Això no és Nova York (IV)

Això no és Nova York i, efectivament, el client amb el que m'he reunit aquest matí era un altre marit banyut amb ganes d'enxampar la seva dona “en la faena”. Un pobre venedor d'electrodomèstics d'un basar al costat de l'Hospital de Sant Pau. Per cert, quin barri de merda. Ara condueixo per Lesseps, torno al despatx perquè he quedat amb la Lucy. No us en enfoteu, es diu Luz, però sempre li ha fet il·lusió això de Lucy i, vés, no costa gaire fer l'esforç. Amb la Lucy, en temps, havíem fet de tot però després es va casar i va tenir 5 fills que són idiotes perduts. Ara només ve a veure'm quan està tan tipa del subnormal del seu marit que fins i tot els meus quilos de més li semblen una gràcia divina, què hi farem. Recordo quan érem més joves, alguna nit l'havia dut a un banc amb vistes al mar on ens havíem besat fins pràcticament l'alba. Ara tot és molt més violent, molt més directe, molt més sec. Com nosaltres, com el món. La Lucy m'estarà esperant ja a la porta del despatx, anirem a dinar al Pati Blau. Li encanta i a mi també. No sóc un tipus massa agradable, però hi ha gent que em toca la fibra sensible i La Lucy, tot i les putades antològiques que m'ha fet, és una d'elles. Sempre la trobo a faltar, sempre hi ha un petit pensament per ella al final de cada dia gris. Ja la veig, esperant-me amb el vestit blau que fa anys que conserva. Anirem al Pati Blau i després passejarem Diagonal a baix fins Macià, hi ha una petita cafeteria que li encanta. Les fotos pel marit banyut podran esperar que arribi demà, tot ha esperat sempre que la Lucy ha tornat. Si això fos Nova York dinaríem a Grand Central i recorreríem Broadway fins el Downtown, després Vesey a la dreta per on un temps hi havia dues torres de la llibertat i agafaríem el Ferry d'Staten Island mentre l'Skyline s'il·luminaria poc a poc en un cel cada vegada més fosc. Però això no és Nova York.

La gent que mira el Tour

És cert, hi ha un tipus de gent que mira el Tour i alguns fins i tot agafem la bicicleta i hi anem, en pugem els ports més importants, per emular, ni que sigui per uns instants, les gestes heroiques dels nostres corredors preferits o, més aviat, les gestes de tots. Perquè, en el ciclisme i en especial en el Tour, com ens recordava fa pocs dies el fantàstic Carlos de Andrés, no hi ha barreres que ens separin dels esportistes, el públic aplaudeix per igual al primer que a l'últim, perquè el ciclisme és més que un esport, és un regne d'esforços personals, d'orgull, de raça, de màgia, moltes vegades.
El ciclisme és gran part del que jo sé de la vida i n'estic orgullós, el ciclisme és mon pare ensenyant-me a anar en bicicleta, clavant-me -fa tot just una setmana- un minut i quinze segons entre la boira èpica del Peyresourde. La pluja, el fred, el dolor, la glòria. El Tour és quelcom que neix de la visió d'un sol home -Henri Desgrange- i de la participació d'una colla de sonats que, a títol individual, van voler recórrer França en les seves bicicletes atrotinades de més de vint quilos. El Tour és la màxima expressió d'un esport de valents, d'un esport de solitaris i aventurers. El Tour, el ciclisme, que ha unit el que moltes altres coses han separat, el Tour, el ciclisme, que ha enfrontat de manera sana aficions i països. Mai ens ha faltat un glop d'aigua amiga quan ens n'hem quedat sense, mai un crit d'ànim ens ha mancat en els últims metres de qualsevol ascensió. Mai oblidaré la gesta d'un nen a l'Aspin, mai oblidaré veure'l passar al meu costat, superar-me d'una manera impressionant i trobar-me'l de nou al cim, on vaig tancar el puny i vaig dir-li: allez! Aquell nen, el seu somriure en sentir-me, era el Tour. I és per això que jo sóc un dels sonats que canviaria qualsevol sopar del món per ser de nou al cim del Tourmalet.
Els meus records a peu de carretera són Pantani sorgint de la boira al Peyresourde 1998, Ullrich intentant despenjar Armstrong al Peyresourde 2003, la salvatge màquina del US Postal Service a tot tren a La Mongie 2004 i, sobretot i per sobre de tot, Lance Armstrong, Lance VII de França, el Boss, caçant Ivan Basso com una exhalació a Pla d'Adet 2005. Qui sap què més m'espera? Jo penso seguir mirant el Tour, perquè això és el que sóc.
És cert que hi ha un tipus de gent que mira el Tour i sí, estem sonats perquè hem viscut la glòria de ben a prop.

Un vespre al Louvre

La veritat -no me les vull donar d'intel·lectual- és que no m'apassionen els museus i m'avorreixen en general. De tant en quant, però, i si es donen certes condicions especials, m'ho passo d'allò més bé. Ara pensava, concretament, en la meva visita al Louvre el passat gener. Sempre em sembla un horror entrar a un lloc tancat quan estic a París, així que hi vaig entrar amb totes les reticències que vaig poder arreplegar. Una vegada dins, però, vaig canviar d'opinió. La calma de les enormes sales, la sensació de capvespre parisenc dins d'un edifici, l'erudició de la companyia, que sempre ajuda a entendre el concepte de l'art exposat als bèsties com jo, tot plegat, una aproximació de la felicitat. Un altre dels punts que em fan desconfiar dels museus és la quantitat d'hores que hom s'hi pot arribar a passar -en una absoluta demostració de desconeixença del concepte de cost d'oportunitat-, per això va ser un petit descansa sentir per megafonia que ens tancarien en dues hores. I en dues hores vam veure tot el Louvre, record mundial i botifarrot a tots aquells que diuen que fan falta no sé quants milions de lustres per copsar tot el complexe. Evidentment que ho vam veure contrarrellotge i sense detenció, potser per això m'ho vaig passar d'allò més bé. Al final de la tarda, pràcticament ens vam colar en una de les sales per a que l'apassionada que m'acompanyava -més aviat l'acompanyava jo a ella- pogués admirar la magnífica Cosidora, de Vermeer. I va ser francament divertit. En sortir, un Gin Fizz en un magnífic bar de Saint Honoré, ja admirant el crepúscle de la capital francesa a través dels finestrons. No hi ha millor manera de completar el Louvre que passejant a la nit entre els fantàstics aparadors de Champs Elysées, un altre museu molt més a la -curta- alçada intel·lectual de personatges com jo. No m'agraden gaire els museus, però aquell vespre al Louvre va ser espectacular.

Això no és Nova York (III)

Això no és Nova York, així que, en comptes de fotre'm un parell de Big Mac's al Mcdonald's de Times Square, després de veure el negrot fer-s'ho amb aquella dins del portal, he anat al Rey del Bocata de Sepúlveda. És un antre brut i ple de gentola, però els entrepans són inimitables i m'encanta la mala llet de la cambrera, em posa, que vols que et digui. Llom, formatge, ceba i bacon, número 13. Impressionant. Me n'he fotut un parell i després he pensat que no tenia res a fer. Bé, més aviat, que no tenia ganes de fer res. M'he tornat al despatx i m'he estirat al sofà, dues horetes de becaina. A la tarda he anat a veure els pares, que ja es pensaven que m'havia mort. La xerrada de sempre, t'has d'afaitar, estàs gros...etc. No ho suporto. En sortir m'he passat per l'Ideal, un parell de gintònics després de visitar els pares únicament responen al protocol. Encara no entenc d'on collons trec la pasta per anar a l'Ideal, però la trec. El vespre de Les Corts m'encanta, així que he deixat el cotxe a Déu i Mata i he baixat tot Numància caminant i he tornat a pujar. Fa més de dues setmanes que no veig cap amic, fa més de dues setmanes que ningú no em truca, estic sol, i faig veure que no m'importa gaire. Ho faig molt bé. A la tele aquesta nit feien futbol, el Barça ha tornat a perdre amb el Manchester i ja és gairebé segur que no passarà a quarts, puta merda. Demà al matí tinc una visita al despatx. Vols-t'hi jugar quelcom a que és un altre marit banyut? N'estic fins els collons, però haig de pagar tot el que dec a la Llimona o el mes vinent no esmorzaré, així que encara no em puc suïcidar. Me'n vaig al llit a quarts d'una, no vull més copes per avui. Aquesta ciutat sí que dorm, te'n recordes o no? Això no és Nova York.

Fernando Alonso (Disculpes)

Estava equivocat amb Fernando Alonso i ara ho he vist, tard però espero que a temps. La meva profunda admiració per l'insuperable Michael Schumacher em va fer creure del campió espanyol que no era un bon pilot i em van fer caure en la misèria de jutjar un esportista pel seu sentit del humor -com justament ahir criticava-. L'asturià és un mestre al volant, un autèntic fora de sèrie que mereix per la meva part tot el respecte i admiració possible. Evidentment que ha fet declaracions fora de lloc, però en Michael Schumacher va fer fora un rival de la pista (Villeneuve, Jerez 97) i el vaig seguir defensant amb la vehemència que encara ara dura, no cal que parlem de Senna. Demano disculpes a tots els veritables entesos en Fòrmula 1 que m'han sentit dir estupideses sobre Fernando Alonso, passant per alt el meu coneixement objectiu de l'especialitat. En canvi, recalco que l'aparició d'Alonso en el primer lloc del calaix als circuits ha comportat la vulgarització d'un esport tan espectacular i bell com la Fòrmula 1. D'altra banda, jo no sóc ningú per dir qui ha de seguir i qui no ha de seguir una competició. És espectacular veure Fernando Alonso volar per tots els circuits del campionat, és increïble veure el seu duríssim treball i, si nosaltres fóssim pilots, no seríem impertinents com ell, escopiríem la gent a la cara. El noi d'Oviedo és, ara per ara, el millor pilot sobre l'asfalt i qui més espectacle ofereix. Estic avergonyit de tot el que d'ell he dit, estic avergonyit d'haver-me rebaixat -en part- al nivell de la majoria dels seus seguidors quan insultaven l'heptacampió del món. Alonso mereix el meu respecte perquè és molt gran i, sobretot, perquè ha estat l'únic pilot capaç de derrotar Michael Schumacher en igualtat de condicions. I en Michael és Déu.

Barcelonisme / Democràcia

El barcelonisme té poc criteri futbolístic, en general. Es mou molt més per estètica i per simpaties, com si el que importés en futbol fos el somriure. Va linxar Louis Van Gaal, l'únic entrenador del Barça -ni Cruyff ni Rijkaard ho han fet- que ha guanyat dues Lligues i una Copa en els seus dos primers anys, simplement perquè no era simpàtic. En canvi, ha pujat als altars gent tan mediocre com Saviola o De la Peña, que no han demostrat cap mena de qualitat futbolística però que eren simpàtics, monos o petits. El barcelonisme no entén de futbol, només d'estètica i impulsos. La veritat és que no m'importa gaire el que pensi una massa social tan gran, però era esgarrifós sentir com es qualificava Kluivert de gran davanter centre quan era, en realitat -i com deia un meu amic- “verí pel futbol”. L'actitud del barcelonisme és el que detesto de la democràcia, es deixa en mans d'una massa no experta en el tema i que vota per somriures i altres variables irrellevants els nostres governants. El barcelonisme té poc criteri futbolístic, i el poc que té és erroni en general. Larsson va ser un gran jugador per l'equip, però la seva primera temporada va estar lesionat i gairebé no va jugar, en canvi, era un idol per l'afició. Gudjohnssen, segurament millor que el bó de “Henke”, ha rebut en canvi la rebuda oposada. El barcelonisme és una afició tan poc entesa i racional que aplaudeix les carreres innecessàries de Puyol, que l'únic que fan és restar energia a l'equip, i que creu heroic que algú jugui lesionat, quan l'únic que pot passar és que la lesió empitjori i el temps de recuperació sigui més gran. El barcelonisme em recorda molt la democràcia i no m'agrada gens. El meu consell és fotre fora Messi, Ronaldinho, Puyol i Eto'o i que a les generals votin CIU o el PP, poden estar segurs que poca gent el seguirà. Barcelonisme, democràcia.

Això no és Nova York (II)

Això no és Nova York, així que, en comptes de travessar la Cinquena per la 57, he travessat Diagonal per Entença. Després, Santa Fe de Nou Mèxic a la dreta i aparco just a la rotonda de Ganduxer. Ja sé que podria haver vingut caminant però, escolta, sóc un detectiu privat. La senyora Puig treballa a un edifici que toca amb el Via Vèneto -bé, això de treballar és un dir, és clar- fent de directiva de no sé quina empresa dels collons. Cada dia a quarts d'onze el negre dels 27 l'espera a la cantonada del DIR i agafen un taxi que els du vés a saber on. Avui serà la primera vegada que els segueixo. Han agafat Diagonal fins Macià i després Tarradelles a la dreta, han baixat del taxi poc després, davant d'un hotel·lutxo de mala mort. Quins collons, també, venir a cardar a un niu de cuques tenint un àtic de la hòstia a Pearson. En fi, capricis de rics, suposo. Em faig el despistat i demano un gintònic al bar de l'hotel mentre espero que baixi aquell parell. Apareixen de nou en una horeta, no està malament. Amb tota la cural que pot tenir un detectiu decadent com jo, faig un parell de fotos d'amagat, mentre baixen per l'escala agafats de la mà i un parell més mentre pugen al taxi. La meuca torna al seu lloc de treball i el taxi segueix amb l'armari de 2x2x27 a dins. El segueixo. Travessem la ciutat, i el meu nou amic baixa del taxi davant dels pisos nous de Diagonal Mar. Una dona d'entre 45 i 50, rossa i amb roba cara l'espera dins d'un portal. No triguen en posar-se mans a la obra allà mateix. Pobre Silveri Puig, la seva dona no solament li fot les banyes sinó que, a sobre, paga . Suposo que per això mai m'he casat, perquè són totes unes putes i perquè jo em volia casar a Central Park. Però, és clar, això no és Nova York.

Això no és Nova York (I)

Això no és Nova York, no fotem. Sense saber ben bé com, vaig deixar a mitges la meva mediocre vida acadèmica a la facultat d'Història i vaig acabar muntant una agència de detectius decadent des del principi. Travessera amb Nicaragua, no massa lluny del cau socialista. Què vols, no vaig trobar cap altre local que pogués pagar. Segurament t'imagines que tinc una vida emocionant i que a diari descobreixo trames sorprenents, amb morts, cocaïna i putes de luxe amarant-ho tot. Però de fet, l'únic que està mort és la meva cartera, el més semblant a la cocaïna que prenc és la Coca-Cola i les putes de luxe només me les permeto una vegada a l'any, pel meu aniversari. En pago dues. Esmorzo cada dia a La Llimona -entrepà de formatge i dues canyes- i dino -si dino- allà on puc, no acostumo a sopar fora de casa, però, si sopo, sopo com un rei. Un rei escurat, ja m'entens. Voto Ciutadans i em posen molt nerviós els maleïts nacionalistes catalans, no entenc els idiotes que es fan dir liberals quan són més pobres que una rata. Em moc per la ciutat en un Ford Focus atrotinat, molt atrotinat, però és que no suporto el transport públic. Dormo en un llit que tinc al mateix despatx. Aquest matí haig de continuar espiant la senyora Puig, una meuca de Pedralbes que li fot les banyes al seu marit amb un negre de 27cm. El seu marit no és altre que en Silveri Puig, el dels rellotges. Ja veus, tants rellotges i tants calers perquè al final la puta de la teva dona s'acabi tirant el primer negre que passa pel carrer. Desgraciat. Doncs bé, avui m'he llevat com sempre amb una ressaca de campionat i a La Llimona m'han tornat a fiar. Espero poder-los pagar aviat. Tot depèn de la rapidesa amb la que pugui obtenir les proves que en Puig necessita per demanar el divorci. Ja t'ho explicaré. Per si no t'ho havia dit, això no és Nova York.

[Tour de France] No se'l carreguen. Mayo is back.

No hi ha qui es carregui el Tour, és impossible. Ni tot l'enrenou del dòping, ni les migdiades que alguns es carden front el televisor les tardes d'etapa, són ara per ara suficients per acabar amb l'electricitat d'aquesta cursa que és la més gran del globus. L'etapa d'ahir, entre Le Gran Bornand i Tignes, va posar les coses al seu lloc. Va ser una jornada gran pel ciclisme en general i en especial per un home que sembla ser que, per fi, després de la llarga travessa pel desert, ha tornat: Iban Mayo.

Alexandre Vinokourov, el principal damnificat de l'etapa d'ahir a Tignes.

Le jour de glorie (14 juillet)

Aquest any serà diferent perquè hi ha en Sarkozy, espero. Un país on el govern t'espolia un 50% del sou no pot ser més que un país terrorista, a no ser que hi hagi torres que s'encenguin a la nit mentre passeges per les places. I tenim una Torre Eiffel que fa pampallugues mentre caminem per Place de la Concorde, i tot queda perdonat. I a més aquest any serà millor perquè hi ha en Sarkozy. Em segueix encantant França, París i el Tour, el Pirineu -molt millor que el nostre- i els Alps que es veien des de l'avió que iniciava el meu primer viatge a Estats Units. França, està clar, és també la crema de cotxes a les banlieu i la gran massa socialista, les revolucions malinterpretades, Marsella. Però hi ha la França esplendorosa que és pur orgull nacional, la França potent que no s'arrauleix, Richard Virenque, Moustaki. La bandera francesa, malgrat tenir els mateixos colors que la cubana, coincideix cromàticament també amb les Barres i les Estrelles. Avui és la festa nacional francesa, i aquest any serà millor perquè hi ha un gran president. Le jour de glorie est arrive -espero i desitjo-.

Beure llet és dolent

Avui m'han explicat -en la línia conspiracionista dels darrers temps- que beure llet és molt dolent perquè, entre d'altres coses, augmenta el risc de contraure càncer. L'argument, que abans la gent no prenia tanta llet. He preguntat que perquè els metges la recomanen i m'han dit que els metges són titelles del poder econòmic de les empreses del sector làctic i que la llet i el formatge són temes profundament polititzats. Ulls com plats, collons a terra, apaga y vámonos.

Ara mateix prenc llet boníssima i fresqueta en una tassa de mig litre. A més, he sopat molt formatge i, de postre, iogurt.

Avui només aquest petit apunt. Vigilin amb la llet, és molt més sa fotre's un bon got de whisky.

24,5º

Barcelona. 11.7.2007, 17:00h, 24'5º. Arriba una nova era glacial, segurament provocada per la reducció d'emissions de CO2.

El rigor com valor absolut

Hi ha gent que està obsessionada amb el rigor, amb el rigor com valor últim i absolut per mesurar la qualitat d'un text. Alguns d'ells, a sobre, llegeixen els meus articles, i no ho entenc. Crec que és evident que no sóc rigorós quan escric i que poques vegades ho he intentat. Tot el dia vaig ple de rigor, a la oficina i a la facultat, només em faltava fer-ho també aquí. Hi ha gent que està obsessionada amb que tot text tingui rigor i és l'únic que els importa. A mi ja em poden deixar de llegir. Si volen rigor doncs au, que es comprin publicacions científiques o que llegeixin les meves pràctiques, si volen, però que no esperin dels meus articles meticulositat ni exactitud, perquè no la busco. La literatura -i perdonin que m'hi inclogui, no sé com dir-ho d'altra forma- no és només precisió, és més, quasi bé mai és precisió, i espero del que escric que algú fins i tot pugui riure amb les diàries dosis de demagògia, que vaig deixant quasi bé sempre de bona fe. Ja els dic, si buscaven rigor, facin click la creu de la cantonada superior dreta, no tinc pensat fer-lo servir.

Article 47 CE. Habitatge

M'importa un rave el que digui l'article 47 de la Constitució, la veritat, però el podem analitzar, si volen. L'article 47 està inclòs dins el capítol tercer del títol primer, que es dedica a establir uns principis rectors de la política social i econòmica, és a dir, que declara Espanya un país comunista. Cosa que, d'altra banda, ja tots sabem.
L'article declara alegrement que tots els espanyols -no diu res dels estrangers tot i que la jurisprudència del Constitucional ja hi ha posat remei- tenen dret a un habitatge digne i adequat. Enlloc no es defineix cap dels dos conceptes. I remarco això perquè hi ha alguns que s'han pensat que un habitatge digne i adequats té 200 metres quadrats, està a l'Eixample i no el comparteixes amb ningú.
Després d'això ja arriba el deliri, l'articulot en qüestió diu que els poders públics hauran de promoure les condicions necessàries per l'exercici d'aquest dret. Això vol dir que l'Estat pot posar la seva bruta grapa en un mercat lliure on oferents i demandants acorden un preu. Vol dir, també, que algú creu que un constructor abaixarà els preus de la seva producció si l'Estat li ho demanà i que seguirà llevant-se cada matí per treballar. Bravo.
Després de la primera traca, el legislador constituent es va animar força i va dir que l'Estat també hauria de regular l'ús del sol i evitar l'especulació. Patapam! Així, que si jo -lliurement- pago el preu d'un pis i espero que es revaloritzi per vendre'l, això és una fallada dels poders públics, que no ho han aconseguit impedir-ho.
Resulta tan senzill entendre que l'Estat no n'ha de fer res, del mercat de l'habitatge, que no sé ben bé ni com expressar-ho. Bàsicament, la intervenció de l'Estat representa que algú perd per alguna banda.
L'article 47 de la Constitució ha esdevingut l'escut perfecte per tot quant idiota que pensa que es culpa de Zapatero que els pisos siguin cars. Hi ha qui construeix i hi ha qui compra, no sé ben bé quin és el paper que el President del Govern pot haver desenvolupat per elevar els preus.I un habitatge digne, com diu en Sostres, és amb els pares i no cal que tingui vistes a la Diagonal. I si el volen, doncs mirin, potser hauran de renunciar al viatge a Londres, el cotxe nou, Internet, sortir de festa dijous, divendres i dissabte i al cine setmanal. Diuen que els seus pares ho van tenir més fàcil, doncs preguntin quines cançons duien a l'Ipod nou que s'acaben de comprar.

L'alta muntanya del Tour 2007

Aquest any, el Tour de França visitarà els Alps abans que els Pirineus i, en total, els ciclistes hauran de superar 21 cols catalogats de segona, primera i fora de categoria. La primera cita amb l’alta muntanya arribarà dissabte vinent, dia de la festa nacional francesa, en el marc de l’etapa Bourg-en-Brese – Le Gran Bornand. Seràn gairebé 200 km amb diverses cotes de tercera i quarta categoria en la primera part. En la tram final de l’etapa el pilot haurà d’ascendir La Colombière (1a), la meta està justament acabat el seu descens. El dia següent arriba la dinamita. L’etapa que uneix Le Gran Bornand amb Tigne comptarà amb la presència de sis ports de muntanya. A destacar: Tamié (2a), Cormet de Rosselend (1a), Hauteville (1a) i el final a Tignes (1a). Després d’una jornada de descans, la cursa afrontarà l’etapa Val d’Isere – Briançon amb els temibles Iseran (Fora de categoria – HC) que serà el port més alt de la cursa, coronat a 2770 metres, Télegraphe (1a) i el colós Galibier (HC), al final del descens del qual es troba la línia d’arribada. Els Pirineus arriben el 22 de juliol amb l’etapa entre Albi i Plateau de Beille, que inclou en el seu recorregut la cota de Sarrailles (2a), la brutal ascensió a Pailheres (HC) i acaba en alt, a Plateau de Beille (HC). Al dia següent: Foix – Loudenville – Le Louron. L’etapa consta de les ascensions a Port (2a), Portet d’Aspet (2a), Menté (1a), Bales (HC) i Peyresourde (1a). La meta, just al costat del preciós llac de Loudenville, se situa al final del vertiginós descens del Peyresourde. La darrera etapa d’alta muntanya probablement sigui la reina de l’edició 2007: Orthez – Gourette (Col d’Ausbique), amb Larrau (HC), Pierre de Sant Martin (1a), Marie-Blanque (1a) i el final al cim del mític Aubisque (HC). El menú és a taula, ja poden anar seient, a no ser que estiguin inscrits en la cursa. Si és el cas, tremolin.

Només un dia, com cada any

Al final només queda un dia, com cada any. Demà comença el Tour de França 2007 i tinc la certesa que malgrat tots els escàndols relacionats amb el doping -pràctica habitual al ciclisme des dels anys vint- un grapat d'herois arribaran de nou a París i la ciutat serà de color groc. Com cada any, al final només queda un dia per a que comenci la millor cursa del planeta i la que més estimo jo i, com sempre, ja m'espero front el televisor. Londres llevarà el teló de l'edició 2007, un marc ben encertat. I després els Alps i els Pirineus faran que dringuin les espases dels més grans, sota la pluja i sota el sol. Com cada any, només queda un dia, però jo no puc esperar.

De passada, els anuncio que aquest web es convertirà, durant les tres setmanes de Tour, en centre d'informació de la cursa.

Recorregut de la grande bouclé 2007

Ser Howard Roark

Ser Howard Roark, protagonista de la monumental -i repetidament citada en aquest blog- novel·la The Fountainhead, d'Ayn Rand, és difícil però és millor. Per a ser Howard Roark, s'hauria de començar per no voler-ho ser, però com ja sabem que Rand tendeix a estereotipar els seus personatges, no passarà res si el prenem com a model. Ser Howard Roark consisteix en guiar-se per l'ego i la integritat individual, prescindint de tota influència externa i de tot remot indici de consciència social. Ser Howard Roark no vol dir marxar a viure a la muntanya allunyat de la massa, això implicaria tenir-li excessiva consideració. És més adequat passejar pels carrers de Manhattan admirant l'obra aixecada pels grans genis de la civilització, obviant la indiferència general que plana sobre la influenciable multitud devoradora de tendència. Ser Howard Roark -i això és important- no l'eximeix a un de tenir amics o d'enamorar-se, vol dir estimar les persones per la seva integritat, per la seva constitució moral i no per les seves circumstàncies. Estimar no vol dir compadir-se de les penes o els dolors, estimar és estar junts en la batalla contra la moral col·lectiva -i col·lectivitzadora- que acaba amb cadascú, lentament però amb pas segur. Ser Howard Roark vol dir esdevenir fort i segur d'un mateix, vol dir elevar el propi ser per sobre de la farragossa interacció. Ser Howard Roark, o Steve Mallory, o Dominique Francon, o Roger Enright, o Austen Heller, o en Mike, però sobretot Howard Roark, perquè en el fons tots són ells, és la brillantor de l'individualisme. L'objectivisme d'Ayn Rand i Leonard Peikoff em sembla la culminació d'una línia que passa per Epicur, per Diògenes i per Nietzsche -i m'ho sembla des de la meva profunda ignorància- una manera de veure les coses que ha de ser necessàriament la correcta. Ser Howard Roark és més difícil, però és millor.

4th Of July

UNITED WE STAND

Empresaris i treballadors

Hi ha una mena de sensació, entre els clients de certs comerços, que l'empleat està de la seva banda, forçat per l'empresa, pràcticament esclavitzat. I dic això perquè és una situació que em vaig trobar sovint, treballant en el mostrador de post-venta d'uns coneguts magatzems. Tothora tenia clients experts en el desenvolupament del clàssic discurs de “jo sé que són els teus caps els que et diuen que em diguis això”. Com gaudia, replicant-los que els meus caps no m'havien dit res i que simplement els estava dient el que era correcte. Jo treballo per mi, per guanyar diners i, per tant, defenso els interessos de l'empresa, perquè és la que em paga i la que em dona feina. Sincerament, quan treballava de cara al públic, se me'n refotia força l'opinió que els clients tinguessin de mi, m'importava molt més que els meus caps pensessin que estava duent a terme una bona tasca. Hi ha un molt estès sentiment de repulsa contra l'empresari, una pretesa complicitat entre el client i el treballador i s'ha de reconèixer que, en moltes ocasions, el treballador n'és més artífex que no pas el client, que el que vol és caure bé per endur-se el que vol. Però qui paga, qui engega el món cada matí, qui crea, qui produeix, és l'empresari i la seva importància és definitivament capital. En un país on la legislació es redacta per protegir el consumidor i l'empleat indefens de les males arts que se suposen en tots i cadascun dels propietaris, engegar una empresa i que funcioni no deu ser tasca gens fàcil. Però segueixen endavant, i és evident que ho fan pels diners. Faltaria més.

Insomni igualitari

Encara dormo fatal, encara són molts els ensurts en la matinada, la suor freda que em recobreix el cos. Els parlo dels malsons que pateixo des que es va aprovar, al març, la Llei per la Igualtat efectiva d'homes i dones. Algunes nits somio que quedo atrapat entre el seu extens articulat, somio que sóc feliç amb el patètic contingut del text, que me n'adono i no hi puc fer res.
Els parlo d'una llei tan absurda com un cotxe sense gasolina, d'un text que el Papà-Estat s'ha preocupat de redactar-nos, per a que no haguem de pensar, perquè som idiotes i sense ell no sabem fer res. I els parlo, a més, d'una llei que va ser rebuda amb els braços ben oberts per tots els partits polítics amb representació parlamentària, amb una sola excepció. L'excepció correspon a l'abstenció del Partit Popular, així que no en puc parlar. No puc perquè en parlaria molt i molt bé i deixaré de ser persona ben rebuda pels meus amics i familiars. Partit Popular, tabú.
La perversa llei que no em deixa dormir per les nits obliga les formacions polítiques a presentar llistes paritàries, a abandonar el criteri de la validesa personal per centrar-se només en el tipus d'òrgan genital que viatja entre les cames de cada representant. No puc dormir, aquesta llei, pubilla del més dogmàtic fanatisme feminista de sostenidors cremats i poca substància cerebral en té tota la culpa.
D'aquí uns anys, a no ser que algun valent derogui aquesta infàmia, els consells d'administració de les empreses privades -sí, privades, teves, meves- hauran de ser consells d'administració compostos amb el mateix nombre de dones que d'homes. Ni un home de més, ni una dona de més. L'únic que importa és si et dius Pere o Maria.
En el nom de la Igualtat aquesta llei ens ve a deixar sense Llibertat i, a mi, a sobre, sense poder dormir. Ara hauran de sortir de la meva butxaca diners que seran destinats a finançar artistes dones i no homes que -si tanta igualtat volem- vindria a ser el mateix que proporcionar subvencions només als individus d'ulls verds. Ara no podré tenir una empresa on només hi hagi empleades, perquè l'Estat creu que calen uns quants parells de collons.
L'Estat pensa per mi ja més que jo mateix. A força d'anul·lació individual alguns acabaran per cedir, per creure tota aquesta mentida igualitària i ignorant. Alguns acabaran, com jo, demanant-li al Papà-Estat una til·la. És que, coi, no puc dormir de tant pensar que, un dia, potser la setmana que ve, el món serà tot absolutament igual.

La princesa de la ciutat de la sort

Hi ha un cotxe en flames a l'altra banda de l'avinguda. Els nois del barri són massa perillosos i a més són uns idiotes. Fan curses els divendres a la nit a l'autopista, mai no saps fins on poden arribar. I tu eres tan delicada... no entenc per què seguies la seva corda. Hi ha un cotxe en flames a l'altra banda de l'avinguda i sento el dringar de les navalles a les portes d'alguns bars. Camino ràpid, no vull respirar l'aire podrit d'aquesta ciutat, no vull contagiar-me de la indiferència general. Aquesta nit la policia prendrà la zona del polígon industrial i algun dels caps dormiran entre reixes, res que no curi l'endemà. Però ara tot això ja t'és igual. Recordo haver-te vist al parc algunes nits d'estiu, per mi eres la princesa de la ciutat de la sort, per ells una puta qualsevol. Mai et vaig dir res, em feies por, m'acceleraves el cor. Tu mai t'havies fixat en mi però aquell vespre vas fer una excepció en creuar-se les nostres passes. Jo arribava tard de treballar, tu feia poc que t'havies llevat i començaves el dia a cops de vodka al bar de la plaça. Aquesta nit la ciutat és a punt d'esclatar, les bandes s'han citat a mitjanit a la vella nau abandonada que un dia va ser una discoteca d'èxit. La policia ho sap i hi haurà festa grossa. Aquell vespre em vas mirar un segon i els teus ulls eren una desesperada petició de misericòrdia. Eres tan delicada... mai vaig entendre com podies deixar-te anar cada nit en uns braços diferents, seguir el joc mortal dels imbècils que omplen aquests carrers. Per mi eres la princesa de la ciutat de la sort però aquella nit no en vas tenir. Una discussió de matinada entre el propietari del bar i el noi amb qui aquell dia anaves, una bala perduda i el final. Aquesta nit la ciutat està en flames, però tu ja no hi ets. Només duc unes monedes a les butxaques, no sé on em poden dur, però espero que lluny d'aquesta ciutat de la sort.

Vendre Messi

Si jo fos el director esportiu del Barça, aquest estiu vendria Lionel Messi. No, no, no m'escupin a la cara tan ràpid. En parlem d'aquí un any, si m'ho permeten.

Bonifaci sóc jo

Al final som uns bonifacis. Bonifaci sóc jo. Vull dir que, en qualsevol discoteca a l'atzar, si veig que un meu amic pot jo em giro i renuncio a qualsevol mena d'opció. Renuncio a qualsevol mena d'opció perquè, si ho penses, un amic val molt més que qualsevol noia del planeta i el riure que plegats generem és molt més que qualsevol nit en qualsevol llit, no ens enganyem. He rigut més amb en David que amb qualsevol i, al final, tothom sap que el que planeja la gent amb dos dits de seny acaba per esdevenir cert. Així que, a les discoteques -les poques vegades que hi vaig- em giro sempre que un meu amic té alguna opció. Se'n diu bonifaci i bonifaci sóc jo.