La guerra dels collons

La guerra dels collons a mi, personalment, no m'agrada. A tota aquella gent que acostuma a dir-me nazi etc. m'agradaria dir-los que, evidentment, i com persona amb certa educació rebuda, no m'he alegrat mai de la mort de nens innocents, ni de dones, ni d'homes ni de vells. La guerra és un horror, la sang em fa marejar i no hi ha res que més em faci patir que el traspàs de gent que no hi pinta res, en tot això.

Ara bé, que odiem la guerra no vol dir que no l'acceptem. Accepto que Israel envaeixi el Líban si és així que han d'acabar amb la colla d'animals que, sense cap mena de motiu justificat, es dediquen a fer esclatar bombes en autobusos on, oh sorpresa, també hi viatgen nens que res no han fet. O creien que només eren els hebreus els qui mataven infants?

Si algun lector té res a dir sobre la il·legitimitat de l'Estat d'Israel jo no tinc ganes de perdre més al temps i al professor Culla em remeto. Llegeixi, home, llegeixi. Al Líban hi ha terroristes que ens maten perquè no resem de cara a la Meca i ens fa pena, una pena terrible, i ho dic amb el cor a la mà, que per culpa d'aquests salvatges hagi de morir algun nen que no ha esdevingut encara un talibà. Però quina cosa millors se'ls acudeix? Què fem, que segueixin esclatant els nostres trens?

"Home, es pot negociar!" Bé, en fi, de debò que es pot negociar amb un paio que està d'acord amb que a les dones se'ls arrenqui el seu sexe d'un cop de ganivet? Amb violadors negociariem? Amb terroristes sí, doncs?

La guerra és un fracàs de la humanitat, quan desequilibra la balança entre els bons i els dolents, que sempre els hi ha. I haver-hi de recórrer ens fa mal, molt de mal i tant de bo un dia s'acabés, la guerra dels collons. Però mentre a la caverna hi quedi gent haurem de disparar.

Endavant, Floyd

Que es dopés o no, no canviarà la meva opinió sobre ell. Floyd Landis guanyà el Tour de França i l'hauria guanyat també si hagués begut aigua i sucs. Un heroi pujant la Colombière com si el món s'acabés. Creient ser el déu que sempre havia somiat ser, un digne successor del seu compatriota Lance Armstrong, el més gran ciclista que les carreteres franceses veieren passar.

Qui recorda ara si Marco Pantani es dopà o no? Els amants del ciclisme només som capaços de recordar la seva gesta camí de Deux Alpes, quan en la mítica ascensió al Col de Galibier, sota la pluja, sota l'intens fred, sortí del pilot com un tro i volà cap a la meta deixant enrera tots els rivals, somiant en groc, pensant en groc i, finalment, vestint-lo als carrers de París. De debò creuen que és el dòping, el que dona força als corredors que forgen les llegendes?

Merckx es dopà, Perico es dopà, Lance Armstrong, probablement també, i què? No varen ser, i ho són avui encara, campions, exemples a seguir per la seva tenacitat, professionalisme i esforç? Dopar-se no és drogar-se, ni guanyar a qualsevol preu. Treure tots els mèrits a una persona per que ha pres un complex vitamínic amb un component prohibit em sembla la més pura demagògia, si després demanem que hi hagi espectacle.

Ara ja no tornaré a sentir mai més cançons de John Lennon, perquè, és clar, ell mai va tenir cap talent, era l'LSD que el feia al·lucinar. Trampós, que cremin tots els seus discos, quina decepció.

Floyd Landis, pedalejant cap a Morzine, aixecant-se sobre la bicicleta amb els ulls fulgurants, ansiosos de glòria. Floyd Landis, quin gran campió. No sé si et dopares o no, l'únic que sé es que em feres estremir amb una gesta ciclista que, d'ençà que morí el pirata, jo mai no havia vist. Endavant, Floyd.

Quelcom en la nit

Condueixo en direcció a Kingsley, imaginant que prenc una copa. Pujo el volum de la música, per a no haver de pensar. Trepitjo a fons, esperant un moment en què el món sembli preparat, i m'endinso als budells de quelcom en la nit. Neixes amb res, i és millor així, perquè tan aviat com tens alguna cosa envien algú per a que te la prengui. Pots conduir per aquesta carretera fins l'alba, sense cap altre ésser humà a la vista, només nois destrossats em quelcom a la nit. Res no es perdona ni s'oblida quan és la teva última oportunitat. Tinc mil problemes voltant pel cap que no em deixen viure. Quan vàrem trobar les coses que estimàvem, estaven destrossades i morint al fang. Intentàrem recollir les peces i tocar el dos d'allà sense que ens fessin mal. Però ens van atrapar a la frontera de l'Estat i van cremar els nostres cotxes en una última batalla. Ens van deixar cremats i cecs, cercant quelcom a la nit.

Trducció, gairebé literal, d'una gran cançò.

Bruce Springsteen, Something InThe Night. Darkness On The Edge Of Town, 1978.

Un paper

A la cartera hi duc un paper que em recorda que encara val la pena matinar, llençar per la finestra tot un estiu. A la cartera duc una fotocòpia del meu bitllet a Londres. Viatjar sol, una aventura desconeguda. Viatjar a Londres, tornar a casa. Obrir la cartera i veure'l allà, rebregat i ple de gargots, de frases incoherents, una plegaria a la més estimada ciutat del món. No puc deixar de pensar en el dia que agafaré el cotxe, en sortir de l'oficina per darrera vegada, i conduiré a l'aeroport on dinaré, pensant, només, en l'avió que m'ha de dur, through the night, a la terra promesa.

Sense plans, sense camera de fotos, així és com hi penso anar. Sabates, camisa i, a l'hotel, l'americana per a poder anar al Connaught a la nit. A Londres no vull ser turista, no vull mirar mapes ni preguntar com hi he d'anar, a Londres vull ser jo i la ciutat, esdevenir un element habitual de Park Lane i passejar, com un príncep, per Mayfair. Mig metre sobre terra.

Qui va a Londres i no hi vol tornar és l'angoixa feta persona, tot el temps que hi passem fora és temps cremat. A Notting Hill sempre hi cau una fina pluja que crea l'ambient més impressionant, el d'estar immers en alguna cosa important, la consciència que tot va bé i el món, amb nosaltres, segueix avançant, sense descans. Vora el Thames, al Parlament, ens traiem el barret davant la grandesa d'aquest regne que sap qui és i on va, que sap què és el correcte, que sap allò que vol i lluita per fer-ho seu.

No és tan sols una ciutat, és el lloc on vull que tot acabi, perquè és on hauria hagut de començar, és el camí en tota la seva amplitud i longitud, és la mida de les coses. I la gent que pensa com jo sobre Londres és la gent en què jo crec, els que em miren als ulls i em fan saber que m'entenen quan parlo d'una ciutat com si d'una noia es tractés.

A la cartera hi duc un paper...

Els vespres al Tirsa

La gran festa del Tirsa és per la nit, cap allà a les dotze, havent sopat. Arribem en taxi, encara amb l'última cullerada de les postres a la boca, perquè a mig sopar ja només pensem en arribar a la Torrassa i estrènyer la mà del Manel, que, segurament, si ens ha vist baixar del cotxe a Rafael de Campalans amb Ronda de la Torrassa, ja ens estarà preparant el seu magnífic gintònic, el Brittish Style que enlloc més no hem tastat tan bo.

Però vet aquí que el Tirsa té una altra cara, i no pas fosca, per cert. És el Tirsa al vespre, quan surto de treballar i els meus amics o mon pare m'esperen veient els trens passar sota el Pont de la Torrassa. Entrar al local, que cap a quarts de nou acostuma a ser pràcticament buit, és fugir de la calor infernal de Barcelona i entrar de cop al paradís. Als vespres m'agrada molt més prendre un Gin-cooler, refrescant, un pel més llarg, àcid, brillant.

Al Tirsa no acostumo dur-hi a qualsevol, perquè penso que si no ets capaç de comprendre la immensitat del talent del Manel és millor que prenguis Larios amb cola a qualsevol altre lloc i no molestis gaire. Quan hi duc algú ho faig amb il·lusió, feliç, de poder compartir el meu bar preferit amb gent que bé s'ho val. Un cosmopolitan per les dames, si-us-plau, Manel. Nosaltres ens passem ja al gintònic. Quan et recorden, els amics, que bona era aquella copa que vam fer, aquell vespre que el sol entrava plàcid per la vidriera del bar i a fora s'intuïa la calor, saps que ho has fet bé.

El Tirsa al vespre és esplendorós, i també ho veus clar, a aquesta hora, que el Manel és el millor bàrman del món. Dins del Tirsa és impossible no ser content i l'angoixa és un vas d'aigua que vaig somiar. Com s'ho deu fer, el senyor Tirvió, per a que et sembli que ets a Paris i el sol es pon rera Eiffel? O a Londres, al bar del Connaught, potser? Sé que no és el Tanqueray Ten ni la Schweppes, l'encant del Tirsa és diu Manel, a la nit o al vespre, tant és.

Retrovisors

La darrera vegada que mirí el retrovisor veié la noia que estimava besant un altre. M'ho digueren mil vegades, que mirar enrera és de covards, però la meva tossudesa no m'ho deixava acceptar. Va caldre aquesta infàmia, que jo veiés l'horror amb els meus propis ulls, un horror que ja sabia que existia però no volia consolidar en la ment, per a que definitivament acceptés que sí, que els retrovisors els hem d'arrencar.

Tot això de que els problemes s'han de solucionar és bonic, però de vegades, si trepitges molt fort l'accelerador i deixes de mirar el mirall retrovisor ja no hi són, han marxat. Pel propi pes cauen les coses òbvies, els enrenous dels quals et volen culpar sense haver-hi ficat tu cullerada, pel propi pes cau el que els altres no han sabut dur amb solvència i t'han traspassat.

Mirar enrera, una cosa de covards. El que importa és l'autopista que tenim al davant, els milers de quilòmetres a recórrer fins la frontera, per escapar i que no ens enxampin. La cursa per la llibertat ja ha començat, i està prohibit frenar. Ens haurem de llevar aviat i omplir el dipòsit, posar el pedal a terra i que surtin espurnes de dins del motor. A la nit els ulls ens faran mal i serem cansats però mai, mai no ens haurem d'aturar si volem guanyar.

La darrera vegada que mirí el retrovisor una navalla em ferí el cor però una llum s'encengué a l'esperit. Si alguna cosa vols recuperar, és millor que només ho facis si la tornes a trobar més enllà, perquè tornar enrera és el final i la decepció.

És per això que mai he tornat a voler saber res més de retrovisors, perquè el passat, tal i com ha estat, ni tu ni jo ni Déu, no el podrem pas canviar i al present ja hi som però el futur, el futur és una pàgina en blanc, un anhel de tinta desafiant, i a les pàgines en blanc el que s'hi fa és escriure i això, noieta, és l'únic que jo sé fer.

Joan Tascueña

De petit, a l'escola, tenia un mestre que es deia Joan Tascueña i que era, així d'entrada, un gran fill de puta. És una bona manera de demostrar-ho dir que era el professor de tecnologia, assignatura que si tinguérem un mínim de decència prohibiríem en ares del pensament creatiu i les sensacions. Ell, molt orgullós, es congratulava de no ser un llicenciat en pedagogia sinó d'ésser tècnic superior de no sé quina estupidesa. Tota la vida havia treballat a fàbriques i així acabà, renegant dels seus alumnes a les aules d'un modest institut de la costa, sense cap mena d'il·lusió per la vida.

Quan ja has deixat escapar tots els trens, si veus que encara que en passin més no hi voldràs pujar, potser seria intel·ligent marxar de l'andana i no quedar-se tocant els pebrots a la resta de passatgers, impedint el seu lliure moviment per la sala d'espera de l'estació.

Joan Tascueña era, òbviament, un fracassat que havia d'impartir aquelles lliçons perquè l'havien fet fora de tota fàbrica o taller llòbrec on havia estat anteriorment. Quan tens dotze fills sol ser necessari un lloc de treball, i què millor que ser funcionari en un institut on ningú no et demana explicacions de res? Ell en canvi, creia la seva pròpia mentida i deia que havia deixat els seus importants càrrec tècnics perquè havia sentit la crida de la docència. I un bé negre, senyor Tascueña, jo a la seva mirada només hi veia desesperació. Aquella desesperació de qui veu com no ha arribat a ser res i la paga amb qui té al voltant, amb l'innocent noi de 12 anys que no havia enroscat prou aquell cargol o que no havia posat la cola suficient en el treball de final de trimestre.

No hi ha diners al món que em puguin retornar el temps que vaig perdre aquelles tardes de primavera al taller, intentant fer unes construccions que a mi gens m'interessaven ni res m'aportaven. Per la finestra veia la pista de futbol, buida, sota el sol, i només pensava en sortir d'aquell infern per xutar la pilota, xutar-la tan fort que pogués deixar enrera la foscor del taller i el futur que tindrien tots aquells que gaudien amb aquell coi d'assignatura. Alguna vegada m'enxampà, el Tascueña, escrivint poesia a una llibreta que sempre duia a sobre i que encara guardo, com un trofeu per haver sobreviscut aquell imbècil que, entre tots, alumnes i professors, acabàrem per fer fora del centre.

El dia que digué que marxava tot va ser una festa de colors. Ens abraçàvem, feliços i contents de no haver-lo de suportar més, de veure com totes les nostres petites accions tingueren el seu fruit, de saber que no havia estat en va aquella petita broma de fer-nos dir la resistència. Anys després vaig comprendre que el dia que Tascueña marxà, en realitat marxà la mediocritat i el conformisme, la mala baba dels fracassats: Montilla. I que si ho vàrem fer una vegada, ho podríem fer 1000 més.

Avui, per a celebrar el trasllat de Les Lleixes, article extrallarg. Benvinguts.