divendres, d’agost 31, 2007
Francament, no he trobat a faltar ni un sol gram de política durant tot l'estiu. Per mi ja se'n poden anar tots a pastar fang a la muntanya. Aquestes mesos m'ha semblat que fins i tot el multicèfal monstre estatal -que té la seva gènesi en els diversos Parlaments que poblen el planeta- abaixava un pel la seva guàrdia. Somiar és gratis però gairebé mai funciona, milers de conductors han perdut punts d'un carnet que la bèstia s'ha decidit a inserir en la societat sense més i una pila de turistes han gaudit de l'extrema incompetència (ineficiència) de les autoritats locals a l'hora de programar les obres que afecten el servei de transport públic. Aviat tornarà el debat estèril sobre si cal dir als ciutadans que abaixin o apugin la temperatura de l'aire condicionat, la presa de decisions terrorífica que farà que en breu no puguem circular a més d'uns ridículs 80 km/h per autopistes de tres carrils, l'insuportable tedi de les llargues sessions parlamentàries. Aviat, també, hauré de buscar refugi en solitàries sales de cinema en nits electorals, mentre tota la colla de cadells trepes i mediocres que integren les joventuts polítiques d'aquest tros de terra s'acosta tant com pot al seu candidat, sempre guanyador. I aquesta vegada ho faré ja convençut i sense reserves, sense el sentiment de culpabilitat que em fa acostar-me sempre a les urnes a dipositar una butlleta que en realitat diu “d'acord, us lliuro el poder necessari per a dirigir la meva vida com us passi pel nas”. S'ha acabat ja la comèdia, crec que l'única via liberal és la de l'abstenció, a l'espera d'un sempre hipotètic partit amb un projecte sòlid, vertader i liberal de debò. Un projecte ben petit, per tant. Mirin, senyors polítics, ja poden seguir de vacances, no m'importa. M'és molt més rendible pagar-los l'estada a les Balears que suportar la seva antològica fam de retallar la meva llibertat.
dijous, d’agost 30, 2007
Madrid+Bilbao
Ja és oficial. La primera volta del Magic Tour, que Bruce Springsteen iniciarà amb l'E-Street Band la propera tardor, no tindrà parada a Barcelona. Com fan del de New Jersey i veí de la ciutat, em molesta que sigui així perquè m'hauré de desplaçar a Madrid o Bilbao -o als dos llocs- per veure el meu ídol. Com fan de la veritat me n'alegro, i molt. Ja n'estava tip, de sentir que Bruce Springsteen estava enamorat de la nostra ciutat -aposto que no sap situar-la al mapa-, de llegir diaris talibans dient que Bruce Springsteen diu bona nit en perfecte català -quan no se li entén un borrall- i de polítics oportunistes que el declaren “amic de la ciutat”. Bruce Springsteen s'en va a tocar a Madrid i a Bilbao, fantàstic, o és que es pensaven que no ompliria, allà? Com gairebé tot en aquesta vida, les gires es fan en funció dels calers, de les dates, dels promotors i d'un infinit seguit d'elements l'òptim dels quals no té perquè situar-se sempre entre Hospitalet i Badalona. Barcelona no és la capital de la cultura, és la capital del edificis que cauen i els llums que s'apaguen. Me n'alegro molt pels amics de Madrid, que sempre s'han entregat a cada concert del Boss -recordo un show memorable al 2003, substancialment superior al de dies abans a l'Olímpic, amb un Darlington County final espontani i apoteòsic- i pels amics d'Euskadi, que mai han tingut el Boss a casa i han fet més quilòmetres que ningú per veure'l arreu. Ha arribat el seu moment, i estic segur que no ens intentaran vendre la idíl·lica història d'amor entre un paio de New Jersey i les seves respectives ciutats. Els catalans som així, ens ho empassem tot i així ens va. Keith Richards va dir en una ocasió que ell mai no sap a quina ciutat està tocant perquè tot el públic és igual, tot i que és evident que en el seu cas alguna influència deuen tenir certes substàncies estupefaents, no deu anar del tot errat. However, si tot va bé, see you on the road Boss. A Madrid i a Bilbao.
dimecres, d’agost 29, 2007
Com arribar a E-Street (45 rpm Single Edition)
Per arribar a E-Street cal endinsar-se en la terra de l'esperança i els somnis, una mica més enllà de la desena avinguda, justament on acaba la carretera del tro. Només la gent amb fe pot arribar-hi i, quan hi arriba, s'hi queda per sempre. A E-Street, el temps s'ha aturat en algun dia indeterminat d'estiu de principis dels anys 70, una lleu brisa atlàntica regira els cabells d'Spanish Johnny i Puertorican Jane, que recorren el carrer en un vell Chevrolet cremat amb una inscripció al capot on s'hi pot llegir clarament “Nascut per córrer”. Si volen arribar a E-Street preguntin per l'home que salva vides d'ànimes solitàries, tothom sabrà indicar-los el camí. És molt fàcil arribar-hi des d'Atlantic City i des de Manhattan, la terra de la jungla, quan arriba la mitjanit i els nois negres de Harlem canten la seva serenata. Hi ha gent que neix amb una bona vida i d'altres que han de lluitar per aconseguir-la, però tots poden ser amics si es troben al final d'un llarg viatge recolzats en les parets de les boniques cases d'E-Street, més enllà de la foscor als afores de la ciutat. Hi ha un negre de dos metres que toca el saxo de l'eternitat i un paio que fa tombarelles amb la seva guitarra. Hi ha moltes maneres de transformar un dia solitari en un de soleiat, però a E-Street hi ha un home que toca el timbal que els indicarà el camí més ràpid a la llum del dia. Si cal, condueixin tota la nit en un cotxe robat fins la platja d'Stockton Wings, algun amant desesperat els mostrarà el camí. El só d'una vella guitarra els guiarà fins l'heroi local, que els rebrà amb els braços oberts i el somriure ample mentre es mou al ritme del ball d'E-Street. Encara no saben com arribar a E-Street? Tranquils, només han de tenir una mica de fe, hi ha màgia en la nit. I, si sintonitzen bé el dial, sentiran la Ràdio d'Enlloc dient que arribarà aviat.
dijous, d’agost 23, 2007
Estat i control de mercaderies
Treballo a una empresa que es dedica a distribuir aliments arreu del planeta. Els que no hi hagin treballat, en un lloc així, no s'imaginen la quantitat de paperassa burocràtica que -malgrat els beneïts mercats globals- s'ha de seguir emplenant i enviant a centenars de números de fax per a que els senyors de les duanes ens deixin seguir amb el nostre honrat negoci. Com que, a més, sóc el pringat de l'empresa, recau en mi l'obligació d'elaborar tota aquesta documentació infumable. Fins i tot algunes vegades m'ha tocat sortir de l'oficina amb el cotxe per dur contrarrellotge alguns d'aquests certificats de vés a saber què als frigorífics on s'estava carregant la mercaderia. Bé, no em queixo d'haver d'emplenar aquests papers, és la meva feina i per això em paguen, em queixo de la realitat que motiva aquesta tasca. Per quins set sous els Estats han de controlar la mercaderia que circula d'una banda a l'altra del planeta? Mirin, aquests tràmits encareixen la transacció i per tant el preu final dels productes. És cert que hi ha gent que tenim una feina gràcies a això, però el motiu continua sent descaradament absurd. Qui és un Estat per controlar si el peix que JO menjo i JO compro és bó o dolent? Si realment em preocupa això i estic disposat a pagar un plus per assegurar-me que menjo productes de qualitat contrastada, compraré a l'empresa que m'ofereixi unes garanties. És a dir, compraré a una empresa que faci passar tots aquests controls i empleni tots aquests papers -que ara són obligació- per la pròpia voluntat d'oferir al client aquest servei. I si no vull, si prefereixo arriscar la meva salut en pro d'un producte sense controlar i, per tant, més barat, per què l'Estat no em deixa? Quan em va preguntar, l'Estat, si jo volia gaudir del poder monstruós dels seus llargs passadissos en edificis grisos per empassar-me un filet que hagi passat tots els controls de qualitat? I per què me n'haig de fiar, d'aquests controls i no d'uns altres? La vella història de sempre.
divendres, d’agost 17, 2007
Angel eyes
L'aire pot arribar a pesar molt algunes nits d'agost. Com una llosa pot ofegar-te al llit, escanyar-te, amarar els llençols amb la teva pròpia suor. I l'única imatge que et pot salvar de la terrible desesperació és la visió dels ulls d'un àngel en meitat de la nit. Laying here on the dark you're like an angel on my chest, just another tramp of hearts cryin' tears of faithlessness. Jo tinc la sort de tenir els ulls d'un àngel que em vigilen allà on sigui i que es presenten en una trucada que trenca la xafogor de la matinada, o en un timbre que sona a hores inesperades. L'aire pot arribar a ser més pesat que la llosa d'una làpida que es tanca sobre un taüt, però si l'àngel ve a visitar-te en la forma que sigui, seràs prou fort per poder-la llevar i marxar volant amb ell. I quina mania més estúpida -ara que hi penso- parlar dels àngels en masculí. The angel rides, with hunched-back kids. Quan la calor i l'espessor de l'aire són el teu pitjor enemic, resa per trobar-te cara a cara amb els ulls d'una àngel, res i no perdis mai la fe perquè, ja ho saps, faith will be rewarded. Cerca en la nit, regira-ho tot, per topar finalment amb els teus Angel eyes. Cerca en la nit, regira-ho tot, seran la teva recompensa a tota aquesta lluita quan emmudeixin els timbals de guerra, els míssils travessant el cel i destrossant la Terra, quan calli el dramàtic dringar de les espases i el xiulet de les bales. Cerca els ulls de l'àngel, persegueix-los, però generalment els àngels apareixen per pròpia voluntat quan noten que et fa falta. You looked like an angel, angel of Harlem.
dimarts, d’agost 14, 2007
Ratatouille (Sostres recomana)
Com últimament s'ha escrit, és veritat que el Sostres no sap gaire cosa d'Economia, potser perquè no li fa falta, o potser perquè mai n'ha tingut ganes. En d'altres matèries, però, és tot un expert. La setmana passada vaig rebre una seva trucada en què gairebé m'ordenava que anés a veure Ratatouille i després va venir l'article que suposo que tots vostès han llegit. Només puc fer que donar-li la raó. Diumenge a la nit, en part perquè estava sol a casa i no tenia ganes de cuinar i en part pel consell del Salvador, vaig sortir a mullar-me sota la tempesta per arribar al cinema. Sol, atès que els meus amics encara creuen que mirar pelis de Pixar és de gays, em vaig entaforar a la butaca un quart d'hora abans que comencés la projecció. De vegades no cal ser gaire rebuscat, de vegades no cal cercar l'excel·lència en la més innovadora tècnica sinó en la revisió dels propis clàssics de la humanitat. No es tracta ni molt menys de copiar, sinó de superar. Ratatouille tracta -entre d'altres coses- justament d'això i és la recepta que Pixar i Disney han fet servir en la seva darrera producció: El millor dels clàssics macerat en la més innovadora tècnica d'animació per aconseguir un film que em va semblar sublim i superior a la meva estimada Cars. Creguin-se el Sostres quan els parla de valors i del camí dels estels, és cert que potser de vegades exagera, però a aquestes alçades ja pot ben fer el que li vingui en gana. Facin cas del Sostres -i de mi, si volen- i vagin a mirar Ratatouille.
dilluns, d’agost 13, 2007
Matemàtica / Poesia; qüestió d'estètica
És qüestió d'estètica. Confesso que no sé gaire de poesia i que en general no l'entenc. No sé si són mancances de la meva educació o ineptitud intrínseca. El fet, però, és que em vaig quedar amb allò que algun mestre em va dir sobre que la poesia -i en general la literatura- era de vegades més estètica que contingut. En principi em vaig arribar a enfadar, tot pensant que era impossible que algú escrigués per a no dir res, simplement per crear una bellesa que jo no trobava com podia trobar en un dibuix o una fotografia. Amb el temps en vaig descobrir la màgia del ritme, la transcendència de certes formes sonores pronunciades amb una veu gruixuda i pausada. Moltes vegades llegeixo poesia i sé que no podré traduir ni un borrall del que aquell sant poeta va voler dir-me, però em puc delectar amb la forma, amb la pura forma. I d'aquí crec poder entroncar amb el que segurament ha estat un odi injust i visceral a tota forma de ciència formal. En el fons la poesia -potser tota la literatura, insisteixo- té un enorme component de matemàtica, de recipient on encabir allò que nosaltres volguem. Mai se m'han donat gens bé les sumes ni les restes i potser per això durant llarg temps les he repudiat. M'equivocava, segur, com en tantes d'altres coses. La solidesa de les estructures d'un gratacel, el magnífica càlcul que suporta un nus d'autopistes sobre enormes pilars. Diguin-me si no hi ha una certa poesia en tot plegat, és qüestió d'estètica. És crear. I de la mateixa manera que em costa desxifrar el missatge que amaguen els versos, mai sabré per quins set sous no cau la meva casa. Em conformo però, amb la sonoritat del ritme i amb el plaer de veure aixecar-se les més grans estructures camí del cel. Forma, qüestió d'estètica. Disculpes, doncs, per tant menyspreu al saber científic.
divendres, d’agost 10, 2007
City at Night
Hi ha una vella cançó del Boss que parla de les ciutats a la nit. La cançó es va enregistrar pel Darkness on The Edge Of Town i, com tantes altres obres mestres del de New Jersey, mai ha estat publicada de manera oficial. Es diu City at Night. Les ciutats a la nit bateguen diferent, entre les pampallugues dels semàfors creus que podràs arribar on vulguis, sense deixar mai d'estimar aquesta ciutat de nit. El brunzit suau del motor, no cal córrer, la soledat del centre d'aquesta ciutat de nit. Potser un dia creure'm conduir per la Diagonal i en aixecar la vista Battery Park ens mostrarà que la ciutat de nit és Manhattan, qui sap. Gaudiu-ne.
City at Night - Bruce Springsteen
dijous, d’agost 09, 2007
A l'altra banda de la muntanya
Ens trobarem a l'altra banda de les muntanyes, en l'inici del capvespre roig. Ens trobarem a l'altra banda de les muntanyes i ja no ens tornarem a separar. Hem recorregut per separat un llarg camí sense mirar mai enrera, però aviat arribarà l'hora en què els núvols es llevin d'aquesta vall de llàgrimes. Les perseguirem fins l'altra banda de la serralada i allà, per fi, podrem descansar. Quan et trobi a l'altra banda de les muntanyes la meva vida haurà estat completada. Pels enfangats camins que recorren la carena, el precipici sempre tan a la vora, sempre tant a punt de caure. El perill no haurà passat fins que ens trobem a l'altra banda, on diuen que hi ha una brisa fresca que ho envaeix tot. Ja no m'interessen gens aquesta brisa ni aquest fred, perquè el cor em diu que ets a la vora, només haig d'arribar a l'altra banda de les muntanyes per poder-te abraçar per sempre. Aquí el riu flueix de color negre, tenyit per la maldat antològica de tot el que sempre ens ha envoltat. Si hem estat prou forts per resistir-ho, amor, aquesta abrupta serralada no podrà deturar-nos. Jo vull ser per tu i tu vols ser per mi, només cal que travessem a l'altra banda. Em miraves sempre com si fos la darrera vegada, no vull sentir els teus ulls així sobre mi mai més, perquè a l'altra banda de les muntanyes, on el sol no és mai tan fort com per cremar-nos la pell, no hi ha mai una darrera vegada. Som-hi, a l'alba haurem d'abandonar aquest infern per sempre, haurem de carregar-nos l'esquena amb el que sigui imprescindible i, al vespre, quan una lleugera pluja acaroni els nostres rostres, sorgirem d'entre la boira per fondre'ns plegats per sempre. Som-hi, només cal que travessem a l'altra banda de les muntanyes. Des d'aquesta maleïda vall de llàgrimes i dolor, fins la dolçor de l'altra banda de la muntanya.
Meme
A petició de l'amic Odalric:
Cinc llocs on vull anar:
Israel
Japó
Austràlia
Canadà
Escòcia
Cins llocs on vull tornar:
Nova York
Boston
Londres
París
Dublín
Cinc llocs on he anat, i s'hi ha d'anar, però tant me fa tornar-hi o no:
Verona
Toledo
Jersey City
Portugal
Galícia
dimecres, d’agost 08, 2007
Tourmalet, somnis de color groc
En quant els primers raigs de sol de la primavera fonen la neu que cobreix la carretera, el camí que mena al cim del Tourmalet s'omple de cicloturistes que intenten, amb desigual fortuna, conquerir amb dignitat els seus 2115 metres d'alçada. El Tourmalet -la seva vessant més mítica- comença oficialment a Sainte Marie de Campan tot i que la carretera ja puja des de Bagnères de Bigorre, uns quilòmetres abans. Durant 17 kilòmetres, el pendent és sempre positiu i a partir de Gap, quan queden uns 12 quilòmetres per coronar, el pendent pràcticament no baixa del 8,5%. Tot i que no és el port més dur ni més bonic del catàleg pirinenc, és sens dubte la joia de la corona, el somni de qualsevol cicloturista. Hi ha gent que es prepara tot l'any per el seu assalt al Col du Tourmalet, pel seu particular repte. Qui no hi ha pujat no ho entén, però els puc dir que recolçar-se a la paret on el departament d'Hautes-Pyrenèes ha aixecat un monument en honor de totes les gestes heroiques que aquí han tingut lloc és molt proper a la plenitud. El 1910 Octave Lapize coronava el gegant per primera vegada en el Tour de França i acabava guanyant aquella etapa i la general final, perquè el Tourmalet sempre ha donat la seva benedicció als campions. Entre la boira, sota la pluja i sota el sol, cicloturistes de tots els racons del planeta escalen cada any aquesta muntanya magnífica i astorant. Els seus quatre darrers quilòmetres, una vegada queda enrera l'estació d'esquí de La Mongie, transcorren entre prats de fresca herba alpina i hom té la sensació d'atemporalitat característica dels millors paratges del món. Tothom hi puja de forma diferent, uns rapidissims i altres patint fins el final, però la llegenda diu que la nit després de pujar el Tourmalet tothom té un somni, el mateix somni: Un somni de color groc.
Cim del Tourmalet, setembre 2006
dimarts, d’agost 07, 2007
Meeting Across The River (Bruce Springsteen)
Eps, Eddie, em pots deixar un parell de dòlars i aconseguir-me una manera de moure'm? Necessito creuar el túnel, tinc una cita amb un paio a l'altra banda. Ei, Eddie, aquest tio és la hòstia, així que, si vols venir, m'has de prometre que no obriràs la boca. El paio no s'està per bromes, i aquesta és la nostra darrera oportunitat. Hem d'estar frescos aquesta nit, Eddie. Noi, estem en la mateixa refotuda línia i, si la fotem, aquesta vegada no em buscaran només a mi precisament. Tot el que hem de fer és aguantar. Fica't això a la butxaca, semblarà que dus un amic. I recorda, no somriguis i canvia't la camisa, perquè aquesta nit hem de tenir estil. La Cherry diu que marxarà perquè s'ha adonat que vaig vendre la seva ràdio. Però, Eddie, col·lega, ella no enten que ja gairebé tinc dos dels grans a la butxaca. Aquesta nit tot el que he dit succeirà, i quan travessi aquesta porta tiraré els diners sobre el llit i s'adonarà que aquesta vegada no només parlava. I aleshores tocaré el dos. Eps, Eddie, pots aconseguir-nos una manera de moure'ns?
Traducció d'una èpica cançó de Déu, també conegut entre alguns mortals amb poca fe com Bruce Springsteen.
Meeting Across The River, Bruce Springsteen and The E-Street Band, Passaic, NJ, 1978
divendres, d’agost 03, 2007
Totalitarisme unisex
Em sembla que no tinc cap amiga que estigui gaire interessada en cotxes. En canvi, la majoria dels meus amics del gènere masculí són capaços d'identificar la marca d'un vehícle amb els ulls i les oïdes tapades a 200 metres de distància. Aquests mateixos són -d'acord, som- uns burros insensibles que parlem més ràpid del que pensem i ens passaríem una tarda jugant a la videoconsola abans que anant a un museu. Elles, justament tot el contrari. Vull dir, amb això, que òbviament cada gènere té les seves aficions i els seus costums i que tot i existir -naturalment- certes excepcions, en línies generals els nois som diferents de les noies en els hàbits i les formes. Existeix, però, un totalitarisme unisex dedicat a llimar aquestes diferències, decidit a que les meves amigues aprenguin a derrapar amb el fre de mà i a que els meus amics es passin tota una tarda de compres. Tota una sèrie d'iniciatives dedicades a que tothom faci el mateix. És una mania que no acabo d'entendre perquè estic segur que tots estem molt a gust amb la nostra manera de ser i, a més, ningú ens impedirà mai canviar els rols sempre que volguem. No vivim en un espai sense llibertat, malgrat els socialistes, i és una rucada aquest totalitarisme unisex que ens vol alienar i desindividualitzar en nom de la igualtat. Les meves amigues mai ens han dit masclistes per anar al gimnàs cada tarda i nosaltres mai hem dit que siguin feministes per enfotre-se'n de nosaltres quan sortim amb la cara vermella i fent broma sobre qui ha aixecat més quilos. No ens fa falta cap totalitarisme unisex que ens vulgui anul·lar per saber-nos respectar, no ens fa falta cap arenga igualitària per saber on som o el que volem. L'únic que demanem, al final i sempre, és llibertat.
dijous, d’agost 02, 2007
Babel
Ahir vaig veure -sempre a destemps- la darrera pel·lícula del genial Iñárritu, Babel. L'estil del film és el mateix que el de la majoria de treballs del director mexicà i que em sembla que corre el risc de fer-se repetitu ja per molts. Personalment, la pel·lícula em va agradar. No sóc cap expert en cinema i el que m'agrada és veure pel·lícules que em resultin plàstiques i coherents. Babel em va satisfer amb escreixos però no vaig veure per enlloc les grans lectures que molta gent en fa. “Babel és un retrat de la nostra societat actual.” “Babel ens mostra les ferides de mort de la nostra civilització.” Bé, no. Babel ens mostra les ferides de Kate Blanchett provocades per un nen marroquí sense domesticar que es dedica a provar el seu rifle contra els autocars de turistes i la fantàstica interpretació de Rinko Kikuchi ens mostra les dificultats d'una adolescent sordmuda. Babel no crec que sigui -com molts critiquen- un film pretenciós que intenti abastar un retrat del planeta en general. La meva inexperta perspectiva cinematogràfica em diu que, a Babel, Iñárritu narra de forma magistral -com d'habitud en ell- una història que només pot existir en 8mm. Punt. De vegades em molesta molt tota aquesta gent que intenta cercar lectures absolutament inversemblants en obres que brillen precisament per la claredat i concisió dels seus objectius, pel seu minimalisme. La veritat és que no sé que pretenia Iñárritu quan va rodar Babel, però si realment volia capturar en poc més de dos hores la realitat d'un món -diuen- malalt, va fracassar. Si, en canvi, va cercar la creació de bellesa a través de la vista i l'oïda, va encertar -gairebé- de ple.
Observacions:
1-Si el pare que deixa un rifle als seus dos fills menors per a que se l'emportin de passeig fos un pare americà, la crítica cinematogràfica hauria dit que Iñárritu ens mostra la malaltissa obessió armamentística del poble americà. Com és àrab, ningú no ha dit que la pel·lícula ensenyi la perversió del Corà.
2-Si la pel·lícula fos una superproducció comercial de Hollywood i no una pel·li “culta”, la crítica cinematogràfica hauria dit que el cinema americà es lliura completament als clixés de la intolerància i fomenta la imatge d'un món àrab violent i armat.