El Alpe d'Huez, Javier García Sánchez

Arrel de l'article d'ahir un comentarista em feia memòria sobre un llibre que -diu ell i jo comparetxio- és un gran llibre. Es tracta d'El Alpe d'Huez, de Javier García Sánchez, i no se m'acut res millor per definir-lo que fer servir les paraules d'en Jordi: "grandíssima novel·la sobre èpica i ciclisme". També afegeixo que el seu comentari començava amb un "Qui no ho hagi viscut no ho pot entendre, Raül." Crec que té tota la raó, reconec que és impossible que algú acabi aquest llibre de García Sánchez, de més de cinc-centes pàgines si no pateix una malaltia benigna com la meva. Vaig devorar aquell fantàstic llibre en dos dies, no podia deixar de llegir, de sentir que era jo qui pedalejava cap al cim més emblemàtic de la grande bouclé. I aprofito per dir que no crec que la literatura hagi de ser sempre l'excelsa bellesa de la poesia, l'escriptor sap on buscar les sensacions de cadascú. García Sánchez va trobar les meves amb aquell llibre, i sembla que les d'en Jordi també. Gràcies.

Exhibició d'Iban Mayo a l'Alpe d'Huez, Tour de France 2003

180 p.p.m

A 180 pulsacions per minut em costa molt pensar, ho agraeixo. Segueixo pedalejant de manera instintiva i miro el comptaquilòmetres procurant que la velocitat no decreixi. No és un port llarg ni excessivament dur, però és el nostre banc de proves pel Pirineu i ens exigim el màxim. Coll de les Ventosses, qualsevol dissabte al matí. El sol comença a cremar-me la cara, però només penso en mantenir el ritme adequat. Hi ha qui em diu que si m’ho prenc tan seriosament hauria de competir en comptes de dedicar-me al cicloturisme, però no entenen que la única competició que m’interessa és amb mi mateix contra el meu cos. A dos quilòmetres pel cim, m’aixeco sobre el quadre i accelero el ritme, giro el rellotge per no veure com es dispara la freqüència cardíaca, la respiració s’entretalla. Pedalejo sense perdre la vista de la carretera. Gonna fly now. Algú molt més entrenat que jo m’avança i sé que aquella roda és la bona i l’haig de seguir. Només l’aguanto 500 metres, fins que em fan mal els pulmons. Per un moment crec haver-me decebut, però de seguida veig que no té cap sentit seguir aquell ciclista fins amunt, que ja està bé haver accelerat el ritme una mica més i seguir en solitari. A 180 pulsacions per minut és una sort no poder pensar amb claredat. Si fas cap mena d’esforç intel·lectual extra, notes les cames molt més pesades i el pit a punt d’esclatar. Ajupo el rostre i observo com lentament passen les marques blanques de la carretera i com alguna gota de suor es precipita des del meu front sobre l’asfalt. Últim mig quilòmetre, en dies màgics sóc capaç d’engranar el plat gran i posar la bicicleta a gairebé trenta quilòmetres per hora en aquests dos darrers revolts. La majoria de dies, però, torno a seure i m’arrossego com puc fins el final del coll, on la diputació de Tarragona no s’ha preocupat de posar ni un trist cartell. Quan comença el descens puc tornar a pensar, i penso que això és el que més m’agrada del món.

Bripac, Líban i Guilad Shalit

Evidentment que no és motiu d’alegria la mort de soldats occidentals en el camp de batalla, això està clar. Però, el que també és evident, és que la naturalesa de la tasca militar implica la possibilitat de morir i no entenc tot l’enrenou que creix al voltant de cada baixa. Quan un noi decideix ser soldat, ha d’atenir-se a les conseqüències, com s’atenen els qui decideixen pilotar un bòlid a 330 km/h i no pot ser que ens sorprenguem si després moren. I no pot ser, tampoc, que ens sorprenem que morin soldats en les preteses “missions de Pau”. Pel terrorisme islàmic no existeixen les missions de pau, només els objectius occidentals, només l’obsessió de destruir la llibertat. Segons expliquen, la brigada de paracaigudistes destinada al Líban a la que pertanyien els soldats morts, té com objectiu evitar les accions violentes libaneses per prevenir un possible atac del Tzahal. És una vergonya que una resolució internacional tingui per missió evitar les accions bèl·liques de l’exèrcit d’Israel, segurament el país més fustigat pel terrorisme i, per cert, constantment amenaçat d’anihilació pel tristament cèlebre Ahmadineyad, president de l’Iran. I que morin els soldats no hauria de ser objecte que serveixi per criticar cap govern del món lliure sinó perquè el gruix de la societat s’adonés del terrible perill que representa l’integrisme emparat per la multiculturalitat i la tolerància. I és clar que és molt dur que morin nois joves en el camp de batalla, però escoltin, són soldats, no ballarines. I seria molt trist que ens haguéssim de posar a explicar, ara, quines són les diferències entre les ballarines i els soldats. Entretant, Guilad Shalit segueix segrestat i per aquest sí que he sentit a dir que s’ha d’aguantar perquè és soldat. No ho diran perquè és un soldat del Tzahal, oi?

Escriure cada dia (The End)

He pensat que qualsevol dia d’aquests deixaré d’escriure a diari per començar a escriure quan cregui que tinc alguna cosa interessant a dir. Havia calculat que el dia seria avui, però com he pensat que estaria bé informar-los de la situació, resulta que ja tenia alguna cosa que crec que valia la pena dir. Així doncs, avui encara no trenco la ratxa que dura des de ja fa més d’un any, però els anuncio que és ja imminent, tot i que potser no ho faci mai. Deixar d’escriure? Crec que mai. Però aquesta obligació autoimposada potser no sigui encertada. També és possible, però, que cada dia trobi que tinc alguna cosa interessant a explicar. Ja saben, allò de l’ego.

Les notes, un bé qualsevol

La veritat és que no acostumo a comparar les meves notes amb les dels companys, bàsicament per dos motius. En primer lloc, se me’n refoten i, en segon, no estic comparant les mateixes magnituds atès que no acostumo a conèixer les seves hores d’estudi. El que vull dir és que a mi m’és igual la meva nota total, el que m’interessa és la ràtio nota/hores d’estudi. Oi que ningú –racional- treballa 24 hores al dia set dies a la setmana per aconseguir un sou astronòmic, sinó que fa un càlcul entre el sou que tindrà i les hores lliures que li quedaran? Amb les notes passa el mateix. Mai he entès aquells que s’entaforen a la biblioteca un mes abans dels exàmens i encara s’hi queden fins una setmana després. L’explicació lògica seria que valoren les seves qualificacions més que la pròpia vida, o alguna animalada així, però estic segur que és un simple problema d’escassa reflexió. És a dir, no s’han aturat mai a pensar que els valors absoluts serveixen de poc, que tant se val que tinguis dos-cents cofres plens de joies si estàs sol al Pol Sud, perquè els pingüins i les foques, que jo sàpiga, encara no valoren les pedres precioses. Així, el paio que es passa milers d’hores a la biblioteca no ha fet, generalment, un càlcul racional per determinar l’estona que ha d’estudiar o potser vol un 10. I aquesta és una altra, si et passes el màxim d’hores possibles estudiant i no treus un 10, més o menys és un fracàs, perquè has incorregut en un cost d’oportunitat brutal. Jo sóc dels que pensen que, si fa no fa, tothom pot treure un 10 tot i els rendiments decreixents, que si poses el nen tunning de torn a estudiar durant un any una sola assignatura, és difícil que no obtingui la qualificació màxima però, és clar, hi ha un munt de curses il·legals a les que no ha pogut assistir. Marginalitat, relativitat i cost d’oportunitat. God Bless Economics.

Que Déu beneeixi el Diable (Crònica del concert dels Stones encarregada pel diari Més Hospitalet)

Doncs deu ser veritat això que diuen les males llengües del Rock and Roll: Els Beatles eren els nens bons -tot i les substàncies estupefaents- i els Rolling Stones els dolents i els perillosos. Deu ser veritat, com també diu la llegenda, que els darrers van tancar un pacte inconfessable amb el diable que els ha deixat el rellotge biològic sense piles. Dels Beatles ja només ens queda la meitat, els Stones segueixen com fa deu anys, destrossats i a punt de morir, però no acaben de fer-ho mai i, a sobre, encara saben com fer vibrar un estadi sencer.
Escric això tot just arribat del concert que la banda britànica ha ofert avui -21.6.2007- a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, on he constatat que Jagger, Richards, Wood i Watts continuen, si fa no fa, en el mateix estat de forma que en la seva anterior visita a la ciutat, al 2003.
Amb un estadi gairebé buit -i que, per cert, ha quedat força lluny del ple absolut- un servidor s'ha plantat a la pista a les 7 de la tarda, just al costat de la barana del B-Stage, un petit escenari situat enmig de l'estadi on la banda toca únicament quatre temes. Només per observar de primera mà el que significa l'escenari dels Rolling Stones ja val la pena fer la inversió de l'entrada. Un enorme escenari en forma de semicercle coronat de pantalles i passarel·les que presagien el que s'acosta. Els teloners, Loquillo y Trogloditas, fantàstics com sempre i, després, els soporífers escocesos Biffy Clyro, que s'han guanyat a pols la desídia de l'audiència.
A un quart d'onze, la festa. Després d'unes breus imatges introductòries, la guitarra de Keith Richards ha començat a atacar els primers acords de Start Me Up i l'Olímpic s'ha vingut a baix. La veritat és que, qui escriu, no ha trobat, a banda de Bruce Springsteen, cap músic o banda capaç de connectar amb el públic com ho fan els vells Stones.
La banda britànica no arrisca gaire en repertoris, les sorpreses de la nit han estat més aviat escasses, potser Streets Of Love i Let's Spend The Night Together, per poc esperades entre els fans. La resta, un rosari de clàssics, dels fantàstics clàssics dels Stones.
Passada la primera part de recital, i vist que en Jagger corre com esperitat d'una banda a l'altra de l'escenari i que en Keith segueix estan igual de tronat que fa quatre anys, tothom té la sensació que les coses van bé. Les quatre cançons de l'escenari B són Miss You, Respectable, It's Only Rock And Roll i Honky Tonk Women. Lamentablement, els que estem a la vora d'aquest segon escenari, no sentim res en absolut però ens conformem amb tenir les Satàniques Majestats a tocar.
El final del concert, el millor i més espectacular, Sympathy For The Devil, amb enormes llengües de foc sortint de l'escenari, Jumping Jack Flash, Brown Sugar i encara Satisfaction en forma de bis.És veritat que els Stones són unes velles glòries i que ja no sorprenen a ningú, és veritat que l'únic que sua la samarreta és en Mick. Però al diable li deuen agradar molt, perquè no hi ha manera de que trenqui el seu contracte amb ells. I que duri.

El que ets

Algunes nits, amb els carrers mig buits i la lluna ni tan sols plena, t'arrossegues fins a casa amb el llast de la teva ànima en vaga. Algunes nits, amb els carrers mig plens de borratxos i de gent que no sap res, t'arrossegues fins el teu portal com pots, per inèrcia, no perquè estiguis begut -que no ho estàs-, si no per l'horrible cansament de la jornada. Arribes fos i, per què negar-ho? una mica sol, però tan sol com sempre i tan poc espavilat com de costum. Creus que estàs massa trist i que t'enfonses, però quan et descordes la camisa per posar-te el pijama, veus un braç mig blanc i mig moreno i de sobte un petit somrís que ho alegra tot. Aquell braç mig blanc i mig moreno que vol dir que has estat prou fort com per aguantar sobre la bicicleta una vegada més, per pedalejar fins on calia, perquè t'ho has proposat i ho has aconseguit. I aleshores ja estàs salvat i l'únic que vols és que passin els dies per tornar a la carretera. És tot el que ets.

Capvespre

A aquestes alçades no tinc la intenció d’enganyar ningú, la meva estació preferida és l’hivern i la calor em repugna. Hi ha, però, una sensació que em fa perdonar-li la vida a l’estiu: seure en una cadira d’algun porxo i veure com, poc a poc, la penombra va envoltant-me, però que no ho aconsegueix fins les deu. La tonalitat del cel que poc a poc va prenent matisos, com un embolcall màgic per les sensacions paganes del solstici d’estiu. És veritat que l’estiu m’absorbeix el pensament i em torna irascible i malcarat, perquè em mareja i m’ennuvola el seny i la vista, però també és cert que la quietud màxima és la d’un llarg capvespre d’estiu a recer d’un got d’aigua fresca. A mi, la revetlla de Sant Joan sempre m’ha fet el pes, no sé ben bé perquè. Segurament per l’origen Celta, o potser per la longitud inexpugnable del seu capvespre gairebé etern, inacabable, segur. Hi ha un arxiu del passat en l’ànima, un arxiu dels nostres avantpassats, que de ben segur ens venen a trobar, dansant entre el foc que a casa mai hem fet però sempre hem evocat. Hi ha un fitxer amagat en algun racó de l’esperit que conté informació sobre com som, i no és l’ADN, o almenys no ho és mentre dura el llarg capvespre i la nit curta de la revetlla de Sant Joan. Quan ja és fosc tot és més clar i més sincer, ha tingut temps de madurar en la llarga i pausada arribada precedida per aquest capvespre entre dolç i nostàlgic, entre rutinari i màgic. Que tinguin bona revetlla.

Angie (The Rolling Stones)

Angie, Angie, quan desapareixeran tots aquests núvols? Angie, Angie, on anirem a parar? Sense amor a les nostres ànimes i sense calers a les butxaques de la jaqueta, no pots dir que estem satisfets. Però Angie, Angie, no pots dir que, al menys, no ho vam intentar. Angie, ets preciosa, però no creus que ha arribat el moment de dir-nos adéu? Angie, jo encara t'estimo, recordes com ploràvem totes aquelles nits? Tots els somnis que teníem a la vora semblen haver esdevingut fum, deixa que xiuxiuegi a la teva oïda: Angie, Angie, que ens queda a partir d'ara? Oh, Angie, no ploris, tots els teus petons són dolços encara. No suporto la tristor en els teus ulls. Però Angie, Angie, no creus que ha arribat l'hora de dir-nos adéu? Sense amor a les nostres ànimes i sense calers a les butxaques de la jaqueta, no pots dir que estem satisfets. Però Angie, jo encara t'estimo, amor meu. A cada lloc on miro veig els teus ulls. No hi ha ni una sola dona que no em faci recordar-me de tu. Vinga, amor, eixuga't els ulls. Angie, no és prou bo saber que estem vius? Angie, no podran dir que no ho hem intentat.

Traducció, molt literal, d'una cançó dels Rolling Stones.

Protecció oficial, en prevenció de la seva salut

Ahir havia quedat per dinar amb el Salvador, el Jordi i la White, així que em dirigia feliç cap al metro quan, de sobte, em van assaltar un parell de peluts amb uns papers i un bolígraf a la mà. Després de l'ensurt inicial que sempre suposa que t'assaltin pel carrer, va arribar el segon -i més greu- ensurt de sentir el que em deien. Es van presentar dient-me no sé quina història de la Llei d'Habitatge i van resumir -pensant que tothom és igual d'inútil- que "si volia firmar per a que fessin més pisos de protecció oficial". Vés quina cosa! Només se'm va acudir contestar que no volia pagar més pisos a ningú. I és que clar, sense pensar-hi, està bé que venguin pisos molt per sota del preu de mercat, però això qui ho paga? Doncs nosaltres, nano. Així que si tu no tens un pis de protecció oficial el que fas és pagar-li a algú altre. És obvi que els constructors no construeixen si no cobren el que han de cobrar per fer un edifici, així que l'Estat paga el tram de més que no paga el propietari. Fantàstic, que pagui l'Estat. Hòstia! Que l'Estat sóc jo; que el pago, vaja. I ja hi som. Pensin que jo conec a un paio que era d'esquerres i es va fer liberal en assabentar-se que a Avinguda Tibidabo feien pisos de protecció oficial que costaven tres vegades menys que el que ell té a Bac de Roda. No els volia avorrir més amb una nova arenga llibertària sobre el que pensem alguns d'això de pagar pisos a d'altres, només escrivia per advertir-los que hi ha uns peluts que campen lliurement pel carrer demanant signatures. I és que no m'agradaria que algun lector és morís d'un atac de cor, bàsicament perquè ningú ja no em llegiria i perquè segur que algun de vostès és amic o familiar meu. Bé, ben mirat, només em llegeixen els meus amics i familiars. Això, vagin en compte, que hi ha uns que volen que paguin pisos per d'altres.

Gent bona

Hi ha gent bona, gent molt bona. Hi ha un tipus de gent que és molt bona i normalment no ho sap i no entén per què li dic. La gent bona acostuma a no fer-ne bandera, a ella li faria molta vergonya que escrivís el seu nom en aquest article, així que no ho faré. Hi ha gent bona, i ella n'és una. Hi ha gent que és bona, o que és, almenys, més bona que nosaltres, ja saben tot això del valor relatiu. Les qualitats de la delicadesa extrema i del perdó són necessàriament associades al concepte de gent bona o, com a mínim, al meu concepte de gent bona que té en ella el seu prototip. Un dia vaig fer-li un article que es deia "Ella" i de ben segur que no es va sentir al·ludida, perquè la humilitat vessa per tot arreu quan parlem de gent bona, i em sap molt de greu que no ho fes, perquè poques vegades he fet un article tan sincer. La gent bona, en realitat, és l'únic motor de la meva prepotència, el matalàs que sempre esmorteeix les meves nombroses caigudes des del cim. La gent bona ha teixit l'embolcall d'or del meu esperit, i ha estat sempre molt poca la gent bona al meu costat. La gent bona, a banda de ser bona, és gent millor, gent amb un punt d'alguna cosa molt especial que els aixeca per sobre de la resta dels mortals. La gent bona et perdona, fins i tot quan la teva integritat demana que no ho facin, i és capaç de perdonar les més terribles ofenses. Són els valors d'un cristianisme potser massa arraconat, massa apartat del nostre univers moral, que al final són els que et salven d'una existència curulla de retrets i massa faltes. La gent bona és gent com ella i ella diu que és gent com jo, pobreta. Em sap greu dir-te que aquesta vegada jo tinc raó i que sento haver escrit malgrat la teva negativa per activa i per passiva. Al final sé que somriuràs ni que sigui un poc en acabar el text, i aleshores ja haurà valgut la pena. És el mínim que jo puc fer per la gent bona.

Consell per rebre molts comentaris

Si són del Madrid, pengin un escut del Barça al seu web. Si són del Barça, ho han de fer al revés.

Justícia Universal (Reial Madrid)

Rendim -al menys jo-, contínuament, homenatge als millors. Estats Units, el poble jueu, Lance Armstrong, Bruce Springsteen, Ayn Rand, no veig perquè no podem afirmar que el Reial Madrid és el millor equip de futbol de la història. Les dades no menteixen, 9 Champions i 30 Lligues, patapam. És veritat que a Catalunya ens costa força reconèixer que hi ha gent que ho fa millor, però la comparació objectiva entre el Barça i el Madrid resulta gairebé ofensiva, com la que podríem fer entre un alumne de primer de Dret i un magistrat del Tribunal Constitucional. Sé que hi haurà molta gent que em dirà o pensarà que sóc un venut o un feixista en llegir aquest text, és una de les funestes característiques de tenir la ment tancada. Ni jo estic escrivint que sigui del Madrid, ni estic dient que Espanya sigui millor que Catalunya però you can bet que algú en dirà alguna de grossa, ja hi comptem. Així, cal dir que el Reial Madrid és el millor equip de futbol que ara mateix hi ha sobre el planeta, tant a nivell històric com -m'atreveixo a dir- a nivell actual, després de deixar milions de boques obertes amb una remuntada estratosfèrica al campionat de Lliga, amb la inestimable ajuda del Barça. Crec que ja hi ha prou de negar les evidències. És cert que m'agrada la demagògia i jugar amb els arguments, però avui toca una ració de justícia universal, de genuflexió en front els campions, de reconèixer que el Madrid ens passa la mà per la cara en tot. I que si nosaltres representem Catalunya, ells representen Espanya i les xifres són les que són. El Madrid no acostuma a fallar en els moments decisius, i és veritat tot això que diuen de l'orgull i "la garra". Nosaltres, ja se sap, com sempre a esperar anys vinents i d'altres argúcies de subcampió o molt pitjor. No és qüestió de canviar de bàndol, és simplement una qüestió de justícia universal.

Al final sempre és sol (Band Version)

Al final sempre és sol, a no ser que hi hagi algú que estigui tan rematadament boig com tu. Jo tinc aquesta sort. Després de la nostra estada Chicago, vam deixar que el Boss seguís girant pel país en la nostra absència, doncs havíem decidit no tornar-lo a veure fins un parell de setmanes després a Los Angeles. No era que ens m'haguéssim cansat, naturalment, però amb 30 anys cadascú i més de 40 concerts a les esquenes, ens podíem permetre el luxe de llogar un cotxe i recórrer tranquil·lament la Route 66, que justament va de Chicago a Los Angeles i perdre'ns uns 7 o 8 concerts. Així, el nostre Mustang va començar a aixecar pols un vespre a Michigan Avenue, amb la música tan alta que no semblava un descapotable i no vam fer la nostra primera parada fins St. Louis, Missouri. Des de Saint Louis, a través de la nit fins Oklahoma City, passant per Springfield i Tulsa, al cor dels Estats Units. Més endavant, Amarillo, Texas, i un sol que ens volia mostrar aquest infinit país. Albuquerque, Grants, Flagstaff, Kingman, a través dels estats de Nou Mèxic i Arizona i, finalment, vam creuar la frontera a Needles i vam travessar el desert fins Santa Mònica. El Mustang havia aguantat com un campió i ara teníem uns dies per relaxar-nos a la vora del Pacífic. Però per res del món podíem oblidar-nos del que ens esperava pocs dies després. Teníem una cita a l'Staples Center Arena de Los Angeles a la que no podíem faltar. Naturalment hi vam assistir, com sempre. California ens va sembla increïblement espectacular, tot i que ens quedàvem amb Manhattan, on volaríem ben aviat, per acabar la gira assistint als 10 concerts finals programats a l'estadi dels Giants. Al final sempre és sol, a no ser que tinguis al costat un sonat com tu. Aquella nit teníem un rendezvous al que no podíem faltar. Nosaltres hi vam anar, i ell no ens va fallar.

Bruce Springsteen and The E-Street Band, Rendezvous (amb errada inclosa), Milà 1999

Al final sempre és sol

Al final sempre és sol. Al final mai pots esperar la gent perquè les preferències són tan àmplies i variades que la coincidència és simplement una remota possibilitat. Al final els somnis els has de viure sol, amb l’única companyia de la teva ombra fidel i la teva fe en tu mateix. Al final no podem quedar-nos esperant sota la pluja perquè de ben segur que acabarem amb una pulmonia. No podem esperar princeses indecises ni amics titubejants, no podem perdre ni un segon més esperant una decisió que potser no arribarà mai. La terminal està a la vora i el taxi a la porta, tinc dos bitllets a la butxaca però un es queda a terra, és una vertadera llàstima, però en l’instant darrer ja no importa. El comandant diu que ja marxem i noto com l’avió s’enlaira per sempre, de nou sol, de nou feliç i genuïnament inquebrantable. Accedir als capricis és la debilitat de l’ànima sumida en la degeneració de la dependència. Hauria estat molt bonic anar-hi junts, però aquest avió no pensava esperar per sempre. És sempre un error deixar-se enlluernar per la pretesa existència d’ànimes bessones i cors que bateguen a l’hora, perquè tot això no és altra cosa que una insolent mentida. No hi ha companyonia pels qui pensem en clau de llibertat, només avituallaments al bell mig del camí. Ningú no ens seguirà fins la fi del món, perquè fem por i perquè tothom sap el que volem, i per això viatgem sols a través de la pols de les estrelles, en la màgia de la nit. Volem lleuger en direcció a la infinitud de l'univers, directes al paradigma de la nostra pròpia vida, directes a nosaltres i al que som. Potser sona una mica trist, però en el fons no ho és gens, al final el gran viatge de les nostres vides l'hem de fer sols i, creu-me, així és molt millor. No és gust per la soledat, té molt més a veure amb la integritat.

Impostos sobre béns de luxe

Hi ha un mite redistributiu que sentencia que s'han de gravar fortament els béns de luxe, ja que aquests només són adquirits pels rics i, per tant, s'aconseguirà una quantitat de diners que serà readjudicada de manera justa. El sempre brillant professor Greg Mankiw el desmunta amb facilitat al seu llibre Principles of Economics tot fent servir un exemple extret de la realitat. A principis de la dècada dels 90, el Congrés del Estats Units va decidir legislar per establir un impost de luxe sobre els iots, considerant que recaptarien diners dels rics que els compraven que després podrien fer servir per finançar el sector públic. Però, com tot bon economista sap, la corba de demanda en els mercats de béns de luxe és molt elàstica, (traducció: Un canvi de preus dels iots implica una ràpida disminució de la gent amb ganes de comprar-ne) i, per tant el que es va aconseguir amb aquest impost va ser la reducció del preu dels iots. Va succeir, aleshores, que els fabricants de iots van corregir el seu benefici per a poder oferir un preu que, incorporant l'impost, continués sent atractiu pels compradors. Aquesta reducció de beneficis va implicar una reducció dels sous dels treballadors, entre d'altres coses. La fantàstica idea del Congrés de gravar els iots per aconseguir diners provinents de les butxaques dels rics va suposar una reducció del diners dels treballador i dels empresaris del sector, mentre que els compradors van continuar pagant el mateix preu pels iots, aproximadament. Afortunadament, a Estats Units aprenen ràpid, i el 1993, 3 anys després de la seva entrada en vigor, aquest impost va quedar gairebé completament derogat. Cal parar atenció als mecanismes del mercat, perquè sempre amaguen sorpreses, fins i tot pels que no hi creuen.

5

He descobert que m'agrada molt més estudiar de nit que de dia. És una qüestió de romanticisme, sortir tard de la facultat i que encara ens quedi temps per fer alguna copa. Dormir fins tard l'endemà i començar la tarda escrivint una mica i anant al gimnàs per tornar de nou a obrir els llibres a la nit. La biblioteca de Jaume I és mig buida i silenciosa, una mica tètrica, potser, però ofereix un ambient molt més procliu a la concentració en la matèria amb la que ens barallem. Tornar a casa tard, amb els semàfors fent aquelles pampallugues que es pronuncien amb el cansament, creuar la ciutat que dorm i prepara un nou dia pel matí següent. He descobert que m'agrada més estudiar de nit que de dia i és una qüestió de romanticisme i d'efectivitat, que no sempre han d'anar renyits, aquests conceptes. Les conseqüències, però, són obvies, a les cinc de la matinada no penso fotre un article més llarg que aquest.

El violador de l'Eixample i el principi de legalitat

Ara m'ha vingut al cap que l'altre dia volia fer un article en relació a l'alliberament del "segon violador de l'Eixample", però que entre una cosa i altra m'havia marxat. Com ja sabeu, Alejandro Martínez Singul va agredir sexualment a un mínim de 15 menors a finals de la dècada dels vuitanta i, al 1992 el van condemnar a 65 anys de presó. Per la feblesa de la normativa penitenciària espanyola, ja és al carrer, després d'haver complert tant sols 16 d'aquests 65 anys als quals havia estat condemnat. Ell mateix ha reconegut que no està preparat per sortir al carrer, sap que pateix una greu malaltia cerebral i que no pot evitar fer el que fa. Què hauria de fer l'Estat, aleshores? Doncs és molt trist, però aquest personatge ha d'anar al carrer. Ha d'anar al carrer en virtut del principi de legalitat al que tot Estat de Dret s'ha de sotmetre i que té com pilar principal el concepte de seguretat jurídica. Tot individu ha de saber del cert a quina llei s'até i quines són les conseqüències de violar-la. En el seu cas la conseqüència de la legislació espanyola aplicable és que als 16 anys pot abandonar la presó sense que ningú hi pugui fer res. Això hauria de servir de lliçó al poder legislatiu espanyol, que no és capaç de modificar el contingut d'algunes normes netament esgarrifoses. Això hauria de ser el detonant que iniciés una reforma del codi penal i de la normativa penitenciària, però de ben segur que no ho serà i, com a molt, s'inventaran alguna solució ad hoc ben absurda i fins i tot potser il·legal com la que va dur a De Juana a la presó després d'haver complert la ridícula pena que se li havia imposat per l'autoria de 25 assassinats. I el ciutadà no pot fer més que demanar que Singul i De Juana estiguin al carrer, per garantir la bona salut de l'Estat de Dret. Trist però cert: Espanya.

Guanyar pagant (Publicat als diaris Més Hospitalet i Més Cornellà el 7.6.07)

Podeu veure la plana en format PDF clicant aquí.

Ara que s'acosta el final de la Lliga i que tothom més o menys sap i accepta que des de Can Barça i des del Bernabeu surten camions carregats amb maletins per incentivar els rivals de l'adversari, ha arribat el moment d'analitzar com funciona, tot plegat.
En primer lloc cal remarcar que les primes a tercers que busquen la derrota del rival -que el Barça subvencioni algun sopar decent pels jugadors del Saragossa, ja ens entenem- són vox populi i ningú no s'estranya de la seva existència, tot i que alguns ho facin veure. Així doncs, i tot i que els organismes esportius no s'han pronunciat al respecte, assumirem que aquestes primes no solament existeixen sinó que, a més, són socialment acceptades. De fet, a la tertúlia futbolística -als resultats electorals que els bombin- del bar de torn és rar sentir algú que hi estigui en contra.
El quid de la qüestió, el tomàquet -vaja- està en les primes pagades a un equip amb la intenció que es deixi perdre. Això sí que és divertit. Posem per cas el Nàstic, malauradament ja equip de segona divisió i que, a la última jornada, s'enfronta a un Barça que si tot va com se suposa que ha d'anar, hi arribarà amb possibilitats de convertir-se en campió. Que algú m'expliqui per quin motiu els jugadors del Nàstic no haurien d'acceptar un petit "regal" del Barça per a deixar-se perdre. Jo he estat pensant una estona i només se m'acut un: que el Madrid pagui millor.
És que, posem-nos en la seva pell, es tracta de guanyar un partit la victòria del qual no influirà per res en el rumb de l'equip o acceptar una suculenta oferta per rebre un discret 0-2 que, posats a pensar, és una garantia de no fer el ridícul, a més. Ara bé, si el Madrid fa millor oferta, doncs au, a córrer com bèsties i a marcar gols de tres en tres.
No és que estigui a favor de deixar-se guanyar, però és que si em plantejo que sóc un jugador del Nàstic, no se m'acut un motiu de pes -a banda del de comprovar el poder econòmic dels blancs- per no acceptar els calers i jugar ben relaxat.
Una altra cosa és la concepció metafísica de la victòria i que, a mi, que sóc del Barça, només m'agrada que l'equip guanyi per mèrits propis. També podem parlar de l'esportivitat i aquestes coses tan maques. L'honor no el toco, perquè no sé quin és l'honor de guanyar un partit que no et salva de res. Però, racionalment, si fossin jugadors del Nàstic, no estarien encantats que els ingressessin uns quants milers d'euros simplement a canvi de no fer res?

I que no m'expliquin coses sobre la integritat, perquè la integritat és que se te'n refoti el que els demés pensin de tu. En aquest cas seria fugir de l'estament popular que diu que acceptar calers per perdre és precisament, no tenir integritat.

ETA i la moderació

Quina gràcia -d'aquelles de per no plorar- em fot tot plegat. Cada vegada que ETA mata, segresta, anuncia una treva o el seu final, el discurs dels líders polítics -que no intel·lectuals- de l'Estat en que ens ha tocat viure estan formats, si fa no fa, per les mateixes estèrils declaracions d'intencions. Resulta que, per derrotar ETA, deia avui Mariano Rajoy després de la reunió amb Zapatero, el que cal és que tots els espanyols estiguin units sense fisures. Així, senyor Rajoy, que pensen fer, donar-se tots la ma i demanar si-us-plau que parin? Ja ho deia al començament, que ric per no plegar. ETA és un dels fills de la moderació política espanyola. Malauradament, el terrorisme no es combat amb paraules d'unitat i rebuig, crec que això ha quedat patent al llarg dels anys. El terrorisme només es pot combatre amb la violència de l'Estat, amb l'ús de la força, dels serveis d'intel·ligència, de la policia, de l'exèrcit, dels traïdors amb la llengua ben llarga, del que faci falta. En situacions com aquestes sempre recordo la franquesa del President Bush quan va enviar al poble americà el següent missatge respecte Osama Bin Laden: As they said in the far west, he is wanted. Dead or alive. Recordo centenars de comentaris dels meus amics progres, dient que si s'havia pensat que era un cowboy. La realitat és que després el feren rectificar, però els helicòpters ja bombardejaven aleshores Tora-Bora, com aquí la policia intenta capturar el màxim nombre d'etarres, espero. Amb la lleugera diferència que uns ho reconeixen i d'altres ho amaguen, per no ferir sensibilitats, per no perdre vots, etc. En definitiva, en nom de la intolerable moderació. Ja poden anar reunint-se contra els terroristes senyors espanyols, ja poden, però no oblidin que les pistoles les tenen ells.

Una reacció de veritat. George W. Bush, 11 de Setembre del 2001.

La Torre Agbar, consideracions filosòfiques

Avui pensava avorrir-los amb alguna parrafada indigerible sobre el que Epicur pensava sobre estimar les persones i sobre el gran error que suposa ser-ne dependent. Han tingut la sort, però, que abans d'escriure he tingut el rampell d'acostar-me al meu mirador preferit de la ciutat i que d'entre totes les (poques) coses que Barcelona ofereix a la vista, els meus ulls s'han anat a fixar en la fantàstica, meravellosa i astorant Torre Agbar de Jean Nouvel. Si els sóc sincer, aquest era un edifici que, fins aquesta nit, no m'havia acabat d'interessar ni per mal ni per bé tot i que li tenia una certa simpatia en haver estat molt criticat per la progresia de Barcelona. Aquesta nit, per contra, la seva tonalitat màgica, blava i vermella, elegant, la seva silueta com un cohet a punt de transportar la humanitat a un lloc millor, m'han impactat més de l'habitual. L'objectivisme d'Ayn Rand, sens dubte, ha superat de llarg la filosofia d'Epicur. Si el de Samos es limitava a proposar remeis per apaivagar el dolor que comporta viure en societat, l'escriptora americana decideix eliminar tota font de dolor, separant l'individu del monstre col·lectiu i aixecant-lo en l'excel·lència d'un ego inquebrantable. La Torre Agbar és obra del geni creador de l'arquitecte Jean Nouvel, no de cap corporació ni de cap equip, la seva magnificiència li ha estat impresa directament des de l'ànima del seu creador, sense intermediaris, sense reinterpretacions. La Torre Agbar s'aixeca imponent sobre una Barcelona mediocre per tot el que té de social. És tan ineficient preocupar-se pel que diguin els demés com construir un edifici tolerant opinions alienes. La humanitat avança gràcies a l'individualisme dels genis, al seu egocentrisme creador. La Torre Agbar és un gratacels fantàstic i una mostra més que ser bona persona és una subnormalitat que ningú no ens agrairà.

Posats a dir

Posats a dir, diré que la prefereixo a ella que a tu i a mi a ningú. Posats a dir, diré que Montilla em sembla molt pitjor que Maragall i que Salvador Sostres és un escriptor amb dos collons i un cofre ple de genialitat. Posats a dir, diré que prefereixo Manhattan a Barcelona i l'Hospitalet a Cornellà. Ja que estem, afegiré que de tots els predecessors d'Springsteen -Elvis, Dylan, Cash- l'únic que em sembla digne de ser admirat és el darrer, Johnny Cash. Posats a dir, diré que el Bulli m'agrada més que qualsevol restaurant que he trepitjat i que prefereixo els independentistes utilitaristes als nacionalistes. Posats a dir, diré també que entre la llibertat i la igualtat hi ha la mateixa distància que entre l'honestedat i la mentida. Prefereixo els jueus als àrabs per norma general però, posats a dir, diré també que em sembla que l'individu està per sobre de qualsevol raça o religió. Posats a dir -i a ser sincers- diré que admiro molts més homes que dones, però que això no m'eximeix de ser un fan incondicional de la genial Ayn Rand. Ja que hi som, perquè no dir que Steinbeck és meravellós i que Saramago em toca força els collons? Posats a dir i a fer, direm també que Woody Allen és el millor cineasta del món i Scarlett Johansson més bonica que qualsevol estel. Posats a dir -no ens enganyem- Darkness on The Edge Of Town és el millor disc de la història del Rock and Roll i no hi ha cap cançó d'un altre paio que sigui millor que la pitjor cançó del Boss. Posats a dir, diré com sempre que el meu pare és el millor i que potser sigui Val Louron el més bonic port de muntanya del món. Posats a dir, prefereixo Clinton a Bush i Bush a qualsevol polític europeu. Posats a dir, confesso que m'avorreixen els museus i m'encanten els bars. Posats a dir, ara em direu vosaltres el que voldreu.

"Telemierda"

El singular Sánchez Dragó parlava l'altra dia de la "Telemierda", en clara referència als programes del cor i als realitys que inunden la graella televisiva ibèrica. Bé, no tinc res a dir sobre el seu criteri televisiu, que segurament comparteixo força, però sí contra la seva proposta de censurar-los. Com sempre, ens haurem de remetre al jutge mercat, i m'agradaria que Sánchez Dragó m'expliqués quina és l'autoritat que algú pot tenir per a decidir quin és i quin no és un programa apte per la seva emissió. Si una productora privada lliurement emet un programa que lliurement escullen mirar una colla de telespectadors amb més o menys sensibilitat, on hi ha cap problema? Per sort, Sánchez Dragó feia referència a una censura del mercat més que a una censura de les autoritats, així que demostra una certa intel·ligència econòmica. Se m'acut també, informar a tots aquells intel·lectuals d'ulleres de pasta i superioritat moral intractable que no tenen cap recança d'assegurar que aquests programes són denigrants, que els espectadors que atorguen a aquesta programació un indiscutible èxit d'audiència, són els mateixos que després han de triar els nostres dirigents polítics. Ells s'estimen molt la democràcia però no tenen problema en titllar d'incultes els qui miren Dolce Vita, que s'ho facin mirar. Desafortunadament, és força més fàcil canviar de canal que deixar de viure en aquest país. Així doncs, i fins que no es demostri el contrari, la censura ha de desaparèixer per complet dels mitjans de comunicació i el mercat decidirà què és el que vol i que és el que no vol veure. La "Telemierda" a jutjar per les preferències de l'audiència, seria el programa de Sánchez Dragó a Telemadrid, molt més que no pas els affaires de la Pantoja airejats a ¿Dónde estás Corazón?, que no deixa de ser "Telemierda" al meu -individual i mínimament rellevant- parer.

Sánchez Dragó pontificant sobre la "Telemierda"

Franquistes, comunistes i liberals

Implicació lògica de la classe de P3: Premissa 1: Els franquistes odiaven els comunistes. Premissa 2: Els liberals odien els comunistes. Conclusió: Els liberals són franquistes. I pam, anar-li fotent. Hi ha un tipus de gent que s'ha instal·lat en la irrefutabilitat d'aquesta inferència i a mi -bon un per anar a parlar d'irrefutabilitats- m'enerva força aquesta mena de comparació fal·laç. En efecte, jo sóc liberal, però de liberal a franquista hi ha un camí ben llarg, bàsicament perquè l'ideari polític feixista és molt més proper al roig que no pas al meu. Franco, ara no ens enganyem, era un intervencionista de collons. Hi ha aquesta mena de gent que es pensa que per haver lluitat contra el franquisme té una mena d'autoritat moral inqüestionable, aquesta mena de gent que es pensa que si no vas viure la dictadura no saps de què parles. Potser no vaig patir el retall de llibertats franquista, però pel que he anat llegint, va ser bastant similar al retall dels seus homònims soviètics de l'època. Ser liberal, segur, no és ser franquista, més aviat tot el contrari, i que no em vinguin amb històries de lluites heroiques com únic passaport a la veritat. Em sembla fantàstic que algú es deixés la pell per la llibertat dels seus, jo no ho hauria fet, sóc massa egoista, però que no m'expliquin que si vaig en contra seva sóc franquista. Després direm que l'Espanya cañí no s'oblida del Generalísimo, però, pel que veig, l'Espanya progre i la Catalunya Independent tampoc no ho fan. El liberalisme es mostra contrari a qualsevol forma de totalitarisme, al franquisme i al comunisme i és mentida que no es pugui anar en contra de totes dues. Sospito que aquests planetjaments que alguns fans tenen molt a veure amb els nefastos projectes de recuperació de la memòria històrica que només parlaran de les atrocitats d'un bàndol. Mirin, jo ni comunista ni franquista, una mica més de Reagan, la veritat.

Rendezvous

Carretera de muntanya deserta en el precís instant que precedeix l'alba, quan el termòmetre rebenta de fred. L'agulla de la velocitat vol sortir-se de l'esfera del marcador, el motor no aguantarà gaire més quilòmetres si segueixo sense tocar el fre i redueixo la velocitat amb el canvi. De quarta a segona a 80 quilòmetres per hora les revolucions es disparen però el cotxe pren les corbes estable i segur. No puc perdre ni un sol segon. El camí del nord no sempre és el més ràpid, però si el que necessites és una injecció de fe no et recomano pas el sud. Els avets passen ràpids, difuminats al vidre mullat per la pluja que ha caigut fa una estona. Un parell de guineus s'han creuat en el meu camí, però els seus reflexos són tan bons com els meus. Duc el volant agafat amb les dues mans i només el giro a mitges voltes, a aquesta velocitat, un gir més pronunciat seria sinònim d'un descens pel barranc. Restes de neu comencen a aparèixer als vorals, però no són suficientment grans com per a fer-me frenar. No puc perdre ni un sol segon. Duc la ràdio apagada, per a poder sentir el brunzit del motor, per a no perdre ni una sola revolució en el canvi, per no cometre un sol error. Al meu cap, però, un paio de Nova Jersey canta una cançó anomenada Rendezvous. No puc perdre ni un sol segon, tinc una cita amb tu a l'altra banda d'aquesta serralada immensa. He esperat tant que ara tinc el cor a punt d'esclatar. Però haig de mantenir el cervell fred, els pneumàtics comencen a desgastar-se i la combinació amb l'asfalt moll és fatal. Si ets valent, pots aprofitar les derrapades de les rodes del darrera per guanyar alguns segons en alguns revolts especialment tancats. Jo no sóc valent, però no puc esperar ni un segon addicional. He arribat el cim en un temps rècord i ara ja només queda el descens, no penso frenar. No puc frenar, ja veig el teu rostre a l'altra banda del cristall.

This Land Is Your Land (Woody Guthrie)

Mentre caminava per l'autopista, vaig veure sobre mi un cel infinit i just dessota una vall daurada. Aquesta terra va ser feta per tu i per mi. Aquesta terra és teva, aquesta terra és meva, des de California fins l'illa de Nova York, des del bosc de fusta vermella fins els corrents del golf. Aquesta terra va ser feta per tu i per mi. He remat i he caminant resseguint les meves petjades fins les arenes espurnejants dels seus desert de diamants, i, durant tot el camí, una veu m'ha anat xiuxiuejant que aquesta terra la van fer per tu i per mi. Aquesta terra és teva, aquesta terra és meva, des de California fins l'illa de Nova York, des del bosc de fusta vermella fins els corrents del golf. Aquesta terra va ser feta per tu i per mi. El sol va sortir, brillant, mentre passejava, els camps de blat onejaven mentre rodolaven els núvols de pols. Entre la boira que s'aixecava, una veu va dir que aquesta terra era feta per tu i per mi. Aquesta terra és teva, aquesta terra és meva, des de California fins l'illa de Nova York, des del bosc de fusta vermella fins els corrents del golf. Aquesta terra va ser feta per tu i per mi. Mentre caminava, vaig veure un cartell que deia "prohibit entrar". A l'altra banda, però, no hi posava res, aquella estava feta per tu i per mi. . Aquesta terra és teva, aquesta terra és meva, des de California fins l'illa de Nova York, des del bosc de fusta vermella fins els corrents del golf. Aquesta terra va ser feta per tu i per mi. A les places de les ciutats i a l'ombra de les capelles, als voltants de les oficines d'assistència vaig veure la meva gent. Alguns es queixaven i d'altres es preguntaven si aquesta terra va ser feta per tu i per mi. . Aquesta terra és teva, aquesta terra és meva, des de California fins l'illa de Nova York, des del bosc de fusta vermella fins els corrents del golf. Aquesta terra va ser feta per tu i per mi.

Traducció bastant literal d'una cançó del comunista Woody Guthrie. Ja em perdonaran, però és preciosa.

Bruce Springsteen versoniant aquesta fantàstica cançó tan comunista, Los Angeles 1985.

Barack Obama

El candidat a President dels Estats Units i senador demòcrata per l'Estat d'Illinois, Barack Obama, no és imbècil, fet no gens omissible si parlem de polítics. Obama, que podria ser el primer inquilí afroamericà de la Casa Blanca, té formades unes opinions sòlides i força convincents sobre els principals temes de debat tant per les primàries com per les presidencials. El tema estrella és sens dubte la Guerra d'Irak, i contra la cantarella progre europea, Obama assegura estar en contra d'aquesta operació en concret, no pas de la guerra. No li agrada, com a ningú amb dos dits de front no lo ha d'agradar, però reconeix que és imprescindible de vegades. En un seu discurs, pronunciat en un acte antibel·licista, parla de la II Guerra Mundial, i de com aquesta va portar la llibertat al món. Pel que fa a d'altres temes, Obama sorprèn pel fet que no s'avergonyeix del seu país i per manifestar que té intenció de reafirmar el lideratge d'Amèrica al món. Contra les veus que acusen Geroge W. Bush de ficar els nassos allà on no toca, Obama no solament afirma que Estats Units ha de fer prevaler els seus valors al planeta, sinó que traça plans per a que fer-ho sigui més senzill. Malauradament, gairebé ningú és perfecte i Obama proposa cobertura sanitària universal per a tothom, el que no és dolent per la finalitat sinó pels mitjans. Ja saben, impostos, restricció de la llibertat. Pel que fa a immigració, el senador Obama va directe. Assumint que cap candidat no serà capaç de suprimir l'Estat del Benestar, m'agrada d'Obama la voluntat de reforçar fronteres i exigir als immigrants coses tan elementals com que aprenguin anglès. Aquest seria un retrat ràpid de les propostes de Barack Obama i una constatació que la política americana té molt poc a veure amb la catalana, començant per la qualitat dels seus participants.

Demòcrates (I aquí amb la disciplina de partit..)

Petita mostra del debat de New Hampshire.

Per què mon pare és el millor (I)

De petit era (encara més) imbècil (del que ara sóc), així que em dedicava a perforar l'oïda de mon pare exigint-li que m'apuntés a un equip de futbol. I bé, hi ha una classe de pares que l'únic orgull que saben sentir pel seu fill és el de veure's deixar literalment -Déu n'hi do quines rascades!- la pell sobre un camp de terra i pedres. Mon pare no és d'aquests. Malgrat tot, va accedir i finalment em vaig sortir amb la meva, no vaig durar gaire. Quan jugàvem, els pares dels meus companys cridaven com putes bèsties desbocades, com un munió de rinoceronts salvatges, insultant l'àrbitre, el rival i a nosaltres mateixos si perdíem, a ell, però, mai no el vaig veure obrir la boca. Desaprovava aquella barbàrie com mon avi l'havia desaprovat sent mon pare un nen (imbècil) com jo. Sé que mai va estar content de que jugués a futbol i potser sense adonar-m'ho jo ho vaig entendre i no vaig voler seguir jugant. Hi ha una classe de pares que ensenyen els seus fills a ficar la cama davant els tacs contraris, el meu em va dir que si veia tacs, saltés i que bombessin la pilota, l'equip i el resultat. Cal pagar una victòria amb un fèmur fracturat? Contra la barbàrie de l'esport col·lectiu, una bicicleta. Mon pare sempre ha estat amb mi amb aquesta dèria que tinc per la bici. A la bici importa un rave l'opinió dels demés perquè qui pedaleja al final ets tu. No em pregunteu si la pràctica d'esports individuals té alguna cosa a veure amb el meu liberalisme i la meva exaltació de l'individu actual. Vull dir que no m'ho pregunteu perquè la resposta és òbvia. Contra l'horror de compartir vestidor amb animals que sagnen perquè volen marcar un gol, pedaleja tu sol contra la muntanya. El mèrit serà teu i no l'hauràs de compartir amb ningú més. Contra l'horror d'uns pares que criden i ensenyen els seus fills a insultar, la classe d'un altre que sempre calla i ensenya el seu fill a callar.

Missing Manhattan

Sé que algunes vegades penses que estic trist, però t'equivoques. Algunes vegades et sembla que m'enfonso en un mar immens i inabastable, a la recerca de qualitats inimaginables. No, no és això. I'm just missing Manhattan. Algunes vegades veus en mi el reflex de l'amargor, i no és amargor, és que estic pensant en com era aquell ferry que m'ensenyava l'Skyline de la meva ciutat. Sí, trobo a faltar Manhattan. No t'espantis, no m'he rendit, no m'he acomodat, si no parlo és solament que aquest matí, en llevar-me, creia que al mirar per la finestra em trobaria la 57 amb Lexington i no ha estat així. Suposo que ho pots arribar a entendre, I'm missing Manhattan. Alguns vespres, quan ens veiem, observo en els teus ulls l'estuari del Hudson i el cel buit de dues torres. Grans avingudes plenes de llums nocturnes que em ceguen i m'alliberen, però que ara per ara queden lluny. Missing Manhattan, missing you, in a way. La certesa que un millor espera de l'altra banda de l'oceà i jo no hi sóc és suficient per apagar-me de vegades. Què vols que hi faci? Així és com funciona. Dius que un dia vindràs amb mi però la teva paraula és condicional i el meu neguit present continous sense embuts. What can I do if I'm missing Manhattan? Nits que mai acaben perquè el dia et sorprèn encara passejant per Central Park, dies que mai acaben perquè la nit et sorprèn desarmat a Times Square. Rendit, claudicant, pregant, de genolls a Battery Park mirant l'estàtua de la Llibertat. Missing Manhattan, missing Manhattan so much. Si sé que tot el temps que passa és un compte enrera per volar-hi de nou, com vols que algunes nits no estigui estrany. Trobo a faltar Manhattan, i d'alguna manera també a tu. Sóc impacient i inquiet, sóc exagerat, sóc Manhattan, en part, i l'únic que vull algunes vegades és tornar. Missing Manhattan. La trobo molt a faltar.

Els liberals

En principi sembla que som pocs, però Déu n'hi do, si en som i si li fotem, quan ens ajuntem. Una nit de liberals és sinònim d'una nit divertida. A diferència d'altres col·lectius obsessionats amb el rigor i rabiosos de per vida, els liberals si sabem fer-nos la nostra pròpia caricatura i riure de les bajanades que de tant en tant deixem anar. "On és la llibertat dels pobres a morir-se de gana!?" bramava algú fa un parell de nits. Naturalment que cap de nosaltres vol que els pobres es morin de gana, però els acudits són acudits i cal entendre'ls com a tals. Fes aquesta broma en una reunió de socialistes i aviam què et passa. És que els liberals tenim més sentit de l'humor? No ho sé, és possible, però a banda d'això acostumem a fugir del totalitarisme i de la moderació, la qual cosa ens permet la rialla sana sobre qualsevol cosa, sense la disciplina pròpia d'altres tendències molt més rígides. Entre liberals, o al menys entre els liberals amb els que jo vaig, no hi ha lloc per les recriminacions amargues o dolgudes si parlem de política. Tothom sap quin és el seu lloc i qualsevol pot opinar i sap que s'exposa a la riota general, però mai amb mala fe. Els liberals som així, generalment oberts i divertits, sempre disposats a caricaturitzar-nos objectiva i subjectivament, a enviar el rigor a pastar fang si es tracta de passar una bona estona, i a no tenir gaire en compte els errors comesos en matèria de dades. No cal prendre's la cosa tan seriosament, no cal arribar sempre a President de la Generalitat. Potser és precisament per tot això que ara us explico el que fa que no tinguem un partit i que Montilla sigui president. Mentre uns no paren de traçar plans per poder tenir cotxe oficial nosaltres preferim anar de copes i exigir-li al bàrman la nostra llibertat a marxar del local sense pagar.

14 d'Octubre, futbol

Catalunya - Estats Units

Estadi Olímpic Lluís Companys

Ja tinc l'estelada a punt (la de cinquanta estrelles, naturalment)

Plataforma per Catalunya, la vostra democràcia

Els que defensen a ultrança tota aquesta història de la democràcia com sistema únic i final, ara hauran d'empassar-vos tot el que vulguin dir els "amics" de Plataforma per Catalunya. Legitimar la democràcia ja les té, aquestes coses. No tenene cap dret a censurar un partit per molt grans que siguin les barbaritats que escampa. La Llei de Partits no serveix, tothom sap que és en realitat la Llei per fer desaparèixer Batasuna del mapa. Bé, ara aquests personatges de Plataforma per Catalunya han presentat una alternativa que de ben segur atrau més d'un ciutadà fart dels problemes que la immigració comporta. El plantejament, però, és tan xenòfob i totalitari que fa venir esgarrifances. Del populisme al feixisme hi ha un pas ben petit i, a jutgar per la lamentable imatge de dos dels tres votants de Plataforma per Catalunya que van formar part del debat dels Matins de TV3 dimecres, des de Plataforma no són gaire reticents a donar-lo. Espanta sentir una xilena argumentar el seu vot per Plataforma perquè ERC i la CUP incorporen candidats amb noms musulmans en les seves llistes. Què passa amb Salman Rushdie, Ayaan Hirsi-Ali, Mohammed Yunus i tants altres excel·lents personatges? Els donaran l'esquena per no tenir nom occidental? La democràcia que tant agrada a alguns pot ser el pas previ al totalitarisme, de manera perfectament legitimada per la Constitució, i no seria res de nou. Suposo que els diuen alguna cosa els noms de Salvador Allende i Adolf Hitler. Democràticament escollits, tots dos. I no hi ha dret a queixar-se, no hi ha dret a intentar fer veure que un vot per Plataforma per Catalunya no té el mateix valor legítim que un vot per Esquerra Republicana de Catalunya, si abans s'han fartat d'insultar aquells que alguna vegada hem defensat que potser no tothom pot tenir dret a vot.