Quina vergonya, Bruce Springsteen

M'agrada molt, tots ho saben, Bruce Springsteen i més encara si és acompanyat de l'E-Street Band. Ara bé, m'agrada més el Tour de França i hi vaig deixar d'anar quan vaig veure que allò era una presa de pel a l'aficionat, amb talls de carreteres que podien amargar-te el viatge sencer o amb desqualificacions per dòping dels que -jo creia- eren els millors ciclistes del món. I amb Bruce Springsteen acabaré fent el mateix, perquè no estic disposat a cedir a aquest circ, a aquesta immens cúmul de despropòsits que està sent l'anunci i la venda d'entrades per la gira del 2008. No sóc un seguidor cec de res. Per mi ja pot venir Bruce Springsteen i tocar-me Rosalita a casa, que no penso empassar-me una organització en la que les entrades pels concerts surten a la venda abans que aquests siguin oficials, no penso empassar-me una organització que ha tingut centenars de persones passant fred a les cues per comprar entrades pel Camp Nou sense que ni tan sols la cel·lebració d'aquest concert fos confirmada per l'artista. I el més impressionant és el nivell d'absoluta burrície, d'absolut integrisme talibà que circula en els cercles de seguidors de l'americà. La gent està disposada a tot, a empassar-se el que sigui per veure un concert d'un senyor que -i em sap molt greu dir-ho- ara mateix s'està rient a la cara de tots els que l'hem seguit durant anys amb tones d'il·lusió. Per nosaltres, que hem organitzat sempre viatges per veure'l arreu, amb aquest sistema d'anuncis i vendes imminents no-oficials serà absolutament impossible repetir les magnífiques experiències passades. Però a la gent tant se li'n fot, perquè Bruce Springsteen és Bruce Springsteen i si els fot un cop de puny a la cara diran que ha estat el moment més apassionant de la seva vida. Cada dia em fan més por els extremismes, els totalitarismes, la intransigència irracional absoluta. Jo he fet bogeries per Springsteen mentre ell s'ha comportat dignament i aquestes bogeries només estaven motivades en la dificultat real d'aconseguir entrades o estar a prop de l'escenari, mai per les traves posades per la seva deficient organització. Quina por, els fanatismes, quan aquests passen de l'admiració al fervor religiós irracional. I és molt bó veure que molt dels seguidors d'Springsteen són antireligiosos, sense adonar-se que venerar algú que et puteja -com ara ell està fent- és adorar religiosament. Quina por, tanta burrície. A mi no m'hi trobaran pas. I encara hi ha qui s'estranya que avions s'estavellin contra torres.

Crónica subjetiva de los conciertos del Boss

Esto he publicado hace un rato por tierras foreras springstenianas...

Mi silencio forero hasta hoy se debe al shock de haber visto de nuevo en directo a Bruce y la E-Street, a haber disfrutado de nuevo enormemente de estas 48 horas de ensueño que hemos construido entre todos, y a querer ordenar un poco las ideas para escribir algo decente. Los dos conciertos han sido, para mi, tremendos, con unos set-lists de los que creo que no podemos quejarnos, por mucho que algunos digan -eso siempre va a ser así y también hay que respetarlo-, y con una banda pletórica. Quizá esto se deba a que me pasa lo mismo que a muchos de nosotros y tan bién describía hace poco el forero Cielovacío en una de sus geniales crónicas: a lo mejor no soy objetivo, pero a estas alturas eso ya no me importa, lo que realmente tiene sentido es disfrutar de lo que sientes. Lógicamente ésta no es la banda de hace 20 años -preocupante sería- y claro que Bruce ya no está igual que en el Hammersmith, claro que se ahoga y que hace algún gallo, claro que no corre y que no salta igual, pero creo, sinceramente, que sigue transmitiendonos las mismas cosas, ese mensaje de esperanza, esos ánimos para luchar por lo que uno quiere conseguir. Y la banda, me parece, está en un estado óptimo teniendo en cuenta la edad de sus miembros. Los fans de Bruce, en general, no somos fans por su virtuosismo musical o por su técnica -que algunos apreciamos, de todos modos- sinó que lo somos por lo que este buen hombre y sus colegas de E-Street nos hacen sentir, por el mensaje que va directo de su música a nuestros corazones. Y Bruce y los chicos siguen estando en condiciones de transmitir nítidamente el mismo mensaje que transmitían en otras giras, eso sí, en un formato de show diferente y, por supuesto, menos maratoniano y agotador.

Yendo a lo que propiamente fueron los conciertos, para mi fueron distintos. En Madrid estuve en la grada, un poquito lejos, pero hacía más de cuatro años que no veía a la E-Street Band, así que cuando salió la gramola y empezó a sonar Daring Young Man On The Flying Trapeeze me dispuse a disfrutar al máximo y así fue. Tengo que decir que sí vi a la banda un poco apelmaza al principio, lo que achaqué al viaje transatlántico y a la ausencia de Dany, pero ese apelmazamiento pasó enseguida y el ritmo frenético del nuevo formato de show me hizo vibrar como nunca. La parte fija del set está más que rodada y todos la bordan, y la parte no fija tiene ese genial elemento sorpresa que te hace temblar ante cada inicio de canción. Comprendo que no todo el mundo esté contento con el set-list, pero no comprendo como se puede culpar al público español por el hecho de que se incluya Working On The Highway cuando ha caído en un montón de shows en Estados Unidos. Bruce derrocha energía -vuelvo a repetir que tengo siempre en cuenta su edad-, y creo que es una energía algo contenida -para no desentonar con el resto de la banda- que explotaría si estuvieramos immersos en otra gira con la Sessions Band. Me sorprendió que el público no aplaudiera a rabiar el primer solo de órgano de Charles Giordano, para arroparle y, en cierto modo, dar ánimos a Dany. El nuevo formato de 2 horas 15 minutos me parece lo más acertado que Bruce ha podido hacer, prefiero mil veces un show corto y muy intenso que uno de tres horas que, con gente de 60 años sobre la madera, sería necesariamente un show lleno de parones y desconexiones que harían que perdiera fuerza. Y la consecuencia de este nuevo formato es que nos lleva directamente a unos bises trepidantes, mucho más trepidantes que los bises de la gira The Rising, que tenían parón y incluían temas menos enérgicos como My City Of Ruins y, en cierto modo, Land Of Hope And Dreams. Volver a escuchar Thunder Road por primera vez desde el 2002 y en una versión claramente mejor que la del Sant Jordi del 2002 es suficiente para olvidar la paliza del viaje en autocar, máxime si ésta va seguida de las tres canciones que suponen el cierre del show y que suben las revoluciones de ese motor que es la E-Street prácticamente hasta el corte de inyección. Sobre la acústica del recinto -tan criticada- quiero decir que, habiendo visto muchos conciertos de Bruce y de otros artistas en el Sant Jordi, me parece que, por lo menos en ubicaciones similares a la que yo tenía en Madrid, el sonido del Palacio CAM es mejor que el del Palau. Mención a parte me merecen los integristas y talibanes que siguen viendo diferencias entre el público de Madrid y el de Barcelona -generalmente diferencias en favor a la segunda-, pues a mi me parece que el público de la capital es en general tan fantástico como el de mi ciudad. Eso sin tener en cuenta que en los conciertos del Boss, un gran porcentaje de gente somos los mismos en una ciudad que en la otra. Al conciertazo de Madrid le pongo un 8'5, y lo pongo por delante de los otros dos conciertos que he tenido el placer de disfrutar en esta magnífica ciudad -La Peineta 1999 y 2003- y también del de Barcelona 2003.

El show de Bilbao fue distinto, quizá también esta percepción subjetiva se deba a mi ubicación en la tercera fila del pit, tras la paliza de la cola -enhorabuena a la magnífica organización espontánea de los fans- y del debsocado sprint que me marqué con BloodBrother hasta el escenario. Y digo que fue distinto porqué la banda estaba más cómoda -o eso me pareció a mi- sobre el escenario y porqué el set-list nos reservó joyas como Jackson Cage, Backstreets, Tenth Avenue y Kitty's Back (quién dijo que Giordano no iba a poder con ella?). Desde el principio, se vió que iba a ser una noche memorable, ya con el tono en que gritó “Gabon Bilbao” Bruce nos decía que iba a dar guerra de la buena y así fue. El encadenamiento de temas me pareció incluso más trepidante que en Madrid -que ya es decir- y juraría que los tempos fueron algo más rápidos. Steve estuvo todo el rato animando a los que estábamos en las primeras filas -se salió durante toda la noche, para mi el mejor en Bilbao mientras que en Madrid lo fue Max-. Backstreets me puso la piel de gallina y me hizo derramar alguna lagrimilla -¿para qué negarlo?-. Y el momento álgido de la noche llego tras Tenth Avenue, cuando todos nos preparábamos ya para gritar a pleno pulmón el Born To Run, con Bruce volviéndose completamente loco en el punteo introductorio de Kitty's Back. Y de allí al final la misma tremenda emoción que en Madrid. En resumen hay que decir que, quizá, el concierto de Bilbao fue más para fans que el de Madrid. Al magnífico show de Bilbao no me queda más remedio que ponerle un 10 y compararlo con el del Sant Jordi del 2002.

Menudas 48 horas en E-Street, menudos dos shows.

Y, eso sí, creo que esto es y debe ser el final de la E-Street Band, pero ése es otro cantar, mi intuición y reflexión sobre el cual ahora mismo cuelgo en otro post, porque aquí no viene a cuento de nada.

Lo mejor: El nuevo formato de show trepidante.
Lo peor: La lamentable versión de Livin' In The Future.

Un tío versátil

Dice mi amigo Alfredo que soy un tío versátil, que lo mismo me voy al Bulli que me fumo un piti con él mientras juego al futbolín. Bueno, siempre he pensado que una cosa no quita la otra, pero no, Alfredo, yo no soy un tío versátil, o, por lo menos, no tanto como pueda parecer. Tu piensas que estoy tan adaptado a ir al Bulli como a irme a limpiar el coche contigo a Los Platós? Puedo hacer el esfuerzo de no dar la nota en un restaurante caro, pero no me cuesta nada echarme unos futbolines cualquier viernes por la noche en el Barnasud. Ya lo dice mi padre, soy un pelagatos como lo son él y mi abuelo, y como ya lo fue también mi bisabuelo, que se partía el espinazo recogiendo algodón en esos extremeños campos de Dios. Y los pelagatos, por mucho que lleguemos a volar, al final siempre necesitamos una partida de futbolín, es una cuestión de supervivencia, de sangre, de humildad. Siempre hay que aprender cosas, cerrarse en banda es un suicidio intelectual, hay que ser un tío versátil, es verdad, pero todos tenemos nuestro lugar original. Por mucho que aprendamos, por mucha versatilidad que vayamos a ganar a lo largo de nuestra vida, siempre vamos a necesitar echar en un momento u otro la bola al futbolín. No se puede ser tan cretino como para renunciar a eso, a lo que han sido los tuyos y a lo que tu vas a terminar siendo tarde o temprano. Todo lo demás, no son más que ilusiones. Bien, de acuerdo, soy un tío versátil, pero tu lleva suelto, que sólo se aceptan monedas de un euro.

Álvarez, la paritat

Ben mirat, això que la nostra benvolguda ministra de l'AVE segueixi incrustada a la cadira del ministeri no ens hauria de ser tan sorprenent. “Antes partía que doblá”, en diu ella -tot un exercici intel·lectual-, i el que vol dir és que no la fotran fora ni amb aigua calenta. A què es dedicaria aquesta dona, si fos fora del govern? Que jo sàpiga, la llei de paritat encara no és aplicable a les empreses privades, i qualsevol amb dos dits de front no la contractaria ni per fer la meva feina. És lògic, doncs, que la ministra Magdalena Álvarez -rebaptejada per l'incommensurable Moratinos com María Elena Álvarez- s'aferri tant com pugui a la cartera del ministeri i que confessi obertament que no pensa dimitir passi el que passi. És allò que feia l'amic Joan Gaspart, però en comptes d'autoflagel·lar-se a la llotja en un acte ridícul però sincer d'entonació del mea culpa, la Súper María Elena encara té els sants collons de recórrer Espanya en un Talgo diésel dient que inaugura l'AVE. Però pensin-s'ho bé, què farien vostès si tinguessin una família que alimentar i només una feina possible? Jo, està clar, faria tot el que estigués al meu abast per quedar-m'hi. Ja saben, es triste de pedir, pero es más triste de robar. Ara bé, si ningú hi posa remei, això s'acabarà aviat, perquè quan la Llei de Paritat comenci a generar obligacions en els consells d'administració privats, potser sí que, en algun lloc, no els quedarà més remei que fitxar gent de la qualitat de la Súper-Ministra Alvárez. S'imaginen? I encara Convergència i Unió, partit que va donar recolzament a aquesta Llei assassina, tindrà la barra de demanar el meu vot. Se'n poden anar a pastar fang, sincerament.

Castellano

Alguna gente me pregunta por qué no escribo alguna vez en castellano. La verdad es que no lo sé muy bien, supongo que es sólo la reminiscencia de haber empezado este blog siendo más nacionalista de la cuenta y, quizá, de estar un poco cegado por los que profetizan un país brillante y puntero alejado del Reino de España que se me antoja utópicamente falso. Ahora hace ya algo más de un año que empecé a soltarles estas piedras que algunos han leído sin descanso y otros han ido siguiendo de manera más o menos regular. Llegados a este punto, y siendo conscientes -espero-, todos ustedes, de que poco queda ya, en este humilde rincón cibernético, de amor irracional por alguna bandera, no veo por qué no puedo escribir de vez en cuando en castellano. Me asustan los rebuznos de los que quieren asesinar lenguas, cualesquiera que estas sean. En general, me asustan los rebuznos de los que, en nombre de sus deficiencias cognitivas, quieren terminar con algo que no les pertenece. Me dirán charnego por escribir esto, seguramente, y por no soltar algún improperio les diré que me da igual. A partir de hoy, no se asusten si con más o menos frecuencia me leen postear en castellano o si, incluso, me atrevo algún día a mostrarles mi macarrónico inglés. Me compadezco de aquellos que creen que el futuro de su cultura y su saber está en rechazar otros, y me compadezco, también, de aquellos que consideran su país algo que está por encima de ellos mismos o de las personas que más quieren. Hoy escribo en castellano, como escribieron Cervantes y Machado, y es, en parte, motivo de orgullo poderlo hacer sin tener que usar el diccionario. Todo esto, por supuesto, sin perjuicio alguno de mi independentismo utilitarista, que una cosa son las lenguas y otra, muy distinta por cierto, las cifras de la cuenta corriente.

Guerra y Paz en el Siglo XXI, Eric Hobsbawm (Lectura obligatòria Dret Internacional Públic UPF)

El equilibrio entre guerra y paz en el siglo XXI no dependerá de la creación de mejores mecanismos de negociación y resolución de conflictos sino de la estabilidad doméstica y de la capacidad para evitar enfrentamientos militares.

Gràcies per predir el futur, professor, no sabia, però, que els mecanismes de negociació i resolució de conflictes no fossin part de la capacitat per evitar enfrontaments militars.

Esto [l'oposició de Hobsbawm al projecte d'hegemonia d'Estats Units] se debe en parte a la solidez de las convicciones políticas del autor, entre las que se cuenta la hostilidad con el imperialismo -ya sea el de las grandes potencias que pretenden estar haciendo un favor a sus víctimas al conquistarlas o el de los hombres blancos que asumen automáticamente que ellos mismos y sus disposiciones son superiores a las que puedan determinar gentes de otro color de piel-.

Així, professor, no es comptabilitza entre les seves fermes conviccions polítiques la hostilitat amb l'imperialisme de l'islamisme radical que vol recuperar l'Al-Andalus o el dels imams que assumeixen automàticament que ells mateixos i les seves disposicions són superiors a les que puguin determinar gent d'una altra religió?

Un brunzit d'amor

Ets un vaivé, com el dolç remoure de les onades del mar. Ets un vaivé, que va i que torna des de les tenebres de la memòria fins el més profund del seu cor. Com un vaivé, plàcid i lleuger, que enfosqueix i il·lumina les seves hores. Un intens brunzit d'amor. Tènue llum ocre de la seva ànima, poesia dels seus dies i els seus deserts personals. Ets com un vers de doble fulla, que el fa riure i el fa plorar, com la tornada d'una cançó de mig temps que de vegades et fa recuperar tot d'una l'energia i d'altres et fa entristir fins que l'opressió al pit és tan forta que creus tenir-hi un ganivet clavat. Ets un vaivé, ets un vers, ets una cançó, ets el ritme de la seva vida i la seva manera de ser. La cadència del seu temps depèn de tu, dels designis de la teva voluntat unes vegades feridora i d'altres angelical. Un intens brunzit d'amor que envaeix el seu esperit. Amb el cor a punt d'esclatar és capaç de reconèixer fil per randa les teves paraules, cada somriure, cada amarga caiguda d'ulls, cada gest. Assegura que seria capaç, en el precís instant que precedeix la mort, de pensar solament en tu. Ets el vers que torna, tard o d'hora, i que il·lumina les estances interiors del cor d'on abans s'havia endut la claredat. Ets un vers, ets un vaivé. Com un intens brunzit d'amor. Ets el ritme dels seus dies i els seus records, ets un intens brunzit d'amor.

Reverències

I bé, ara basa, l'amic Chávez, el seu discurs posterior a l'incident amb el Rei en una nova mentida. Ferit en el seu orgull de castrista, el populista president-presentador-cantant veneçolà, diu que el Rei d'Espanya no ha estat escollit en cap procés democràtic com sí ho ha estat ell. Demostra Chávez que a les seves contrades no hi ha gaire tradició constitucional, perquè resulta que la Constitució Espanyola del 1978 reconeix que Joan Carles I és el Cap de l'Estat espanyol i es dona, també, la feliç coincidència que aquesta norma suprema de l'Ordenament Jurídic espanyol va ser sotmesa a referèndum democràtic i aprovada per la voluntat del poble espanyol. Que sí, que podem discutir fins la sacietat l'encert d'aquesta aprovació, que podem desplegar un immens arsenal d'arguments en contra de la permanència de la monarquia hereditària símbol d'un antic totalitarisme antiliberal -fins i tot amb en Chávez, si tenim estòmac- però no podem posar en dubte que el Rei Joan Carles I és el Cap d'Estat democràtic de l'Estat en què ens ha tocat viure. I tota defensa del que digui Chávez en l'afer dels darrers dies serà ja estèril, tenint en compte que basa el seu discurs en mentides que són segurament fruit de la més profunda ignorància de la realitat. La Constitució Espanyola és la norma sobre la que se sustenta la vigència de l'Ordenament Jurídic espanyol, i és una norma democràtica i lliure, el pacte més proper a la legitimació de l'Estat de Dret, un text que val molt més que qualsevol idea que la ment pensívola de Chávez pugui arribar a engendrar mai. Així que avui, sense prejudici del meu independentisme utilitarista i del meu liberalisme antimonàrquic -que cada dia sustento més sobre una base democràtica-, no tinc cap recança de dir, de nou: ¡Viva el Rey de España!

Heus aquí una altra mostra del nivell de la diplomàcia veneçolana.

¡Viva el Rey!

Què bé han estat Zapatero i el Rei, poli bueno i poli malo, davant de l'impresentable de Chávez, que més que un polític sembla un pallasso internacional! Si no hi ha ni les formes ni el respecte que una trobada d'aquestes característiques -l'existència de la qual no entenc- requereix, marxi a casa, senyor Chávez, a seguir buscant mètodes per allunyar els pobles llatinoamericans de la seva anhelada llibertat.

Martes (II)

Podeu llegir l'inici d'aquesta història de Gise Herranz a El Terrat i demà en podreu llegir el final a Arenas Movedizas.

“Querido Hernán,

Lamento todo este tiempo que he estado ausente, no he podido establecer contacto contigo debido a infinitos contratiempos y mi absoluta desconexión del mundo real…”

Hernán, sí, él era Hernán, pero no conocía a nadie… no se había carteado con nadie ni había tenido amistad con nadie, tanta era su pobreza que no podía permitirse un amigo a distancia, devoto de cartas que debían ser contestadas.

"Estuve viajando por Europa en tren y era difícil escribir.

Supongo que tu vida sigue sumida en la rutina, supongo que los jueves abres las cartas, te permites comer un menú en el bar de la esquina, a media tarde incluso tomas un café, solo y sin azúcar. El Jueves es el día que te libras a la carnalidad de la realidad, sin embargo, es el día que vas a la iglesia.”

No podía seguir leyendo, la intriga lo impacientaba, pensaba en el misterioso hombre. Ante la incapacidad de averiguar quien era, continuó leyendo.

“Te he traído un regalo de tierras lejanas, de Polonia. Cuando llegué a la estación de Varsovia, un olor a cerrado me llevó a tu casa. Recordé tu destartalada cama y ese estante con dos libros y cientos de menuditas tacitas de té de porcelana, que, por tu manera de ser, supongo que no deberían ser tuyas, quizás de tu difunta madre, que en paz descanse. Dudé entre regalarte un libro u otra ridícula tacita, pero como el número dos siempre me gustó, me decanté por la burda porcelana.

Espero poder hacerte una visita en breves y dedicarte un rato con mis relatos de viajero y entregarte la tacita para que se una a tu colección.

Recuerdos,

(firma ilegible)

Así terminaba una carta que no sabía de quién era, pero su remitente parecía conocer hasta su más profunda desgracia. Se levantó del suelo del recibidor. Dejó la carta junto a las llaves, en el mueble cerca del colgador. Sus pasos vagos le llevaron a tientas por el piso.

Entró en su habitación, miró la cama y vio a sus padres. Su padre durmiendo placidamente en un lado y su madre balanceándose en la mecedora que tuvo que vender. Olió el cansancio de sus padres. Vio el sufrimiento y se vio a sí mismo durmiendo en la cama, en el mismo lado que su padre.

Gise Herranz

Hat Trick (Botella/Escenas/BMP)

Ha dit Ana Botella, sobre això de pintar graffittis al carrer, que li sembla molt bé que hi hagi gent que desitgi expressar-se així. Com no podia ser d'altra manera, la dona del millor president que ha tingut la democràcia espanyola, ha afegit que podrien fer servir aquest mètode d'expressió a casa seva, per exemple. Em sembla que és la cosa més liberal que he sentit en la política espanyola dels darrers temps, a més de la traducció pràctica de l'arxiconeguda màxima: la llibertat d'un comença on acaba la de l'altre.

Sense voler ni molt menys contradir el que exposava fa uns dies el meu amic Jordi De La Torre i sense, molt menys encara, pretendre ser el prototip de català cultural i moralment superior que el professor Cardús suposava existent en l'article que va motivar l'explicació del Jordi, haig de dir que Escenas de matrimonio em sembla un producte televisiu molt adequat per fer-li venir a un unes irrefrenables ganes de vomitar.

He sentit a les notícies que una de les principals innovacions que ha portat el Barcelona Meeting Point d'aquest any és el dels nous mecanismes de promoció que fan servir les immobiliàries en els darrers temps. Es veu que ara és comú que et regalin un pàrking o un viatge si compres un pis. No entenc perquè, en comptes de fer aquests regals, no et rebaixen directament 20.000€ del preu de l'habitatge. De fet, si la immobiliària està disposada a pagar els 20.000€ que valen aquestes promocions vol dir, senzillament, que valoren el seu producte en justament aquesta quantitat menys. Suposo que per la meva limitació a l'hora de comrpendre aquestes coses vaig acabar deixant la carrera d'Economia.

El cercle màgic

El cercle màgic es completa quan s'apaguen els llums i, entre la cridòria, l'home -per identificar-lo d'alguna manera- ens pregunta si estem vius. Extasiats, responem que sí, que mai no ho havíem estat tant. Després tot passa molt de pressa, un terratrèmol sonor, un autèntic huracà al damunt d'un escenari. Una màquina de fer rock and roll -per dir-ho també d'alguna manera- perfectament engreixada que va fent sonar himne rere himne. Que si estem vius, ens pregunta, i ens sona com irònic tenint en compte que allò és la vida per nosaltres. Han estat mesos, anys aquesta vegada, d'esperar aquest moment de glòria, efímer pel que fa al tangible, però etern en les nostres ànimes fidels. Molta gent no ho entén, la veritat és que no m'importa i fins i tot ho comprenc. El cercle màgic es completa, però de seguida se n'obre un altre perquè qui hi va sempre torna. Qui és present quan s'apaguen els llums i presencia aquella explosió d'electricitat mai és capaç d'abstenir-se d'una hipotètica tornada. La banda marxa de l'escenari després de desafiar la rutina en les terres ermes, però sabem que tornarà per acabar d'enderrocar les poques coses que encara fossin en peu. Tot és tan ràpid que fins el dia següent no ho paeixes. És clar que, de vegades, el dia següent només és una data que hem marcat al calendari per tornar a esdevenir presoners del rock and roll. Qui hi va torna, indefectiblement. Quan el cercle màgic es tanca de seguida se n'obre un de nou. Ara ja falta molt poc.

Doctor

El meu amic Xavi és metge i ara està fent la carrera de Matemàtiques, sempre li dic “Doctor”, ens coneixem des de fa ja molts anys, per aquesta dèria a aprendre a tocar la guitarra que compartim. Ahir els explicava això tan divertit sobre com la majoria de gent pot quedar-se en la primera part d'una frase si li crida l'atenció i oblidar-se de la resta de l'argument, i ja afegeixo ara que són capaços de deixar-te de parlar si no estan d'acord amb el que educadament exposes entre els seus crits esverats... Amb el Doctor és diferent, deu ser cosa de científics. Fa uns dies, compartíem taula amb sociòlegs i altres amics de lletres. Mentre tots s'indignaven amb la meva famosa afirmació “no crec que ningú m'hagi d'obligar a ajudar però ajudaria” el Xavi m'acostava el plat d'embotits i em deia que molt bé, però que ell creia que sí m'havien d'obligar. El meu valor suprem és la Llibertat i el seu la Igualtat. La resta no sap quin és el seu valor suprem. Jo crec que ningú pot tallar la meva Llibertat de no ajudar i ell creu que l'Estat està legitimat en tant que garanteix la Igualtat. Perfecte, m'encanta debatre així, quan ja tothom sap què és el que s'ha de debatre i quan no hi ha problema en compartir les mateixes braves en el fragor de la batalla. La resta no hi arriba, segueix dient-me assassí perquè defenso la meva llibertat de no ajudar, independentment de si la vull exercir o no. El Xavi s'avorreix amb la política i em diu que es vol comprar una guitarra nova, li segueixo la conversa però la resta encara està ancorada en la meva crueltat extrema. És una mica trist. El Doctor s'ha passat una pila d'anys estudiant fòrmules i entenent-les i ara encara segueix amb aquestes coses de l'àlgebra que mai he estat capaç de desenvolupar, té un debat seré i coherent. Em començo a plantejar si realment les ciències formals estan un pas per sobre de les socials. Potser també perquè ara el Xavi treballa a Andorra i guanya 10 vegades més que jo.

Propietat commutativa

L'argument clàssic que la gent sol esgrimir per contraatacar el meu liberalisme salvatge és el típic i tòpic “Oh! Verge santa! Si no estàs a favor de que l'Estat redistribueixi la riquesa vol dir que estàs a favor de deixar morir de gana un pobre home que perd la feina i té una malaltia i una dona alcohòlica i un fill tullit sordmud i un gos vell i un gat coix i un cotxe espatllat i una casa que cau!” La demagògia d'aquest argument no està precisament en l'extrem de la situació sinó en el fet d'inferir que jo vull deixar morir de gana aquest pobre home pel sol fet que afirmo que no crec en l'Estat del Benestar. No entenc perquè l'Estat podria obligar-me a ajudar aquest home. Però, aviam, jo sóc algú més o menys civilitzat i, per tant, a nivell genèric no dubtaria en ajudar aquest senyor desgraciat. Tu ho expliques argumentant d'una manera més o menys correcta però entenedora: “no vull que ningú m'obligui a ser solidari/bona persona, però no vull que aquest paio mori”. Però tant se val, l'interlocutor segueix parlant de la dissort d'aquell pobre home i cada cop afegeix més elements dramàtics a la seva miserable vida. Ara el fill tullit s'ha atrapat amb l'heroïna. La gent no m'acaba d'entendre quan explico que hi ha una diferència substancial en el plà teòric i en el pràctic. Jo no crec que ningú m'hi hagi d'obligar, però ajudaria. El debatent mitjà se sol quedar en el “no crec que ningú m'hi hagi d'obligar” i no és capaç de passar d'aquí. Si defenses la teva llibertat de ser mala persona automàticament t'hi converteixes. Divertit. La gent s'exalta de seguida i és queda amb la primera part del que dius. És inútil seguir. Potser la propera vegada que em trobi algun biopijo d'aquests que està tan preocupat a salvar el nen vietnamita que li cus les sabatilles que són l'última moda de la casa okupa, canviaré l'ordre de la frase i li diré que jo ajudaria, però que no vull que m'hi obliguin. Aviam si així ho entén.