2008

Que tinguin bona entrada d'any. Jo només els vull recordar que he fet realitat tots els propòsits que vaig enumerar en un post de principi d'any, excepte aquells purament humorístics i el de viatjar emb determinades persones i no per falta d'iniciativa per part meva sinó per desídia de la resta. No acostumo a dir que faré coses sinó penso de debó fer-les.

Sóc a Nova York per segona vegada, tot i que en aquell post només parlava de venir-hi una, per cert.

Amèrica dia 1. 24/7 (24 hores, set dies a la setmana)

Ja som de nou a casa. Un Boston nevat ens ha donat la benvinguda. Avui, per combatre el jet-lag, hem anat a sopar al Top Of The Hub i hem passat a comprar raspalls de dents i dentrífic de matinada en una d’aquestes fantàstiques botigues 24/7. Hem sentit certa llàstima en pensar que, a Europa, aquesta nit hi haurà gent que no podrà rentar-se les dents per culpa dels horaris comercials.

Un conte de Nadal

Expliquen que fa ja un temps, però no pas tant de temps, en un país llunyà, però tampoc no tant, uns controladors aeris van voler fer una vaga per reclamar vagi a saber què. El President va dir que no podia ser que el desig d'uns quants d'aquests éssers paralitzés l'espai aeri del seu gran país i coartés el legítim dret dels ciutadans a viatjar. Així va ser que va decidir acomiadar tots el controladors i, per si de cas, va signar personalment una ordre que impedia que qualsevol d'ells tornés a exercir aquell ofici. Al dia següent, tots els llocs de treball que els controladors havien deixat lliures eren ocupats per altres controladors disposats a acceptar les condicions que els anteriors consideraven insuficients.
Naturalment, els parlo dels Estats Units i del sempre fantàstic Ronald Reagan.

Bon Nadal.

Glitter In The Gutter, un disc de Jesse Malin

Podria dir que estic sempre en la cresta de l'onada de les noves tendències del Rock and Roll, però no els enganyaré. Glitter in The Gutter, cinquè disc del novaiorquès Jesse Malin, va caure a les meves mans perquè hi col·laboren Bruce Springsteen i Ryan Adams. Després de la primera audició només vaig poder pensar que m'avergonyia que aquest fos el motiu per el qual em vaig decidir a comprar-lo. Glitter in The Gutter és un disc magnífic, apassionant. El primer que s'ha de dir és que sona a Nova York, olora a Nova York i té pinta de Nova York, és Nova York. Quan se l'escolta, un només pot pensar en llums de neó i avingudes interminables. L'enginy de Malin és - preferències musicals a part- si més no sorprenent. Com pot ser que existeixi un disc de Rock and Roll d'última generació en el qual no hi desentona Bruce Springsteen? La resposta és Jesse Malin, geni creador d'un àlbum on s'hi conjuguen la millor tradició rockera nordamericana, el darrer rock urbà del segle XXI, l'estètica del punk més comercial i divertit i el folk que va ser origen de tot plegat. I resulta curiós, a més, que Malin no sigui ni molt menys tan jove com en principi podria semblar, tant per la seva imatge com pel tipus de música que fa. El bó de Malin ja té uns quants anys, així que no és l'hereu de cap dinosaure del rock, més aviat algú que ha crescut -incomprensiblement- a la seva ombra. Així que no acabo d'entendre perquè hi ha un exèrcit de crítics que presenten Malin com el relleu generacional d'Springsteen. Per mi Glitter in The Gutter no és el futur del Rock and Roll, és el rabiós i contundent present, aquí i ara, un disc per disfrutar avui. No crec que veiem mai en Malin omplint estadis -i gairebé els dic que me n'alegro-. No hi ha, en aquest àlbum, pista prescindible, encara que, potser, pequen un xic d'excés de similitud entre elles. Els highlights són l'espectacular Broken Radio, duet vocal amb Bruce Springsteen, Aftermath, NY Nights i, sobretot, la joia de la corona, Lucinda, dedicada a la sempre venerable cantant nordamericana Lucinda Williams. No s'enganyin, Malin no pertany a la legió de joves artistes que en els darrers temps han omplert les botigues de discos d'àlbums de Rock and Roll pretesament modern i pretesament de culte que triomfen entre els que fa un parell d'anys eren fans de Chenoa. Autèntics rockers que estiguin avui en dia en condicions d'oferir productes innovadors i de qualitat que no renunciïn a l'esperit del Rock and Roll jo només en conec dos: Jesse Malin i Ryan Adams. Són amics i en aquest disc sonen junts -Adams ha gravat un grapat de pistes de guitarra- i fantàstics. Jesse Malin, Glitter in The Gutter, no se'l perdin.

Jesse Malin - Don't Let Them Take You Down

La presó de Folsom

Vaig néixer a prop de Texarkana, el 1932, i vaig passar la infància recollint cotó en la plantació de mon pare. El vell va marxar borratxo una nit de pluja i no en vam tornar a saber res més. D'ençà vaig desenvolupar una mena de ràbia contra tothom que no va dur-me més que problemes. La mare sempre em deia que fos bo, que ni se m'acudís jugar amb pistoles, però vaig disparar contra un home a Reno, tan sols per veure'l morir. Ara em consumeixo a una cel·la a la presó de Folsom, veient com el temps se m'escapa entre els dits. Sento la remor del tren acostant-se i seguint després el seu trajecte cap a San Antone, i no sé ja quant temps ha passat des que vaig veure el sol brillar per darrera vegada. Us juro que, si pogués, si em deixessin anar d'aquest forat, arrencaria aquestes vies i les tornaria a posar ben lluny d'aquí, ben lluny de la penitenciària de Folsom. Ben lluny d'aquesta presó de Folsom és on jo vull ser.

No és una traducció, però sí un article inspirat en la magnífica Folsom Prison Blues, de l'enorme Johnny Cash.

Tres anys. Mitificar.

És potser cert que, tres anys després, la figura de qui ja no hi és comença a mitificar-se, es comença a depurar la imatge, oblidant totes aquelles coses dolentes. En el nostre cas no és així, nosaltres no l'hem mitificat sinó que simplement el recordem tan fantàstic com va ser sempre. Tres anys han estat per mi el mateix que un dia, i ni un bri de la seva essència ha marxat mai del meu record. Prefereixo recordar-lo sempre com qui era, com un paio una mica bèstia i sempre tan alegre, prefereixo recordar-lo així perquè així el vam estimar i així l'estimarem. Seria estúpid i hipòcrita oblidar els defectes i elevar els qui han marxat a categories superiors que ni tenen ni volem que tinguin. Jo no estimo els sants ni les verges, estimo les persones que estaven al meu costat i em feien riure a cada instant. Han passat tres anys en el calendari, només unes poques hores en el meu cor. Et trobem a faltar.

Un fred que pela

Com la gran majoria de decembres de la història, fa un fred que pela. I les teles ho segueixen tractant de sorprenent notícia. Déu n'hi do.

Administració Pública. Vinculació a la Llei.

És cert que l'Administració està vinculada a la Llei de manera positiva -només pot fer allò a que la Llei l'autoritzi- i que el ciutadà ho està de manera negativa -pot fer tot allò que la Llei no li prohibeixi-. No vol dir això, que, necessàriament, el ciutadà gaudeixi de més llibertat. Aquesta meva afirmació, segurament òbvia a ulls dels lectors, no ho és tant a les aules de les facultats de Dret, on una de les primeres nocions de Dret Administratiu impartides es basa en afirmar que el ciutadà és més lliure que l'Administració en tant que vinculat negativament a la legislació. Diguin-me matemàtic, si volen, però en un model en què tinguéssim tres possibles activitats a realitzar -bé, diguin-me economista- i la Llei prohibís dos al ciutadà i li autoritzés a l'Admistració, aquesta sortiria guanyant. Evidentment aquest és un model que mai tindrà lloc -no em mosseguin encara- però si és cert que no sembla tan evident que la diferència entre la vinculació positiva i negativa sigui un menor o major grau de llibertat respectivament. De fet, el dret Administratiu no deixa de ser una terrible xarxa de normes que nodreix de poder el monstre multicèfal estatal.

(Perdonin el silenci dels darrers dies, que se seguirà perllongant. Coses de estar temporalment fora de l'abast de les noves tecnologies)

Werther. Romàntics i Liberals.

Com ja hauran notat els lectors més audaços, aquest article acaba per explicar el final del fabulós Werther de Goethe, així que si, tot i estar recomanada per mi, algú té interès en llegir la novel·la, ja saben per a què serveix la creueta de dalt. Dit això, Werther mor, se suïcida, s'allibera, poden dir-ho com vulguin. Es carda un tret al cap, fart d'estar sotmès al turment que li provoca el seu enamorament de la bella Lotte. En general, els romàntics se suïcidaven per amor, almenys això diuen els llibres de l'ESO, però mai m'ho van acabar ben bé d'aclarir, potser no era classe, també pot ser. Llegint el Werther ho veig molt clar, se suïcidaven perquè eren liberals. Què hi ha sobre aquest beneït planeta que robi més llibertat que la dependència amorosa? Res, ja ho deia Epicur -tot i que hem de tenir en compte que encara no havia nascut el Che Guevara quan ho va dir-. Doncs això, que em sembla que el bo d'en Werther és un liberal prototip, que prefereix morir a viure atrapat en un amor que, com ell mateix diu, l'anul·la completament com individu. Nosaltres sempre diem, mig en broma, que som uns romàntics, i es veu que els romàntics, també mig en broma, es fotien bales entre cella i cella perquè eren liberals. Coses de la vida, ves.

Amb cara de velocitat

Dissabte vaig estrenar la nova genial idea del govern estalinista que l'intel·ligentíssim poble català ha triat democràticament: arribar a Castelldefels des de l'Hospitalet anant a 80 km/h per una autopista de tres carrils. Visca. Mirant les dades que el modest ordinador d'abord del meu cotxe m'oferia, no em va quedar dubte que a aquesta velocitat es consumeix menys que anant a 120 km/h, així que, en l'aspecte tècnic, no hi ha res a dir. Volien contaminar menys i ho aconseguiran, si ens obliguen a anar en bicicleta encara serà més efectiu. Mentre m'agafava al volant amb mans, peus i dents per contenir la ràbia que em provocava aquesta vexació contra la ciència i el progrés, no podia deixar de preguntar-me quina seria la repercussió real d'aquesta mesura en el medi ambient. Vull dir, segur que això ens reportarà uns beneficis imminents o simplement m'estic fotent jo i tots els meus companys d'època en favor de les foques que viuran a l'àrtic d'aquí un parell de segles i que després cacen els canadencs? Solucionarem res, fent un ridícul tan espantós com aquest? No és més rendible apostar fermament per energies renovables -com la nuclear- que encaixonar milers de conductors en uns límits de velocitat manifestament anacrònics? Estic segur que els costos que genera aquesta mida són molt més grans que uns hipotètics beneficis que, a ciència certa, ningú pot encertar a endevinar. A no ser, és clar, que pensem només en els beneficis comptables que registrarà la bèstia després de la flamant reprogramació de radars. És una autèntica llàstima no tenir un govern format únicament per economistes i llicenciats en Dret. Si encara passessin aquestes coses, almenys haurien d'acceptar que les fan per motius aliens als que oficialment s'expliquen. No tindríem aquesta horrible sensació que, a sobre, s'ho creuen.

Give My Love To Rose (Johnny Cash)

Me l'he trobat aquest matí a la vora de les vies, era a punt de morir. M'he agenollat, per sentir les seves darreres paraules. Ha dit "m'han deixa't anar de la presó a Frisco, durant deu llargs anys he estat pagant pel que vaig fer. Ara intento arribar a Louisiana, per veure la meva Rose i conèixer el meu fill. Doni-li el meu amor a la Rose, ho farà, si-us-plau, senyor? Porti-li tots els meus diners, digui-li que es compri roba ben bonica. Digui-li al meu noi que el pare està molt orgullós d'ell. I no s'oblidi de donar-li el meu amor a la Rose. Digui'ls-hi que moltes gràcies per esperar-me, al meu fill digui-li que ajudi a la mare a casa i a la Rose que intenti trobar un altre, perquè no estaria bé que visqués sola. Senyor, aquí hi ha una bossa amb tots els meus diners, no els durarà gaire, tal i com estan les coses. Que Déu el beneeixi per haver-me trobat aquest matí, i no s'oblidi de donar-li el meu amor a la Rose. Doni-li el meu amor a la Rose, ho farà, si-us-plau, senyor? Porti-li tots els meus diners, digui-li que es compri roba ben bonica. Digui-li al meu noi que el pare està molt orgullós d'ell. I no s'oblidi de donar-li el meu amor a la Rose.

Traducció de Give My Love To Rose, de la llegenda Johnny Cash.

Johnny Cash - Give My Love To Rose

Communiqué, un disc de Dire Straits

Eren els 70 i el Rock and Roll -suposo- encara estava lluny de ser el circ mediàtic que és ara quan els Dire Straits van tancar-se a un estudi a les Bahames per gravar el seu segon treball. Incomprensiblement per mi, Communiqué ha passat a la història com un dels pitjors discos dels Dire Straits. Al menys en el més profund del meu cor, el foc que, com tresors, les seves cançons guarden, no s'apagarà mai. Les guitarres de Mark i David Knopfler sonen amb la urgència i la desesperació necessàries per elevar un disc des del nivell de fantàstic fins al d'obra mestra. La realitat és que cap altre disc d'aquesta magnífica banda londinenca m'ha sonat mai tan sincer, tan cru, tan refotudament genial com em sona el Communiqué. Aquest disc va ser una de les darreres oportunitats -abans que Knopfler es quedés atrapat en els seus riffs de guitarra- de sentir unes increïbles guitarres acústiques que la música no ha recuperat fins el Golden Heart, disc en solitari del bó de l'escocès. Communiqué no té massa a veure amb el só típic de Dire Straits, no hi ha cap indici del que vindria després, dels també magnífics Making Movies i Love Over Gold. És un àlbum que segueix la tònica del primer treball -Dire Straits- i que tanca una época gloriosa de la banda britànica. Cada pista d'aquest LP és una joia, cada cançó una demostració de genialitat urbana d'un Knopfler en un estat creatiu imparable, propietari d'una inspiració que semblava il·limitada. Després hi ha la instrumentació innocent i immillorable de John Illsey al baix i Pick Withers a la bateria, amb un memorable final signat pel darrer a News. Communiqué guarda entre els seus solcs 9 cançons imprescindibles, 9 cançons que formen part de la història del Rock and Roll. Des de la brillant introducció que suposa Once Upon a Time in the West, fins l'apagada de llums progressiva, lleugera i relaxant de Follow Me Home, el ritme és perfecte. Tots els tempos semblen estar estudiats perquè el disc afecti l'ànima en la mesura adequada, donant les pincellades exactes, ni una de més ni una de menys. La intensitat es concentra al cor del disc, amb Lady Writer i Angel Of Mercy per bandera i després es desinfla amb un control perfecte, lliscant per Portobello Belle, Single Handed Sailor i Follow Me Home. I les lletres, les fantàstiques petites odissees urbanes del Communiqué no tenen cap més pretensió que buscar la bellesa en sí mateixes, són les perfectes lletres del Rock and Roll més innocent i pur. Encara no he trobat cap disc que em vingui més de gust sentir al cotxe, mentre condueixo per carreteres obertes, i els asseguro que n'he provat molts Tinc el Communiqué en l'altar dels discos, com ja hauràn notat. Sens dubte, un dels meus àlbums preferits.

Where do you think you're going? - Dire Straits (Communiqué)