Admirant Tocqueville

"Sobre la especie humana se alza un poder inmenso y tutelar que asume la carga de asegurar las necesidades de las gentes y vigilar su suerte. Absoluto, minucioso, ordenado, previsor y bondadoso, se asemejaría al poder paterno si su misión fuera educar a los hombres para la edad adulta; pero, contrariamente, lo que pretende es mantenerlos en una infancia perfecta. Hállase propicio a que el pueblo goce, con tal que no piense sino en gozar. Convertido en el árbitro y en el origen de la felicidad de los hombres, el gobernante, con la mejor disposición, cuida y se preocupa de que nada les falte: satisface sus necesidades, facilita sus placeres, conduce sus principales negocios, dirige su industria, regula e incremento de su patrimonio, interviene en su sucesión hereditaria y se lamenta de no poder evitarles el trabajo de pensar y la pena de vivir. ¿Qué resta a las gentes por hacer cuando se les ha ahorrado la inquietud de razonar y las tribulaciones que la vida comporta?"

Alexis de Tocqueville, La Democracia en América

Amb aquesta immensa llum exposava Tocqueville, a mitjans del segle XIX, el que pensava sobre el poder de l'Estat. I no és que vulgui ni molt menys comparar-me amb el mestre, però haig de dir que, jo, abans d'haver-me aturat en aquest magnífic passatge, ja estava convençut del que diu. Probablement la intervenció de l'Estat en la nostra vida ens fa més feliços en el pla moral de la comoditat però ens arrossega de manera indefectible cap a la terrible mort individual. Potser prefereixo un Estat que el Far-West, però l'Estat no és moral i el Far-West sí. Qüestió de llibertat.

I així és

Algunes nits viatjàvem plegats a través de la nit, cercant aquell món que sabíem que trobaríem en el fons dels ulls de l'altre. Poc a poc el vent glaçat va cremar les esperances, i el fred va ser l'única companyonia. Va haver un temps en què volaven els bitllets de 10 dòlars que treia de la cartera per pagar hot-dogs i Coca-Cola a cada cantonada de Manhattan, un temps en què el Ferry d'Staten Island era nostre. Avui estic sol a Battery Park, veient la posta de sol ennoblir els edificis del Downtown i l'Estàtua de la Llibertat més enllà del mar, tu has marxat. Hi ha una cançó que solen cantar a Atlantic City que diu que tot allò que mor potser torna un dia, però aquella és una altra història i en efecte tot va tornar. En la nostra cançó, nosaltres hem mort de confiança i res no tornarà a ser com abans. Algunes nits, en fondre'ns en un sol esperit, pensàvem que per sempre més el món se'ns posaria als peus, que redimiria qualsevol de les nostres penes mentre fóssim junts. Bé, la innocència és quelcom que no tothom arriba a superar. Aquest vespre de tardor observo New Jersey des de l'altra banda de l'estuari del Hudson i recordo que quan vas marxar vaig pensar en seguir-te cap al Sud, on flueix ample el Mississipí i el cor batega més a poc a poc, a ritme de blues. Però no. El sol s'amaga i dona pas a la lluminària d'aquesta magnífica ciutat, els gratacels de Jersey City es retallen contra el cel roig, a la meva esquena Manhattan i la Torre de La Llibertat. Va haver-hi un temps en que la teva absència m'arrencava la carn per dins, un temps en què no vaig tenir la lucidesa de saber que ella sí m'acompanyaria per sempre. Ja ho saps, diuen que Nova York no et jutja, que només sou el gran rugit de la bèstia i tu. I així és.

Més gays (Adopció)

D'acord, ja ho tinc clar. Durant un temps he pensat que, lògicament, els gays tenen dret a tenir els mateixos drets de que gaudeixen les parelles heterosexuals i que ja està bé de tanta homofòbia històrica. Tot això ha avançat molt bé i, com ja vaig dir ahir, els gays són un col·lectiu que, en els darrers anys, ha rebut obertament un millor tracte que la mitja de col·lectius destacables de l'univers. Ara bé, tenia els meus dubtes pel que fa a l'adopció. El raonament lògic és que permetre l'adopció per part de les parelles homosexuals és anar contranatura i la conclusió primera que hom hi extreu és que això és dolent. Curiosament, resulta que aquest raonament només seria lògicament coherent amb les creences dels neoprogres salvatges que plaguen el planeta. És clar! Si no podem caçar balenes ni dutxar-nos excessivament per no acabar amb les balenes i l'aigua que la mare natura ens ha donat, lògicament tampoc podem admetre que un fill tingui dos pares o dues mares. Això és tan antinatural com talar els arbres de l'Amazònia i segurament podria derivar en una sort de canvi climàtic. Pels qui creiem en la civilització i estem convençuts que l'home ha superat manifestament els mandats de la natura, resulta òbvi que no hi ha cap mena de problema en el fet que una parella d'homosexuals tingui tants fills com li vingui en gana. Oi que és divertit? Per ser coherents, els progres hauran de ser homòfobs. Si van riure quan el President Bush va dir -i posteriorment la premsa va descontextuallitzar- que la millor manera d'evitar incendis era talar els arbres, perquè no haurien d'acceptar que la millor manera d'assegurar l'equilibri planetari és acabar amb tots els gays? Talar arbres és antinatural, com ho és l'aparellament gay. La natura no permet la reproducció entre exemplars del mateix gènere. Per això els homes civilitzats, venim, la superem, i ens alegrem que els gays i les lesbianes puguin tenir fills.

Confessions d'un estudiant de Dret (I)

Doncs bé, confesso que els últims quatre viatges en tren els he dedicat a llegir de principi a final ¿Qué es la Justicia? de Hans Kelsen -aquell paio que citen en TOTES les assignatures troncals i obligatòries de la Llicenciatura en Dret- i trobo que no aporta res que jo no hagués pensat abans. I si jo sóc capaç de pensar-ho, imagina't.

Ser gay / Tenir un 45 de peu

Com ultraliberal ultrasalvatge i ultraintransigent amb la igualtat que sóc, no tinc absolutament res teòric en contra dels gays. Ara bé, començo a estar certament fins les dues boles que duc entre les cames de certes manifestacions victimísstes i absurdes que en nom d'aquest col·lectiu es fan. Que algú m'expliqui el concepte “reivindicació” referit a un col·lectiu manifestament millor tractat que la mitjana en els darrers anys. Ara, a Buenos Aires, se celebra un mundial de futbol gay, fet que em col·locaria en la major indiferència imaginable si no fos perquè tinc la certesa que si jo muntés un mundial de futbol hetereosexual, on només hi poguessin participar homes ben peluts i de contrastat gust pel gènere femení, se'm titllaria automàticament d'enemic dels gays des d'alguna associació -lògicament subvencionada amb el que l'Estat em roba- amb bandera multicolor. És a dir, que em molesta molt que els meus calers serveixin per pagar desfiladetes, mundialets i d'altres mariconades per diferenciar els gays dels heterosexuals amb la intenció de demanar justament que no es tingui en compte aquesta diferència, que puguin casar-se, adoptar com qualsevol parella i tenir un monovolum com el de mon pare. Al meu parer -i tenint en compte les exigències del col·lectiu- celebrar el Dia de l'Orgull Gay vindria a ser equivalent a celebrar el Dia de l'Orgull Dels Que Tenim Una Talla 45 De Peu. És una vertadera llàstima que el fet de tenir un 45 de peu no impliqui de manera gairebé segura ser un progre recalcitrant, perquè sinó de ben segur que podríem fer-nos una bandera i aturar el trànsit de les ciutats per fer una passejada amb carrosses una vegada a l'any. T'imagines? I a sobre ho podríem subvencionar amb els impostos que tributen els gays.

Judenplatz, Viena

Viena és una ciutat molt silenciosa. Fins i tot sembla que, la gent, quan crida, ho fa amb menys volum, no perquè no vulguin, sinó perquè no poden. Viena és una ciutat silenciosa i l'epicentre d'aquest silenci es troba a la Judenplatz, al centre de la ciutat i només uns carrerons més amunt de la famosa plaça d'Am Hof. Al bell mig de la Judenplatz s'hi aixeca un sobri monument en memòria dels més de 65.000 jueus austríacs que van perdre la vida durant l'holocaust nazi, i sembla que l'ambient de la plaça es contagia de l'immens respecte que aquests més de 65.000 morts i la resta de jueus del planeta -crec jo- mereixen. Viena té molt de jueva i potser per això aquest silenci, que em sembla un silenci d'immensa calma i serenitat, de solemnitat. Quan hom surt de la Judenplatz hi surt amb la cantarella de la victòria ressonant a l'ànima. D'una derrota tan gran com fou l'holocaust, i no solament l'holocaust sinó gairebé una història sencera, el poble jueu sempre s'ha sabut sobreposar. I potser per tot això aquest silenci, que em va encantar.

Magic (Bruce Springsteen)

Tinc una moneda a la mà, puc fer-la desaparèixer. Tinc una carta sota la màniga, digues-la i la trauré just del darrera de la teva orella. Tinc un conill dins del barret. Si vols passar i veure, això és el que serem, això és el que serem. Tinc esposes als canells, aviat els faré relliscar i hauré marxat. Encadena'm i fica'm dins una caixa al riu mentre es lleva el sol. No creguis ni una sola cosa del que sentis i encara menys del que vegis. Això és el que serem, això és el que serem. Mira, tinc una espasa ben afilada i brillant, tan sols necessito un voluntari. Puc tallar-te per la meitat mentre em somrius. La llibertat de les teves cançons balla lentament com un fantasma entre els arbres. Això és el que serem, això és el que serem. Hi ha un incendi avall que s'acosta, així que deixa tot el que sàpigues i porta només el que sentis. Al camí, el sol s'amaga lentament, algú penja dels arbres. Això és el que serem, això és el que serem.

Traducció de la fantàstica Magic, que dona títol al nou àlbum de Bruce Springsteen.

L'Àngel de l'Avinguda

Els nois creuen l'autopista a 250km/h, han equipat els seus cotxes amb motors de fantasia i llums de neó a l'interior. Filtres d'aire que fan que el soroll sigui atronador, fars més potents, rodes més amples. Tan sols intenten esvair aquests barrots que els mantenen atrapats. Els blaus els persegueixen al llarg de l'autopista de la costa, alguns cauen i d'altres s'estavellen contra els murs o se'n van directes als camps de blat on moren desagnats i algú els troba freds a primera hora del matí. Han estalviat durant quatre mesos per comprar aquell aleró que els donarà una punta de velocitat extra. L'autopista està en flames aquesta nit. Per carreteres secundàries centenars de nois acosten les seves màquines a la gran recta on poden trepitjar l'accelerador a fons. La policia els espera, han muntat controls i barricades. No volen res que tu puguis comprar ni res que puguis tocar, cerquen la llibertat que únicament troben en la velocitat i el risc, però aquesta nit serà diferent. Aquesta nit la batalla serà cruenta i encarnissada. Des de les grans ciutats fins els pobles més petits, els mòbils han estat traient fum durant la setmana. Aquest divendres serà la batalla final i la pensen guanyar. Farts, han sortit de la feina amb la suor enganxada a l'esquena i les claus del cotxe a la butxaca. Han decidit cremar els neumàtics fins que morin o trobin la glòria. No poden fer res més, no tenen un lloc on tornar ni un destí al que arribar, només poden córrer i de tant córrer finalment volar. A la mitjanit, els llums dels seus bòlids il·luminen l'entrada de l'autopista com els estels il·luminen el cel. La policia espera a l'altra banda, però els que estan sota l'uniforme no entenen molt bé amb qui han d'anar. A la mitjanit hi ha un senyal hi els motors sonen com si anessin a rebentar. Els nois es llencen en tromba vers les barricades i les travessen en un punt de fuga de llum. Alguns cotxes s'incendien i exploten, d'altres se'n van directes als guardarails, on es deformen i es claven al pit dels seus conductors. La majoria d'ells troba la mort sense dilació, d'altres agonitzen als vorals. Només l'Àngel de l'Avinguda ha aconseguit passar, una patrulla el persegueix i dispara als pneumàtics. Una bala perduda rebenta una roda i la direcció salta pels aires. L'Àngel s'estavella contra el mur de la mitjana i la llegenda acaba. És impossible fer esvair els barrots de la realitat. Però l'Àngel de l'Avinguda ha volat més alt que mai aquesta nit.

RENFE. La gran mentida del traspàs de competències

Fins ara no havia parlat de tot l'enrenou de la RENFE, perquè no havia trobat que fos cap novetat digna de fer-me perdre el temps ni a mi ni als meus selectes lectors. Avui, ja una mica fart de sentir explicacions numèriques, nacionalistes i gairebé ètiques sobre les causes del mal funcionament dels trens, m'ha vingut de gust centrar-me en el motiu pel qual la RENFE ens enerva a tots: Que el deplorable servei de RENFE sigui motiu de ràbia i còlera per la ciutadania és una lògica conseqüència de que el seu pagament sigui obligatori. S'imaginen, per un moment, que una pila de ciutadans enfurismats es manifestés contra, per exemple, Citroën perquè produeix mals cotxes? No. Per què? Doncs perquè si Citroën deixés de fabricar amb tanta eficiència els seus magnífics motors HDI, la gent deixaria de comprar els seus cotxes, punt final i s'ha acabat. Amb la RENFE, però, tot és diferent perquè, per molt rematadament malament que ho facin, haurem de pagar igualment, fem o no fem servir els trens. Em diuen que això es fa pel benestar global del país, que és una cosa que a mi me la rebufa no t'imagines quant, però és que, a sobre, ja veus quin n'és el resultat i com, òbviament no reporta cap mena de benestar, ni global ni local. A final d'any l'Estat t'ha robat a punta de pistola una muntanya de bitllets per a invertir-los en una merda de xarxa ferroviària. Fantàstic tu. “Oh! És que si no paguéssim aquests impostos ni tan sols tindríem infrastructura per a que algun tren pogués circular!” I una merda. Estats Units, AMTRAK, empresa privada, trens que funcionen o no, però que no pagues per obligació. “Són molt cars!” Òbviament, perquè només els paga qui realment els vol fer servir. Tant costa d'entendre que no hem de demanar el traspàs de competències de RENFE a la Generalitat sinó la privatització del sector? Bé, només la privatització. Perdó.

2001-2007

Un gratacels de 1776 peus d'alçada omplirà el buit que van deixar les Twin Towers, el símbol de la grandesa d'occident quan s'aixecaven i el de la crueltat de l'extremisme islàmic quan, en flames, van col·lapsar-se aquell fatídic 11 de setembre del 2001. Un gratacels de 1776 peus, ni un més ni un menys perquè aquesta és la xifra que commemora la independència de les colònies del nou món respecte la tirania impositiva de Londres, la xifra que commemora el vertader esmicolament de cadenes i la vertadera llibertat. És cert que la guerra d'Irak ha estat un error i que el president Bush ha comès equivocacions imperdonables que passaran factura en les properes eleccions presidencials de 2008. Però el que de fet importa és que la gran part d'opositors al partit republicà o al President no són absurds multiculturalistes ni pacifistes utòpics, el canvi a Estats Units no es tria entre partits de centre-esquerra, es tria entre partits seriosos que estimen la llibertat. El que importa és que a Amèrica hi ha discussions i opinions dissidents dins un mateix partit però tothom sap on s'ha d'anar. Avui al Fossar de les Moreres una pila de polítics comunistes celebraran que fa anys vam perdre i d'ençà només s'ha venut fum. Diran que Catalunya és un exemple d'integració, però als carrers de Manhattan els negres i els blancs conviuen sense més problemes que els puntuals. L'11 de setembre del 2001 Amèrica va ser atacada i el món ho va veure en directe. Ara ja ha passat un temps d'aquell terrible dia i, des del mirador de Vesey Street, hom pot admirar com occident se sobreposa i aixeca la Freedom Tower. La reconstrucció contra l'absurda cultura de la destrucció, la regeneració front l'estancament, l'absolut vers el relativisme. Els autèntics fets i no les buides paraules. 1776 peus, més de mig quilòmetre cap al cel que ara resta buit. 2001-2007, UNITED WE STAND.

Això no és Nova York (V)

Això no és Nova York, així que si us heu estat preguntant per què collons ja feia dies que no explicava res, heu de saber que estava de vacances. Sí, els detectius de Manhattan no fan vacances perquè Nova York ni dorm ni fa vacances, però Barcelona és una altra cosa. Vaig deixar-ho tot a mitges i vaig agafar el Focus i una reserva que havia fet a un petit hotel de Cadaqués. Hi vaig cada any, ja m'hi coneixen. Hi pujo perquè ho necessito. Cadaqués són per mi records d'infància i evocació del mestre Pla a tort i a dret. Ja us podeu imaginar que no llegeixo gaire, però Pla és Pla, i un home que va donar suport a la dictadura en aquest país de sardanistes mereix tots els meus respectes. Si vius a Manhattan te'n vas de vacances a Florida, i si vius a Barcelona te'n vas a Cadaqués. Ara que hi penso, també hi ha molts americans a Cadaqués. Són millors, definitivament. A base de marisc a la graella i de paelles i fideuàs em dec haver engreixat uns 5 quilos, però la veritat és que me la porta fluixa. Ara ja estic de nou a Barcelona, vaig tornar diumenge, amb el ramat. En els fons no està tan malament ser una ovella, penses menys i ets més feliç. Tenia un parell de missatges al contestador. Un de la Lucy, dient que les vacances amb el seu marit havien estat millor del que esperava i una del client que vaig deixar tirat abans de pujar a Cadaqués. Ma mare hi sortia molt mal parada. Si això fos Nova York, ara mateix aniria a retrobar-me amb el parc i amb la Cinquena, però com que sóc a la refotuda Barcelona ja m'està entrant fàstic de pensar en la Diagonal a rebentar cada matí i en els pallassos que fan malabarismes a la Ciutadella. Si això fos Nova York em fotria un bon whisky, a Barcelona, vaig passant amb la Moritz que tot just ara obro. I no, això no és Nova York.

Un núvol negre

I tot d'una, un núvol negre. Bé, és cert que qui escriu no està en disposició de queixar-se de res, estaríem bé, però és d'altra banda veritat que l'atzar de les sensacions és absolutament indiferent a tot quant condicionament previ. Tot d'una, un núvol negre que empaita els somriures i enfonsa els salts d'alegria. Tot d'una, un núvol negre que tot ho tapa. És cert que és de cínics i de malcriats queixar-se en excés i per això jo no em queixo massa, però ningú està exempt de rebre la fúria dels núvols negres en les nits de tempesta. Tot d'una, un núvol negre que, sense motiu aparent, o potser per molts motius capaços ja de fer vessar un got sencer, cobreix la lluna que començava a retallar la seva silueta rera les muntanyes. Tot d'una un núvol negre i cinc cançons que l'acompanyen:

-Dreams - Fleetwood Mac
-At Seventeen - Janis Ian
-21 de Abril de 1981 - Loquillo y Trogloditas
-Stolen Car - Bruce Springsteen
-Si tu no vuelves - Miguel Bosé