Lliure opinió, en diuen

Pots presentar-te un dia a qualsevol lloc i dir que el teu referent polític és Stalin, no et passarà res. Prova, però, de dir que és Hitler i, depenent del país on et trobis, podries acabar engarjolat. No sé qui dels dos era més monstruós. Pots presentar-te a qualsevol lloc i dir que no t’importaria treure totes les propietats als rics i repartir-les entre els pobres, no et passarà res. Prova, però, de dir que cal robar tot el que tenen els pobres per a que els rics ho siguin més i hauràs de vigilar que no et matin. Pots plantar-te on et doni la gana i dir que Israel és un Estat assassí i hom ho veurà normal. Prova, però, de dir que els assassins són els palestins i seràs un racista i un intolerant. Ja ho veuràs, mira de dir que si uns de Romania et roben a casa és perquè el sistema no els dona una altra sortida i et consideraran un home sensat. Digues, per contra, que et sembla molt bé el que va fer el gendre dels Tous i hauràs de sentir que tu ets una bèstia i ell un imbècil que ho va fer perquè hi havia calers al darrera. Així és com anem. Pinochet era dolent i Allende un àngel. No t’atreveixis a dir, ja no dic a dir que potser eren iguals, tan sols atreveix-te a insinuar que hi ha la possibilitat que Allende no fos tan bo i diran que ets un feixista i un desgraciat. Si ets musulmà estàs legitimat per cremar ambaixadors europeus perquè la Jyllands-Posten va publicar unes caricatures del teu profeta. Imagina’t, però, el que passaria si cremessis ambaixades de països àrabs perquè Hamas diu que vol recuperar l’Al-Andalus. Digues que ets okupa i robes pisos a la gent i no tindràs res a témer, ara bé, atreveix-te a insultar un okupa. Si dius que els blancs tenen menys resistència que els negres dius la veritat i si dius que les dones tenen menys força ets un masclista. Opinió lliure? I tant que sí company. Dins de la correcció política, però.

Resultats de la primera enquesta

Heus aquí els resultats de la primera enquesta de Les Lleixes. Preguntàvem als nostres estimats lectors si creuen que la Generalitat ha de subvencionar el doblatge de pel·lícules al català. Un 40% dels enquestats ha contestat que sí, que l’Estat ha de defensar la llengua, en una resposta que bé podria haver estat donada per Stalin. Un 26% dels lectors que s’han dignat a contestar ha fet cas d’en Xavier Sala-i-Martin i ha afirmat que l’Estat no n’ha de fer absolutament res. Un 17% ha dit que tant se li’n fot, seguidament han emès un so gutural de desgana. Un 13% ha opinat com qui escriu i ha dit que si l’Estat del Benestar ha de seguir existint no està malament que se subvencioni això i no qualsevol altra estupidesa. Per últim, un 4% ha dit que creu en les subvencions però aquest no li sembla un bon motiu per a donar-les. Aquí van:

Pel que fa als resultats absoluts, sense entrar a valorar la motivació dels votants, el Sí guanya per majoria absoluta, amb un 53% dels vots mentre que el no i la indeferència es manifesten en un 30% i 17% dels vots, respectivament. Aquí ho poden veure:

Així doncs, podem concloure que el 40% dels lectors d’aquest web –o almenys els qui han votat en l’enquesta- són comunistots i volen que l’Estat els hi faci tot, en comptes de preocupar-se de manegar-ho ells mateixos. Només un 17% és autènticament liberal i catalanista, considerant del seu propi autointerès que es doblin pel·lícules sí és que han d’existir les subvencions. La resta es divideix entre autèntics –i respectables- fans de Sala-i-Martin, mandrosos sense opinió i algú que deu ser molt espanyol com per no voler que les subvencions vagin a parar a un mecanisme de defensa de la llengua. En general, però, els lectors de Les Lleixes s’estimen el català així que no caldrà que em passi a escriure en esperanto com m’havia plantejat si els resultats de l’enquesta no eren favorables.

Els vots que es van efectuar ahir no estan estudiats ja que expirava la prohibició programada d'un sol vot per setmana i els resultats poden haver estat desvirtuats.

Nova enquesta

Per aquesta setmana ja tenim enquesta nova: Quin és el teu valor suprem? Tots els vostres vots seran benvinguts.

Si algun dia sóc ric i gran

És possible que si algun dia sóc gran i ric acabi votant partits d’esquerra, per pura diversió. Potser, si algun dia sóc gran i ric, acabo encadenant-me a qualsevol plaça per a salvar les tres famílies d’ànecs de l’estany de la Murtra. Em sorprèn, i força, la concepció general que els liberals som tots multimilionaris amb la vida solucionada i un lloc assegurat a la junta directiva de l’empresa de l’avi. Potser alguns se sorprendrien si sabessin d’on venim molts de nosaltres. No cal ser ric per ser liberal, tot el contrari, i per això, potser, si algun dia sóc gran i ric, votaré els sociates i no pararé de riure mentre llegeixo els titulars dels diaris mentre esmorzo al solàrium de l’àtic de Via Augusta. A mi, senyors, també m’agradaria que es conservessin els paisatges de muntanya on m’hi he passat mitja infància, m’agradaria que tothom tingués un plat calent a taula i que al món no esclatessin bombes ni sonessin les sirenes. Malauradament, sembla que alguns creuen que la intervenció estatal és el camí per aconseguir tot això i, pitjor encara, pensen que els que no la defensem cerquem tot el contrari. No sóc ric i no vull que es carreguin les meves muntanyes, però no sóc socialista perquè em sembla que precisament si ho ets acabes fomentant un planeta ineficient. Algú creu encara que la desertització no es produiria de la mateixa manera si uns o altres governessin, algú pensa que el món seria millor si els rics paguessin el menjar dels pobres? Jo no ho crec, sincerament, i si m’equivoco ho acceptaré, però no vull, de cap manera vull, que el món sigui un calvari per ningú ni que s’acabi el verd dels prats de muntanya on cada estiu sóc immensament feliç. I si no tens diners t’has de preocupar i recolzar el que creus que és millor. És per això que potser votaré algun dia els partits d’esquerres, si algun dia sóc ric i gran i ja tinc tot el que em cal.

Imagina

Imagina tant com puguis. Imagina’ns a tots dos caminant en vers la llum, en vers la glòria. Imagina que podem aconseguir-ho tot si volem, tingues fe i estigues segura que serà recompensada. Des de les valls més fosques i els pics més abruptes, tot regalimant l’aigua de la vida, fins les esplanades on el sol il·lumina els més tenebrosos racons. Imagina que podem fer-ho perquè els dos volem, perquè els dos creiem, i aleshores desplegaràs les ales de la teva voluntat, el motor de la teva ànima deslligada, i tot serà un vol sobre les serralades i els oceans. El món serà nostre si estem junts i no ens rendim, imagina-t’ho i agafa la meva mà. Jo estaré sempre al teu cantó, per si mai vols parar a descansar, per si mai trobes que el viatge és feixuc. I el planeta serà nostre si obrim els ulls i som capaços de seguir el metrònom que ens balla dins el pit, tot serà nostre i la resta serà tan insignificant que ens serà absolutament igual. Imagina que tu i jo volem, imagina que m’estimes tant com jo a tu, i aleshores la foscor es llevarà un matí i no hi haurà excuses per no somriure. En un gest, en una mirada, podrem reunir tota la tendresa que ens quedi, allà serem immortals i res no ens podrà fer mal. No hi camí, no hi ha sender, només un camp de blat daurat i la falç que duc entre les mans. Imagina que tot és nostre i la pluja alleujarà la nostra calor en els moments més durs i el sol ens escalfarà quan tinguem fred. Llevat ara, ara és l’hora, ara és l’hora de tu i jo i dels nostres somnis. Aixeca la mirada i mira els meus ulls, són el teu mirall i la teva aquarel·la .Imagina’t la glòria, imagina’t que la tens a només una passa i el planeta girarà sota els nostres peus i el dia serà radiant. Em tens a mi, espero poder-te tenir a tu, i la fe serà tot el que ens caldrà per imaginar que podem desplegar les ales i començar a volar.

De com l'Estat va en contra del consumidor

No m’entra al cap per què el poder legislatiu ha de redactar una Llei de Garanties (pèssimament redactada i divulgada, per cert) i ha d’obligar al seu compliment. Sempre avançant en la demagògica i ineficient defensa del consumidor. En un escenari comercial sense aquesta legislació cada venedor establiria les seves pròpies condicions de garantia del producte i el consumidor triaria lliurement. Així, seria possible trobar un mateix producte a preus molt diversos en funció de la garantia concedida. Cadascú triaria en llibertat. Estic segur que alguna gent compraria productes sense garantia a preus molt més baixos que els actuals, on per nassos el venedor s’ha d’ajustar al mandat legal. A qui li molesta, això? Si ara els grans magatzems X decideixen vendre ordinadors sense garantia 500€ per sota del preu amb ella i hi ha gent que els vol comprar, algú em pot dir on està el problema? Com gairebé sempre, les decisions que l’Estat pren en pretesa defensa del consumidor acaben esdevenint justament tot el contrari. Ara, els consumidors estan obligats a pagar el producte i la seva garantia perquè, naturalment, oferir un servei de garantia té un cost que l’empresari cobrarà al comprador. Una llei, la 23/2003, en aquest cas, que aparentment beneficia el consumidor contra el temible i despietat comerciant, acaba per obligar-lo a pagar una garantia que ni tan sols sabem si vol, i, de retruc, treu incentius als empresaris, ja que se’ls limiten els productes que poden oferir. Com gairebé sempre que l’Estat es fot pel mig, és tot plegat un immens terrabastall, els consumidors, moltes vegades sense adonar-se’n, acaben sent clarament perjudicats. Sempre la mateixa història, i sempre els mateixos que, en acabar de llegir aquest text diran que sóc un neoliberal salvatge que vol ofegar el pobre comprador. Santa paciència, Senyor.

Missing (Bruce Springsteen)

M’he llevat aquest matí, feia fred. Les cigarretes estaven sobre el marbre de la cuina i la jaqueta penjava sobre la cadira, tot tal i com ho vaig deixar ahir a la nit. Semblava que tot era bé i al seu lloc. Però tu no hi eres. La nit passada vaig somiar que el cel es tornava negre, que t’enfonsaves i no podies tornar. Estaves perduda i en perill, molt lluny de casa, et vaig intentar agafar però els meus braços es van tornar de pedra. Em vaig llevar i no hi eres. No hi eres, amor. Cerco una explicació, en la pluja que xiuxiueja i les fulles que tremolen. Digues, amor meu, on vas anar? Eres aquí fa un moment. Algunes nits encara sento la remor de les teves passes, la teva clau girant el pany, la teva veu al rebedor. La teva olor s’escampa per la nostra habitació. Em desperto, però no em moc.

Traducció, segurament deficient, de “Missing”, cançó de Bruce Springsteen que va ser inclosa a la banda sonora de The Crossing Guard, de Sean Penn.

Mai no caminaràs sol, amb el Liverpool

Del Barça sempre i per sempre, però amb el Liverpool ben a la vora. No entenc ben bé per què, no us ho podria dir, però el Liverpool sempre m’ha apassionat, és un equip en el que crec, que em transmet màgia i fe. Ahir nit em vaig emprenyar amb la derrota del Barça, és clar, però en el fons sentia una mica d’alegria en saber que al menys, l’equip que ens ha deixat en evidència a Europa ha estat el Liverpool. De l’equip britànic he après que la companyonia i el recolzament no són un parell de paraules boniques que hom pot anar dient per quedar bé, del Liverpool he après que ni en els pitjors moments un ha de deixar de creure en allò que estima. La fe mou muntanyes i sempre ajuda a travessar la tempesta amb el cap ben amunt. Pots quedar-te de braços encreuats o pots fer el que fa el Liverpool i aixecar-te sempre que caiguis sobre el fang. No tinguis por de la foscor, perquè al final de la tempesta brillarà el cel daurat. Sempre arreplega ajut el qui es mostra valent, el Liverpool ha passat males estones, però a Anfield sempre hi hagut gent que cantava. Som del Barça, però en el fons estimem el Liverpool tant com podem. Sentiràs el dolç cantar dels ocells, camina entre el vent, entre la pluja, que els teus somnis esclatin. I tant que som del Barça i que el blaugrana ens posa la pell de gallina i que vibrem amb cada jugada perquè el Barça és una de les poques coses segures que tenim en aquest país, però sempre hi ha el vermell intens dels nois d’Anfield Road, el vermell de la llegenda del futbol. Camina, amb fe al cor, i mai no caminaràs sol. No som anglesos, som catalans, però el Liverpool és molt gran. Visca el Barça, sempre, però omple el teu cor amb tota la fe que puguis arreplegar i camina, camina endavant, amb el Liverpool al costat, i pots estar ben segur, tan segur com que hi ha la lluna i les estrelles, que mai no caminaràs sol.

La memòria històrica

Confesso que no entenc res de res sobre la memòria històrica i sobre el perdó que l’Estat ha de demanar pels errors que va cometre en el passat. Dec ser jo que sóc ruc i no ho sé veure, perquè tot això ara està ben de moda. L’Estat –o sigui, tots, segons diuen- ha de demanar perdó als morts del bàndol republicà durant la guerra dels nassos? Jo no haig de demanar perdó a cap republicà de fa 70 anys. Crec, vaja. Així, els amics d’Esquerra Repúblicana que tan pesadets estan darrerament amb el tema, què és el que volen? Que demani perdó l’Estat o que demani perdó el PP? Mirin, l’Estat, que ja de per sí és una idea força absurda tal com la tenen a Espanya, va canviant i està format per les persones que hi tenen quelcom a veure en aquell moment, si Franco va fer atrocitats i va matar Puig Antich no entenc què collons té a veure això amb l’actualitat i qui ha de demanar perdó. També s’ha de demanar perdó per les sanguinàries actuacions d’Hernan Cortés? Ha de demanar perdó el món àrab per haver envaït la península ibèrica fa un grapat de segles? Però a qui? A mi o als visigots? Pot demanar perdó Aznar, que la va cagar amb la guerra d’Irak, perquè encara està viu i d’això fa poc temps. Ara bé, l’ordenament jurídic que va assassinar Puig Antich ja no existeix, no sé si m’entens. Tot això de la memòria històrica, em sembla a mi, no és més que les ganes que uns tenen d’anar tocant els pebrots al personal. Vols dir que no seria millor deixar-se de memòries històriques, que potser mai no acabaríem, i posar-se a treballar en el que tenim per davant? És una cosa com molt d’esquerres això, una cosa com molt d’au va, siguem tots amics però el PP que demani perdó per les coses que va fer l’amic Cisco i nosaltres del gulag no en diem res. Molt així com d’anar tocant els pebrots al personal i embolica que fa fort i si ens passem tota una altra legislatura sense fotre ni brot millor que millor.

Els teus amics

Hi ha els amics del barri, els amics que sempre, absolutament sempre, han estat al teu costat. Amb la majoria no hi tens res a veure i, si fos ara que us haguéssiu de conèixer no en faríeu res de res. Però sempre han estat aquí, cada tarda del món els has vist i has fet amb ells des de les ximpleries més grans fins les gestes més memorables. Passen els dies i els anys però certes coses no canvien mai. Et fas gran i coneixes gent aquí i allà, alguns són com tu i penses que potser seran aquí per tota la vida. De moment, però, l’únic que has tingut tota la vida han estat els teus col·legues del barri. Hi ha qui marxa i qui es queda, però en el fons saps que ells estaran sempre amb tu. No entens en què s’han convertit, des de petits heu anat plegats i heu crescut i us heu fet absolutament diferents. Ells tampoc no t’entenen, no t’entenen gens ni mica, però et fan costat i intenten aprendre de les teves peculiaritats, aguanten la teva pedanteria i les teves novetats. Tu els aguantes a ells fent el ruc d’una punta a l’altra de la ciutat. Hi ha hagut les noies, les carreres, els cicles formatius, els viatges amb d’altra gent, però, tot i així, seguiu jugant plegats els divendres a la nit a ser los faraones de la ciudad. Aquest article no és, ni molt menys, menysprear les noves amistats perquè d’elles, potser, grans coses n’han de venir, tan sols vull dir que hi ha gent que s’incrusta en la teva història i no hi ha, sortosament, forma humana de fer-los fora, des del pròleg fins el maleït final. I ningú no sap perquè, ningú no ho entén molt bé. No cal preguntar-s’ho, tampoc. Saps que ells es trencarien, si fes falta, la cara per tu i tu, que ets l’individu més poruc del planeta i que sempre creus que prendràs mal, fins i tot tu, et trencaries la cara per ells en el precís moment en què calgués fer-ho. Són els teus amics.

Enquestes

Tot seguint el noble exemple de blogs tan importants com L’Estable i Planta 102, a Les Lleixes hem decidit introduir una enquesta setmanal. Avui comencem preguntant els lectors sobre un tema que vam tractar fa poc: el doblatge de cinema al català. A la vostra dreta teniu l’enquesta, dimarts vinent en comentarem els resultats.

Perdoneu les faltes d'ortografia, el servidor d'enquestes no tolera els accents.

El dramàtic silenci

Sempre el silenci, el més viciat dels silencis, s’escampa com la pols en un huracà. Les parets blanques, o verdes, per a donar esperança, diuen. Tot plegat tan horrible, tan insuportable i tan indefectible. Hi ha coses que mai no es poden enfrontar i la majoria d’elles resideixen en les sales d’espera dels hospitals. Les llàgrimes d’uns i les abraçades d’altres, els missatges, les trucades a mitjanit, res no pot evitar el que ha de succeir quan el silenci és l’única cosa que podem tocar. I la vida, hi ha la vida que és tan insolent i macabra que segueix endavant com si res no hagués passat. I pots sopar un entrepà a la cafeteria que hi ha just davant de l’hospital, pots acabar rient, fins i tot, oblidant-te per uns instants del drama que s’acosta. El silenci viciat de la sala d’espera només amaga la notícia darrera que tothom coneix i ningú no vol sentir. I la impotència és la reina de l’univers i et fas tan petit que ja ni et veus. Sempre el silenci, el més viciat i dramàtic dels silencis, sempre. I no queda altre remei que mirar endavant, cap altre sortida, cap altre camí. Tots els teus problemes són tan insignificants que et sents un mesquí per haver-los explicat, per haver-los ni tan sols considerat, però d’aquí uns dies ho tornaràs a fer, perquè si no ni tu ni el món podríeu seguir endavant. El dolor, de vegades, no està a la UCI sinó que està fora, de vegades no et fa tant de mal el que passa al quiròfan sinó els rostres demacrats de la gent que estimes i que veus plorar. I tu, tu que tant escrius i tant fas i tant parles i tant llest et creus, no hi pots fer res, no pots fer-hi res de res, perquè el temps i la vida i la mort són més forts que tu. I tan sols pots arribar a casa i encendre l’ordinador i escriure això, i l’endemà ho llegiràs i potser sabràs ja que tot ha acabat, i això, ben bé, només t’haurà servit a tu.

Amb les mans tacades de sang

Amb les mans tacades de sang, de sang calenta, corres en l’estretor d’una avinguda plena de gom a gom. Amb les mans tacades de sang vols fugir d’allò que et fa terrible i perillós, però ja és massa tard i la pluja no pot esborrar les taques vermelles de la teva camisa. Ho has engegat tot a la merda, ja estàs acabat. T’enxamparan d’un moment a l’altre i no hi podràs fer res, no podràs fer res més que pregar, però no crec que Déu t’escolti. No tens fe, mai n’has tingut, mai no en tindràs. Corres, desesperat, entre la gent que et mira espantada. Comences a veure tots els errors que has comès, no recordes on has deixat el ganivet i saps que tard o d’hora el trobaran. Ets terrible i perillós, no tens res a perdre. Et terrible i molt perillós, però res no és etern. Els carrerons de l’ànima s’entrecreuen entre si i formen l’inexpugnable laberint de la veritat. Ningú no entendrà mai per què has fet el que has fet, ningú serà capaç d’entendre per què la vas matar. En el teu interior, tu guardaràs per sempre els motius, els voldràs explicar però no podràs, diran que ets un assassí sense pietat però tu saps que no és així i no ho pots explicar. Desesperació, tot gira al teu voltant. No cal que corris, deixa-ho estar. Pots arribar a casa, pots fugir del país si ets prou hàbil, però tard o d’hora hi haurà algú que et reconeixerà i hi haurà una ordre internacional, una pàgina interior a la secció de successos d’un diari local. Volies que fos molt gran, i no has aconseguit res més que un seguit d’incoherències ben vulgar. No ets en Jack, ell era molt, molt gran. Barcelona no és la Londres victoriana, el teu ganivet de cuina no és ni molt menys un bisturí. Deixa-ho córrer. Sirenes en la llunyania. D’acord, no t’aturaràs, al menys hi ha la honestedat amb un mateix, ja que no l’has tingut amb ningú més. Corre, corre tant com puguis, però tard o d’hora la sang encara calenta et delatarà.

Cinema en català

Si fóssim un país normal ens preocuparia poder veure més cinema en versió original. Però no, com que Catalunya pot ser tot el que ens passi pel cap excepte un país normal, ens preocupa –i a alguns molt- que pràcticament no podem veure cinema en català. He sentit de tot, teories conspiratives, bàsicament, que diuen que hi ha pressions d’aquí i d’allà, de l’altra banda i de més enllà, per a que les productores no doblin pel·lícules i tota la cantarella. No ens enganyem, probablement, si no veiem cinema en català és perquè a les companyies no els surt pas rentable, comprensible. Un dels arguments que se sol esgrimir en contra d’aquest últim és el fet que es habitual que es doblin films a idiomes més “petits” que el nostre. D’acord, segurament sí, però penseu que, aquí, el total de persones que única i exclusivament va al cinema si aquest és en català deu ser –desconec les dades- absolutament irrisori i, per tant, si ets l’amo d’una productora d’un altre continent i amb prou esforç situes Catalunya en el mapa, aquests quatre gats se te’n refoten i penses que ja els hi anirà bé, per aprendre castellà. No és que siguin dolents, és que volen guanyar pasta, com tothom. Una altra cosa són aquestes propostes que de tant en tant van sorgint demanant que la Generalitat sufragui els costs d’aquests doblatges. Home, jo crec que l’Estat no ha de subvencionar res i que tota injecció de calers públics és ineficient. Però, escolti, vist el que veiem, subvencionat el que se subvenciona i, tocant de peus a terra i entenent que és molt probable que l’Estat segueixi subvencionant coses per sempre, no em sembla del tot una mala idea doblar més pel·lícules i que, al menys, els nens puguin veure quelcom en català. Altra cosa ja serà veure què en pensen, ells, que, al menys al meu barri, dominen la llengua de Cervantes millor que ell mateix.

Comunicat oficial

Benvolguts,

Alguns m’heu preguntat què passarà amb Les Lleixes ara que també escric amb en Salvador Sostres. No, Les Lleixes no desapareixeran. La idea és la següent: L’article principal d’aquest blog, el de 1850 caràcters, continuarà sent el centre de la meva humil producció literària i serà l’única cosa assegurada, es publicarà tant aquí com al web d’en Salvador. D’altra banda, intentaré escriure textos exclusius per a cadascuna de les dues pàgines ja que crec que la gent que fa l’esforç de visitar-les cada dia s’ho mereix. En aquest sentit, donaré prioritat al blog d’en Salvador, que tan amablement m’ha cedit un espai. Pel que fa als textos exclusius de Les Lleixes pretenc que, en part, rebaixin una mica la seva càrrega ideològica i dedicar-los, de tant en tant, a temes més humorístics o quotidians. Alguns recordareu la sèrie de textos “viure a l’Hospitalet” que vaig publicar ara fa tot just un any a les “antigues” Lleixes. Pues eso. De moment, amb el meu amic Alfred, estem preparant un reprise de l'històric capítol dels bars on veure el futbol.

Gràcies,

Raül.

Exclusives

Hi ha gent que es ven moments de la seva vida, en diuen exclusives. Bé, d’acord, em sembla fantàstic, penso que amb tot es pot comerciar mentre hi hagi un lliure acord de voluntats entre dues parts plenament capacitades i no es vulnerin drets aliens. Mentre hi hagi algú que vulgui vendre les imatges del seu casament, algú que les vulgui comprar i, sobretot, algú que se les vulgui mirar lliurement, no hi veig problema per enlloc. Ara bé, queda clar, crec, que si un ven un moment de la seva vida no ha d’estar eternament sotmès a això, no ha de suportar que el persegueixin dia i nit. Pensin en una persona que es ven el cotxe, oi que no resta obligada a vendre o donar tots i cadascun dels cotxes que posseeixi en el futur? Sembla que aquest bàsic principi de la llibertat hi ha molta gent que no l’entén i segueixen usant, de manera insistent, el terrible argument d’”és que una vegada va cobrar X milions de pessetes per unes fotos que li van fer”, per a justificar la persecució a la que algunes persones es veuen contínuament sotmeses per certs sectors de la informació. Argumentar d’aquest mode em sembla íntimament lligat amb l’estès pensament que la gent que té diners s’ha d’aguantar i no es pot queixar de coses que nosaltres sí podríem pel fet que ells cobren més. És, potser, un argument d’una certa moralitat okupa. Si la casa és buida, ens la quedem. Si una vegada vas cobrar per un reportatge, ara te’n farem gratis tants com voldrem. Hem de ser lliures, és clar, però la llibertat és precisament que algú pugui delimitar què vol que se sàpiga i què no, crec. Es confon la llibertat amb tenir una barra antològica, la llibertat amb l’espoli. Com som lliures et podem fotre la casa si no l’habites, com som lliures et podem fer fotos sota el llit, perquè una vegada vas fer uns posats fantàstics. T’ho hauries hagut d’imaginar.

El passaport

Com sempre, anar a la comissaria del barri és una experiència sòrdida, gens recomanable. En aquesta ocasió, però, les circumstàncies ho exigien. M’havia de fer el passaport, vaja. Prescindint de les habituals escenes de cues interminables, dels policies clons de Montilla i de les funcionaries amargades, fer-se el passaport és quelcom que m’ha semblat increïble. Amb dinou anys, penso, ja calia que me’l fes, sobretot ara, que el viatge a Estats Units és ja una realitat en forma de bitllet electrònic i de reserves d’hotel online. El passaport, llibret de color poc definible, de lletres amb contingut espantós i de pàgines plenes d’animalons, és físicament lamentable però és el teu passaport, allò que et deixarà entrar a Nova York, allò que suposarà l’assoliment dels teus somnis. Quan tens un sou petit l’has d’aprendre a administrar en allò que vols, i jo, realment, volia aquest passaport, que serà el símbol de la meva primera sortida del vell continent, del meu primer vol per sobre de l’oceà que ens separa del país que sempre he volgut visitar. Em sembla mentida, de debò, que d’aquí unes setmanes pugui explicar-vos quina és la sensació de passejar entre gratacels, de quedar enlluernat pels llums de neó, d’arribar a la ciutat que prometen les cançons. I no m’importen gens les cues ni els crits d’aquesta comissaria, ara que ja tinc a la butxaca el meu passaport, el meu nou i flamant passaport. Un grapat de paper amb una tan important càrrega simbòlica, un somni enquadernat. Cadascú intenta fer allò que vol, jo volia això i ja ho he fet. Springsteen canta New York City Serenade, jo intento escriure aquest article tan bé com puc i, sobre la taula, resta el meu passaport, el que et lleva les barreres de les duanes i dels somnis, el que t’obre les portes de la gran ciutat de bat a bat. Ara ja el tinc.

Anunci

A partir d'avui, podreu llegir aquests articles així com d'altres inèdits, també a la pàgina d'en Salvador Sostres:

www.salvadorsostres.com

Una fantàstica estratègia comercial

Em sembla que, en els temps que corren, és una magnífica estratègia comercial protestar, queixar-se contra els poders públics, contra el sistema, contra el capitalisme, contra la globalització, contra la guerra, contra tot. Contra Amèrica, vaja. Vull dir que quanta gent coneixeria les Dixie Chicks si no fos perquè en el seu dia van declarar sentir-se avergonyides del president Bush? Ara han guanyat cinc Grammys i ens ho venen com la història més èpica del món, perquè aquestes decidides texanes han aconseguit el premi malgrat el boicot al que han estat sotmeses per algunes emissores de ràdio i de més. No m’agradaria desil·lusionar ningú, però crec que la cosa va tot just del revés. No dic que les Dixie Chicks no mereixin aquests Grammys, que ni ho sé ni m’importa, el que vull explicar és que crec que si les emissores de ràdio et boicotegen, millor per tu, perquè tota l’esquerra del planeta et sentirà, i comprarà els teus discos, els agradin o no, simplement perquè has anat en contra de Bush i algú s’ha enfadat. Una estupidesa tan grossa com el boicot al cava dels espanyols. Crec que és una fantàstica estratègia comercial això de ser tan original i estar en contra de la guerra, ser Bardem, ser les Dixie Chicks, ser Manu Chao. En diuen ser antisistema, i a mi em dona la sensació que molt més antisistema que ells sóc jo, sense proposar-m’ho. Si jo no fos tan poc espavilat com sóc, si tingués algun indici d’esperit empresarial, si volgués tenir moltes més visites de les que tinc, segurament ara no escriuria això i em dedicaria a dir que en Bush és molt i molt dolent, però molt. Ah, sí, i que al PP tothom és franquista. No dic que sigui veritat o no, però em sembla que és més fàcil ser les Dixie Chicks que Salvador Sostres. I, bé, que em sembla una fantàstica estratègia comercial.

Amb humor. A Les Lleixes fem demagògia (I) La veritable causa de l'enfonsament de l'Imperi Romà d'Occident

“En Derecho clásico rige un criterio de economía de mercado, es decir, que las cosas valen lo que se paga por ellas. En cambio, desde la primera época posclásica (concretamente desde Diocleciano) se abre paso la idea de que las cosas tienen un precio “justo” y que, por tanto, es necesario atenerse a él.”

(J. Miquel. Derecho Romano Privado)

I vosaltres pensant que l’Imperi Romà d’Occident va caure per les invasions bàrbares. Pobres innocents.

L'Estat i els contractes

Diu, el Codi Civil espanyol, en els seus articles 1272 i 1275 respectivament, que l’objecte d’un contracte no pot ser quelcom impossible i que la causa d’aquest no pot oposar-se a la llei o a la moral. És un cas de llibre, per il·lustrar l’article 1272, l’exemple del contracte per el qual algú ven la lluna a algú altre. Són famosos casos reals el del caníbal alemany que es va menjar –literalment- el penis d’un sonat que li va donar el seu consentiment i el d’un espavilat que va vendre, a la plana d’una coneguda casa de subhastes per Internet, un bastó encantat per un suposat fantasma, per valor d’uns quants milers de dòlars, a un altre sonat. Si hi ha gent tan ruca que és capaç de comprar un bastó amb un fantasma a dins, perfecte. Si hi ha gent tan ruca com per a vendre’l, arriscant-se a la corresponent demanda per incompliment de contracte, fantàstic. Que la llei s’encarregui d’instruir les causes civils que derivin del fet que algú no acompleixi el que s’ha acordat, però que no prohibeixi ni les causes ni els objectes del contracte. Naturalment que no es pot permetre desenvolupar contractes als incapacitats, però això ja ho regula el Codi Civil, així que si algú vol deixar que li tallin el membre viril i li agrada veure com se’l mengen mentre ell mor dessagnat, que li deixin fer lliurement. Vull dir que, si ets idiota, tu t’ho trobaràs. Un contracte és un acord de voluntats i no sé qui és l’Estat per a privar dues persones plenament capacitades de l’autonomia de la seva voluntat. La llei fou creada pels homes, i si els homes decideixen prescindir d’aquesta mitjançant un acord bilateral voluntari que no afecta la resta de ciutadans, que els homes ho facin. I és que l’Estat –diuen- som tots i jo no vull gastar-me ni un cèntim, no vull haver-me de preocupar gens ni mica, per evitar que un imbècil malgasti tots els seus estalvis comprant la lluna.

Sobre el xantatge

Tothom té dret a la vida. Bé, discutible. De moment, ho acceptarem com una premissa inalterable per al bon funcionament d’aquest article. En els darrers temps, he sentit, en boca d’habituals col·laboradors, justificar la necessitat d’alliberar l’assassí De Juana per a garantir aquest dret. Home, la Constitució també diu la Constitució que tenim el dret a contraure matrimoni i això no vol dir que hàgim de casar-nos. Em sembla, a mi, que la historieta aquesta de la vaga de fam és una decisió ben personal de De Juana i que el sol fet de que s’hagi de debatre ja diu molt en contra dels qui ho fem. És obligatori exercir els drets que la Constitució ens atorga? Si fóssim una mica més decents ni tan sols en pensaríem. Però ja que estem on estem i que debatem les coses que debatem, debatem. Què us sembla a vosaltres? Jo penso que accedir a qualsevol tipus de concessió en aquest sentit, amb aquest personatge, seria realment un atac directe a l’Estat de Dret. No vull caure en exemple tòpic, però les analogies són clares i suggerents. Deixaríem anar a un violador que es declarés en vaga de fam? Vist el que he vist i sentit el que he sentit en les darreres setmanes començo a pensar que sí. I mira que a casa, en el fons, sempre hem estat força sentimentals i si un paio realment s’ho treballa i realment sembla que vulgui ser persona no veig del tot descartable l’indult. Ara bé, De Juana no es penedeix de res, De Juana ha dit que li encanta veure els rostres desencaixats dels familiars de les seves víctimes. Seríem capaços d’accedir al xantatge –perquè ho continuaria sent- en cas de reforma, d’autèntica transformació de la voluntat? És possible. Però mai, mai, penso, hauríem d’accedir al xantatge de qui està orgullós d’haver estat tan sanguinari com ho ha estat. Els amics d’Amnistia Internacional, que d’això en saben força, no recolzen De Juana. Apunto.

Bosc endins

Corro a través d'un bosc humit, de límits inexpugnables. El capvespre llença els últims raigs de sol per entre les fagedes i es produeix un efecte gairebé calidoscòpic. Fa fred. Corro per un sender estret, la respiració se m'entretalla i tinc els pulmons a punt d'explotar. No sé on vaig ni què faig aquí, cerco quelcom però no ho trobo. No ho trobo perquè no sé què és, i segueixo corrent, amb la roba amarada de suor i la pell enrogida. Corro, corro com si m'hi anés la vida, però no sé en quina direcció. Fa hores que t'he perdut de vista i el teu record s'esborra per moments, no puc recordar amb exactitud el teu rostre ni el tacte de la teva pell. Corro entre les fagedes i els matolls en aquest bosc sense límits ni ubicacions. Crec veure ulls entre les branques, mirades furtives que s'aparten quan es creuen amb la meva, sento passes al voltant però no veig ningú quan giro el cap. No em puc aturar. No entenc com ha passat, parlava amb tu en la quietud d'aquell prat i de sobte t'has esfumat a l'aire com per art de màgia. He començat a córrer bosc endins, cridant-te, cercant-te, però res. Es fa de nit i cada vegada fa més fred. No sabré sortir d'aquí i no sé si ho faria si sabés. No recordo el color dels teus ulls i per més que m'hi esforço no puc reproduir la sensació dels teus dits recorrent el meu cap, entrelligant-se amb el meu cabell en una perfecta comunió. Corro sense rumb, amb el cor desbocat. No sé què faig, no sé què vull, no sé on vaig. I de sobte s'ha aparegut un turó just davant meu. He corregut amunt, amunt, amunt i, en arribar al cim he vist una clariana il·luminada per la lluna. Tu estaves al centre, al bell mig, somrient mentre em miraves fixament els ulls. De genolls, en caure sobre la gespa humida i el fang, he plorat. M'has donat la ma i has tornat a esvair-te en el no-res. Potser era a tu, que et buscava.

Le Tour de France 2004. Etape X, Limoges - Saint Flour

14 de juliol del 2004, festa nacional francesa. L’etapa comença a Limoges i acaba a Saint Flour, es tracta de la més llarga del Tour d’aquest any, amb 237 quilòmetres de recorregut. Els Pirineus, que en aquesta edició van abans dels Alps, queden ben a prop, així que l’etapa no s’espera especialment decisiva tot i que es pugen importants ports del Massís Central i se suporta una temperatura força elevada. Finalment, però, la jornada ens brinda un espectacle majúscul. Un dels herois del ciclisme francès, ja en la recta final de la seva carrera esportiva, decideix escriure una nova gesta a la historia d’aquest esport. En el quilòmetre 35 de l’etapa, el rei dels grimpeurs salta del pilot, amb la companyia d’Axel Merckx, sense espantar-se dels 200 quilòmetres que encara resten fins arribar a la meta de Saint Flour. Tothom està segur que l’escapada no anirà enlloc i el pilot roda tranquil, amb la certesa que enxamparan els escapats abans o després. Greu error. Qui comanda l’escapada no és altre que Richard Virenque, superclasse que fa uns anys es barallava pel maillot groc i que avui es conforma amb guanyar alguna etapa i seguir enduent-se a casa maillots a punts vermells de la classificació de la muntanya. Pocs corredors de la seva edat poden fer el que fa, pocs corredors de qualsevol edat poden. No és qualsevol escapat, és en Richard Virenque i pedaleja per a guanyar. En un determinat moment, ascendit el Pas de Peyrol, el ciclista del Quick Step arrenca en un ritme que resulta impossible de seguir per el seu company d’aventura. Des d’aquí fins a Saint Flour tot és una festa, un perfecte regal per els castigats aficionats francesos que avui rememoren la presa de la Bastilla, el 14 de juliol de 1789. Mentre Virenque creua la meta, des del meu sofà només puc pensar: vive le Tour, vive Richard, et vive la France!

Candy's Room (Bruce Springsteen)

A l’habitació de la Candy hi ha tot de fotos dels seus herois penjades a la paret, però per entrar-hi cal que caminis entre la foscor del seu rebedor. Estrangers de la ciutat telefonen el meu amor, li porten joguines. Quan jo arribo somriu, preciosa, sap que vull ser el seu home. Hi ha una tristesa, amagada en el seu rostre, una tristor que li pertany i de la qual cap home la pot protegir. Ens besem, el cor em puja fins el cervell, la sang es precipita per les meves venes, el foc ho fa cap al cel. Conduïm, conduïm vers la profunditat de la nit, jo condueixo cap a la llum dels ulls de la Candy. Ella diu que si vull ser salvatge encara em queda molt per a prendre. Tanca els ulls, deixa que es fonguin, que s’encenguin, que cremin, perquè a la foscor hi haurà móns amagats que brillen. Quan abraço la Candy ben fort ella fa que aquests móns amagats siguin meus. Té roba de moda i anells de diamants, té homes que li donen qualsevol cosa que vulgui, però no veuen que el que vol sóc jo. I jo la vull, també, mai la deixaré escapar, no, no, no. Sap que donaré tot el que calgui donar, tot el que vull, tot el que visc, per a fer la Candy meva. Aquesta nit.

Traducció, suposadament literal, d’una de les cançons més enigmàtiques i màgiques de Bruce Springsteen.

Igualtat: l'horror progressiu

Em sembla que fer cas dels qui volen impostos progressius suposarà la fi de la humanitat. A Finlàndia, per exemple, es veu que les multes de trànsit són d’import diferent en funció de la renda de l’infractor. Així, no fa gaire, un pobre milionari va haver de pagar més de 60.000 € per haver excedit els límits de velocitat. “Bé, bé -diuen els progres-, d’aquesta manera, si la proporció és la mateixa, el càstig és el mateix”. Cobres 100 pagues 10, cobres 10 pagues 1. Home, alerta que això és molt perillós. El que pot semblar magnífic per a penalitzar un excés de velocitat –ja se sap que si tens molts diners no t’importa pagar 300€ de multa- és en realitat una eina sòrdida que pot acabar amb la civilització. Imagini l’estimat lector que entra a un forn de pa i es disposa a comprar una barra de quart i li demanen la declaració de la renda. “Sí, sí –diu el forner- és cosa de la nova normativa ecosociopacifísta, per a que tots siguem iguals”. Segueixi imaginant l’estimat lector, si us plau, després del sotrac. “Molt bé –continua el forner- vostè cobra 100, per tant m’ha de pagar 10 per la barra, si en cobrés 10 tan sols m’hauria de pagar 1. Si es fixa, ara tothom paga el mateix preu relatiu, és fantàstic!” El lector, que jo suposo molt intel·ligent, sortirà del forn ben empipat perquè li han cobrat una barbaritat per la barra de pa. I és que la barra de pa és un bé amb un valor, i punt, tant se val que siguis ric o pobre i no vull que ningú m’expliqui ara cap història sobre la utilitat marginal decreixent del diner. Si tot ha de ser progressiu, i tothom ha de ser igual, seria molt imbècil qui seguís jugant-se el seu capital, el seu físic o el que fos, per a guanyar més diners i tothom preferiria tenir feines senzilles i descansades. No importaria guanyar molt o poc, perquè els preus relatius serien iguals i, per tant, al món tothom voldria ser funcionari i la humanitat s’ensorraria.

Felicitats

Avui fan anys mes germanes. Sis, per a ser més concrets. Sis anys és una barbaritat de temps, és tant de temps que el dia que elles van néixer jo duia la cara plena de grans i anava, com sempre feia aleshores, en xandall. M’he fet gran, elles encara són petites però ja no tant. Igual de maques, això sí. Recordo perfectament el dia que, en sortir d’escola, l’avi em va venir a buscar i em va dir que la mare no havia pogut venir perquè ja era a l’hospital, recordo aquell dia com un dia intens, i, sobretot, recordo el moment en què vaig veure, per primera vegada, les meves germanes. És una sensació ben estranya, la de tenir dues germanes amb gairebé catorze anys, quan ja comences a tenir la teva pròpia vida. Una sensació ben estranya, però increïblement fantàstica. Hi ha dues nenes que tenen la meva sang i em diuen “tete”, que duen els mateixos cognoms que jo i em fan tot de dibuixos per regalar-me’ls quan arribo a casa sempre més tard del que toca. Fantàstic. Em feien molta ràbia les brometes que en aquella època em feien respecte al fet de deixar de ser fill únic. Totes anaven encaminades a la pèrdua d’afecte que els meus pares tindrien en vers mi, als gels i tota quanta estupidesa passés pel cap de qui parlava. Propaganda, pura propaganda bolxevic. Amb l’arribada de mes germanes mai no m’he sentit desplaçat ni un sol mil·límetre del meu lloc. Simplement he après a compartir amb dues noietes que segurament se la mereixen molt més que jo, l’atenció d’uns pares que han fet sempre molt més del que calia per a que ens trobéssim bé. Avui, sis anys després, hi ha moltes coses que són diferents, moltes d’elles millors i amb franques possibilitats de seguir avançant. Fa sis anys jo era fill únic, avui tinc dos germanes que són molt més maques que jo i estic, sens dubte, una mica menys sol. Així doncs, nenes, moltes felicitats. I per molts anys.

La humanitat

Rebem una educació misantròpica, des que entrem a l’escola fins que arribem a la universitat. I una vegada ets a les facultats, ja pots resar per a que et toqui algun professor que no segueixi en la mateixa línia. Es tendeix, sempre, a desmitificar els grans personatges de la història, a destapar els seus vicis ocults i a justificar les seves gestes en les clàssiques teories conspiracionistes que avui en dia són l’argument base de tota teoria antiamericana. És habitual desprestigiar la imatge de reis i senyors, de grans inventors o polítics, de totes les personalitats transcendents. S’acostuma a assegurar que tot el que feien ho feien per a benefici propi o que, per fer-ho, van haver d’aixafar col·lectius sencers. Segurament és així en la majoria dels casos, probablement l’egoisme d’uns ha estat el motor de la humanitat i el que l’ha fet avançar a base de gestes i descobriments, de batalles o de cossos de legislació. El que és estúpid és treure importància a les fites de la nostra història basant-se en què aquestes accions no es van dur a terme per voluntat pura i angelical sinó per tàcits interessos ocults. I és estúpid fer-ho perquè, al capdavall, fos com fos, sigui com sigui, són aquests els events de la història. I d’aquestes efemèrides venim i som, i si tenim avions que creuen el cel, i si tenim roba que ens encanta i ordinadors i Internet és gràcies a la humanitat, a la civilització que durant segles ha anat cuinant el nostre futur. A ulls de la docència catalana, a ulls dels moderns antisistema, ningú no fa res de franc i tothom és egoista. Bé, d’acord, és possible que Amèrica salvés França dels nazis per interessos propis i és possible que la història es mogui a causa de l’autointerès. També és veritat, però, que ara vivim molts més anys i ho fem millor. Així que, per què no podem tenir una mica de fe en la humanitat?

Sobre l'article d'ahir

Sobre els comentaris de l’article d’ahir, m’agradaria dir-li a la Bilma que jo crec que hi ha molta diferencia entre la barra que li posem quan ens baixem una pel·lícula i la barra que li posen quan ens cobren 6 euros per veure-la. Si tu creus que està justificat baixar-se una pel·lícula per l’alt cost del seu visionat al cinema, anem tots al concessionari Mercedes més proper i portem-nos els cotxes. “És que són molt cars” podríem dir. Ningú no t’obliga a mirar pel·lícules. Com ningú no t’obliga a tenir un Mercedes.

Pel que fa al Dani, t’agraeixo molt l’apunt legal, jo ho tenia entès més o menys així, també. De tota manera, em sembla que la legislació no és èticament correcta. Jo, com analogia, proposaria, més que l’exemple d’una biblioteca, que paga els llibres i els drets d’autor –i que no la pot muntar qualsevol- el d’una botiga de bicicletes. Imagina’t que, cada cop que em vingués de gust, prengués “prestada” una bicicleta, em donés un tomb, l’enfangués i, encabat, la tornés al seu lloc perquè ja no la necessito. Si tothom fes això la botiga tancaria, és clar.

Gràcies als dos per comentar.

El cinema

Una altre de les coses per les quals no em dol gastar-me els cèntims és anar al cinema. Trobo un costum molt sa i entretingut anar-hi diverses vegades al mes a mirar alguna estrena, sol o acompanyat. A més, el cinema és un art delicat i avançat. Dic que és molt avançat en el sentit que està pensat per a que l’espectador no hagi de fer un gran esforç, normalment, ja que és bombardejat amb imatges i só, és explicar un conte i posar totes les facilitats que convinguin per a fer-ho més entenedor. És cert que hi ha pel·lícules difícils d’entendre, pel·lícules en les que, si no estàs atent, no t’assabentaràs de res. Però la meva reflexió va encaminada en el sentit que, si aquella història te la narrés un llibre, seria infinitament més complicada de dur endavant. També hi ha les pel·lícules que et pots baixar d’Internet i bé, tothom ho fa de tant en tant, però a mi no m’agrada gaire. En primer lloc sempre tinc la sensació d’estar robant i, a més, no hi ha com l’anonimat d’un bon cinema per gaudir de la imatge i el so de les grans pel·lícules. És molt bonic deixar-se caure als flonjos seients, equipat amb refrescos i crispetes, i submergir-te de ple en el món del film que tot just ara comença. El cinema és un art, un dels grans arts de la nostra època, i cal assaborir-lo com cal, pausadament, còmode, tranquil. No veig incompatibilitats, com he sentit de tant en tant, entre la lectura i el cinema, fins i tot amb les adaptacions cinematogràfiques de grans novel·les. Dir que el llibre és sempre millor és una mica pedant, no ens enganyem. Ho solem fer, els que anem al cinema a veure una història que ja hem llegit en paper, però trobo que no és just sentenciar, com tantes vegades s’ha fet, sense ni tan sols donar opcions a la pel·lícula en qüestió. En definitiva, que m’agrada, i molt, el cinema. Quan s’apaguen els llums sempre marxes lluny.

Si jo fos ecologista...

Si jo fos ecologista i realment volgués que es reduís el consum de, per exemple, petroli, em manifestaria per a que les productores n’apugessin el preu. Sort que ells no han estudiat economia.

No tenir temps

Tu no tens ni idea, no tens ni la més remota idea. No tens ni puta idea del que és no tenir temps. Tu, que tot el que fas és llevar-te al matí per anar a la universitat i encabat estudiar per treure les teves maleïdes matrícules d’honor. No tens ni la més llunyana idea del que és no tenir temps. El dia que et llevis al matí, havent dormit quatre hores i vagis a classe quatre més, quan telefonis les editorials en els canvis d’aula i organitzis un viatge a Nova York amb un parell d’SMS en cinc minuts, quan tornis a casa i dinis en mitja hora i escriguis un article al dia, quan treballis vint-i-cinc hores setmanals, de dilluns a dissabte, i encara tinguis temps d’anar a sopar amb els amics, de veure el futbol cada diumenge, de gestionar els comptes bancaris, de fer sortides amb ton pare en bicicleta i d’ajudar la mare a fer la compra del Caprabo, quan després de sopar llegeixis sentències del Tribunal Constitucional i treballis tot el que cal treballar per tirar una assignatura endavant, potser aleshores ho entendràs una mica millor, això de no tenir temps. Potser, fins i tot, tindràs temps de somriure, com jo faig. Així que no em vinguis amb històries perquè n’estic fart i me les sé totes, mai t’ha faltat un minut per fer allò que has volgut i si no ho has fet ha estat perquè, simplement, no t’ha passat pels collons. Així que no em vinguis amb històries perquè en vaig ben ple. No en tens ni idea, no tens ni la més remota idea, del que és anar a dormir organitzant tot el que faràs demà i no trobar racons però inventar-te’ls, al final. Tu no saps que és no tenir temps i així és com et va i així és com has crescut, així no saps ni com ni on, ni quan ni perquè. Treu les matrícules d’honor que vulguis, no et serviran de res. Però no t’atreveixis a dir-me ni una sola vegada més que no tens temps, perquè no en tens ni puta idea.

La pluja dolça

Algunes nits la pluja dolça visita la ciutat, i en aquest hivern tan càlid donem gràcies als déus pel lent degoteig de l’aigua freda del cel. Algunes nits surto de la feina i l’asfalt de Diagonal és moll i lluent, batejat per la glòria de la beneïda pluja dolça. La ciutat s’encén i sabem que a Semon Nou ens han guardat una taula, sabem que després el taxi ens durà al Tirsa i el Manel ens rebrà tan agradable com sempre. La pluja dolça em mulla el rostre mentre els cascos del reproductor d’Mp3 m’omplen les oïdes d’esperances i somnis. Barcelona no és una ciutat tan lamentable com en principi sembla i l’estimem amb un punt d’irracionalitat que ens encanta. Diagonal amunt l’aire no és fred, però refresca la pell i l’ànima, mentre una bufanda suau t’acarona el coll i t’arrauleixes dins l’abric com ho fas al llit els gloriosos matins de diumenge. Els cotxes corren més del compte, el nervi de la ciutat que crema, de la nit que tot just ara comença, de les petites festes de cada vespre a cada casa, a cada restaurant, a cada cantonada on dos amants es troben i la vida esclata. Jo sembla que passejo sol, però m’acompanya la pluja dolça. Jo sembla que passejo sol, però al final sempre hi ha algú que t’espera. Sempre hi ha la pluja dolça. Cold rain running down the front of my shirt. La vida és un rampell, un córrer i córrer cap allà on sigui, sempre hi ha coses a fer, de vegades potser massa, però algunes nits el temps s’atura si els rellotges es mullen, si els rellotges queden ben xops sota la meravellosa pluja dolça. Si estàs trist o cansat sempre pots pregar als teus déus preferits, pots esperar a que arribi la nit i els núvols tapin les estrelles, pots esperar a sentir l’aigua picant el terra. Surt de casa i les teves llàgrimes no seran més que rierols arrossegats al gran riu de felicitat de l’estimada pluja dolça.

Treva

Al principi és realment divertit però t’acabes atipant. Vull dir que és insostenible el debat amb les autodenominades esquerres catalanes, per una qüestió de punts de vista absolutament oposats. Al carrer discuteixes amb imbècils, però al món dels blogs, els meus contertulis són refinats i molt intel·ligents. Les diferències, però, són tan grans que tan sols fem que donar voltes i voltes sobre el mateix sense adonar-nos, gairebé mai, que no solucionarem res de res. No hi ha manera humana que a mi se’m faci entendre que és just que un home que treballa més hores que un altre pagui més impostos argumentant no sé quines endimoniades historietes increïbles sobre el retorn a la societat i la col·laboració. Suposo que, naturalment, jo tampoc no podré fer veure mai el contrari als meus, diguem-ne així, rivals. Els meus arguments em semblen indestructibles, però quan me’ls contesten amb una vehemència tan absoluta –i no aconsegueixen canviar-me ni un xic la opinió- em poso al seu lloc i suposo que deuen pensar el mateix i que, per tant, és inútil continuar discutint. Com que, a més, la majoria dels meus adversaris dialèctics són els meus amics, no ens agradaria acabar, ni molt menys, enfadats, així que Les Lleixes és declara en treva indefinida pel que fa a les batalles argumentals entre liberalisme i l’autodenominada esquerra catalana. Com a cloenda faig un breu resum del que jo crec que hauria de ser el sistema i avanço que sou lliures de comentar i criticar però que no penso donar ni una resposta, per ser coherent amb aquest article: Absoluta llibertat pel sector públic, l’Estat limitat a Justícia, Defensa i Seguretat, poc més. Com que naturalment vull tenir semàfors, carreteres i enllumenat públic, accepto un únic impost, un lump sum, de valor absolut igual per a tothom. Tot el que estigui relacionat amb la paraula progressivitat està, per mi, directament relacionat amb el crim i la injustícia. Feliç treva.

Felicitats, ecologistes

Voldria felicitar tots aquells que ahir vau fer cas de la convocatòria ecologista i vau apagar durant cinc minuts els llums de casa. Us felicito, doncs, per aquesta manera tan intel·ligent de consumir més recursos dels necessaris. Perquè ho sabíeu, oi, vosaltres que tan informats esteu d’aquests temes, que apagar un llum i encendre’l cinc minuts després suposa una despesa d’energia més gran que haver-lo deixat encès tota l’estona? Per entendre’ns, aquesta gracieta vostra d’ahir va venir a ser el mateix que matar unes quantes vaques i usar la seva pell per a fer abrics amb la intenció de protestar contra l’ús de pell animal en el sector tèxtil. Brillant.

Una argúcia argumental

Segur que Schopenhauer l’analitza a Die Kunst, Recht zu behalten. In 38 Kunstgriffen. (Pels que no sabem alemany, El arte de tener razón. Expuesto en 38 estratagemas), ara no podria assegurar en quin apartat. Em refereixo a l’argúcia argumental que uns i altres fan servir (reconec que jo també hi he caigut) algunes vegades per atacar sòlids arguments de l’adversari i que consisteix a llençar una pregunta aparentment retòrica contra la tesi rival. Escric això a propòsit d’una d’aquestes preguntes que el meu amic Guillem em feia al seu blog ara fa un parell de dies. Es tractava d’un article en què en Guillem s’interrogava, i ens interrogava, sobre les possibilitats de tirar endavant un Estat absolutament liberal. Ell, naturalment, se situa en contra d’aquesta possibilitat argumentant precisament això, què és impossible. Per il·lustrar el text, ens adjuntava una llista amb els països més liberals del planeta. A mi la majoria em van semblar països pròspers i, per tant, vaig afirmar que a la majoria d’ells les coses els anaven força bé. El seu contraatac fou una d’aquestes preguntes, en concret: “Què entens per anar força bé les coses?”. Home, si parlem d’Estats Units, Suïssa, Luxemburg, Austràlia, Nova Zelanda, Singapur i Xile entre d’altres, ja es veu que li van bé les coses, i no cal fer preguntes. Anar bé les coses vol dir que hi ha una esperança de vida acceptable i que va augmentant, que les economies creixen, que hi ha serveis, ja se sap que a Suïssa van força bé, les coses. El problema rau en què, amb aquesta pregunta, reitero, aparentment retòrica, es vol fer creure o donar la sensació a l’oient o lector del debat, que les coses no van bé a aquests països, quan la realitat, i ho sap qui pregunta i qui respon és que, en general si que és així. Mai s’ha d’entrar a respondre, com ara jo he fet, aquest tipus de pregunta. Una argúcia argumental més (que tots hem fet servir).

Demano abstenció a qui senti la temptació de marxar del tema i començar a justificar perquè a aquests països no van bé les coses. Parlem d’una formalitat del debat, no del seu contingut.

Llibres de gener

Durant aquest mes de gener que just ara ha conclòs he acabat de llegir:

-El arte de hacerse respetar, Arthur Schopenhauer
-Historias de Nueva York, Enric González
-La gran rutina, Valentí Puig

Un assaig filosòfic, un quadern de viatge i una novel·la. Recomano Schopenhauer, com sempre, i, en aquest cas també els altres dos llibres. El d’en Valentí especialment si coneixes la seva obra, si no és així val més la pena començar pels seus dietaris i la seva poesia.