La bruixa Sergi Xavier

Perquè després parlin de Mcarthy i la caça de bruixes. Déu n'hi dó quin linxament popular el que està patint l'imbècil del Sergi Xavier. La veritat és que sempre m'ha divertit veure com la massa prejutga i condemna els delinqüents, crec que no hi ha res que il·lustri de millor manera la set de justícia de la societat que els polítics de torn intenten camuflar amb històries de resocialització i prevenció. La gent vol sang i vol reixes, si no volen jugar-se-la, senyors progres, no convoquin un referèndum per dir sí o no a la pena de mort. A banda d'aquestes consideracions una mica frívoles -m'encanta- s'ha de dir que amb tot l'enrenou del Sergi Xavier hi ha per llogar-hi cadires, passin i vegin, la ignorància desfila aquest vespre davant del seu carrer. No és perquè jo estudiï Dret Penal perquè, a fi de comptes, amb un mes i mig de classes no puc saber molt més que si no ho fes, però és escandalós veure com la gent posa el crit al cel “perquè el temible agressor racista no ha anat a la presó perquè el jutge no ha volgut”. Home, aviam, el jutge ha fet el que havia de fer, i no ha engarjolat en Sergi Xavier com a mesura cautelar -sí senyors, el presumpte delinqüent encara no ha estat jutjat i, per tant, la presó que la veu del poble demana és una presó preventiva que res té a veure amb el càstig pels fets comesos!- bàsicament perquè fins i tot una vegada jutjats els fets, i si quedés demostrat que efectivament ens trobem front una agressió de caire racista, seria legalment complicat tancar-lo. No és que el jutge no el vulgui engarjolar, és que les lleis que vostès legitimen votant una colla de moderats deixen poques opcions a aquesta possibilitat. Si el que estan fent amb en Sergi Xavier no és caçar bruixes, ja m'explicaran vostès que collons és. Jo, si tingués una escombra voladora, aniria passant.

Renfe-Rodalies, tocant de peus a terra

A risc de caure en el lamentable món dels tòpics, avui diré que em sembla que cap dels partits polítics que exhibeixen la seva moderació en les grans fires mundials que són Espanya i Catalunya hauria gestionat de millor manera la crisi ferroviària a la que avui s'enfronta el PSOE. De fet, que Renfe-Rodalies no funciona correctament a Catalunya és quelcom que ve de lluny i no un incident puntual causat per les obres de l'AVE com tots pretenen. El PSOE per fer-nos creure que quan l'”alta” velocitat arribi a Barcelona tot anirà bé i el PP i CIU per emmascarar les carències de la seva gestió anterior. Ja els dic que no vull caure en el tòpic de dir que tots els polítics són iguals, però, de debò algú s'imagina aquesta crisi de transport gestionada d'altra manera? Jo no. El problema segur que no és tant el de quin és el partit que hauria d'haver gestionat tot el projecte sinó el de sí realment aquesta era tasca d'un partit o tot hauria funcionat de manera més eficient si la cosa hagués anat per la via privada. La veritat és que desconec fins a quin punt una empresa privada està capacitada per desenvolupar -amb l'statu quo actual- un projecte d'una dimensió tal, però sí tinc la gairebé total seguretat que cap partit no ho hauria fet millor. També val la pena recordar les recents declaracions de Puigcercòs, en què agraeix a Zapatero la seva visita de diumenge però diu que la veritable solució era transferir a Catalunya la competència d'aquesta obra. Home, no podem negar que la descentralització afavoreix l'eficiència, però de debò algú pensa que els partit catalans haurien gestionat millor el projecte? Amb més calers hauríem tingut menys problemes, això és evident, però una vegada hagués tingut lloc el desastre estic segur -poso la mà al foc- que ni ERC, ni CIU ni PSC haurien evitat les conseqüències que ara mateix patim.

Carod (ampliació)

En Carod té un cos a cos més que acceptable, sobretot si el contrincant és un sparring que no sap ni el què és un ganxo, com habitualment li succeeix. En Carod no és un imbècil, i les seves eines argumentals són bones. S'allunya força dels lamentables estàndards de la correcció política i és arriscat, tant que no és estrany que cometi errades terribles. Com nacionalista -obviant que ha fet Montilla president- és bó, francament bo, perquè el que li cal a la Catalunya que vol ser independent no és moderació sinó una mica de valentia capaç d'enfrontar-se a Espanya. Però, alerta, perquè en Carod pot proposar un pla d'Independència i dur-lo a terme de manera efectiva, però no pot seguir. En aquest sentit, seria l'equivalent a un govern militar provisional en temps de guerra. En Carod brilla en el cos a cos nacionalista però s'enfonsa quan la batalla es mou a terrenys més concrets. És hàbil en el taulell d'escacs però insuficient a l'hora de disparar. Vull dir que en Carod no em sembla bon gestor tot i que molt bon nacionalista. Si jo hagués de fer un govern amb aspiracions realment sobiranistes comptaria amb gent amb les habilitats d'en Carod en aquest camp però no el barrejaria en el dia a dia executiu. Si tu no vols ser Espanya cal tenir una persona que, en una plató de la televisió pública espanyola, és capaç de treure's del damunt les anestesies de la correcció i dir en públic que els espanyols deuen tenir un problema si en 300 anys -el que evoca directament una invasió i no pas convivència- no saben dir Josep Lluís i sí saben dir Schwarzenegger. En Carod no sap res sobre gestió -em sembla- però és un dels millors quan es tracta d'Independència. Ni blanc, ni negre i aquesta vegada tampoc gris. Si de cas quatribarrat.

Carod

Només he vist alguns talls del programa Tengo una pregunta para usted en el que va intervenir en Josep Lluís Carod-Rovira. He de dir que, almenys en la part a la que jo he tingut accés, el líder d'ERC va estar absolutament brillant.

Viatges pagats

Vaig riure molt amb un comentari que un anònim -valent- em deixava l'altre dia. Insinuava que mons pares em pagaven els viatges -ja saben, aquella sentència final típica, sempre precedida per l'ús de la paraula “ridícul” o d'expressions com “sou uns prepotents”. El comentari d'aquest analfabet m'és igual, però, com que és habitual trobar-ne de similars al meu bloc i al dels meus amics no deixa de sorprendre'm que la parròquia pensi realment que som gent de pasta. Suposo que això està relacionat amb el fet que no solem escriure articles queixant-nos del preu de l'habitatge o a que no ens han llegit mai llençar arengues assassines contra especuladors i comerciants. Una lògica aplastant. No és que vulgui donar explicacions sobre la meva vida, però vaja, els viatges me'ls pago tots jo anant a treballar cada dia. No és cap mèrit, és simplement una qüestió de preferències: vull viatjar, no tinc calers, per viatjar fan falta calers, ergo treballo, fi de la història. Ara bé, me n'alegro molt per la gent a la que els pares els paga els viatges. Quan jo sigui pare espero haver guanyat molts diners per a que els meus fills puguin veure les ciutats que m'agraden sense haver d'estar un munt d'hores treballant. Em diverteix veure la ràbia que produeix en certes eminències del comentari blogístic el fet de tenir diners. Es veu que els calers dels pares no valen, es veu que tel's has de guanyar tu i que a més has de queixar-te molt i molt per demostrar que no en tens. Funny. Així que, com ja vaig dir-li a l'anònim analfabet, si els meus viatges els financessin els pares ho explicaria obertament, només per fer bullir la seva sang i la de tota la gent com ell. Per cert, Londres molt bé.

Londres

Sempre hi ha un no sé què de tornar a casa quan arribes de nou a Londres. Sempre un pessigolleig quan l'avió s'enlaira i sobrevola el Pas-De-Calais, direcció a les illes britàniques. Londres no és Europa, tampoc és Amèrica, és el pont perfecte, la gènesi de tot plegat. Sempre hi ha un no sé què de tornar a casa quan passeges per Londres. Avui me n'hi torno i és quelcom diferent, m'hi acompanyen dues persones molt especials que no hi han estat mai i que han contractat simbòlicament els meus serveis de guia i traducció. Mai han fet viatges tan lluny i segur que estan més nerviosos que jo, i envejo en part tenir aquests nervis de la meva primera vegada a Londres. La màgia d'Internet, dels vols econòmics, de les ganes d'enlairar-se, al final ha fet que vagi a Londres molt més sovint del que mai hauria imaginat i que en aquesta ocasió m'hi acompanyin els meus tiets. Donc gràcies a qui sigui per aquesta sort i no em queixo, ser jove, em sembla, no és pas tan difícil. Segur que ser adult ho és molt més. Me'n torno a Londres un parell de dies. Els ho explico, com sempre, a la tornada.

Here we go

Hi ha una mena de gent amb la que costa organitzar un viatge, per dir-ho educadament. Hi ha una altra -entre la qual se m'hi pot trobar- amb la qual, a l'hora de muntar "excursions" són tot flors i violes. La cosa va més o menys així: Et truca el De La Torre amb una proposta inversemblant, a la que la majoria de gent diria que no d'entrada, però tu li dius que t'ho pensaràs. En menys de 24 hores el telefones i li dius que no saps d'on trauràs els calers i el temps però que, òbviament, la resposta és que sí. Després, un diumenge sencer buscant preus i combinacions de vols més que imaginatives i, a última hora, patapam, els bitllets a la butxaca i una nova data confirmada per volar. Hi ha una mena de gent a la que has de perseguir per fer una merda de viatge de dos dies i hi ha tipus com el De La Torre que et truquen i et diuen que volem, directament. I aquesta és més o menys la història de com passaré el Cap d'Any ben lluny, si tot va bé, aquesta és més o menys la història de com m'agrada muntar proeses transoceàniques amb el De La Torre, el Laporta i el Coll, la història d'aquells nervis a la panxa quan veus que has trobat el bitllet ideal. Hi ha gent que es queda a Barcelona perquè s'ha de pensar tres o quatre milions de variables abans de marxar un cap de setmana i després estem nosaltres, que primer comprem i després pensem. Tampoc és un mèrit especial, tenim 20 anys. Els meus viatges amb el De La Torre i el Laporta han estat dos èxits rotunds de dos intents, no espero menys d'aquest gloriós tercer en què ens acompanya el neòfit Coll. Here we go, no tenim remei, som uns putos romàntics.

12 d'Octubre, i què?

Cal estimar molt poc la llibertat per no creure en la lliure circulació de persones (prèvia supressió de l'EB etc.), cal estimar molt poc la llibertat per ser tan refotudament classista com per proclamar que els drets d'una persona emanen dels seus arrels, del seu cognom, del seu lloc del seu naixement. M'és ben igual que avui sigui 12 d'Octubre, i estic convençut que m'equivocava en exaltar qualsevol valor nacionalista l'11-S. Del 4-J només puc dir que celebro el que té a veure amb els pares de la Llibertat. Em fa venir picor sentir gent que repudia els immigrants espanyols que van venir a Catalunya fugint de la fam. Aquestes persones són herois. Critica que alguns no s'hagin adaptat, critica els seus gustos estètics, em sembla bé, però em fa fàstic que algú digui que algú que va fugir de la mort és un invasor espanyol. Si algun dia passo gana aniré allà on calgui i si algú s'interposa en el meu camí o en el de la meva família amb arengues nacionalistes simplement l'apartaré del camí, de la manera més eficaç que trobi. Òbviament és una vergonya que alguna gent ataqui la terra que els va acollir, però és molt més terrible que -a discreció- alguns afirmin categòricament que tots els immigrants de la dictadura van venir a Catalunya a envair-la. Sóc fill d'immigrants i m'omple d'orgull saber que els meus ascendents van esquivar la fam, la desgràcia i el terror de la postguerra trobant un lloc en aquesta vida, m'omple d'orgull i de joia saber que els meus avis paterns i materns van creuar la península perquè els meus pares no es morissin de gana. Hi ha una pila d'aristòcrates de casa bona i catalana que es cagarien a les calces si es trobessin en una situació tal. Admiro els rics, per la capacitat que han tingut de generar utilitat, però admiro encara més la gent que li ha fet botifarra a la mort. I m'és igual que siguin catalans o espanyols. 12 d'Octubre? Un dia més. No em dic Puig, ni Pujol, ni Maragall, i què? Raül Alcón López. No duc cap bandera al cor, només la guspira dels meus ancestres en el més profund de la meva mirada. Yeah, that's me.

Més Dret Penal

Fa uns dies els vaig fer una petita exposició sobre les teories absolutes i relatives de la pena, sobre les simples, sense entrar a valorar les mixtes. Com els vaig dir, no tenia gaire clar quina d'aquestes teories és la que més fa per mi, i continuo sense tenir-ho massa. Això sí, ja sé alguns dels arguments que no són vàlids. No entenc en absolut el punt pel qual alguns autors descarten la teoria retributiva (la del simple càstig) per considerar que l'Estat no té legitimitat per aplicar el seu propi concepte de Justícia en la societat i, acte seguit, afirmen que la pena, lluny de perseguir un ideal de justícia subjectiu, ha de perseguir finalitats de prevenció i resocialització. Jo també crec que l'Estat no és ningú per imposar a la societat un concepte determinat de Justícia que ves a saber d'on ha sortit, però, clar, tampoc em sembla massa coherent afirmar que sí pot imposar un sistema moral, que és el que comporten la prevenció i la resocialització. Mitjançant la prevenció, el poder públic indica als individus el camí a seguir -ja saben, “si fas això, nen, aniràs a la presó”. Mitjançant la resocialització actuen directament sobre l'individu - “ara que has comès aquest delicte t'explicarem què has de fer per a ser un bon jan”. De fet, en nom de la prevenció i la resocialització podríem justificar penes prèvies al delicte -per perillositat- o de durada indeterminada -fins que el delinqüent es resocialitzi-, mentre que, en el cas de la teoria retributiva, la pena sempre està establerta abans del delicte i té una durada determinada en tant que el principi de represàlia té uns límits establerts -estic pensant en la llei del Talió. Sembla obvi, doncs, que les teories relatives de la pena impliquen un més alt grau d'intervenció Estatal en la nostra vida que les absolutes, així que, si rebutjem les darreres al·legant intervencionisme, hem de rebutjar automàticament les primeres per la mateixa característica, en aquest cas ampliada.

Fede

Federico Jiménez Losantos és el símptoma que la llibertat d'expressió nou deu ser tan precària a Espanya. Aquest locutor de la COPE ha volgut ser censurat i assassinat però segueix amb el seu fantàstic programa cada matí. I això de fantàstic ho dic sense compartir sempre les seves opinions, però admirant profundament com s'atreveix, dia rere dia, a desafiar la pudent correcció política de la immensa majoria de mitjans de comunicació de l'Estat. No t'agrada Jiménez Losantos? Perfecte, posa la SER o Catalunya Ràdio i submergeix-te en el seu món meravellós i edulcorat, jo prefereixo la canya d'en Losantos i tinc el suficient criteri com per no seguir religiosament els seus mandats. Sentir la COPE de tant en tant no vol dir ésser un fundamentalista, crec que tot el contrari. “Somos libres” diuen alguns panells publicitaris de la cadena, i no sé si ells ho són, però segur que nosaltres sí, per decidir si els escoltem o no. Per molts, la llibertat d'expressió passa per la censura prèvia als continguts que no els fan el pes, llibertat d'expressió per Cuatro, la Ser i el Plus i censura per la COPE i El Mundo. La censura Estatal és un horror sigui qui sigui el qui ocupa el poder. Jiménez Losantos té la seva pólvora llesta cada matí, i no deixa ni un sol polític en peu, m'encanta sobretot per com enerva als progres i als independentistes talibans. Estic segur que ell és molt més moderat del que aparenta, però s'ho deu passar bé sentint com una munió d'ignorants se li tira a sobre sota l'empara de no sé quins principis de deontologia periodística, deu gaudir com un nen veient com des d'un micròfon es poden irritar tant les sensibilitats del votant mitjà -torno a pensar en Caplan-. Jo ric molt amb el seu programa i espero que vostès també en sàpiguen gaudir, cal sempre una mica de sentit de l'humor, sinó ja faria dies que estaríem morts.

Confessions d'un estudiant de Dret (II)

Confesso que em produeix certa sorpresa el debat sobre si els individus que han cremat fotos de la Família Reial Espanyola recentment han d’anar a la presó. Sobretot després de llegir aquest article del Codi Penal Espanyol, en virtut del qual queda establert com delicte:

491

1.Las calumnias e injurias contra cualquiera de las personas mencionada en el artículo anterior [el Rey o cualquiera de sus ascendientes o descendientes, la Reina consorte o el consorte de la Reina, el regente o algún miembro de la Regencia, o el Príncipe heredero de la Corona], y fuera de los supuestos previstos en el mismo, serán castigadas con la pena de multa de cuatro a veinte meses.

2.Se impondrá la pena de multa de seis a veinticuatro meses al que utilizare la imagen del Rey o cualquiera de sus ascendientes o descendientes, de la Reina consorte o del consorte de la Reina, del regente o de algún miembro de la Regencia, o del Príncipe heredero, de cualquier forma que pueda dañar el prestigio de la Corona.

Jo pensava que havíem de debatre sobre si els següents que ho facin també es trobaran aquest article. Mentre se’l trobin, sembla elemental que hauran de ser condemnats en virtut del mateix, sempre en pro de la imprescindible i inqüestionable seguretat jurídica i, més concretament, del principi de tipicitat dels delictes. O volen un país on no s’acompleixin les lleis?

Túnning / R'n'R

No m'agrada l'estètica túnning ni el món que s'hi ha teixit al voltant. No m'agraden els cotxes que toquen el terra a no ser que siguin de competició ni les estridències sonores que omplen les avingudes a mitjanit. Ara bé, no vull caure més en l'error de condemnar el món i la gent del túnning a rebre les més terribles desqualificacions. Als anys 50. un moviment urbà similar va acabar per ser el bressol del Rock and Roll que m'ha salvat la vida i me la continua salvant dia rere dia. Les lletres de Chuck Berry parlen de cotxes i noies. De fet, els pioners del Rock and Roll eren una colla d'inadaptats que es passaven el dia i la nit als seus cotxes, donant tombs per la ciutat. El fet que jo no comparteixi el criteri estètic que ha dibuixat el món del túnning -que, per cert, mols catalans han decidit de forma errònia atribuir exclusivament als espanyols- no em confereix cap mena de dret a desterrar-lo al nivell de subcultura. Si així ho fes, estaria rebutjant també el món que va crear unes dels pilars sobre els quals s'aguanta la meva existència. A E-Street també es tunejaven els cotxes. No seria coherent insultar els qui ara ho fan i elevar els que abans ho feien. L'única crítica possible és la de l'escassa originalitat, la de repetir quelcom que ja va tenir lloc cinc dècades enrera i entronitzar el reaggetton per parlar de cotxes i noies com ja feia Berry des de Roll Over Beethoven. Els nois del Rock and Roll no tenien res més que els seus cotxes per cercar la llibertat, alguns la van trobar recorrent la carretera del tro amb un Challenger que havien construït amb les seves pròpies mans. És possible que els nois del túnning no tinguin cap més aspiració a la vida que posar un aleró més gran. I tot i que a mi no m'agradi, qui sap si d'aquí 50 anys la música odiosa que n'ha resultat no sigui també el record d'un temps gloriós i jo un vell amargat que es va decidir pel Rock and Roll com alguns, en el seu dia, es van decidir a seguir escoltant Frank Sinatra.

Quan s'apaga un estel

No hi llàgrimes galta avall quan s'apaga un estel. A milions d'anys llum, cada moviment s'avança i quan veus la supernova ja fa anys que l'estel s'havia apagat. Forats negres, pols interestelar, foscor infinita. Quan s'apaga un estel mai t'agafa per sorpresa, perquè els estels que veus brillar de vegades ja són morts i oblidats, un buit més enmig d'un univers immens. Quan s'apaga un estel en descobreixes d'altres que havien restat amagats, i qui sap si aquell serà veritablement el teu. No hi ha llàgrimes galta avall quan s'apaga l'estel, quan neix la supernova, perquè no et pot sorprendre ja. Tots els estels són fugaços en la immensitat del temps. No ploris ara, amor, el nostre estel feia temps que havia deixat de brillar, és només que tu no te n'havies adonat. No ploris ara, els comiats sempre són tristos però tot té un final. No ploris i mira'm als ulls per darrera vegada, mira'm per veure el reflex somort del nostre estel mentre s'esborra totalment del meu record. No ploris, jo no ho faré. Hem vist centenars d'estels que morien davant dels nostres ulls, no vinguis ara per dir que el nostre seria diferent. No vinguis ara a dir-me que no érem com tothom, perquè saps que no és veritat. Cap dels dos era tan especial. Mira'm els ulls per darrera vegada i no vull veure ni una llàgrima. Tu i jo sabem que no hi ha llàgrimes quan s'apaga un estel.

Sobre els famosos 80km/h

El De la Torre ho explica amb la llum de sempre. No hem d'entrar a discutir si anar a 80km/h contamina més o menys que anar a 120. És possible que contamini menys, no ho sé. El que s'ha de fer és un càlcul de costos i beneficis, valorar si la contaminació que ens estalviem realment compensa totes les altres coses que perdem: mobilitat, diversió, risc a ser multat, temps, diners, etc. I això que el De la Torre exposa amb la seva habitual gràcia i llenguatge acadèmic no dista excessivament del que es comenta al carrer. A la majoria de gent li sembla bé establir mides per la conservació del medi ambient, però és obvi que en aquest cas el càlcul de costos i beneficis resulta negatiu a la immensa majoria de la ciutadania, perquè, si no fos així, la gent no estaria empipada com una mona. I és normal que s'enfadi, poca gent dona un valor absolut a la reducció d'un percentatge mínim de contaminació igual o superior al de reduir un 33'3% la velocitat del seu vehicle. Potser hauran notat certes contradiccions en el meu discurs. Si crec que Caplan està en el correcte quan parla del votant irracional i sovint dic que això de la democràcia no m'acaba de quadrar, perquè ara doncs valor a l'opinió de la massa? Per dues coses. Per mostrar una vegada més el funcionament intuïtiu i involuntari dels mecanismes del mercat i per fer veure l'enorme contradicció del govern ecosociata que tenim. Si són tant tolerants i tan demòcrates, si són tan megaprogres xupiguais i són la representació dels obrers, que escoltin als obrers i si no que diguin el que són: uns totalitaris. I bé, ja que hi som, també els confesso que m'ho estic repensant, això de criticar tant la democràcia.

Dark side of the truth

De veritat només n'hi ha una, i és absoluta sense pal·liatius. Ara bé, la veritat sempre té una cara fosca quan no en tenim la total possessió. Confrontar veritat i veritat quan en realitat estem enfrontant les dues cares de la mateixa moneda és sovint una colisió brutal d'interessos irreconciliables. La veritat és una i els fets el que són, però si només tenim coneixença d'una part és molt possible que mai arribin a encaixar les peces d'aquesta construcció. Estar en possessió de la veritat absoluta ha de ser un autèntic plaer, una autèntica festa racional, però, fins i tot quan estem segurs de tenir-la ben guardada al calaix de la tauleta de nit, ens poden assaltar nous matisos, alguna paraula o un gest que havia passat desapercebut. I aleshores no és que la veritat deixi de ser absoluta, el que deixa de ser absolut és el coneixement que nosaltres en tenim. Sempre he mirat de fugir de relativismes, de mitges tintes, de moderació, perquè crec fermament que existeix una veritat definida, contornejada i elaborada que ens espera a la volta de qualsevol raonament lògic, però és cert que quan la veritat que tenim en possessió és parcial la relativització és necessària. És la cara fosca de la veritat, de la meva estimada, protegida i perseguida veritat. Parlo de veritats científiques i de veritats emocionals perquè, tot i que segurament més complicades d'il·luminar que les científiques, la veritat absoluta també regna en el camp de les emocions i els sentiments. Òbviament, els axiomes matemàtics ens ajuden a definir la veritat científica amb una precisió brillant i aquesta ciència no ens acompanya en terrenys més humans. Però confiem en la raó. Després d'una llarga travessa per aigües tèrboles, després d'anys d'haver pensat que la racionalitat no tenia un poder tan gran com semblava, torno a veure el seu far il·luminant-me el camí de tornada. Vinc de la cara fosca de la veritat.

Perversió liberal

Els ultraliberals megasalvatges sempre hem tingut, des que estudiàvem Història Contemporània al Batxillerat, la intuïció que les Revolucions Liberals del XIX no van ser allò que diríem “trigo limpio”. Intuïció encertada, as usual. Sota la noble bandera de la Llibertat, els Drets individuals i la repulsa de l'Absolutisme, els revolucionaris liberals van donar peu al que actualment coneixem com Dret Administratiu i que vertebra l'eix de poder de l'Estat. Vostè viatja amb el seu cotxe a 160km/h en una solitària autopista a través de la nit, no posa en perill ningú i, de sobte, pam, un flaix, un radar que salta i el senyor Administració Pública ja li ha cardat una bona multa pel simple fet de traspassar un límit formal. Això és el Dret Administratiu -sí, he fet una mica de demagògia, i què?- en acció. Així, els amics revolucionaris van acabar amb el terrible poder diví dels monarques i, en el nostre cas, ens vam deslliurar de la metròpoli britànica, però van engendrar un altre poder tètric, trenat entre el tupit articulat de l'abundant legislació administrativa. El Dret Administratiu va néixer per conferir seguretat jurídica a l'incipient mercat lliure, però em pregunto si un mercat competitiu ha d'estar assentat sobre les bases d'una legislació i una reglamentació que venen donades per un poder legislatiu que, en principi, ha de ser-li aliè. La garantia de la propietat privada és un problema penal i no pas administratiu i l'únic suport que necessita el mercat és el d'un Estat capaç de garantir la conservació d'aquest element. Som fills de la Revolució Liberal perquè som fills de l'alliberament de les cadenes, de l'amor per l'individu, però no deixem que ens enganyin. No podem permetre que l'Administració ens dirigeixi. Tocqueville ho deia, què queda per l'home quan se li neguen les tribulacions de viure?

Coses de mags

Cadillac Ranch, Toronto 1985

Evidentment, Bruce Springsteen and The E-Street Band

El que diu abans de cantar és: "Al principi Déu va crear el Cel i la Terra. El primer dia va fer les hamburgueses amb formatge, el segon dia va crear l'aire condicionat, el tercer dia va fer els texans blaus apretats, el quart dia va fer...el rock and roll. I després va descansar el setè dia i va va anar a donar un tomb amb la seva noia en el seu Cadillac."

Màgia

En el fons sóc un nen al que li agrada la màgia, un nen que es queda embadalit quan li amaguen les cartes, quan li diuen que triï i una i l'hi endevinen. En el fons sóc un nen i el que més m'agrada és la màgia, Santa Claus, els conills que surten dels barrets, els mags que desapareixen. La màgia és el refugi de la nostra infantesa, un lloc on poder tornar sempre que volguem. Màgia és que un home de 58 anys faci un disc com els d'abans, màgia és saber que no li ha costat gens. M'agrada la màgia, perquè sóc com un nen, com un nen d'onze anys que una nit d'abril de fa molts anys era al Palau Sant Jordi quan la llum es va apagar i un tal Max el Poderós va començar a fer màgia amb un parell de varetes i uns timbals. El meu amor per la màgia mai et deixarà. La màgia mai acaba, en realitat. Pots oblidar la màgia, et pot semblar que ha marxat però precisament perquè és màgia en qualsevol moment pot tornar. Deixa't anar, deixa tot el que sàpigues i carrega només el que sentis. Magic, el nou disc de Bruce Springsteen, el més gran mag de tots els temps, surt a la venda avui.

Algunes reflexions sobre el Dret Penal

Un dels primers problemes amb què topem quan ens trobem estudiant el Dret Penal és el de la enorme dificultat per justificar la imposició de penes. En aquest sentit existeixen diverses teories, formulades per diversos penalistes en moments cronològics diferents que miren de llençar una mica de llum al respecte.

En primer lloc tenim la teoria absoluta de la retribució, la més intuïtiva de totes i que ve a dir que l'objectiu del Dret Penal és fer Justícia. Ja saben, ull per ull. La defensaven, en el seu moment, Kant i Hegel, convençuts que hi ha una imperiosa necessitat de fer Justícia que no va més enllà d'aquest propi fi. La teoria absoluta de la retribució es basa en el primitiu instint de la represàlia. Evidentment, el problema imputable a aquesta teoria és el de quina és la legitimitat del poder públic per imposar venjança en els afers privats. Garantir l'ordre i la seguretat són algunes de les coses que venen el cap. Segons la posició predominant dels penalistes, en l'actualitat la teoria absoluta de la retribució està llargament superada. Personalment em sembla una teoria sòlida pel que té de justa, malgrat les greus dificultats que trobaríem per establir un concepte únic de justícia. No veig cap finalitat més noble que la de fer justícia en el sentit de la represàlia, podríem discutir quina seria la conseqüència d'una autèntica Llei del Talió. Però no em podran negar que la represàlia satisfà el nostre instint de Justícia.

En segon lloc, parlem de teories relatives de la pena. Aquestes són més perverses en tant que atorguen a l'Estat un poder sense límits per incidir sobre la vida individual. Aquestes teories relatives cerquen una prevenció dels delictes futurs. Podem distingir entre la teoria de la prevenció general i la de la prevenció especial.
La teoria de la prevenció general neix amb l'alemany Feuerbach i cerca coaccionar psicològicament la societat mitjançant la continua amenaça d'un poder públic que pot imposar una pena al ciutadà. Intimidació, òbviament. El càstig d'un criminal serveix per mostrar a la resta de la ciutadania el que els espera si creuen la frontera marcada per la llei.
Von Liszt, en canvi, advoca per una prevenció especial, dirigida a incidir sobre el criminal i evitar els delictes futurs que aquest pugui cometre. Franz Von Liszt veu els criminals com gent predeterminada a actuar d'una o altra forma i els classifica en ocasionals, millorables i irrecuperables, tot lliurant a l'Estat un poder immens per canviar la conducta d'aquestes persones.

Jo encara no m'atreveixo a opinar, tot i que la meva intuïció corre paral·lela a la de la teoria absoluta de la retribució prèvia assumpció -que no creença- de que el poder públic està legitimat per impartir Justícia. Ja em diran el què.