El professor Colomer i Ayn Rand

El professor Colomer em demanava divendres discreció sobre alguns fets que tenen lloc avui. Em fa pensar, això, en la fantàstica Ayn Rand i la seva novel·la The Fountainhead, que aquests dies estic devorant. La gràcia de tot plegat és que les coses tinguin un motiu i sigui aquest el seu propi motor, i aquest motiu ha d’estar justificat internament i no pas buscat entre la reacció social. Que el professor, home savi on els hi hagi, em digués això, em va fer reflexionar un xic, perquè, certament, potser n’hauria parlat, avui, del que no cal parlar. Howard Roark, el protagonista de la novel·la de Rand, és un arquitecte que cerca que els seus edificis siguin coherents i íntegres, que s’expliquin per ells mateixos, sense la necessitat de rebre crítiques de cap mena. Roark, que sent indiferència vers la societat és, segurament, el millor arquitecte de Nova York, tot i no tenir pràcticament feina, però això no té per ell cap valor. Els seus edificis no tenen res que sigui prescindible, cap ornament inútil, simplement una estructura brillant que s’adapta a les necessitats de l’encàrrec i de la pròpia manera de ser de Roark. La reconeixença social no és més que un pes que carrega l’ànima. Em va fer gràcia que el professor em demanés ser discret, justament ara que llegeixo amb avidesa Ayn Rand, que segurament també m’ho hauria demanat. A fi de comptes, si creus que fas les coses bé, si estàs segur que les estàs fent bé, no t’ha d’importar el que diguin els demés. La paradoxa és que, tot i que penso així, si m’importa el que diuen, entre d’altres, el professor Colomer i Ayn Rand. La pregunta, doncs, és si no té importància la reconeixença social en general o només té importància el que aconsellin els qui vols que t’aconsellin. En fi, seguirem reflexionant al respecte.

La cosa aquesta d'anar a Itàlia

El meu viatge de final d’ESO va ser a Itàlia, com el de tothom. Personalment, el considero una experiència fantàstica i molt enriquidora, però no entenc per què es fa o, en tot cas, per què es fa així. Si féssim unes estadístiques com Déu mana, estic gairebé segur que la majoria dels alumnes d’ESO decidirien anar a d’altres llocs, més propers a Balears i Canàries, que no pas a la península de la bota. I ho dic perquè recordo la llum de Florència i la màgia de Venècia amb especial estima, el meu primer viatge de debò a l’estranger. Però tu t’imagines els quillos de l’institut on jo estudiava, passejant-se pel casc antic de Florència? No entenc la cosa aquesta d’anar a Itàlia amb un grapat de salvatges –digueu-me nazi, hola què tal- que no deuen saber ni senyalar la seva posició en un mapamundi. Tu saps les peles que t’estalvies si te’ls endus a tots ells a alguna discoteca d’aquestes que els agraden? Si el motiu del viatge és anar de festa, no vagis a Pisa. Si el motiu del viatge no és anar de festa però els qui viatgen és el que volen, no vagis de viatge. Itàlia és un país a descobrir, Venècia una ciutat en la que perdre’t, com jo vaig fer, entre l’entramat de carrers i canals, sota el sol agosarat del final de l’hivern. Ara bé, si no t’interessa per què hi has d’anar? És la moral de fer veure que fem viatges culturals quan, en realitat, no hi ha res de tot això. És la moral dels professors d’aparentar, de no preocupar-se per ser els millors sinó els més estimats. Ayn Rand s’enfadaria. Al capdavall és això, un exèrcit troglodita dins del Duomo de Florència quan, en realitat, tothom seria més feliç si els fotessin en un cau fosc on només sentissin Reaggeton. Però, en fi, és la cosa aquesta d’anar a Itàlia, malgrat que jo no ho entengui.

Gent sense ànima

Hi ha gent sense ànima que es passeja per la ciutat sense música, hi ha gent que no ha descobert els reproductors mp3 i gent que no els necessita. És increïble. Has de ser un paio sense ànima, per travessar els carrers sense música, per dir, a sobre, que no tens músics preferits o que “jo escolto de tot”. Es pot saber que fas, quan estàs trist? Es pot saber, doncs, com t’ho fas per tenir fe? La meva vida té banda sonora i a cada moment sona una cançó, la teva vida és cinema mut? No tens ànima, no tens ànima i aniràs a l’infern. Ahir en sortir de la facultat, una lleugera pluja va venir a veure’ns i era l’aniversari de la Marta i jo estava content, i més content encara perquè, tot tornant cap a casa, Van Morrison em va acompanyar, amb aquella música que té una malenconia que saps que és, al final, felicitat. I em preguntava com s’ho fa la gent sense ànima, per omplir els moments de pau i els moments d’alegria i felicitat. Com s’ho fan? Si camino de nit sempre m’acompanya New York City Serenade i si condueixo Darkness on The Edge Of Town, als Pirineus sempre m’hi duen Communique i Another Man’s Woman. Si estic trist The Promise, si estic content Waiting On A Sunny Day. Les autopistes llargues no ho són tant amb Speedway At Nazareth. Però si no tens ànima, si no t’agrada la música ni els qui la fan, si no tens preferències, qui ets? A alguns, la música ens ha salvat la vida i, a d’altres, els ajuda a que tot sigui més suau, no entenc com hi ha qui diu que no té cançó preferida i que li és igual. Si no tens Déu tens música i hi ha un poble de Nova Jersey on creuen que Déu és música i ha nascut allà. Jo també hi crec, i no entenc la gent sense ànima que passeja per la ciutat sense un reproductor d’mp3.

Quina sort!

És una sort no haver de votar en les eleccions municipals de Barcelona. Si ho hagués de fer, doncs votaria a en Xavier Trias, que no dubto que és una gran persona i que es presenta ben ple de bones intencions. Ara bé, és lamentable l’espectacle que ens està brindant. Ara ens ha viatjat a països nòrdics per a “donar una imatge més socialdemòcrata”, diu. Home, senyor Trias, amb perdó, és que algun dels candidats no ho és, de socialdemòcrata? És com si jo dic ara, en una convenció de forners, que vull donar una imatge més de forner, no fotem. Redundància és l’adjectiu que, crec, definiria millor la campanya per les municipals. Si sents parlar a en Trias, doncs no saps si es presenta per Convergència, pel PSC, per Esquerra o per Iniciativa. Encara recordo, en una conferència de l’any passat, com ens va deixar a tots astorats dient que “no volem que Barcelona sigui com Manhattan”. Home, si guanyen els socialistes ja ens ho imaginem que no volen ser com Manhattan, ara bé, que això ho subscrigui qui, en teoria, representa el més liberal dels partits catalans, ja em dirà. En Trias és una mica la personificació de la moderació política catalana, aquella molesta sensació que tenim una pila de candidats ben bé iguals i amb el mateix discurs que volen ocupar el balcó aquell que hi ha davant del de la Generalitat. Tots igual, tots la mateixa cantarella estèril. Entretant, Barcelona es va apagant amb l’excusa del canvi climàtic i les ordenances d’en Clos, que en alguns casos semblen força sensates (no pixar al carrer), se les passa tothom per la bossa de les boles de ping pong. És una sort no haver de votar a les municipals de Barcelona, perquè així no se’m passarà pel cap votar el senyor Alberto que, al menys, diu coses diferents. En fi, és cosa vostra, però, si-us-plau, no em foteu Barcelona. Més del que ja ho està, vull dir.

El camí de Dublín

Quan el trobis, el camí de Dublín t’acabarà atrapant. No et puc dir on comença, ni com hi has d’arribar, només et puc dir que, quan acaba, desitges tornar al començament. Seré sempre Nova York, Londres i París, però el meu camí és el de Dublín, on la boira ho amaga tot i només pots sentir el rugit del mar contra els penya-segats. Quan no tinguis res, quan l’ànima buida i els ulls apagats, busca el camí de Dublín i el trobaràs. El camí de Dublín és estret i sinuós, el camí de Dublín és el camí del teu cos i el teu esperit. No t’hi podré acompanyar, no podrem avançar plegats, perquè el camí de Dublín és un camí que hom ha de trobar i recórrer sol. No miris enrera, no tinguis por, res dolent no et passarà, mentre avancis seré per la vella carretera que et porta a Dublín. Pensa que el Liffey t’espera, pensa que t’has d’emborratxar amb whiskey i cervesa fins que puguis xerrar amb el fantasma de Molly Malone, has de ser Swift, has de ser Wilde, però, per tot això, cal que trobis el camí de Dublín. Cels vermells del capvespre, nits de màgia celta i fred polar, tot això ho trobaràs quan recorris el camí de Dublín. Tabernes i carrers infinits, esperits en revolta i el verd etern, l’Irish, sempre present. Quan sàpigues què vols fer, què vols ser, qui ets, trobaràs el camí que porta a Dublín. Entretant, pots subscriure’t a la comèdia de ser cosmopolita, pots pensar que Dublín no és més que un poble moll i vell, fins que trobis el camí que hi du i la deu d’on raja. Hi ha homes i dones que no han assolit mai la glòria, hi ha homes i dones que mai més no seran recordats, però han estat més grans que tu, perquè han trobat el camí de Dublín. El camí de Dublín no és una cosa per explicar, l’has de sentir, perquè forma part de tu. Trobaràs una part de tu i el món no et semblarà imprescindible, la nit de joia en que trobis el camí de Dublín.

Gays & Lesbianes

Fart ja de tanta comèdia em disposo a explicar el que realment penso de gays i lesbianes. Com sempre, basem-nos en la llibertat individual: Sóc jo algú per dir què has de fer i què has de deixar de fer amb la teva vida sexual? La resposta és no. Punt. Per tant, tenim algun problema amb els gays i les lesbianes? No. Punt. En farem broma? Sí. Punt. De la mateixa manera que fem broma sobre absolutament tot, de la mateixa manera que fem broma del paio que va empaitant noies per tota la discoteca, de la mateixa manera que fem bromes dels alts i dels baixos, dels rossos i els morenos. Bé, jo crec que els gays han d’ésser completament lliures per casar-se i per adoptar i per fer tota quanta cosa vulguin, com ho ha de ser tothom. Que és antinatural que un nen tingui dos pares? Escolti’m bé, animal, també són antinaturals les vies del tren i bé que el fa servir! Ser gay, suposo, és com ser negre o ser blanc. Hem de subvencionar els gays i les lesbianes per ser gays i lesbianes? No. Punt. Hem de subvencionar els blancs per ser blancs? No. Punt. I és que amb tanta comèdia un de vegades s’oblida de dir les coses que pensa, sabeu? Amb tanta hòstia amb que si som d’esquerres o de dretes ens oblidem de dir que el que som és liberals i que nosaltres –també- creiem en un món millor. L’home ha superat de llarg la natura i s’ha erigit en amo i senyor del planeta, per això, crec, els gays són ben lliures d’adoptar i de casar-se, perquè ja no necessitem dels mandats de la naturalesa, ja no ens cal seguir les seves pautes. I no, no estic dient que ens carreguem les serralades i que talem tots els boscos. Només dic eh, tu, què passa? Podem construir gratacels sobre les roques i no podem deixar que un fill tingui dues mares? Podem posar l’aire condicionat i no podem veure com dos homes es fan un petó? Liberalitzat, que ja toca, però només si vols.

Una terra

Vinc de terres llunyanes i he vist el foc cremar sobre el gel, vinc d’una terra on les estrelles són molt més que boles de gas a milers de quilòmetres de distància. Vinc d’una terra on l’individu és l’única mesura, d’un país on ningú opina sobre el que fas. He vist el mar estavellar-se contra els cims més alts i el vent aturar-se quan un sol home ha reunit la suficient força per demanar-li-ho. Vinc d’una terra on la llum del sol es barreja amb la més nítida nit, d’un país oníric on la llibertat dona els seus fruits i on no ens manca de res. Vinc d’una terra molt llunyana on la vida és un plaer per qui la vol viure així, d’una terra llunyana on el ressentiment no té cabuda perquè no importa el que diguin els demés. Vinc d’una terra verda i molla, d’una terra orgullosa de no voler ser cap terra, d’una terra on tan sols importa el que cadascú vol ser i el camí que tria per arribar-hi. La meva terra és molt al nord i no s’hi arriba pas fàcilment, vinc d’una terra preciosa, on la mà de l’home ha eclipsat –sense oblidar-la- la bellesa natural. Vinc d’una terra antiga que el pas del temps no ha fet altra cosa que millorar, que depurar, que enaltir. Vinc d’una terra on no importa si hi has nascut o no, perquè a ningú li importa res de tu. Vinc d’una terra on no cal rendir tributs a res ni a ningú, d’un país perdut en el temps i la memòria, perdut entre serralades altes i profundes valls. Vinc d’una terra on el silenci és majestuós, d’una terra on ningú no et jutja, d’una terra on la música dels sospirs és l’única música que és obligat sentir. Vinc d’una terra on els nens somriuen sempre i els vells no moren mai de vells. Vinc d’una terra que he perdut de vista, d’una terra a la que anhelaré sempre tornar. D’una terra que és la meva i a la que vull anar a parar quan la nit sigui negra i massa tard.

La terra promesa

Feia anys que volíem aquell dia, potser més dels que pensàvem, potser des del mateix instant en què havíem nascut arrossegàvem en el més profund del nostre ser la potent voluntat de ser on érem ara mateix. Havíem aterrat al Kennedy la nit abans i jo t’havia fet un tour nocturn per la ciutat. Estaves massa nerviós, no vas saber apreciar tota la bellesa de la ciutat, sabies que allò podia esperar, teníem una setmana per davant però el que succeiria la nit següent era ja tan imminent que no podies pensar en cap altra cosa. El matí següent no vas voler veure Central Park ni l’espectacular Downtown, així que des del nostre hotel del carrer 57, vam travessar Park Avenue fins la Cinquena i, per la seva majestuositat, vam baixar fins el carrer 33 on ja només ens quedava girar a la dreta i avançar veloços cap al rectangle definit per la 33, la 32, la Setena i la Vuitena. Sabíem que tindríem la primera fila, sabíem que aquesta vegada no fallaríem, sabíem que aquell era el quilòmetre zero de la nostra vida, sabíem que no hi hauria res igual i res sobre la capa de la terra era prou fort per aturar-nos. Les hores van passar lentes, tan lentes com poden passar les hores en la ciutat que mai dorm, però ens teníem l’un a l’altre per resistir aquella espera demolidora. Cada vegada més gent s’unia al nostre ritual, la fe era cada vegada més i més gran. S’acostava l’hora i el cel de Manhattan començava a ennegrir-se. Quan van obrir les portes vam córrer com mai abans havíem fet, vam córrer pels nostres somnis, deixant enrera les nostres pors i ho vam aconseguir. Els dos millors llocs del Madison Square Garden eren per tu i per mi. La felicitat i, de nou, saber que la fe sempre seria recompensada. Quan es van apagar els llums vam cridar “Bruce” alhora, mai fallava. I els nois van començar a tocar una cançó que parlava d’una terra promesa.

D&G i Reaggeton (Diari Més L'H, 3.4.07)

Vivim en una societat tan espectacularment lamentable que ha permès que es retirés la tristament famosa campanya publicitària de Dolce & Gabanna, que, per algunes associacions feministes, configurava un ferotge assalt contra la dignitat de la dona i la igualtat de sexes. En realitat, però, no era més que una fotografia pujada de to que, en absolut, superava la contundència amb que altres campanyes de la prestigiosa firma italiana havien vexat la imatge de l’home davant la indiferència de l’opinió pública. Vivim en una societat tan espectacularment lamentable que no té vergonya en afirmar que està governada per un executiu feminista, en una societat on es redacten projectes de llei orgànica que, pretesament, cerquen la igualtat. De fet, però, l’únic que fan és posar traves al lliure desenvolupament d’aquesta en la societat mitjançant un intervencionisme calamitós.
Això sí, reaggetton tot el que vulguis i més. Tant se val que les seves lletres sí siguin veritables declaracions de masclisme, autèntiques arengues per la consideració de la dona com un mer objecte sexual. M’hauria encantat saber què hauria passat si Dolce & Gabanna o Armani, per exemple, haguessin usat en els seus anuncis lletres de contingut similar al que fan servir els nous èxits de vendes del panorama musical. També m’agradaria saber com es prendrien en consideració aquestes lletres si, en comptes de ser escrites per llatinoamericans, fossin escrites per, posant un parell d’exemples, danesos o nord-americans.
Tenim un problema amb la tolerància i és molt seriós. Hem tendit a sobreproteccionar col·lectius que nosaltres mateixos hem etiquetat com inferiors. I dic això perquè, si no, no s’explica que no hi hagi accions socials de protesta contra les lletres d’algunes cançons de reaggetton i que, en canvi, s’hagi permès un visceral atac contra les campanyes publicitàries abans mencionades. Ens hem cregut que hi ha cultures dèbils i les hem de tolerar, peti qui peti, per aquest fet. Hem caigut en la hipocresia d’atacar-nos a nosaltres mateixos i instaurar per la resta un penós deixar fer.
És indescriptiblement deplorable veure com, les mateixes dones que van llençar el crit al cel perquè quatre nois rodejaven a una noia en l’anunci de Dolce & Gabanna, es belluguen de la manera més lasciva possible a ritme de reaggetton, mentre uns cantants de dubtosa qualitat diuen que “muévete duro, muévete duro”, “perrea, perrea” o “soy tu gatita”.
Sincerament, no veig cap problema en que alguns vulguin cantar a ple pulmó cançons de reaggetton. Ara bé, siguem coherents i denunciem-los si també hem de denunciar Dolce & Gabanna o Armani per un parell de fotografies. No serà perquè aquests darrers són occidentals i tenen diners, que hem muntat tot aquest escàndol, oi?

La misèria de la intervenció estatal

Ahir em vaig llevar amb una aguda punxada a les costelles, que em va semblar que devia d’estar provocada per un cop o un mal gest d’uns dies abans, en un partit de fubtol. Vaig pensar que, ja que l’Estat em roba religiosament una part del meu sou a final de mes, podria passar-me pel Centre d’Atenció Primària del meu barri, per si em deien alguna cosa més del que els meus nefastos coneixements mèdics ja intuïen. El que cal fer en aquestes situacions és, primer, trucar a una centraleta que recull totes les trucades de Catalunya adreçades als CAP. Per sorpresa meva, em diuen que no surto enregistrat, que no consto en els fitxers. Fantàstic, per robar-me si que em tenen ben apuntat tu. Després del primer intent fallit per amortir l’espoli, truco al CAP i allà em diuen que no consto perquè m’he canviat d’ambulatori. La meva estupefacció no fa altra cosa que anar in crescendo al mateix nivell que la meva ira. Després de centenars de preguntes, m’assignen una nova doctora, com si acabés d’aterrar al país i em diuen que fins dilluns no hi ha visita i que vagi a urgències si vull. Això faig, obligat per ma mare, i em trobo una cua quilomètrica. Espero pacientment i finalment em donen torn d’urgències. Només hi ha davant meu 10 persones pendents d’ésser visitades. Aquesta és la misèria de l’intervencionisme, aquest és l’horror de dependre d’una administració Estatal. Has de pagar un servei per obligació, com si m’obliguessin a comprar-me un Peugeot abans d’un Renault, com si hagués de menjar tomàquet en comptes de ceba. T’obliguen a pagar i tant se val si et queixes. Al lloc on jo treballo, si un client es queixa i no li fan cas, renuncia a seguir-hi comprant però no podem renunciar a comprar sanitat pública. Després de dues hores d’espera, m’atenen i segueixo pensant que només ens queda una sortida: El passaport americà.

Rajoy

La veritat és que vaig arribar tard a l’entrevista que ahir li van fer a Mariano Rajoy a TVE, però, durant el curt fragment del programa que vaig poder veure vaig determinar que, definitivament, estic fet per dur la contrària. Veure el senyor Rajoy en aquella situació m’ha donat sensació de circ romà. Un centenar de persones se’l miren esperant que el lleó se’l mengi en forma de preguntes tan originals com si creu que s’ha de jutjar l’ex-ministre Acebes per mentir sobre l’autoria de l’11-M o llençant-li absolutes mentides com que els immigrants tenen menys facilitats que els espanyols als centres educatius. Sense haver navegat pels blogs ja em dona la sensació, mentre escric això, que es valorarà negativament l’actuació de Rajoy enfront a la de ZP i, fent una ponderació del vist a les dues entrevistes, si fa no fa m’han semblat el mateix. Així doncs, la meva perversa ment liberal immediatament s’alinea amb el gladiador romà also known as Mariano Rajoy, no pels arguments que dona ni per com parla, no perquè el pensi votar o m’agradi el seu partit sinó perquè, sent com és la societat espanyola, no calia que Rajoy anés a la tele, total, el que diran els diaris avui segur que ja estava escrit i el que la gent comentarà ja estava pensat. És la tristor del lloc on vivim, potser del planeta sencer, les opinions van arrossegades pel corrent i ningú neda del revés. Demà Rajoy serà apedregat com ho hagués estat si hagués dit qualsevol altra cosa. La tristor és, també, que més d’un lector d’aquest blog pensarà que estic dient que m’agrada Rajoy quan, en realitat, només dic que la meva tendència principal és a simpatitzar amb aquells que són generalment criticats. I bé, ja es veurà demà. De tot el que he sentit em quedo amb la proposta de liberalitzar el sòl, aviam si s’atreveixen.

I Messi, Messi, Messi, però, al final, Diego

Amb el gol de Maradona contra Anglaterra als quarts de final de la Copa del Món de Futbol que es va celebrar a Mèxic l’any 86 passa una mica com amb el canvi climàtic. Dic això perquè cada any apareixen en el panorama futbolístic gols susceptibles d’ésser comparats amb l’espectacular gol que l’astre argentí li feu a la selecció anglesa, poc després, però, ningú no recorda cap d’aquells gols i les comparacions tornen a fer-se totes amb el de Maradona. Vaja, com això de l’estiu més calorós i l’hivern més fred, que cada any els tenim aquí. I bé, tot té una explicació, suposo, i crec que el gol de Maradona és millor que el que Varela li va marcar al Barça no fa gaire, que el de Ronaldo contra el Compostela i el d’ahir d’en Messi i que tants altres. I crec que és millor perquè no és el mateix marcar-li un gol espectacular al Getafe en una competició secundària com la Copa del Rei que fer-li un d’espectacular a Anglaterra, l’etern rival molt més enllà del futbol, en tota una Copa del Món. Però ens encanta comparar i dir que ja ha arribat el gol que supera el de Maradona. En canvi, tothom ha comparat el gol del petit Leo amb el del Pelusa, tothom ha recordat aquella tarda d’estiu de l’any 86 i ningú ha dit res de cap altre dels centenars de gols que en la història del futbol ha anotat un jugador sol creuant pràcticament tot el terreny de joc. Jo mateix no puc citar-ne gaires, però sí que recordo hores de ràdio dedicant-se a comparar gols com el del 86. I sempre hi ha algú que diu que el d’en Ronaldo contra el Compos va ser millor. I potser fou més tècnic i potser més bonic, no ho sé. Però Maradona va fer un gol d’heroi, perquè els herois no juguen contra el Getafe, sinó contra el seu enemic visceral, perquè els herois no guanyen Copes del Rei, si no Copes del Món. Demà tothom n’anirà ple, del fabulós gol d’en Messi, d’aquí un mes, quan algú en faci un d’igual, només hi haurà un nom per comparar: Diego.

Sobre les armes de foc

I bé, ja m’imaginava que passaria. Després de la terrible i absolutament condemnable matança de Virgínia, no ha trigat a obrir-se, de nou, el debat sobre les llicències d’armes i les seves concessions. Certament, el tema dona molt de sí i crec que no s’hi pot establir un debat racional ja que és més una qüestió de conviccions que no pas d’arguments. D’altra banda, no puc estar-me de comentar amb vosaltres què és el que jo penso sobre la venda d’armes així que, si em disculpeu, us en faig cinc cèntims: En primer lloc, i tenint en compte que el que més m’importa és la llibertat de l’individu, no veig perquè la venda d’armes no pot ser lliure previ control d’antecedents penals i revisions mèdiques. En segon lloc, ha quedat demostrat empíricament (vegi’s Florida) que una obstrucció legal en les transaccions d’armes de foc apuja els índexs de morts per bala a causa del mercat negre que es constitueix al voltant. En tercer lloc, crec que cadascú és lliure de defensar la seva llar com li vingui en gana. En darrer i lloc, i com a punt que més s’avé a l’ocasió, em penso que la matança de Virgínia té molt poc a veure amb el fet que a Estats Units les armes s’aconsegueixin de forma senzilla. Vull dir, algú em pot dir algun lloc del planeta on un criminal no pugui aconseguir una pistola? És a dir, el fet que hom pugui anar a una armeria i fer-se amb un parell de retallades, no implica, crec, que s’usin per a fer matances. Vaja, com si només les pistoles legals servissin per a fer matances. Se m’acut la comparació amb el mercat de la droga, el qual opino que s’ha de legalitzar completament per a acabar amb el narcotràfic que tants perills i mals de cap du a la societat. I, és clar, una cosa és legalitzar el mercat de la droga i, una de molt diferent, deixar que els drogodependents campin al seu desig per places i carrers, com també crec, naturalment, que ha d’estar penat l’ús no apropiat d’aquestes.

De les princeses i els seus prínceps idiotes

Hi ha tipus amb sort, també hi ha tipus amb sort que són idiotes. Són els prínceps afortunats que troben la princesa, no una princesa, sinó la princesa. I aquesta princesa vol que tinguin cura d’ella, i deixa que sigui aquest príncep el que es preocupi per ella i faci tota quanta cosa calgui per la seva felicitat. Però el príncep és idiota i la deixa escapar. La princesa no demana massa, només una mica d’atenció, una rosa blanca de tant en tant, un sopar, un viatge. No demana massa, de fet, massa poc i tot per ser una princesa tan bella i tan perfecta, una princesa tan disposada sempre al somrís ple i la mirada neta. Però el príncep és idiota i la deixa marxar lentament, com qui veu allunyar-se un branca en un riu de curs lent i cabdal ample, com pensant que quan faci falta podrà estirar una corda i agafar-la però que, quan s’adona, veu ja la branca navegant a mar oberta, a la recerca de nous móns. Hi ha tipus amb sort, però alguns són idiotes. Hi ha prínceps blaus que no entenen res, hi ha prínceps blaus que avorreixen a les plantes. La princesa no demana molt, li haurien de donar molt més del que vol, palaus i joies, l’amplitud del temps en l’espai sideral, les galàxies, amb les seves constel·lacions i la seva negra nit, encara que ella es conformaria amb un avió sobrevolant el Pas-de-Calais, però hi ha prínceps que són rematadament idiotes. I aleshores la princesa és trista, i la seva tristesa és la nostra tristesa i voldríem donar tota la nostra llum, sigui molta o poca, per il·luminar ni que fos un xic el seu rostre. Alguns prínceps són idiotes, d’altres no som idiotes però tampoc som prínceps, i la princesa es va consumint lentament en l’amarga foguera dels dubtes. Si una mirada pogués retornar el somrís al seu lloc, si un gest pogués esborrar els records dolorosos i els neguits vitals. És immoral permetre que hi hagi princeses tristes.

Telegraph Road (Dire Straits)

Fa molt i molt de temps, un home seguia el camí amb una motxilla a l’esquena que va deixar anar allà on ell creia que era el millor lloc. Va construir una cabana i un magatzem per els durs mesos d’hivern, va conrear el terra que vorejava un llac gelat. Aleshores, van arribar altres viatgers, que ni van avançar ni van retornar. Van arribar les esglésies i les escoles, els advocats i, amb ells, les lleis. Van arribar els trens i els camions amb la seva càrrega i aquell vell camí va esdevenir la Carretera del Telègraf. També van arribar els miners i l’or, els mals temps i, aleshores, una guerra. La Carretera del Telègraf cantava una cançó sobre el món exterior i es va fer molt profunda i molt ample, com un riu avançant. La ràdio diu que aquesta nit gelarà, hi ha gent que torna a casa des de les fàbriques, sis carrils de trànsit lent. M’agradava anar a treballar, però han tancat. Continuo tenint el dret d’anar-hi, però no hi ha res a fer. Diuen que haurem de pagar el que es deu, ho haurem de treure d’algunes llavors que hem plantat. Els ocells que reposen als peus del telègraf sempre poden volar i fugir d’aquesta pluja. Els pots sentir cantant al seu ritme telegràfic, al llarg de tota la Carretera del Telègraf. Saps, segurament me n’oblidaré aviat, però ara mateix encara recordo aquelles nits en què la vida no era més que una aposta en una cursa, el teu cap reposava sobre la meva espatlla i m’acaronaves el cabell. Ara ets més freda, i sembla que no t’importi. Però creu en mi, amor meu, i et trauré d’aquí. Viatjarem directes al dia des d’aquesta foscor. Directes des d’aquest rius de llums d’encreuament, des d’aquests rius de pluja, des de la ràbia que passeja per aquests carrers. M’he saltat tots els semàfors en vermell del carrer de la memòria, he vist com s’inflamava la desesperació. I no ho vull veure més. Directes des d’aquests cartells que diuen “ho sentim, però hem tancat”, al llarg de tota la Carretera del Telègraf.

Versió lleugerament interpretada de Telegraph Road, dels fantàstics Dire Straits.

Cremem les banderes (Encore)

Per esdevenir arquitecte no és suficient passar-se el dia dient que un ho és, cal agafar el llapis i el regle i fer dibuixos com una mala bèstia. Catalunya no serà mai Catalunya si l’única cosa que fem és passejar banderes. He rebut tot tipus de comentaris pel que fa a l’article de fa un parell de dies en què comentava això i, la veritat, em sembla que molts d’ells han vingut a confirmar la tesi que, a alguns, els importa ben poc el que Catalunya sigui mentre així es digui. També cal dir, però, que el tacte i la qualitat dels comentaris, malgrat que contraris, no decreix quan els fan els comentaristes habituals d’aquesta pàgina, que no són els sectaris que per d’altres llocs campen i que et fan notar la seva opinió oposada sense necessitat de dir rucades. Com deia, cal fer dibuixos per ser un bon arquitecte i no és suficient dir-ho. Dir que Montilla tenia el mateix discurs que jo, ja ho sabeu, és falaç, perquè, en absolut, la meva intenció en escriure “Cremem les banderes” era la de soterrar el nacionalisme, ans al contrari, cercar noves vies pel seu desenvolupament. Em sembla covard proclamar la Independència cada dia i després no fer res més. Si et fa vergonya que al teu DNI digui que ets espanyol és el mateix que et faci vergonya que un imbècil vingui a insultar-te. Únicament preocupar-se per la reacció social és no anar enlloc, demostrar contínuament que no serem catalans fins que no ho reconeguin els espanyols. Jo crec en l’individu, com a centre de mesura de tot, crec en els individus més que en els col·lectius i per això crec en el treball. I quan els individus que nosaltres som hàgim fet tot el que cal per ser els més grans, no ens farà cap recança dir que som catalans, diguin el que diguin a Madrid. Tant himne i tanta bandera sola, sense continguts de debò, no faran res més que demostrar que, sols, no som capaços de res.

Plou, com quasi sempre

Som abril i plou. “Abril aguas mil” que diuen els del costat. I plou, com sempre plou a l’abril, i sembla ser que ja no tindrem a Catalunya cap apocalíptica restricció en el subministrament d’aigua, com cada any. Perquè cada any ens l’han de tallar, l’aigua, però mai no ens l’acaben tallant. Normalment callen un xic, les atronadores profecies que diuen que morirem de set, en aquestes èpoques de pluja i de clima amable. Aquest hivern ha fet calor, bé, sí, i què? Fa uns tres anys vam tenir un estiu de fred. Som abril i plou, perquè no és per tant, tota la conya del canvi climàtic, som abril i plou, perquè a l’abril quasi bé sempre plou, i si un abril no plou, ja tindrem les veus repetitives que ens anuncien la fi del món. És abril i plou, i la ciutat fa pampallugues i es vesteix de més colors que mai quan les gotes fan de prisma i marquen el camí de la felicitat. Segurament aquest estiu serà el més calorós de la història de la humanitat, segurament hi haurà més hectàrees cremades que mai. Però quants boscos cremats heu vist? Digueu-me quants. Digueu-me quants estius us heu quedat sense aigua potable a Catalunya. Quants? És abril i plou, perquè és primavera i sempre ha estat així, i potser plou més, potser un poc menys que d’altres anys, perquè Déu no va crear el planeta amb un model de rutinària mediocritat sinó a partir d’un esbós de la infinita bellesa de l’inesperat. Plou i plou rera la finestra, i ara ningú no em diu que aquest any no tindrem aigua, perquè ja saben que no serà així. I si ho fos, voldria dir això que els homes hem acabat amb la terra? Plou, perquè és abril, i a l’abril sempre plou, o quasi bé sempre. I m’encanta la pluja i, sobretot, que calli tota quanta bèstia s’ocupa de dir que no plou, que ja l’abril no és com abans perquè Estats Units no ha signat el protocol de Kyoto. Plou, plou, sóc feliç.

Cremem les banderes

I voleu dir que paguen la pena, tants himnes i banderes? Voleu dir que paga la pena tanta subratllar la nostra identitat si, a fi de comptes, tenim un aeroport que no es pot qualificar ni tan sols de provincià i una realitat molt més amarga que la d’una llengua que es mor? Començo a estar tip d’escriure arengues nacionalistes, de dir que em sento orgullós de ser català, quan, al capdavall, no som res més que una comunitat autònoma més. Sempre recordant que som diferents i que no som espanyols, sempre, aprofitant qualsevol oportunitat per dir-ho, però tenim un aeroport que fa pena i uns peatges que només paguem nosaltres. I si treballéssim de debò perquè no calgués demanar res? I si fóssim tan grans que ens fora igual que al DNI digués que som espanyols? De vegades penso que és perdre el temps tanta manifestació, tant article patriòtic, tanta comparació. De vegades penso que estem parats mirant el que fa el rival, com el pilot de Fòrmula 1 que no intenta avançar si no que no l’avancin i, al final, se surt de la pista i no s’endú ni un punt. Voleu dir que el cop de falç era redactar un Estatut i no era inflar-se a treballar? Podem seguir cantant cançons, però el públic ha marxat. Podem seguir segant el blat, però ja no en queda. Quan ets molt gran t’és igual qui pensen els demés que ets, perquè tu ho saps molt bé. Què importa el que diguin a Madrid si sabem que som catalans? Però ara no ho podem saber, no ho podem saber perquè estem sempre pendents d’ells, sempre pendents del què diran, del què faran. Si fóssim els més forts posaríem les senyeres que volguéssim on volguéssim i que a Telemadrid diguessin mentides en un documental ens seria absolutament igual. Tanta indignació solament indica dependència. Cremem totes les banderes i comencem a treballar. Serem el que voldrem quan siguem els més forts.

Una altra visió del dilema del presoner

Ja amb els peus a Europa, segueixo pensant en Nova York. Entre moltes altres coses, hem agafat una quantitat ingent de taxis ja que, sent quatre, pràcticament ens sortia més econòmic que anar en metro. Durant aquests viatges he pensat en un model teòric -probablement descabellat- on el dilema del presoner no es pot desplegar i on, per tant, no acabo d’ubicar la funció que el dret podria tenir. Imaginem que tenim un taxi amb dos viatgers i un taxista que, naturalment vol cobrar. En condicions normals, els dos viatgers, que suposo amics, dividirien el preu i l’abonarien sense més. Ara bé, en un teòric model racional, cap dels dos individus voldria pagar. L’equilibri de Nash seria, doncs, que cap dels dos pagués. Naturalment el dret juga el seu paper i dona per impossible aquesta opció, desincentivant-la en forma de multa, denúncia, etc. Això, però, no implica que els dos viatgers col·laborin en el pagament del preu i l’actitud racional continua sent la de no pagar en absolut. En el cas del pagament dels impostos, per exemple, el dret s’ocupa de proveir els ciutadans amb uns incentius que els facin atractiu pagar, guiant la societat a la casella òptima de col·laboració. En canvi, en el model que proposo, simplement esborra del joc la casella de Nash i en deixa tres obertes. Pagar, no pagar. No pagar, pagar. Pagar, pagar. Quines solucions podem aportar al problema? Sense intervenció del dret el problema seguirà patent i amb la seva intervenció segurament molts direm que no podem tolerar aquesta intromissió. Em pregunto si, a la llarga, situacions com les proposades en aquest exemple banal, no serien un incentiu a acabar precisament en l’equilibri de Nash, generant tot un seguit de problemes pel taxista i pel propi Estat, que veuria incrementat el nombre de denúncies per incompliment de pagament a tramitar.

Ignorància

Hi ha una cosa molt curiosa que té lloc de manera continuada en moltes de les tertúlies en què prenc part. Ja et pots imaginar que, generalment, sóc en elles l’únic liberal i que m’haig de batre amb enormes hordes de vegetarians, així que la meva concentració ha de ser extrema. El que passa, i no deixa de sorprendre’m, és que l’audiència –tots els que s’ho miren des del voltant- és rematadament imbècil. El patró dels esdeveniments és, més o menys, el següent: Jo llenço un argument liberal, immediatament, un vegetarià llença un argument en favor dels enciams que sol estar relacionat amb el fet del perill imminent de desaparició de tota l’aigua de l’univers, que és absolutament fals però convenç als amics salvafoques. Aleshores l’audiència aplaudeix a rabiar i silencia el meu contraatac, o el meu simple apunt que afirma que el que ha dit el cadell d’Stalin és mentida. Tot el que diguis ja és en va, perquè el gran cap de la tribu indígena socialista t’ha esclafat amb el seu demolidor –i fals- argument. Tot són elogis cap a l’heroi de l’esquerra que ha estat capaç de sobreviure a la tirania demagògica i criminal del defensor de la llibertat. Ningú t’escolta ja, en mig del fervor popular que et du emmanillat cap al gulag. Curiosament, la manera d’argumentar i silenciar d’aquests grups de pseudointel·lectuals que tranquil·lament campen per les Universitats i els cafès, coincideix sovint amb els mètodes que usen polítics llatinoamericans tan lamentables i populistes com Chávez, o Castro. L’error és sempre creure que la gent atén a la veritat més que a l’estètica. Un, que ha llegit Schopenhauer, tampoc no s’escandalitza gaire, tanca la paradeta i se’n va cap a casa convençut, de nou, que la democràcia és una sublim estupidesa si tota aquesta gent té un vot que val el mateix que el teu, estimat lector.

Marxar

Sempre arriba el moment de marxar i, gairebé sempre, s’acaba agraint. Gairebé sempre acabes agraint el retorn a casa, al teu barri, al teu llit, als teus amics. Però aquesta vegada no, Nova York no et jutja i és la teva ciutat. Nova York no et jutja, sou el gran rugit de la bèstia i tu. I quan arriba el moment de marxar no és com les altres vegades. Hem sopat a una famosa hamburgueseria just darrera del Carnegie Hall, tot pensant que aquesta era la darrera nit en la ciutat que més m’ha impactat. Escolto New York City Serenade mentre escric aquest article, no tinc ganes de tornar, em quedaria aquí per sempre, a la 57 entre Lexington i Park, al refotut centre del planeta. També avui, com cada memorable dia en aquesta ciutat, hem fet silenci davant del lloc on una vegada hi hagué el World Trade Center. Ens hem conjurat per ser aquí quan s’inauguri la Freedom Tower, una torre de 1776 (justament la xifra de l’any de la independència americana) peus d’alçada que substituirà les dues llargament plorades torres bessones. Manhattan era un somni i la meva vida tot just començava. Aquesta és la meva darrera nit del primer viatge a aquesta ciutat on tornaré sempre amb solament tancar els ulls i recordar com el fred no era suficientment fort per marxar de la coberta del ferry des d’on es veia l’skyline. Seran per sempre amb mi els records de Times Square, d’unes bicicletes a Central Park, de tot el que podia haver estat i va ser. Nova York no et jutja, Nova York no és una il·lusió sinó la maleïda pedra que aixeca els gratacels. Nova York no és Europa perquè Amèrica és i serà sempre millor. Ens veurem aviat. It’s midnight in Manhattan, this is no time to get cute, it’s a mad dog’s promenade. Walk tall or better don’t walk at all...

Staten Island

Tenia un feix de bitllets a la cartera i tu eres al meu costat. No necessitava res més. El ferry que havíem agafat a Lower Manhattan s’allunyava en direcció a Staten Island i el sol marxava a il·luminar l’oest. La llum tènue va anar donant pas a la foscor i la foscor va fer que s’il·luminessin tots els gratacels. Tu i jo en aquell vaixell que dèiem que mai ens cansaríem d’agafar, aquell vaixell que era tota la nostra història i el nostre futur. Em vas besar a la coberta de popa, on tots els estels del firmament no poden fer cap competència als gratacels que s’alcen majestuosos retallant el cel. No crec en la felicitat completa però juraria que en aquell moment la vaig tenir. Els teus llavis i els meus, la nostra pell, el nostre alè. You’re like an angel on my chest. Ellis Island a la nostra dreta, la fe en els nostres cors i la teva mà sobre la meva, la confiança infinita, l’absència de maldat. La ciutat de Nova York era el nostre somni i ara la teníem davant dels nostres ulls. Hauria donat la meva vida sencera per aquell instant de màgia, hauria hipotecat tots els meus projectes per aquell segon etern. Em vaig llevar i vaig comprendre que, com en les males històries, allò tan sols havia estat un somni i que tu seguies al mateix lloc. Vaig obrir la finestra i l’aire glaçat em va mostrar l’encreuament de la 57 amb Park Avenue, la punxada al pit em va mostrar la meva immensa covardia. Els somnis són fum i mai es materialitzen si no tens l’estómac per mirar l’altre als ulls i demanar-li que vingui amb tu, tu i jo mai ens besarem en el ferry més espectacular del planeta perquè jo sóc incapaç de dir les coses que cal dir. Seguiré observant l’skyline amb els ulls entelats mentre el teu rostre es dibuixa en el rastre d’aigua que el vaixell va deixant.

Economia

Tants dies de viatge rodejat d’economistes em fan reflexionar. Vaig deixar la carrera fart d’analitzar preferències que mai no es donaven i models que mai s’acomplien. Crec que les corbes d’utilitat han de ser dibuixades de manera diferent per a cada persona i, com ja he reiterat en diverses ocasions, no crec que el diner hagi de tenir, necessàriament, una utilitat marginal decreixent i menys si aquesta és la justificació per espoliar els rics i no podia seguir estudiant sobre una base així. Crec que vaig fer bé en deixar la carrera perquè segur que el meu avantatge comparatiu no es trobava en fer centenars d’exercicis matemàtics, bàsicament perquè la meva facilitat per aquests era gairebé absent mentre que alguns dels meus companys eren gent d’aquesta tan estranya que sap sumar i restar. En canvi, no entenc com és possible que hom pugui llicenciar-se en qualsevol altra matèria sense saber pràcticament res d’economia. Hi ha certs conceptes, tals com el cost d’oportunitat, que són estrictament necessaris per entendre el món tal i com és. Estic content d’haver passat sis mesos en les aules de la facultat d’Economia de la Pompeu Fabra, on vaig aprendre tantes coses que, ara, veig el món que em rodeja d’una manera completament diferent. És cert que l’Economia és una ciència necessària i sempre és agradable tenir amics que n’entenen, tot i que pensin que si no menges gelat sempre menges iogurt o que hi ha països que tan sols produeixen cotxes i tractors. No entenc per quins set sous hom ha de sortir de l’escola sabent tocar la flauta –és a dir, sabent tocar els collons al personal- però tenint un mínim dibuix intel·lectual de com actuen l’oferta i la demanda i com aquest mecanisme incideix sobre el preu dels productes i serveis que en el futur hauran de comprar i produir. No ho entenc en absolut.

La llum

Manhattan no et decep, és veritat. Els neons de Times Square il·luminant la nit, ensenyant-te el camí. El sol amagant-se, impotent, rera els gratacels, la pista de gel de Rockefeller Center, plena de gom a gom, millor que en les pel·lícules que tantes vegades abans havíem vist. Manhattan no et decep en absolut. És mentida que Nova York està plena de captaires i obesos, és mentida. Fa fred, fins i tot neva, però la passió no decreix. Avui hem creuat el pont de Brooklyn, des d’on es divisa tot l’skyline del Downtown, les vistes són espectaculars, Manhattan i tu, tu i Manhattan. Vull demanar perdó per tots els articles que he escrit parlant sobre la magnitud de la bellesa de Paris i Londres. Naturalment que m’estimo les dues ciutats, naturalment que hi tornaré i naturalment que quan Nova York no sigui quelcom tan recent en la meva memòria tornaré a parlar-ne bé. Ara tan sols em semblen barris suburbials de la ciutat mare. El bullici de Grand Central, la fantàstica 5th Avenue, Battery Park. Hot dogs a cada cantonada, fins i tot ens hem permès el luxe d’entrar a una botiga de souvenirs i regalar-nos samarretes de la Policia de Nova York, que en heroic acte de servei salvà vides al World Trade Center, el desert solar del qual avui hem tornat a visitar. Hem estat també a Wall Street, el cor de l’economia mundial on es respira el magnífic aire del capitalisme salvatge tot i que avui, festiu, l’edifici està tancat. Dono la raó als que deien que Manhattan és l’única ciutat civilitzada que realment et sorprèn a cada pas. Tens un somni i et baralles tot el que fa falta per aconseguir-lo i, de sobte, tens el coll trencat de mirar amunt, cercant l’Empire State. No hi ha Déu, hi ha Nova York.

Més fotos

Així us escric des de l'hotel
El Nucli Dur al pont de Brooklyn

Dos grans detractors de les botigues de souvenirs

Manhattan

Tot ha quedat enrera, entre els gratacels, entre el fred, entre la civilització. Manhattan s’ha presentat majestuós. La millor ciutat del món. Podria escriure durant hores sobre la seva estètica espectacular, sobre les grans avingudes i els enormes gratacels, sobre la vergonya que em produeix ser d’una ciutat on el govern obliga a tancar els llums per no molestar les foques de l’àrtic, podria dir-ho tot, però no diria res perquè el meu talent és finit, escàs. El que més m’ha impressionat, però, ha estat estar aferrat a les tanques de seguretat que impedeixen els visitants entrar a la zona zero, el solar una vegada s’aixecaren magnífiques, altives, espectaculars, les dues torres del World Trade Center i que uns monstres que són defensats per molts en el maleït nom de la multiculturalitat decidiren tirar a terra, acabant amb les vides de treballadors honrats que havien comès l’únic pecat de ser nordamericans i haver estat aquell dia en les oficines on acostumaven a treballar. La pell de gallina, el pols accelerat, davant l’immens buit que, de sobte, apareix a la teva dreta baixant per Broadway. Imagines, entre aquells carrers que ara allotgen edificis cremats, gent que corria, espantada, desorientada. Imagines que tant de bo tot allò no hagués passat. Però l’esperança i la força d’una ciutat que durant tot el dia m’ha atrapat, es mostra també quan, en el càlid sol de la tarda, llegeixes els memorials que s’han instal·lat al llarg del tristament cèlebre solar. Després, des del ferry que creua l’estuari del Hudson i es dirigeix a Staten Island, l’skyline de Nova York s’il·lumina poc a poc sota el roig capvespre i és espectacular tot i que ja no tenim les torres. Aviat, s’aixecarà en el seu record la Freedom Tower i jo seré aquí, per admirar-la.

Aquest és l'espai del cel de Manhattan que les torres han deixat orfe.

Algunes fotos de Nova York

Amb l'Skyline de fons

El Nucli Dur a Times Square

La Llibertat i jo

The New England windchill (El canvi cliàtic també és mentida a Amèrica)

Després de penjar l’article d’ahir des de Quincy Market, on vaig amb el senyor Laporta a gaudir del Wi-Fi que proporciona el Boston City Hall, tornem al nostre hotel de Broad Street a buscar l’Albert, que s’havia quedat dormint. Plegats, baixem caminant fins Boylstone, on hem quedat amb en Jordi a un quart de vuit. Abans de trobar-lo, però, fem una petita ruta pel Boston Garden, la seu del govern estatal de Massachussets –davant de la qual no podem fer més que lamentar-nos per la penositat del nostre govern autonòmic- i Commonwealth Avenue. A Boylstone, entrem a un Dunkin’ Donuts i ens en fotem uns quants, per allò que estem a Amèrica i volem anar ben plens de greix. La veritat és que els parcs de Boston són impressionants amb els gratacels de fons. Quan el Jordi arriba del Boston College ja es comença a fer fosc i tota la ciutat es comença a il·luminar. Després de passejar per Back Bay i Bloomsbury sopem a l’espectacular restaurant Top Of The Hub, a la planta 52 –la més alta- de l’edifici Prudential, des d’on gaudim de vistes espectaculars de tot el Downtown. Mentre sopem, la neu fa acte de presència a Massachussets. Tornem a l’hotel exhausts i gelats de fred. I aquest fred ens ha acompanyat durant tota la nit i la resta del dia. Esmorzar a Coolidge Corner, passejada pel Boston College i tornar a Copley sota una intensa nevada. A tots els amics que encara prediquen sobre el canvi climàtic m’agradaria veure’ls estremir-se sota el New England windchill. Hem dinat al Cheesecake Factory, i, a la sortida, hem buscat el Hard Rock Café sota un dels freds més intensos que recordo en anys. No podíem parar de pensar en l’escalfament global del planeta. En acabar aquest article que no sé quan podré penjar, esperem en Jordi al hall de l’hotel. Nova York és a prop (si la meteorologia ens deixa arribar-hi).

Dirty Water (Les meves primeres hores a Amèrica)

Ahir em vaig llevar com un ressort. Vaig saltar del llit il·luminat per la claror que entrava per les finestres de l’habitació, era el meu primer dia a Amèrica i no estava disposat a perdre ni un segon, ni un sol segon. Vaig sortir al carrer i em vaig enfrontar al fred de Nova Anglaterra, el primer que vaig fer va ser caminar fins al Harbor, per veure cara a cara l’Atlàntic. A les 9.15 havia quedat per esmorzar amb un amic –un amic de mon pare, de fet- i aquesta hora el vaig trobar a la porta de l’hotel. Vam passar tot el matí plegats i em va oferir un preciós tour per la ciutat. Financial District, Custom House, Quincy Market, Faneuil Hall, City Hall Plaza, Boston Common, Harvard, Beacon Hill. L’hospitalitat d’aquesta ciutat és increïble, tothom qui et presenten es preocupa de que estiguis a gust a Boston i als Estats Units. Tothom parla dels Red Sox, l’equip de beisbol local, i, per fer-m’ho entendre, me’l comparen amb el Barça. Volen que visiti el seu estadi: Fenway Park. Hi ha una vella cançó que l’equip ha adoptat com himne i que no puc parar de cantar des que he arribat, es titula Dirty Water (Boston You’re My Home), fent referència a la famosa revolució de la Boston Tea Party per la qual els ciutadans de la capital de Massachussets es rebel·laven contra la metròpoli britànica. Més tard em vaig reunir amb els meus companys d’aventura a Hannover St amb Cross St, al North End, per dinar en un correcte restaurant italià, abundant en aquesta zona de la ciutat també coneguda, no en va, com el barri italià. En sortir feia un fred que pelava, i quan dic fred vull dir fred, així que ens vam arrecerar a la nostra habitació, on vaig aprofitar per escriure aquesta modesta crònica de les meves primeres hores a Amèrica, mentre escoltava, sense parar, una de les versions que té la mítica Dirty Water, cantada, com no podia ser d’altra manera, per Bruce Springsteen. All right Boston you’re my home...

No dormir a l'avió

Tinc per impossible dormir als avions, no puc, queda certificat. La nit passada no vaig dormir pràcticament gens, pels nervis del viatge i per un poc de febre que m’ha mantingut força pendent. En pujar a l’avió de Ginebra, el primer de tota la sèrie que ens havia de dur a Boston, m’he emocionat pensant que potser podria dormir i descansar. En Laporta i en Royán han caigut a l’instant, jo no he fet en tot el vol. És una vella herència familiar, aquesta dels meus trastorns de son, ni l’avi ni el pare mai no han pogut i jo tampoc. He començat aquest article a l’aeroport de Ginebra i tot just ara el reprenc sobre l’Atlàntic, a tan sols un parell d’hores d’Amèrica i de la pallissa del control d’immigració, i segueixo sense dormir. Tot i estar destrossat, veritablement cansat, encara sento una lleugera sensació de triomf, de fortalesa, la són no pot amb mi. Parlant ja sobre el vol, la veritat és que l’experiència de volar amb Swiss, com ja ens havia avançat l’Alfred, és força positiva. Menjar decent, tot i ésser a bord, i un servei força agradable. No sé si trobaré Wi-Fi al Kennedy per a poder penjar això mentre esperem el vol de Boston. De moment duem ja tres hores de Monopoly i la diversió corre lleugera com sempre. El vol és cansat però el que ens espera bé s’ho mereix.

PS: Finalment, al JFK, una flamant línia Wi-Fi m’ha deixat actualitzar.

La mala llet

És impossible que la mala llet que gastes sigui cosa natural, vull dir que no, que no pot ser, que hi ha quelcom al darrera. No sé si tens enveja, no sé si simplement ets propietària d’una immensa imbecil·litat o si és que vols tocar-me força els collons. La mala llet que gastes és la infame actitud derrotista de qui no sap somiar, de qui, a sobre, no vol que els altres somiïn si no és al seu ritme, si no és al seu compàs. Si per cada meva riallada tu tens un ganivet a punt de ser llençat, si per cada meva il·lusió tu tens un calaix de disgustos, si per cada meva alegria tu tens les butxaques plenes de retorçades conspiracions, aleshores és que la teva és una antològica mala llet. Fa temps que vaig deixar volar lliures els meus somnis, fa temps que dispares amb la teva escopeta enverinada intentant-los fer caure i ni tan sols em dius per què. No tens res en contra meva que puguis fer públic, no tens ni un sol motiu per voler propagar la teva immensa i amarga lletania a la resta de la humanitat mortal. Tot i així cada meva notícia la reps amb desgana, cada meva ambició és netament ridícula per tu. Però jo segueixo al peu del canó i tu t’has amagat dins la cova de l’absència, has deixat la vida pública i t’has retirat a la fosca meditació de la teva cambra. Ets infinitament radiant sota la llum del matí, però t’has fet presonera de la teva pròpia mala llet, de la teva insuportable mala llet. Hauràs de vigilar, hauràs d’anar amb compte per no perdre tot allò que t’has guanyat a pols. Hi ha rellotges de paret que s’aturen, tot un acte de fe, tot un vot de confiança, però si s’engeguen estàs perduda. És un compte enrera. La mala llet que gastes no ets tu, la mala llet que gastes no és la teva manera de ser ni la teva existència que ha de ser esplendorosa. Jo sé que tu ets certament molt més així que desperta i rectifica, tens el temps darrera teu.

Diuen que Nova York...

Diuen que Nova York no et jutja, que sou només el gran rugit de la bèstia i tu. Diuen que Nova York és la capital del planeta i els neons de Times Square a la nit són la victòria per golejada de la civilització. Diuen que a Nova York s’hi va a perseguir somnis i que, amb una mica de fe, no hi ha motiu aparent perquè no l’atrapis. Diuen que la ciutat està viva, que pots sentir els batecs del seu cor a cada cantonada. Diuen que Manhattan és un espectacle permanent i que no hi ha descans pels que són forts i estan disposats a tot. Diuen coses, moltes coses, tantes coses que podria espantar-me i pensar que no seran veritat, però no ho faré i aniré a corroborar-ho. Demà marxo a Estats Units, vacances curtes, gran intensitat. Dos dies de preàmbul a Boston i després el plat fort és Nova York. Mai he viatjat tant lluny, mai un vol tan llarg, mai he travessat l’oceà Atlàntic i sempre fa un cert neguit, però ara ja és aquí. Des de petit havia somiat viatjar-hi, sembla que no pugui ser cert que tot sigui demà, que es facin realitat els més antics desigs. M’acompanyaran en l’empresa els amics Royán i Laporta, amb els que ja hem passat llargues estones d’aeroport. A Boston ens espera el De La Torre, al que veuré després de més de dos mesos. Estats Units no queda gaire lluny, solament una maleta i una espurna. Dubtes infantils, quina música dur a l’MP3, només cançons que parlin de Nova York, només cançons del Bruce, quin llibre dur, què fer amb el portàtil. Només una cosa segura de tot plegat, New York City Serenade i Incident On 57th Street seran dues cançons assegurades en una passejada nocturna per la 57. Diuen que Nova York no et jutja, que sou només el gran rugit de la bèstia i tu. Diuen que Nova York és la ciutat del planeta que pot proporcionar-te més felicitat. Estic gairebé segur que és així. Us ho explico a la tornada.