Sarrià

El meu barri moral és Sarrià. A banda de Manhattan, s'entén. Sarrià és el meu barri moral per les braves del Tomàs, perquè és un poble insertat a la gran ciutat, pels vespres de primavera a la sortida de ferrocarril de Mare de Déu de Núria, per les nits de pluja arrecerats al billar del Sotavent, pels concerts a Casa Orlandai. Sarrià, com un oasi de tradició en la terrible Barcelona. Quan estàs fart dels carrers bruts i desordenats de l'Hospitalet sempre pots pujar a fer una cervesa a Sarrià. Sarrià entre setmana, un vespre de dimecres i un pica-pica improvisat. Qui no té amics a Sarrià està perdut, perdut en la misèria de no poder-hi anar en qualsevol moment. Sarrià és el meu barri moral. Sarrià, per Via Augusta, per Major, per cal Guim, per retrobar-nos amb el Serx ara que se'ns ha fugat, perquè em dona la gana. Si vas per Sarrià hi haurà el Casas, i després s'apuntaran a la cervesa el Vilanova i el Cervera, en la més estudiada i agradable de les rutines. Sarrià, com un oasi del que no voldria marxar, com un paradís al que anar a parar. Des del més terrible de la ciutat fins el refugi de la glòria i la pau de Sarrià. Sarrià, com un llum encès per guiar les passes de la teva vida. La prevista calma de Sarrià, l'agradable brisa d'estiu que ja s'acosta a Sarrià. El meu barri moral. Ens trobarem, aquesta nit a Sarrià...

Sequera

Observo amb delit com, de nou, la primavera torna a remullar aquest petit país nostre i tants mesos d'alarma social per la sequera queden en el que queden sempre: en un precedent que em permetrà tornar a escriure aquest article l'any vinent. Tot i que seria negar l'evidència dir que aquest any les coses han estat un pel més serioses, l'esquema ha estat, si fa no fa, molt similar al que recordo des que tinc ús de raó. La -sorprenent!- absència de pluja estival comença a fer desfilar per les teles i les ràdios la corrua de polítics infectes que el nostre gran i refinat poble ha votat en democràtica elecció. Parlen de restriccions futures, de previsions cabalístiques i de transvasaments que són captacions. Després, és clar, arriben abril i maig i plou més o menys com sempre i les reserves, tot i que potser no tan grans com d'altres vegades, són suficients per garantir els nostres capricis aquàtics. La vehemència de les advertències estalviadores decreix i, de sobte, el silenci. Els polítics es dediquen de nou a la seva tasca habitual de legislar sobre la igualtat i la tolerància mentre preparen la bateria d'amenaces apocalíptiques que de ben segur tornaran a deixar anar l'estiu vinent, quan el juliol sigui el mes més sec i calorós de la història. Ara Montilla i Baltasar no es posen d'acord sobre si s'han d'aixecar o no les restriccions, així que ja es poden fer una idea de la poca transcendència d'aquestes. I bé, raindrops keep falling on my head...

Asbury Park

No sabíem ni de què fugíem, però almenys fugíem plegats. De l'altra banda del mar, el sol ens semblava molt més radiant. Les mateixes malediccions ens havien perseguit als dos durant tota la vida i aquell estiu no va ser diferent. En la soledat de les nostres cambres somiàvem amb destrossar aquells carrers de foc. Les ànimes connecten i ho fan molt millor quan estan atrapades dins d'un parell de cors trencats. Un dia llunyà, d'un novembre passat que va ser fred i ple de desgràcies, en un bosc d'alta muntanya, sense gairebé saber el nom de l'altre, vam començar a cantar plegats una cançó de rodamóns que tan sols podien córrer sense parar fins trobar aquell lloc sota el sol al que sempre havien volgut anar. No sabíem ni de què fugíem, però tampoc ho sabíem llavors. Segurament fugíem d'aquesta ciutat de merda on els somnis són engarjolats des del dia del seu naixement. Segurament fugíem del que no volíem ser, del que la resta volia que fóssim per ells. Aquell estiu res no havia canviat excepte les nostres prioritats vitals i el nostre cinisme, que havíem amplificat d'una manera insultant. Aquell estiu, en aquell cotxe, la música era la de sempre i la cantàvem igual de fort, amb la mateixa ràbia de sempre. No diré que la cantàvem com si ens hi anés la vida, perquè ens hi anava, i si haguéssim callat ens hauríem mort. Aquell estiu, aquells dies de final d'estiu, no sabíem ben bé de què fugíem quan vam abandonar Manhattan pel Lincoln Tunnel, però sí sabíem on anàvem. Poc després de passar el New Jersey Turnpike, a la Highway 9, un cartell va aparèixer davant nostre: Asbury Park, 20 miles.

Per molts anys, Israel

1948 - 2008