Cocaine Blues (TJ Arnall)

Un matí, mentre feia les meves coses, em vaig fotre una ratlla de cocaïna i em vaig carregar la meva dona. Vaig tornar a casa i em vaig ficar al llit, amb la meva estimada '44 sota el coixí. En llevar-me al dia següent el primer que vaig fer va ser agafar la pistola. Em vaig fotre una altra ratlla de cocaïna i vaig tocar el dos. Va ser una bona fugida, però no prou ràpida. Em van atrapar a Juarez, Mèxic. Tard a la nit, prenent-me les pastilles, va entrar el sherriff de Jericho Hills. Va dir “Tu ets el Willy Lee, no pas el Jack Brown, ets el brut malparit que es va carregar la seva dona”. “Sí, sí, és veritat, sóc el Willy Lee, si té un ordre judicial si-us-plau llegeixi-me'l. Me la vaig carregar perquè em feia tornar boig, em pensava que m'estimava a mi i resulta que hi havia cinc paios més”. Quan em van arrestar em van vestir de negre i em van fotre dins d'un tren de tornada. No tenia ni un sol amic per poder pagar la fiança, així que, destrossat, vaig acabar amb els meus óssos a una presó del comptat. Al matí següent, cap allà a dos quarts de deu, vaig veure com s'acostava el sheriff. Es va a posar a tossir per aclarir-se la gola abans de parlar per dir-me: “Som-hi malparit, cap als jutjats del districte”. Un cop als tribunals, va començar el judici, on depenia de dotze homes honestos. Just abans que el jurat marxés vaig veure aquell petit jutge mirar cap a tot arreu. El paio que duia el veredicte a la mà dreta no va trigar ni cinc minuts a sortir i bé: primer grau. Vaig cridar com un boig que el Senyor tingués pietat de mi. El jutge va somriure mentre deia la sentència: 99 anys a la penitenciaria de Folsom. 99 anys a l'ombra, mai m'oblidaré del dia que em vaig carregar aquella malaputa. De debò, m'heu d'escoltar, deixeu estar el whisky i que la coca passi de llarg.

Traducció -una mica lliure- de la cançó popularitzada per Johnny Cash.

Joaquin Phoenix versionant a la perfecció a Mr. Cash. Una altra escena de Walk The Line.

Una cançó urgent

Hi ha una cançó urgent que sempre ressona al meu cap. He passat hores senceres davant del pentagrama, guitarra en mà, mirant de plasmar-la per sempre en un paper, però no he pogut. Hi ha una cançó urgent que ressona al meu cap en cada moment, i sóc incapaç de desxifrar-la. Hi ha una cançó urgent de la que han sortit altres cançons que sí he escrit, però que no eren aquella. Una cançó urgent per salvar la meva ànima de l'oblit, una cançó urgent i que el foc purifiqui el meu esperit. Una cançó tan urgent que es mor a cada segon, una cançó tan urgent, tan definitiva, que es nega a sortir del seu amagatall. Per les meves venes, entre la sang, corre aquesta cançó urgent que sempre m'acompanya. Alguns vespres vora el mar flueixen del meu cantussejar unes notes, unes notes que són l'esquema d'aquesta cançó urgent que m'acompanya, però el silenci torna quan cau el sol i la revelació és incompleta. Hi ha aquesta cançó urgent que m'ha de salvar i que mai arriba del tot. De vegades em pregunto si, en el fons, no seré jo aquesta cançó tan urgent.

La massacre de la plaça de Tiananmen (Juny 1989)

Hola progres, els vostres són els dels tancs.

Repressió de l'exèrcit comunista xinès contra els qui clamaven per la llibertat. Plaça de Tiananmen, 1989. Sempre present.

La nostra Gis i les trucades internacionals

La nostra Gis està visquent a Venècia i té dos telèfons mòbils, un d'italià i un de català. Jo la truco indistintament als dos, i ella sempre contesta. Com saben, ella paga una trucada internacional si jo la truco al mòbil Movistar i jo pago trucada internacional si truco a Vodafone Itàlia -es molt divertit el contestador automàtic: Vódddafone, servizzzio di secretaria telefòoonica-, així que fem una mica de balanç. Però sempre contesta, a diferència d'aquell tipus de gent que no t'agafa el mòbil si està a l'estranger per no pagar cinquanta cèntims d'euro més. És miserable, veritablement miserable no agafar una trucada per una merda de moneda. En el món dels senyals, tothom sap què vol dir això, quina mena de despreci suposa vers la persona que truca el fet de no contestar. L'estàs rebutjant per una quantitat que, més o menys, ascendirà a mig euro. Mig euro! I en fi, aquestes són les coses per les que un acaba triant la gent que vol tenir al costat. La Gis rebrà puntualment una trucada meva cada setmana, i contestarà sempre que tingui el mòbil a mà o no estigui a classe. I com sempre contesta i sempre escriu i sempre té un record per nosaltres des de la distància, el Casas i jo aviat aterrarem al Marco Polo per veure-la. El dia que aquesta gentussa que veu el meu número al mòbil quan són a l'estranger i no contesta i que, a més, pot tenir la barra de dir després que mai no truco, l'única visita d'alguna cosa meva que rebran el dia que visquin fora serà la del meu menyspreu infinit -o, ben mirat, la del meu preu objectiu. És gent miserable, molt miserable, la que rebutja la teva trucada a l'estranger per no gastar-se el mig euro que després es gastaran en llocs que òbviament no s'han de veure en les mediocres ciutats on van. I jo em sento cada vegada més miserable si no engego a la merda a tota aquesta gentussa. Esperan's Gis, que ja venim!

Requisits per viatjar amb mi (1)

És un dels principis fonamentals de la meva existència el viatjar només amb economistes o individus amb una capacitat de raonament que convalidi amb les assignatures Introducció a l'Economia I i II. És imprescindible, quan surtin a voltar món, que vagin acompanyats de gent que hagi interioritzat, com a mínim, els conceptes de sunk cost, trade-off, costos fixos i variables i la diferència entre avantatge comparatiu i absolut, així com que pugui comprendre que l'assignació d'una quantitat X de diners equival a la reducció d'aquesta mateixa quantitat en puteig. De no ser així els auguro un viatge curull d'ineficiència. Per qüestions d'incomprensió d'un parell d'axiomes econòmics fonamentals per part dels seus coexpedicionaris, acabaran pagant més o menys del que estan disposats i a més no aconseguiran el nivell de gaudi màxim possible donada la restricció pressupostària Y. Aquesta realitat acostuma a fer-se especialment pal·lesa amb l'assumpte dels taxis a les grans ciutats. Si viatgen acompanyats de tres economistes és molt possible que, tot i pagar una miqueta més que si anessin en metro, recorrin la ciutat en taxi, amb la maximització d'utilitat que això comporta. En el supòsit que viatgin amb gent de l'altre tipus -el món se subdivideix en economistes/convalidats i la resta- segurament viatjaran en metro, s'estalviaran unes poques unitats monetàries i perdran molt de temps, vistes i llibertat de moviment. En altres paraules, obtindrien un benefici comptable però no econòmic, que és el que sempre passa quan es viatja amb gent de pocs píxels. Per si ho estan pensant, els diré que, efectivament, aquest extrem és transposable no solament als viatges i determinades activitats diàries puntuals, sinó al conjunt de la seva vida. No és menys cert, però, que triar qui ens envolta durant el transcurs de la nostra vida és força més complicat que triar amb qui pugem a l'avió.

Una banda a l'Infern

Cada mitjanit, a l'infern, la banda local ofereix un show als condemnats al patiment etern. Vista la qualitat fora de sèrie dels seus músics, o bé Lucifer no ha entès exactament què és el patiment o bé ens han enganyat a tots i el que de debò s'ha de fer és ser tant dolent com es pugui durant la vida terrenal per poder gaudir cada nit d'aquesta locomotora del Rock and Roll. A la bateria, Keith Moon no s'equivoca en un sol compàs, en un sol temps. Al baix John Entwistle. John Lennon és qui s'ocupa que el piano soni com un piano ha de sonar en una banda de l'infern. Les guitarres són competència de Jimmi Hendrix, George Harrison, Luther Perkins, i Stevie Ray Vaughan. Molt especial és la secció vocal, amb un cor format per Elvis Presley, June Carter, Warren Zevon i Freddy Mercury entre d'altres. I es preguntaran, amb raó, qui és el frontman d'aquesta banda, qui és el qui, nit rera nit, dona les ordres, decideix què es toca i què no, qui es dirigeix a l'audiència. Bé, cada nit, quan ja tota la banda es sobre l'escenari tocant un frenètic boom-chicka-boom, apareix d'entre la foscor un home vestit de negre amb el rostre torçat, somriure desafiant i mirada de rock and roll: Hello, I'm Johnny Cash. Early one morning while I was making the rounds, I took a shot of cocaine and I shot my woman down...

Johnny 99 (Bruce Springsteen)

El mes abans havien tancat la factoria de cotxes a Mahwah així que el Ralph va sortir a buscar una feina, però no en va trobar cap. Es va emborratxar de barrejar Tanqueray i vi i va disparar a un tipus. Ara tots li diem Johnny 99. A la part alta de la ciutat, on no t’atures encara que els semàfors estiguin en vermell, el Johnny feia voleiar la seva pistola, amenaçant amb disparar-se al cap. De sobte, un poli que no estava de servei el va enganxar per darrera i van emmanillar en Johnny 99 just davant del club Tip Top. La ciutat li va assignar un advocat d’ofici, però el jutge era el malvat John Brown. Tal i com va entrar a la sala va llençar una mirada glaçada al pobre Johnny. "Bé, les proves són concloents fill, així que dictarem una sentència que s’adapti bé al crim comès." Presó durant 98 més un any, i encara li diem Johnny 99. Es va muntar una baralla monumental a la sala i van haver d’endur-se la noia d’en Johnny. “I bé, fill, vols dir alguna cosa abans que se t’enduguin per sempre?” “Senyor jutge, tenia deutes que un home honest no pot pagar, el banc estava a punt d’embargar-me la casa perquè no podia mantenir la hipoteca. No vull dir que això em faci innocent, era més que tot això el que em va posar aquella pistola a les mans. Senyoria, crec que estaria molt millor mort, així que si vostè pot arrencar la vida d’un home per allò que té dins del cervell, si-us-plau, torni a seure i consideri-ho, deixi que m’afaitin el cap i em duguin al corredor de la mort.”

Traducció de la crua cançó de Bruce Springsteen, Johnny 99.

Johnny Cash versionant aquesta fantàstica cançó del Boss. Hi ha una combinació possible millor?

Una mica d'evolució (2)

Com ja preveia en el meu primer article sobre l'evolució, existeixen certes i glorioses excepcions a la refotuda norma general. Quina sort, trobar-se a la banda dels bons! (Cal mirar el video fins el final, és clar)

Joaquin Phoenix i Reese Witherspoon, caracteritzats com Johnny Cash i June Carter al magnífic llargmetratge Walk The Line, reproduint un fet que en realitat va succeir, ara fa ja molts anys, el 1968. John R. Cash va proposar matrimoni a June Carter sobre l'escenari, mesos després que aquesta l'hagués ajudat de forma definitiva a superar la seva gravísima addicció a les drogues. Sobra qualsevol altra paraula.

New York City Lights

When I was a kid I used to spend hours looking at pictures of cities at night, not plain pictures of cities at the night time, but pictures where the glow of the city lights was the main object. I remember how my mouth would open involuntary while I was looking at those pictures and how momma would shout me out loud from the kitchen to have supper. Many times, I did not even hear her shouts, as deeply stuck on those images as I was. Among all the cities I knew from the pictures I had, one kept comig to my mind constantly. What I was doing didn't matter, it made no difference if I was playing football or at the movies, any time the memory of a city I had seen in some of my pictures could suddenly come and make me smile. Every night I would go to sleep forcing myself to imaginate how it would be in real life. As you probably have already guess, I'm talking about New York City and its night lights. Years after, my dream came true and I remember me standing still, holding breath when, for the first time in my life, I could personally admire Times Square right from the crossing between 42nd Street and Broadway. For me, greatness of cities in any way depends on the way its people are, neither on how big or modern they are, but only on the intensity of its light's glow. I don't need no one by my side, I don't need much money in my pocket or some purpose in my agenda, the only thing I really need to feel safe is to be able to walk under the New York City lights.

El Pep i la Gemma

Mirin, tal i com darrerament estan les coses al meu cervell, i tenint en compte la força argumental del que llegeixo i penso seguir llegint, els elogis vers els altres seran cada vegada més escassos en aquesta web. I, és clar, com més escàs és un bé, més preuat resulta, i, en aquest cas, més sincers i menys superficials són els elogis. Així que considerin com molt valuós i sincer l'article d'avui. L'article d'avui tracta dels meus tiets, el Pep i la Gemma, que més que tiets m'agrada dir amics. El Pep i la Gemma són els meus tiets, és veritat, però de tiets en tinc molts i d'amics no tant, per sort, així que el Pep i la Gemma són tiets i amics, a banda de fotògrafs particulars, proveïdors de canelons, companys de viatges i de concerts, qui sempre trobo a la meva esquerra a Luz de Gas i -molt important- els qui més Guiness han empassat amb mi a Londres. El Pep i la Gemma em doblen l'edat, com ja he dit, però lluny d'instal·lar-se en la mediocritat de la rutina han decidit mantenir un esperit jove i una mica aventurer, inquiet, i això m'encanta. Ben curiós, viatjar amb algú que et dobla l'edat i que aquest sigui un detall imperceptible en el discórrer de les jornades. És ben curiós tenir uns tiets que no solament veus pel sopar de Nadal i altres dates perfectament prescindibles. I és que ja ho son, de ben curiosos, els meus tiets, els meus amics, el Pep i la Gemma, la Gemma i el Pep.

Patada al cul a les generals

Les primeres hores del 9 de març les passarem a un avió, i tant que sí. O es pensaven que ens quedaríem a votar? Arribats al punt on som, amb uns programes electorals netament impossibles de diferenciar els un dels altres i, el que encara és més greu, defensats per una sèrie de candidats tan grisos i tan plans que fan venir son, tenir un vol a l'estranger el dia 9 de març és sens dubte el millor que ens podia passar. Si sabessin com n'és, de barat, segurament molt de vostès s'apuntarien. No és que no volguem votar, és que no podem votar el que tenim, per respecte a uns valors fonamentals de consistència i integritat. Els ultraliberals com nosaltres no podem votar a cara descoberta cap dels candidats i seguir escrivint el que escrivim, seguir defensant el que defensem. És per això que ens hem alegrat tant, el Casas i jo, de la feliç coincidència del nostre vol perquè, encara que al final algun rampell ens fes votar per correu el partit que pogués minimitzar el dany, no serem aquí per presenciar aquest dia fatídic que serà el 9 de març del 2008.

Diògenes

Explica Diògenes Laerci que, trobant-se a l'Àgora de la ciutat d'Atenes, Diògenes de Sínope -“el Cínic”- va demanar que totes les persones que el sentissin s'apropessin a ell. Quan ja la reunió al voltant del filòsof era prou gran, aquest aixecà el seu bastó i l'emprengué a garrotades contra la concurrència, proferint a crits que “He dit persones, no gossos!”

I per no ser hipòcrita, com la majoria, diré que vaig aprendre molt més de relats com aquests que de totes les grans teories filosòfiques que no m'han deixat descobrir per mi mateix.

It Ain't Me Babe (Bob Dylan)

Marxa de la meva finestra tan ràpid com vulguis. No sóc el que tu vols, nena, no sóc el que necessites. Sé que estàs buscant algú que no flaquegi mai, que es mantingui sempre fort, que et protegeixi i et defensi tant si tens raó com si no. Algú que t'obri totes i cadascuna de les portes. Però aquest no sóc jo nena. No, no, no, no sóc jo. No sóc jo el que busques. Baixa de l'ampit de la finestra, baixa a terra. Jo no sóc el que tu vols, et decebré. Dius que busques algú que et prometi no marxar mai, algú que tan sols et miri a tu, algú que tanqui el seu cor per tu. Algú que mori per tu i molt més. Però aquest no sóc jo nena. No, no, no, no sóc jo. No sóc jo el que busques. Busques algú que et llevi cada vegada que caus, algú que culli tothora flors per tu. Algú que vingui cada vegada que el cridis i que t'estimi per tota la vida. Res més que això. Però aquest no sóc jo nena. No, no, no, no sóc jo. No sóc jo el que busques.

June Carter i el seu marit, l'enorme, inimitable, irrepetible i llargament enyorat Johnny Cash, cantant aquesta fantàstica cançó del seu amic Bob Dylan.

In Youngstown

The bullet went through the brain without messing up anything. It was a straight shot, from my gun to the wall behind her. Being honest, I did never regret doing this, she deserved it for all the things she had done to me. Now I'm stuck behind the bars of my cell in Youngstown, waiting for the day when I will be taken to the chair. I'm not afraid, I swear. They will put those leather straps on my chest, lights will be off and my life will drift in a few minutes. I have read a lot about how it works, and there might be a chance it will hurt if my body turns out to be a resistant one, the son of a bitch. But I'm sure this is not going to happen since I have been taking care of weakening it as much as I have been able. During the four years I have spent here in Youngstown, I have been eating scarcely and doing no excercise, in order to avoid any suffering the day I finally get discharged from this hard thing living is. Well, she was pretty, I have to tell, but the bad bitch never wanted to give me a chance, though I ask for it untill it became an obsession for me. The day I realized I could not think of nothing but her I decided to set me free as I'm in any way willing to be dependant on no one. The day I realized I was depending on her, I just loaded my snub-nose and directly went to where she used to live, down on Main Street. I rang the bell and as she opened the door I shouted I hated her and pulled the trigger. As I said before, it was a straight shot, right from my gun to the wall behind her, the bullet didn't mess up anything. It was funny sir, I can tell you, and I was free. I can still feel the taste of freedom on my tongue, as I silently wait for my death right here in Youngstown.

Una mica d'evolució

Diuen algunes teories evolucionistes que la femella busca un mascle que la defensi i l'alimenti i el mascle moltes femelles per augmentar les seves possibilitats de deixar la seva empremta al món. Deu ser per això que les femelles de la meva edat estan aparellades, per norma general, amb idiotes de gran calibre, especialistes en recol·lectar aliments, caçar, omplir la cova de representacions pictòriques de diverses bèsties i altres activitats la realització de les quals, avui en dia, la legislació té a bé sancionar. La femella deu tenir la sensació que el mascle capaç de conduir el Renault Clio amb aleró ultrasònic a una velocitat més elevada que la resta en direcció prohibida és el mascle que millor la protegirà dels atacs de feres salvatges dins i fora de la cova. És possible que, per això, el mascle que escriu no tingui un excessiu èxit entre les femelles de l'espècie. Tenir el Libertarian Reader de David Boaz sobre la taula mentre escric això, o el fet de poder trobar en aquesta web algunes reflexions honestes no deuen ser un senyals interpretat per elles en el sentit de protecció de la cova familiar -ja saben, estic perdent la possibilitat de descarregar la darrera cançó de reaggeton-. La veritat és que se me'n refot, la perspectiva d'estar enviant senyals de coses que no vull a un grapat de femelles instal·lades en el paleolític i deixar de fer altres coses no em sedueix gaire. En diem cost d'oportunitat. Que segueixin fent tot el que vulguin, que jo no tinc ganes de sortir a empaitar animals, tinc una concepció una mica més randiana de l'assumpte, m'entenen?

Eficients protectors de coves, recol·lectors de menjar i caçadors candidats a aparellar-se amb femelles nascudes a finals dels 80.

Confessions d'un estudiant de Dret

Tot i que considero que me n'he sortit força bé gràcies a uns pocs professors brillants i a uns pares magnífics, haig de dir, observant les reaccions que alguns companys de classe tenen quan es posa en dubte la base moral de la solidaritat coaccionada per l'Estat, que la secundària ha fet molt de mal.

Carrers de Filadèlfia

He passejat pels carrers de Filadèlfia, seguint el petit itinerari històric previst per admirar els llocs i les fites relacionades amb la més gran declaració que un Estat ha fet: la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. He passejat pels carrers de Filadèlfia, per on Rocky s'entrenava per superar-se a si mateix i sí, he pujat les famoses escales. He passejat pels carrers de Filadèlfia, i m'ha tallat la pell el mateix fred que tallava el rostre del protagonista de la pel·lícula homònima, magistralment interpretat pel sempre enorme Tom Hanks. He passejat pels carrers de Filadèlfia, fins arribar a la riba del Delaware, que George Washington va creuar heroicament en el seu dia. He passejat pels carrers de Filadèlfia, on van fer volar pels aires l'Home dels Pollastres i la seva casa. Sí, he passejat pels carrers de Filadèlfia, i he passat una tarda sencera arrecerant-me del fred en una fantàstica llibreria al seu cor. He passejat pels carrers del centre de Filadèlfia, sol, a la nit, i m'he sentit molt a gust. He passejat pels carrers de Filadèlfia, i no m'estranya gens que una cançó amb aquest títol acabés guanyant un Oscar.

Avortament

La veritat és que no tinc formada una opinió definitiva sobre l'avortament. La intuïció que, de moment, tinc, és que el que bàsicament entra en joc és la propietat privada, tant de la mare com del futur nadó. Em sembla que el fetus és propietat privada de la mare -no tinc tant clar el dret del pare- perquè, de fet, forma part del seu cos fins que no es talla el cordó umbilical. Com ja saben, hom té dret a fer el que li roti amb allò que és seu així que, fins aquí, crec que en principi la decisió d'avortar és una potestat discrecional de la mare. Ara bé, també sembla evident que un fetus no és un bé jurídic privat de drets ja que, segons diuen els científics, comença a desenvolupar personalitat pròpia quan es forma el sistema nerviós, procés que sembla tenir lloc a partir dels tres mesos de gestació. En aquest sentit, em semblaria lògic considerar que el fetus és també titular de drets, i no un simple objecte d'aquests. Sumant això darrer, podem afirmar que hi ha tres característiques bàsiques a tenir en compte: la connexió física amb la mare, la dependència respecte d'ella i, per últim, la personalitat que aquest fetus desenvolupa. La connexió i la dependència duren fins el part -també la dependència, perquè, ja nascut, el nadó no requereix la mare per sobreviure-, en canvi, la personalitat comença a desenvolupar-se a partir del tercer mes. Atenint-nos a les dues primeres característiques, no veig impediment lògic ni moral en que la mare disposi de la seva propietat privada fins el moment del part. En canvi, el fet que el fetus desenvolupi personalitat pròpia, una identitat, em frena de proclamar el que abans he dit, ja que no veig perquè aquest no pot gaudir de la propietat privada de la que disposa ja a partir del tercer mes de gestació. La qüestió és sens dubte delicada i prefereixo no aventurar-me més enllà per el moment. Com el tema se'm presenta interessant, seran benvingudes reflexions, idees, correccions i tot el que els sembli oportú. Si reunim suficient material el podem sintetitzar i intentar extreure'n alguna conclusió més avançada que aquesta meva intuïció que gira entorn a la propietat privada.

Inconsistència

Un discurs molt comú en la retòrica progre és aquell que vocifera el fàstic que fa comprar regals de Nadal perquè els has de comprar. Comenten, seguidament, que això va contra l'esperit nadalenc i es culpa -com no?- del consumisme. Aviam, jo, que sóc consumista de mena i que se me'n refot l'esperit nadalenc, compro ben pocs regals per aquestes dates per uns motius X. Quins són els poderosos motius Y que fan que els progres que deixen anar aquest discurs acabin comprant regals com bèsties? No serà la seva pròpia concepció d'esperit nadalenc suposadament anticonsumista la que els fa acabar gastant-se la pasta (en moltes ocasions redistribuida) en regals per tota la família i amics? A mi el consumisme encara no m'ha posat mai una pistola al front, i el dia que ho faci m'acolliré a la segona esmena i li volaré el cap, tampoc tinc esperit nadalenc. Sembla ser, doncs, que l'esperit nadalenc dels progres els mena a acabar amb l'stock de les botigues. Amics progres, si el Nadal és un invent de la Coca-Cola, qui ha inventat el veritable esperit nadalenc que vosaltres esgrimiu contra el consumisme i el bo d'en Santa Claus?

Raspall de dents i llibertat d'horaris. Dit i Lluna.

D'acord, m'ha quedat clar que puc comprar raspalls de dents a Barcelona fins les dues de la matinada si em passo per un OpenCor i potser d'altres excepcions, com el comerç il·legal. Ja podem, doncs, apartar lentament -no sigui cas que es facin mal- la mirada del dit i dirigir-la cap a la Lluna. El que volia dir és que em sembla dramàtic que els horaris comercials no siguin absolutament lliures. Suposo que a Nova York també existeix alguna pútrida regulació en aquest sentit -ho desconec- però que en cap cas serà tan dura com la catalana. Algú em pot dir quina autoritat tenim vostè, jo, o el govern, per decidir quan pot i no pot un propietari obrir la seva botiga? Encara més, algú em pot dir amb quina autoritat vostè, jo, o el govern podem privar algú altre de la possibilitat de comprar un raspall de dents -vigilin, algú ja està mirant el dit- a l'hora que li roti si hi ha algú disposat a vendre'l?
Abstinguin-se de fer dubtosos anàlisis microeconòmics, no m'interessa saber si l'absència de restriccions en l'horari comercial generarà més o menys utilitat global, només vull saber qui sóc jo per fer tancar la seva botiga. Diguin-me perquè l'Estat ha de tenir poder de decisió sobre l'activitat d'un individu quan aquesta no afecta la llibertat de cap altre.

Deixar Nova York

Deixar Nova York mai és fàcil, com deien els R.E.M. Aquesta és la meva darrera nit de la meva segona estada a la ciutat i els puc assegurar que, excloent escasses excepcions, no haig de recuperar a Barcelona coses que em facin feliç i em manquin aquí. No puc dir que a Nova York em senti com a casa, perquè em sento simplement a casa. I sí, me la rebufa que a algú li soni prepotent. Ja saben què en penso. Aquesta nit, passejant sol sota els llums de Broadway, m’he sentit trist i m’he sentit estúpid. Estúpid per no haver fet ja tot allò que calgui per viure en aquesta jungla d’asfalt, per haver de tornar al cau igualitari que és el lloc on visc. No suporto la idea de tornar a una ciutat on no podré comprar un raspall de dents a les dues de la matinada tot i que hi hagi algú que me la vulgui vendre, simplement perquè una colla de polítics d’extrema esquerra escollida majoritàriament ha decidit que així sigui. No suporto deixar aquesta ciutat de llum i d’esperança, sobretot quan l’alternativa és Barcelona i la culpa exclusivament meva.