dimarts, de novembre 11, 2008
dilluns, de novembre 10, 2008
Jungleland (Bruce Springsteen)
Els Rangers van ser ben rebuts la nit passada a Harlem, i en Magic Rat va travessar la línia de l'Estat de Jersey. Hi ha una noia descalça asseguda sobre el capot d'un Dodge, beu cervesa calenta sota la suau pluja d'estiu. En Rat entra a la ciutat, s'apuja els pantalons, plegats comencen un petit romanç i desapareixen més enllà de Flamingo Lane. En Maximum Lawman recorre Flamingo, perseguint en Rat i la noia descalça. I aquí els nois viuen com ombres, sempre en silenci, agafant-se les mans. Des de les esglésies fins les pressons, aquesta nit tot és silenci al món, mentre ocupem les nostres localitats a la Terra de la Jungla. La colla de la mitjanit ja s'ha ajuntat i ha decidit on trobar-se. Es reuniran sota aquest senyal gegant de l'Exxon que il·lumina la ciutat. Company, hi ha una òpera a l'autopista, un ballet al carreró. Fins que els polis locals es carreguin la nit. El carrer està viu mentre se salden deutes secrets, es fan contactes i desapareixen sense donar ni una sola pista. Els nois empunyen guitarres com navalles i s'abraonen sobre els jukebox. L'afamat i el perseguit, exploten en les bandes de rock and roll, i s'enfronten l'un a l'altre a fora al carrer, aquí a la Terra de la Jungla. A l'aparcament els visionaris es vesteixen a l'última moda, als carrerons les noies ballen al ritme dels discos que punxen els DJ's. Amants de cor solitari, lluiten en carrerons foscos, desesperats a mida que avança la nit. Una mirada i un sospir just abans de desaparèixer. Dos cors bateguen sota la ciutat, ànimes com motors corrent a través d'una nit tan tendra. En una habitació tancada primer se senten sospirs de negació i després la rendició. Als túnels de la part alta de la ciutat, el propi somni d'en Rat li fot un tret. El só fa eco a tots els portals, enmig de la nit. Ningú no mira ja quan l'ambulància marxa, o quan la noia tanca el llum de l'habitació. A fora els carrers estan incendiats, en un autèntic vals de la mort. I els poetes per aquí baix no escriuen res, simplement seuen i deixen que les coses succeeixin. I amb la velocitat d'un ganivet, busquen el seu moment i intenten fer alguna cosa honesta. Però acaben ferits, ni tan sols morts, aquesta nit a la Terra de la Jungla.
dissabte, de novembre 08, 2008
Racistes
divendres, de novembre 07, 2008
Forty-fourth
Si fins i tot el meu amic Coll s'ha permès el luxe d'emocionar-se al final de la campanya electoral americana, que porta gairebé dos anys seguint de ben a prop, en un article magnífic que tanca un cercle important en la seva vida, jo també me'l permetré. No els parlo de colors polítics, de fet no els he dit res en tota la campanya, d'analistes en sobren. Fent cinc cèntims els comento que preferia McCain tot i no ser sant de la meva devoció. Però la política americana va molt més enllà dels colors i de les preferències estrictament ideològiques. La política americana és èpica i plena d'herois particulars, de desconeguts que ho donen tot pel seu país. Barack Obama n'és un. El president electe del país més gran del món és un heroi sortit del no res que ha arribat a la Casa Blanca pels seus propis i indiscutibles mèrits, però que sobretot hi ha arribat gràcies a l'amor que professa cap al seu país. Barack Obama és negre, i això a Amèrica, avui, tant se val. Tot és possible a Amèrica. Vaig sentir el discurs que el president electe va fer quan ja era virtualment el guanyador d'una nit màgica, i em vaig emocionar. Em vaig emocionar i molt amb les paraules d'un home nascut per ocupar el càrrec que a partir del 20 de gener ostentarà. Tot és possible als Estats Units d'Amèrica si un té un somni i les ganes suficients per acomplir-lo. Yes, we can. No comparteixo gran part de les idees d'Obama, i penso que McCain ho hauria fet millor, però és innegable la qualitat política d'aquest senyor. És innegable la seva superioritat retòrica i la seva inacabable capacitat per emocionar la gent que el sent. Durant quatre anys, Barack Obama serà el meu president. Perquè, de vegades, la política és simplement un discurs al Grant Park de Chicago. Ja saben el que penso, sobre el paper dels polítics en l'economia. La política, de vegades, és pura estètica. I això en Barack Obama ja sap com fer-ho anar. Hail to the chief.
Primera part
Segona part