistolots, la meva memòria em fes viatjar directament a Taxi Driver i, és clar, De Niro, Bardem, no hi ha color. This is no country for Bardem.

Petita incursió en la psicologia

Diuen els manuals de psicologia que, en moltes ocasions, el cervell humà interpreta els inputs que rep d'una manera diguem-ne aleatòria, és a dir, interpreta els mateixos inputs d'una manera o altra sense cap condicionant aparent. És per això que, si observem la representació en dues dimensions d'un cub tridimensional, el nostre cervell alterna -sense que nosaltres poguem fer-hi res- l'orientació d'aquest cub en l'espai. Així, de vegades, el quadrat inferior esquerra ens sembla la cara frontal del cub i d'altres la base del darrera. Aquest argument ha estat històricament esgrimit per alguns per defensar la inexistència d'una veritat absoluta, però no serveix. No serveix perquè, és clar, que el nostre cervell sigui incapaç d'analitzar els inputs d'una manera unívoca no vol dir que aquests no ho siguin. El que tenim sobre el paper no deixa de ser el traçat de dos quadrats units per quatre línies rectes orientades en un angle de 45º sobre els costats inferiors i superiors dels dos polígons. Aquesta és la veritat absoluta entorn la nostra representació gràfica del cub, i un altre debat és el que es crea entorn a la universalitat de les interpretacions. Que vostè i jo no posseïm la veritat absoluta respecte al cub perquè el nostre cervell ens juga algunes males passades no vol dir que hi hagi coses distintes sobre el paper que tots dos observem, com no vol dir que no hi hagi una sola realitat cosmològica el fet que cadascú la interpreti de manera distinta.