dijous, d’agost 31, 2006

Incompetència socialista

I ja és ben bé això la incompetència socialista, que marxi un ministre patètic i te'n posin un d'igual o pitjor. Canviar Montilla per Clos és com demanar mortadela i que et portinc choped, que no saps ben bé què és més desagradable. Montilla, rere aquestes ulleres, encara feia cara de professor de tecnologia, d'aquests que ni són professors ni són industrials i acaben impartint classes a qualsevol centre públic però, home, això encara té una remota relació amb el Ministeri d'Indústria. És que al Clos, oh Clos, al Clos li hauran d'ensenyar que vol dir el mot "indústria".

Així és el socialisme, incapaç d'avançar, de corregir els errors, tossut, encaparrat a seguir fent les coses malament i com més embolicat tot millor. El ministre marxa per guanyar les eleccions d'un país estranger, aleshores, no se'ls acudeix cap cosa millor que deixar la capital del país a conquerir sense el seu alcalde i posar-ne un de provisional fins el novembre. Què vol dir, alcalde provisional? D'alcaldes provisionals se'n poden posar als poblets de muntanya, on no s'hi fa alta política i ja n'hi ha prou amb un gestor, però Barcelona, en teoria, vol ser Europa i ja em diràs quina ciutat d'Europa té alcalde provisional durant més de dos mesos.

Que els socialistes són incompetents ja ho sabem tots, però quan la gent té algun defecte acostuma a intentar-ho dissimular. Ells no, a ells els hi va la festa, "som incompetents, molt incompetents, no ens votis" és el que sembla que ens vulguin dir cada matí. Potser és això, que ja estan cansats de no ser oposició per a fer cops d'olla contra la guerra d'Irak i no volen guanyar cap més comici. Visca, però no, no tindrem pas aquesta sort.

Del Clos que n'esperes, com a ministre d'Indústria? Jo només me l'imagino com responsable de la comissió de rues i festes de la Moncloa. Nomenar Joan Clos ministre és poder dinar per 20 euros i fer-te un entrepà per no gastar. Jo sopo, de vegades, amb representants de les noves generacions socialistes que em semblen força més preparats. Són, en el fons, tecnòcrates, que, després de fer-te empassar el discurs oficial del partit, et confessen que es guanyen la vida amb plusvàlues produïdes per l'especulació amb diversos bens, i aquesta gent potser encara valdria, per fer alguna cosa més que fer ballar Carlinhos Brown.

A Can Sociata, doncs, ja han començat la campanya electoral i l'eslògan és molt clar: Vota CIU.

dimecres, d’agost 30, 2006

Restaurant Citrus

Passeig de Gràcia 44, entre Diputació i Consell de Cent. A la dreta si puges cap a Gran de Gràcia, a l'esquerra si baixes cap a Plaça Catalunya. Bon lloc. El Restaurant Citrus fa cantonada, la recepció està a nivell de terra però la sala escales amunt. Unes grans vidrieres fan com d'aparador i s'hi veu un bon tros del millor carrer de Barcelona. Diumenge anàvem a fer tapes amb el Nucli Dur i economistes d'òrbita propera al Tapaç 24 però era tancat, així que decidirem provar. Bé, molt bé. No és, ni molt menys, un restaurant que estigui a l'alçada dels millors de la ciutat però és destacable dintre dels que se situen en el seu rang de preus, d'entre 20 i 30 euros per persona, que per joves treballadors seria normalment un luxe.

El menjar és divertit però no deixa de ser sobri, força modern. La sala és àmplia i atractiva, de dos nivells. A nosaltres, que érem sis, ens posaren en una taula rodona al bell mig de l'estança i hi sopàrem a gust. El servei, com ja és habitual a la capital, és estranger i del sud, amb prou feines t'hi entens en castellà i això molesta molt, la veritat. La clientela variada, des de turistes que passen de McDonald's fins a parelles autòctones que trien una taula romàntica a la vora de la finestra.

Dels plats que vam tastar destaquen els canelons a la barcelonina amb aroma de tòfona i el filet de vedella amb salsa de foie, que sense ser plats d'alta cuina, superen amb escreix els del proper Casa Fernández on la broma hauria sortit força més cara. Per postres férem uns pecats de xocolata belga molt bons i també tastàrem un tap de xocolata calenta que resultà ridícul per ser identificat ràpidament amb una burda imitació del magnífic souffle de xocolata que la Núria Gironés fa a Ca l'Isidre.

En definitiva, el restaurant Citrus s'endugué un aprovat ampli per consens majoritari dels comensals que ens hi reunirem per a passar una agradable vetllada. Tant liberals com socialistes sortiren contents.

Restaurant Citrus. Passeig de Gràcia 44. Barcelona.

dimarts, d’agost 29, 2006

Bang! Bang!

Molt bé, l'escena és senzilla. Una família mira la televisió mentre sopa, estem parlant d'un pare, una mare i dos nens de 7 i 9 anys. De sobte senten com algú força el pany de la clau. Por. El pare, ràpidament, obre un calaix i guarda alguna cosa sota la camisa. Entretant, al rebedor, dos atracadors de l'est d'Europa ja han pres la casa i avancen ràpids cap a la sala d'estar. Amb moviments estudiats, de professional que ja és nota que fa aquesta feina cada dia, la parella de criminals s'organitza. Un d'ells comença a saquejar els armaris mentre l'altre, amb una navalla, amenaça amb matar tothom si algú respira. Un dels nens comença a cridar, espantat i, l'atracador, tement que aquell soroll pugui alertar als veïns, avança cap al nen. Pam! L'imbècil de la navalla cau a terra sagnant com una bèstia. Pam! El segon tret falla i el que buidava els calaixos toca el dos del pis sense pensar-s'ho. Salvats. El que el pare havia tret del calaix era una pistola de tres parells de collons.

Aleshores, aviam, els que critiqueu els països que faciliten l'accés a les armes als seus ciutadans esteu de part dels atracadors, poca broma. Si el pare no hagués tingut la pistola la desgràcia hauria estat majúscula, tenint-la, en canvi, la família se salva i bé, suposo que per contrapartida el Michael Moore hauria fet un documental amb la demagògia de sempre. Poder tenir un arma és el dret a la defensa pròpia i a la dels teus, que pot provocar accidents ja ho sabem, com també els provoquen les piscines, que causen més morts que els trets de bala segons la majoria estudis. A ningú no se li ha acudit, encara, prohibir les piscines i, en canvi, fem manifestacions contra el pobre senyor que vol que no matin els seus fills, curiós.

Això de ser pacifistes i posar flors als canons és maco, força maco, però és clar, explica-li això a un que, mentre sopa tranquil, és assaltat per una banda de criminals a la seva pròpia casa. Passin, passin, senyors atracadors, només faltaria. Agafin tot allò que vulguin, que a casa sempre hem estat molt de pau. Au va, no fotem, que és més complicat això de viure, treu la retallada i pam! pam!

dilluns, d’agost 28, 2006

El millor

Dir que Bruce Springsteen m'ha salvat la vida no és cap bogeria, tampoc. No sé pas que hauria estat de mi, si aquell ja llunyà divendres 9 d'abril de 1999 no hagués dut entre els meus dits el paperot que m'autoritzava a entrar al Palau Sant Jordi per veure la reunió de l'E-Street Band. Quan amb onze anys veus una cosa tan descomunal no tornes a ser el mateix, és clar.

Fer-me gran sentint el Bruce ha suposat créixer sabent que s'ha de lluitar per allò que vols, sabent que hi ha uns valors que són els més importants. Quan he estat trist n'he tingut prou de posar Out in the Sreet o Waiting on a Sunny Day, quan m'ha calgut posar-me romàntic només he hagut de cantar If I Should Fall Behind i, si he estat perdut, sempre, sempre, ha passat per la meva andana l'expresso de la Terra de l'Esperança i els Somnis.

Que el meu millor amic el conegués mirant un DVD del Boss no és casualitat, es que la seva música agermana aquells qui tenen les coses clares. Ser fan de Bruce Springsteen no és anar als seus concerts i tenir tots els seus discos, és implicar-se en allò que fas, arribar fins on el cor et digui sense perdre mai el cap, acceptar els errors propis i els dels demés. Fins i tot pots discrepar, amb en Bruce, perquè jo mai l'he aplaudit quan ha criticat el president Bush.

Imaginar-me conduint un Cadillac per les obertes carreteres de Nebraska, en mig d'una nit desoladora, perseguint un bri d'esperança, una il·lusió que crema a la línia de l'horitzó. Sentir els batecs del cor a ritme de rock and roll i que darrera d'un revolt apareguin les llums de la ciutat, la terra promesa. Mai, sense el Bruce, haurien existit aquestes ganes d'escriure cada dia, d'agafar la guitarra i arrencar un parell d'acords, de viure, al capdavall.

El dia que Bruce Springsteen mori, d'aquí molts i molts anys, fins i tot els pagans hauran de cedir i reconèixer, genoll en terra que va ser, és i serà el més gran, l'únic: El millor.

diumenge, d’agost 27, 2006

Males terres

Aquesta nit s'apaguen els llums, problemes al cor del país. Tinc el cap en col·lisió i em tritura els budells, atrapat en un tiroteig que no entenc. Només sé una cosa: m'importen una merda les velles escenes, m'importen una merda els intermitjos. Nena, vull el cor, l'ànima i el control ara mateix. Serà millor que m'escoltis. Parles d'un somni i intentes fer-lo realitat, et lleves a la nit amb una por tan real, et passes tota la vida esperant un moment que senzillament no arriba mai. No llencis el temps esperant. Males terres, les has de viure cada dia. Romandre amb el cor trencat és el preu que has de pagar però seguirem lluitant fins que ens entenguin i aquestes males terres comencin a tractar-nos bé. Treballant al camp fins que et cremes l'esquena, treballant sota el motor fins que aprens els teus moviments de memòria. Bé noia, ara ja em sé molt bé els meus moviments. Millor que posis la directa. El pobre vol ser ric, el ric vol ser rei i el rei no queda satisfet fins que ho domina tot. Vull sortir aquesta nit i trobar-me amb el que tinc. Crec en l'amor que em vas donar, en la fe que em pot salvar, crec en l'esperança i reso perquè un dia em pugui treure d'aquestes males terres. Per aquells que tenen una noció, una noció al seu interior, no hi ha pecat en estar content de ser viu. Vull trobar una cara que no em travessi amb la mirada, un lloc, vull escopir a la cara d'aquestes males terres.

Traducció, gairebé literal, de Badlands, de Bruce Springsteen.

dissabte, d’agost 26, 2006

Viatge a Londres

Preparar un viatge a Londres és complicat. Més encara quan només tens un curt cap de setmana per escapar-t'hi. L'únic que saps del cert és que l'hotel l'has de tenir a Marble Arch, ben a prop de Mayfair que és on més a gust hi estem i més ben situats respecte al centre. A banda d'això la resta ja és descartar. I, descartar, quan parlem de Londres no pot ser cap altra cosa que un crim.

El que està clar és que en dia i mig no ho podràs fer tot així que, d'entrada, cal plantejar-se si aquesta vegada viatjaràs com un turista mitjà i duràs la camera de fotos arreu, mirant-te veure el màxim de coses possible o si simplement viuràs com un britànic amb un parell de dies lliures. Aquesta última opció resulta força més atractiva si ja has visitat la capital del Regne Unit amb anterioritat i et pots permetre el luxe de prescindir d'alguns clàssics tals com el Big Ben.

El planning, doncs, no serà gens estricte i ens llevarem a una hora prudent per fer un esmorzar consistent. Després ja et pots llençar a carrer. Com que tampoc no ho som tant, de rics, segurament haurem de viatjar en autobús encara que, sent ja a Mayfair, els desplaçaments motoritzats només els haurem de fer cap a Picaddilly, Notting Hill i Chelsea. És possible que l'hora de dinar ens arribi a Covent Garden i llavors hauries de buscar algun lloc. El dinar a Londres és un problema seriós perquè, o vas amb la cartera a rebentar de bitllets, o ja pots pensar quin McMenú et demanaràs.

SI tens sort, la posta de sol t'atraparà passejant per Hyde Park camí del barri de Notting Hill o just abans d'arribar a Chelsea i la festa dels sentits serà molt gran. Probablement l'emoció ens farà pagar alguna barbaritat per un sopar mediocre, però serem contents i ja podrem anar a fer unes copes allà on calgui. Al dia següent ben bé el mateix i al vespre cap a Stansted.

La gràcia, també, està en no pensar gaire en què faràs al bell mig del Londres infinit. I, és clar, en no anar recordant que una mica més al sud resta Paris.

divendres, d’agost 25, 2006

Instant màgic

Fa silenci i només em mira. En aquell instant màgic penses que ho podries aconseguir tot però t'equivoques perquè és a anys llum de tu i del món. Fa silenci i m'absorbeix amb uns ulls absoluts. M'he creuat amb noies massa fàcils que no tenien al·licient, m'he trobat belleses imponents que sempre flaquejaven per algun lloc i m'he equivocat seleccionant massa, però tant és, perquè ara únicament la puc mirar a ella, la única que marxa una i altra vegada, incansablement. No hi ha daga més gran que la distància ni dolor més profund que l'amarg regust de l'amistat. Carreteres de revolts tancats, d'abismes infinits. El seu vestit d'estiu dansa amb la lleugera brisa del mar al capvespre i ella no deixa de mirar-me i jo no puc deixar-la d'estimar. Si m'abraça, noto els batecs del seu cor contra el meu i la música s'alça en un compàs perfectament sincopat, celestial. He besat noies que no sabien per quines coses s'ha de lluitar, distingir la subtil transcendència d'un cel ple d'estels. Els seus llavis s'amaguen sempre rera les muntanyes més altes i jo no hi arribo mai. Estimacions oníriques del seu petó m'estremen en llevar-me al matí. Quan entens la ironia a la perfecció i aquesta riu de tu comprens que ni tan sols la intel·ligència t'ajudarà en aquesta empresa de cavaller esbojarrat. Fa silenci i em mira, imagina tot el que estic pensant. Somriu, amb uns llavis a mig camí entre la indulgència i l'atracció, mentre els meus moren de desesperació. I si la felicitat fóra un objectiu eternament inabastable que perseguir? Perquè, quan fa silenci i em mira, tot i els abismes entre ella i jo, sóc, al capdavall, feliç. En aquell instant màgic penses que ho podries aconseguir tot.

dijous, d’agost 24, 2006

Sóc jueu

No sóc pas jueu, és clar, però únicament perquè no duc casquet, menjo porc, molt de porc, i no estic circuncidat. Per tota la resta sí, ho sóc. Ser jueu no és una qüestió religiosa, és més aviat una actitud, un sistema de valors. Som jueus aquells que confiem en el progrés de la humanitat sempre endavant i no pas en el retorn cavernari d'altres. Ser jueu és una qüestió de ganes i d'empenta, de ser conscient que el que es diu de l'islamisme extremista és pura demagògia i que el problema, en realitat, és l'Islam mateix com a mecanisme de control.

Israel ha estat, durant mil·lenis, un poble perseguit i desterrat, desposseït de tots els seus béns no per xenofòbia sinó per por, per la por de saber que són els millors i podrien fer amb el planeta el que volguessin. Doncs endavant, que, si algú m'ha de manar, prefereixo que sigui gent de llibertat i no d'horror i de barbàrie, gent bona, no dolenta.

El poble jueu és un miracle que es plantà, ara fa uns 60 anys, enmig d'un desert on d'altres justifiquen la seva pobresa al·legant manca de recursos, i construí un Estat potentíssim que supera en tot i amb escreix els seus veïns ploramiques. Som jueus perquè creiem que l'esforç té sempre recompensa, sóc jueu, perquè m'esforço quan vull alguna cosa de debò. Israel treballa i el Líban resa sota les ordres de Hezbollá, perquè la feina cansa. Israel guanya i el Líban perd.
Sóc jueu, perquè m'agrada ser lliure per decidir.

De vegades somio manifestacions. En mig d'inútils que fan volar banderes palestines i demanen amnistia per terroristes jo passejo impune, lluint una gran Estrella de David amb el cap ben alt en defensa de la llibertat. I em desperto i ho tinc ben clar: sóc jueu.

dimecres, d’agost 23, 2006

Xarcuteria Andreu

Cinquanta per cent xarcuteria, cinquanta per cent barra. A l'Andreu fan uns entrepans que, a Barcelona, el meu paladar no n'ha tastat de més bons. L'especialitat és el pernil i està considerat crim contra la humanitat seure-hi i no demanar, al menys, una baguette d'aquesta deliciosa menja. És difícil trobar-hi lloc, perquè acostuma a estar ple de gom a gom, però amb una mica de paciència sempre acabes tenint un parell de tamburets per seure-hi i menjar ben a gust. Les cambreres són totes noies i t'atenen amb correcció, sense fer cap regal de simpatia però sense ser desagradables, tampoc. Fan entrepans i coques de tot tipus d'embotits, conserves i formatges deliciosos. Entre aquests últims cal destacar el magnífic assortit de trufats que faran les delícies dels amants de la tòfona. És car, si parlem en termes absoluts, però el preu no és cap exageració tenint en compte la qualitat dels aliments que s'hi serveixen. Fer un parell d'entrepans petitons que no omplen gaire, una flor de formatge i alguna cosa per beure, té un cost que oscil·la entre els 10 i els 15 euros, depenent dels embotits triats, i et quedes ben a gust.

Amb el Regidor del Terrat tenim reunió cada divendres i certament considerem que és un bon lloc, l'Andreu, per fer-les. La pega, potser, és que no pots prendre cafè tranquil·lament després de l'àpat i t'has de buscar alguna cafeteria propera, cosa que tampoc és gaire difícil tenint en compte que els establiments Andreu més importants estan situats a centres comercials. Així doncs és un lloc ben recomanable on, a més, podem dur-nos els embotits de la xarcuteria per seguir gaudint a casa.

Xarcuteria Andreu.
Centre Comercial l'Illa Diagonal. Avda Diagonal 545-565, Barcelona
Centre Comercial Gran Via-2. Polígon Pedrosa, Avda Gran Via 75 l'Hospitalet del Llobregat.
I d'altres.

dimarts, d’agost 22, 2006

Una vegada més

Els encetes amb il·lusió, quan hi puges per primera vegada o quan hi tornes després de molt de temps. La clau és buscar un ritme en el qual et sentis a gust, sense forçar la màquina i sense adormir-se. I anar fent, xino-xano. D'entrada observes la qualitat de l'asfalt, de quin cantó bufa el vent i d'altres variables importants. Així els primers quilòmetres cauen sense que gairebé te n'adonis i t'acostes a la zona mitja, que sol ser la més dura. Encara hi ha arbres, perquè no ets suficientment amunt, però vas veient com s'acaben i les cames comencen a fer figa. A més, penses en la barbaritat que et queda fins arribar a dalt i acostumes a tenir crisis psicològiques que trasllades immediatament als músculs. En aquestes situacions pedaleges per inèrcia i cada pedalejada et salva d'un cop segur contra terra perquè a la velocitat tan irrisòria a la que transites per l'asfalt la bicicleta es desequilibra. Sortosament res dura per sempre i, tard o d'hora, trobes un senyal, un punt quilomètric, el que sigui, que t'indica que ja queda poc per a fer el cim. Aleshores et creixes i veus que arribaràs amunt. Una mena de força secreta que abans no tenies t'envaeix i incrementes el ritme lleugerament amb la qual cosa la brisa de muntanya t'acarona el rostre i et sents una mica millor. Si tens la sort de veure el teu objectiu en la llunyania ja tens una referència que s'acosta a cada segon, el que suposa una interessant injecció de moral. A un parell de quilòmetres del final et sents tan bé que t'atreveixes a collar una mica més el cos i augmentes la velocitat substancialment. Això és perillós. Et pot sortir bé o et pots acabar buidant si aquest benestar no era més que un miratge, però el fet és que, mentre reflexiones sobre això ja ets a dalt de tot i el paisatge és magnífic. Has coronat el port, una vegada més.

dilluns, d’agost 21, 2006

Cars

Corries per la 66 com si el món s'acabés en un parell de dies. Chicago a la teva esquena, Los Angeles al davant. El pedal tocava terra i l'agulla de les revolucions ja no podia seguir avançant. 120, 140, 160, 200, 220 km/h. I al final vas anar a parar a un coi de poble perdut on no hi tenies res a fer i ja veies molt clar que no arribaries a California a temps per a la teva cita. Havies aconseguit molt en un període de temps realment escàs i pensaves que allò era només el començament i que tots els èxits estaven per arribar, però et van obligar a aturar-te i vas maleir qui ho va fer. Tu eres millors que la resta, encara que no ho poguessis demostrar, coneixies els més grans i ells et durien al tro de la velocitat, però no, Radiador Springs s'havia de creuar al teu camí i tota aquella colla de mediocres sonats no feien res més que molestar. Una nit, dues nits, tres nits i no veies la manera d'escapar. Però el més curiós és que vas començar a veure que, mentre giraves a 300 per hora a Indianapolis, moltes coses se t'havien escapat de les mans. L'última noia que vas tenir marxà en descobrir que només la volies per a lubricar pistons, del darrer amic ja ni te'n recordaves. I ves que ara, en aquell poble fantasma al bell mig de la 66 començaves a descobrir coses que et feien feliç de debò i ja no et va semblar que fos tan mala sort haver-hi anat a parar. I un mestre, vas trobar un mestre amagat rera una màscara de grisor que no feia més que tapar l'or lluent de tantes victòries del passat, i l'amor, i l'amistat. I ara què havies de fer? I l'angoixa durà poc perquè de seguida vas veure que hi ha un equilibri entre el triomf i el benestar, que es podia ser el millor sense donar l'esquena a la teva vertadera humanitat, de fet, vas comprendre que no podries esdevenir mai el millor sense un poc d'humilitat. I, aleshores, és clar, vas guanyar i la 66 s'estenia sota el sol, more than 2000 miles all the way.

diumenge, d’agost 20, 2006

El preu que pagues

Et fas a la idea, tries una opció. Condueixes fins allà on s'acaba l'autopista i comença el desert, fins a trenc d'alba per una carretera oberta. Aprens a dormir cada nit amb el preu que pagues. Amb les mans amunt aconseguiren tocar el cel i, en un últim respir construïren les carreteres que recorregueren fins la mort. Conduint a través de la nit, sense cap possibilitat de fugir de les nervioses estrebades del preu que pagues. El preu que pagues, no pots fugir del preu que pagues. Han anat molt lluny i han esperat molt per acabar atrapats en un somni on tot va malament, on la nit no deixa lloc a la llum del dia i t'hi has de quedar, lluitant pel preu que pagues. Noieta de la línia, amb aquest nadó entre les mans. Te'n recordes, de la història de la terra promesa? Va creuar les arenes del desert i no va poder entrar al país escollit. A la riba del riu es va quedar, per afrontar el preu que pagues. Deixa que comenci el joc, serà millor que corris. Pots córrer a través de la nit i el dia però, al llarg de la frontera del comptat, un estranger hi posà un senyal que compta els homes que van caure sota el preu que pagues. Noia, abans que acabi el dia penso destrossar aquest senyal i engegar-ho a rodar.

Traducció, gairebé literal, de The Price You Pay, Bruce Springsteen.

dissabte, d’agost 19, 2006

Tu diràs

Tu diràs. Ara es veu que l'Espanyol pensa impugnar el partit d'anada de la Supercopa d'Espanya perquè Frank Rijkaard alineà Xavi Hernàndez i Carles Puyol, que no havien participat en el partit de costellada que el primer equip de la Federació Espanyola disputà a Islàndia. Ja és prou trist ser de l'Espanyol com per, a sobre, anar-se'n a un despatx a pidolar el que mai no podran aconseguir en un camp de futbol.

No és casualitat que els blanquiblaus marxin a Cornellà, si és que es poden pagar la construcció del nou estadi. Barça i Espanyol són les dues cares de Barcelona i, si m'apures, de Catalunya. El Futbol Club Barcelona, comandat per una directiva ambiciosa i un cos tècnic brillant és la llum, és Passeig de Gràcia amb Diagonal, les ganes de fer les coses bé i anar a conquerir Europa i el món si cal. L'Espanyol, pobret, que té com a màxim dirigent el Dani, que ja ens sembla bona persona però no pas un gran directiu, i la banqueta sempre ocupada per aquells entrenadors nòmades que recorren tots els equips d'Espanya que mai no han superat la desena posició en Lliga és l'ombra, la rodalia que ja es conforma amb ser-ho.

Si vas a Madrid també hi tenen tres equips però tots amb raça i personalitat, un millor que els altres, és clar, però tots ben segurs de si mateixos i representant una manera de viure i de ser. Aquí hi ha el Barça i després aquest residu que és l'Espanyol que no sap ben bé el que vol i que tampoc no ho busca. Simplement passava per allà i, ja que hi era, pensà a tocar una mica els collons, fer una guerra contra el club gran de la ciutat i embolica que fa fort.

I ara resulta que volen impugnar un partit que no van poder guanyar, tu diràs.

divendres, d’agost 18, 2006

Agost

L'únic que té de bo l'agost és que allà on condueixis sempre hi trobes lloc per aparcar, a Barcelona. A banda d'això ja et pots anar preparant per un mes fastigós que, si fos per mi, de bon grat el faria prohibir. Pels que treballem són encara pitjors, aquests trenta dies on un no sap si és a l'estiu o a la tardor perquè tan aviat et trobes un dia a quaranta graus com el següent et cau un xàfec que fa baixar la temperatura fins els vint-i-cinc. Curiosament, el xàfec acostuma a caure l'únic dia en què tu tens temps d'anar a la platja i, almenys jo, sempre tinc aquella estranya sensació, com si algú no parés de riure de mi.

Surts de la feina i arribes a casa mòlt, xop de suor o de l'aigua de la tempesta i, és clar, et ve de gust veure els amics i anar a prendre una copa després de sopar. Els truques, doncs. Hola Raül! No, avui no puc sortir! Estic a Can Martí de la Serralada de l'Àliga Negra, el meu poble, fins al setembre! Però que no eres de Barcelona, tu? I al final baixes amb un parell d'idiotes que, com tu, s'han quedat a la capital treballant i mireu de seure en alguna barra mínimament decent però resulta que tots els bars han tancat i només et queden les terrasses així que has de rendir-te i prendre una granissada de llimona, d'aquestes que tot és gel i la llimona no ha dit pas si pensava venir.

Després hi ha aquells matins a l'oficina en què et truca un client per dir-te que necessita cinc tones d'una determinada mercaderia. Tu ja et vas fregant les mans, pensant en l'import de l'operació i telefones al teu proveïdor de confiança per a demanar-li el producte. Aquest és el contestador automàtic de Distribucions El Marejol, us informem que estem de vacances fins el quatre de setembre, si teniu cap comanda podeu deixar un missatge. Però vol fer el favor? Un missatge? Haig de fer una compra de milers i milers d'euros i no penses assabentar-te fins el quatre de setembre? Ves a cagar, xato!

Coi d'agost, perquè ha de durar tant? Que no pot arribar ja, el setembre, quan el Tirsa obre de nou i un pot sopar a bons restaurants? Vull convidar-te a dinar i que siguis a la ciutat, que comenci la Champions League i que els diumenges anem a picar unes braves al bar mentre veiem el partit del Plus. En definitiva, que torni l'ordre ja, si-us-plau.

dijous, d’agost 17, 2006

Un article que mai ningú més no llegirà

Fred, molt de fred. Al carrer del cementiri sempre fa fred. Encara no hi havia tornat mai, la realitat és, sempre, el cop més dur que et pots endur. Duc la llibreta, per escriure alguna cosa, però a la cartera, com quasi bé sempre, hi tinc l'article de l'endemà i li deixo aquest, perquè se'l van endur tan ràpid que no en va poder llegir cap i em penso que li hauria fet més il·lusió. A més l'havia redactat pensant en ell. Deixar un text sobre una tomba és molt dur i comprens que tots els teus problemes són nimietats i que ja li agradaria, a tots aquests d'aquí, poder-los tenir.

A les pel·lícules sempre plou, quan succeixen coses tristes, avui també plou sobre Barcelona i una vegada més em costa distingir la línia que separa a realitat de la ficció cinematogràfica de la meva vida. Torno al cotxe. Penso que la sort és quelcom força relatiu per a tothom i que fins i tot la mort, en determinades ocasions, pot ser una sort.

Barcelona és una broma de ciutat, no trigo ni quinze minuts a arribar al centre. Busco algun cinema on arrecerar-me de la inquietud, però totes les sessions són començades i no em queda altre remei que vagar Passeig de Gràcia amunt. M'ho sé de memòria, a ulls clucs podria arribar fins a Gran de Gràcia i després tornar. M'angoixo cada dia més en aquesta ciutat.

Crec que si alguna vegada marxo a estudiar fora no tornaré, faré veure que perdo l'avió i no n'agafaré cap altre. Haig de decidir el lloc, encara. Europa té tots les números però clar, hauríem d'afinar més perquè mira que n'és de gran, Europa, oi?

Ara penso que el paperet on hi havia l'article es desfarà amb la pluja i potser així serà millor. Potser, fins i tot, ell el podrà llegir si la tinta s'escorre amb l'aigua i el full es fa tota una pasta, serà un article que mai ningú més no llegirà, i era molt bo.

dimecres, d’agost 16, 2006

New Orleans, petit oasi

Calafell a l'estiu és la prolongació de l'Hospitalet. A la zona de bars tot s els carrers són plens de joves descamisats amb ampolles de whisky de quatre euros a la mà que acaben la nit, indefectiblement, vomitant a la platja. La majoria de locals programen Reaggeton i algunes de les cançons més sentides de l'estiu de l'any que toqui. Però si hi rebusques una miqueta, al carrer Vilamar hi pots trobar un lloc que és un petit oasi entre la immoralitat. És diu New Orleans i és una cocteleria , no sé ben bé si és que, en comparar-lo amb la resta del poble, et sembla millor del que és o que realment és un bon bar. La qüestió és que s'hi està bé. La terrassa és absolutament prescindible, a no ser que siguis un pèl estrany i t'agradi seguir veient l'ambient del carrer, i s'ha de passar, doncs, a la petita sala de la primera planta i seure, és clar, a la barra. El local està decorat a l'estil del sud dels Estats Units i algunes nits sembla que hi escoltis el Mississipí, sempre sona música jazz. A la barra hi ha un tal Jesús que no ho fa malament, aviam, si has anat al Tirsa, de seguida ja veuràs que no hi ha color, però si deixes de banda aquesta consideració i et disposes a gaudir de les copes t'ho passaràs bé. És maco seure al racó esquerre de la barra, a tocar del piano que mai ningú no fa sonar i anar assaborint els cocktails lentament. Important assortit de grans clàssics i alguns glops de creació pròpia com el Jesús 93, que no són del tot recomanables. Els gintònics, bé. Un dels problemes principals del local és que, depenent del que demanis, no saps si t'han dut una beguda o un bol de fruita perquè el Jesús és d'aquests bàrmans que tenen la insuportable mania d'omplir el got d'ornaments comestibles i no comestibles absolutament innecessaris que amaguen un poc la qualitat de la feina feta. De tota manera, un aprovat per aquesta petita salvació enmig del desert.

New Orleans Cocktail Bar. C/Vilamar 38, Calafell. Tarragona.

dimarts, d’agost 15, 2006

Castells

Caigué, i el cop fou tan fort que morí. Debatin, ara que ella ja no hi és, sobre si havia d'haver dut un casc o no, sobre si és lícit que nens de 7 anys pugin a un castell a jugar-se la vida per una tradició estúpida. Debatin tot el que vulguin, ella ja ha pujat el darrer castell i ja en deu haver tret les conclusions. Gralles i festes majors, tant de bo les poguéssim canviar per la vida d'aquesta dolça enxeneta.

Un casc? Un casc és una solució provisional, una manera de tapar, de moment, un greu error que només es pot subsanar tallant-lo d'arrel. Són macos els castells, i nostres, però no es valen la vida de ningú, menys encara d'un nen petit que res no sap de commocions cerebrals ni de cops fatals. L'evolució és que l'home gaudeixi i que no pateixi. L'evolució és que els castells els faci gent conscient del que fa. Sense trampa ni cartró.

Les tradicions, algunes, són admirables. La lluita per la seva conservació necessària i molt digna, però és clar, la mort d'una nena tot ens ho fa mirar de diferent manera i no, no surt rentable. Una vida val, quasi bé sempre, molt més que un costum que és perfectament prescindible, molt més que un castell, que un nou rècord.

Ha arribat el dia en què podem fer gran la pàtria sense anar enrera, sense amagar-nos en una actitud prehistòrica i bèl·lica. Defensem-la amb llum i amb alegria, amb la vivesa que cal, i no cal que deixem cap dels nostres al camí.

No voldria fer demagògia, ni jugar amb dolor, perquè és odiós. Però se'ns presenta l'oportunitat de donar un pas més, de venjar la mort d'aquesta nena no amb un castell més alt, ni més maco, ni més gran, sinó amb l'astúcia de no fer-ne cap més, o de no fer-hi pujar cap nen.

dilluns, d’agost 14, 2006

Robar

Robar. Robar és miserable, absolutament deplorable, odio la gent que roba. Treure benefici de la intel·ligència, la sort, la feina, la capacitat de risc o l'esforç aliè sense el consentiment del propietari d'aquestes qualitats m'ha semblat sempre un acte d'absoluta i grandiosa immoralitat. Si et mors de fam, cony, prostitueix-te si cal, però no robis perquè aleshores la teva gana serà simplement una anècdota i tu un criminal.

Robar és intolerable i, si em deixessin una estoneta a soles amb Robin Hood, ja m'ocuparia de fer-li entendre com calgués. Robar als rics per donar-li-ho als pobres? Millor convèncer als rics de que ajudin als pobres i, sempre, si volen, perquè si la riquesa és seva poden decidir ser egoistes i no deixar anar ni un cèntim. Fills de puta? Potser sí, però les monedes bé se les deuen haver guanyat així que ells sabran el que n'han de fer.

No hi ha robatoris innocents, tant se me'n dona, si has robat un banc o has pres un xiclet a la botiga de la cantonada. El fet és que has violat l'inalienable dret a la propietat privada i això és molt seriós, m'entens? Molt. Tant és robar a una pobra avia indefensa com treure-li la cartera a un director general perquè, en essència, el que fas és apropiar-te d'una cosa que mai ha estat teva sinó de l'altre i no importen gens les circumstàncies.

Que la llei vulgui dir-ne apropiament indegut miri, és una genial estupidesa. Què es pretén, treure importància a un robatori? Un lladre roba, punt. La demagògia és millor deixar-la pels qui en sabem, vostès, senyors legisladors, no hi intercedeixin, que prou feina tenen ja. Robar és jugar brut i, a casa, m'han ensenyat sempre a girar les cartes ja d'entrada, en aquest sentit, a ser honest i reconèixer, sempre, l'esforç dels demés.

diumenge, d’agost 13, 2006

Benèfica

Sap, el lector habitual, que cada diumenge, a Les Lleixes, publiquem la traducció d'una cançó i la fem sonar fins diumenge següent. El darrer diumenge fou el torn de Darkness On The Edge Of Town i avui tocaria, ja, canviar-la, però per petició expressa del regidor del Terrat, el meu amic Guim, es quedarà una setmana més. Tota una benèfica per algú que s'ho mereix.

Per suplir el buit, publiquem uns quants poemes escrits aquesta setmana després de llegir Molta Més Tardor, de Valentí Puig. (Perdó, senyor Valentí)

REMORDIMENTS

La victòria fou una ampolla de Salon buida,
sobre el marbre impertèrrit que res no sabia.
La revenja una mentida recargolada i plena de sorra,
polsim de platja d'hivern enverinada,
on l'amor no hi tenia cabuda.
Mirades franques a l'alba humil i tendra,
nus sobre un llit de regalèssia amarga.
Jo ja sabia que marxaries, tu no en tenies ni idea.
Al fred de la matinada proposàrem impossibles
que s'esvaïren sota un cel àvid de cendra.
El penediment t'envolta com un maleït fantasma,
ebri de miralls màgics que menteixen.
Ara les ombres, i els clarobscurs; n'és l'hora.
Viatjar en el temps, enrera, no és al teu abast, princesa.
mai fou ni serà tan barroera, una bella dama.

DARLING

Pels obscurs senders de l'amor correm plegats,
amagant-nos de tots i de nosaltres.
Música irlandesa en missatges de mòbil,
no ho volem reconèixer, perquè tenim por.
Por de trencar cors i llaços que són sagrats.
Mirades sostingudes durant enorme temps limitat,
diuen tantes coses que ens espantem.
Confessen la veritat, supliquen fer-la certa.
Records d'un futur viatge a les antípodes del cor,
on jo era teu i tu la meva meitat.
I la fermesa de no engegar-ho a rodar tot
és la misèria de l'instint i la grandesa de l'esperit.
Etern sentiment recíproc,
a mig camí del vol Londres-París.
Tot podríem, tot faríem, darling, si tu vols.

RECORD DE SANTA MAGDALENA

Hi havia un silenci com arrecerat,
de llisors brunes i llum tèbia,
d'antigor anhelada.
Hi havia un silenci sepulcral,
entre el dringar de les esquelles lluny del mar.
Hi havia una calma com eterna,
de sabor verd i tacte dolç,
de coïssor esborrada.
Hi havia una calma reparadora,
mentre anàvem pensant que arribava l'hora.
Hi havia un silenci com arrecerat,
entre el dringar de les esquelles lluny del mar.

dissabte, d’agost 12, 2006

Fe

La nostra vida són accions, petits actes encadenats, de la mà els uns dels altres. Certes situacions només es poden donar quan se succeïxen tota una sèrie de fets absolutament insòlits que mai no haurien tingut lloc, ni tan sols de manera individual, en un món on la lògica i la matemàtica hi tinguessin el seu reconet. Sembla absolutament impossible i, mai no ens ho creuríem que aquelles situacions poguessin ser factibles si abans ens ho diguessin. Però passen. De vegades les més desitjades coses succeïxen com per art de màgia.

Alguns volen dir-li casualitat, coincidència. Bé, a mi sempre m'ha semblat més aviat una qüestió de fe. No parlo de Déu, parlo de l'home anhelant que concentra tots els seus pensaments en una sola qüestió, i parlo del seu esforç i voluntat. Està clar que et costarà aconseguir que ella deixi el seu nòvio i vingui a tu, et serà difícil fer que deixi de ploure o fer-te amb una entrada per aquell concert on només hi poden entrar dues-centes persones. Et serà molt més complicat, impossible si ho fas tu tot sol, completar aquests fets amb els detalls correctes per a que tot marxi del teu gust.

Però, és clar, ets un home i creus. Creus en la màgia i, ja no és que creguis, és que tens fe en què allò succeirà, n'estàs convençut. I aleshores, no sempre, però en algunes ocasions, oh sorpresa, ja ho tens, tot teu. La noia et fa una trucada per dir-te que amb el seu nòvio tot se n'ha anat a norris i que just havien comprat dues entrades per el concert del Bruce a Asbury i què, cony, ja no plou i fa bon dia per volar. Som-hi!

No defenso creuar-se de braços i esperar que tot funcioni. Defenso pensar-hi i fer tot allò que estigui al teu abast. I llavors, com que mai tindràs en les teves mans les eines per ser Déu, la fe intervindrà i completarà la feina que tu ja hagis començat, et donarà l'empenta definitiva cap allò que sempre havies volgut. Show a little faith, there's magic in the night. La fe no et vindrà a trobar, però si tu la trobes, amic, la festa comença, la casa és gran i al rebost no hi manca res.

divendres, d’agost 11, 2006

La nostra guerra

És la nostra petita guerra, que al final ha d'esdevenir gran. Escriure aquest article cada dia en català i mantenir-nos ferms davant la gent que no ho entén, que no és capaç de comprendre perquè no el fem en castellà i arribem més lluny. Bé, arribar més lluny per mi no és fer contents uns quants espanyols que puguin llegir totes les coses que aquí diem, és fer contents als catalans que entrin i puguin, fins i tot, arribar-se a sentir orgullosos que joves com jo, el Guim o el Jordi tinguem ben clar quina és la llengua en què hem d'escriure.

Segueix la batalla quan descobreixes que als comerços castellans si tenen ganes de vendre no et preocupis que t'entendran perfectament, si parles en català. Ja n'hi ha prou d'excusar-se, que, per molta mala cara que posin, el client ets tu i ells qui et volen vendre, on jo treballo el client té sempre la raó. I el somriure de mon avi extremeny quan em diu que està content que la família hagi fet seva la terra a la que ell arribà, ara fa uns 40 anys bé s'ho val, no canviar de llengua.

Segadors de la terra, quan al capvespre descendim la carretera de Pardines amb el sol que es pon rera la vall fosca, per ells seguirem drets al vent. Que quedi clar que no lluitàren en va, que nosaltres seguim aquí, donant continuïtat a una lluita que ara no és sagnant però si cruenta, escrivint, parlant i visquent en una llengua que ens identifica i que sí, que ens diferencia. I molt.

dijous, d’agost 10, 2006

Roberto, un mestre

Les tardes de dijous eren, per molts, un suplici. Quart d'ESO, a fora tocava el sol i l'última hora, la de Llengua Castellana, els semblava una infinitat. Al setembre érem uns trenta, a classe. El curs l'acabàrem, de presència, uns dotze i, d'ànima, quatre o cinc. Hi havia alguns que no sabien llegir i, si el Roberto els feia fer-ho en públic, s'entrebancàven contínuament, desquiciant-me, invertint cinc minuts per pàgina. Jo no entenia com aquell mestre podia suportar aquell analfabetisme funcional, com una persona amb ganes i les eines per ensenyar podia no començar a cridar de desesperació cada vegada que d'una paraula de quatre síl·labes se'n feia un drama. El fracàs escolar no era un suspens justet a matemàtiques, era no comprendre una oració amb subjecte i predicat.

El Roberto, tot i les òbvies dificultats, va ser el millor mestre que mai vaig tenir, amb permís d'Alfred Font. Durant dos anys i mig m'enlluernà a cada lliçó, fent-me creure que no érem en aquell coi d'institut de platja sinó a Harvard o similars. De vegades, ens passàvem tota la classe parlant, ell i jo, com si no hi hagués més alumnes. Amb una latent complicitat em deia que ell també n'estava ben tip, de sentir gent que aprenia a llegir als dotze anys, però mai de paraula, sempre de mirada.

Recordo, en especial, un instant. Crec que fou l'últim trimestre de quart. Les lectures obligatòries programades eren depriments, s'havien d'adaptar al nivell general del grup així que ja es poden imaginar. Del llibre que havíem de llegir no en tinc cap record, perquè, mentre els repartia, el Roberto vingué a la meva taula, mig d'amagat, i me'n deslliçà un altre: L'amic retrobat, Fred Uhlman. Per aquell gest, que jo vaig interpretar de confiança, no podré deixar mai de donar-li les gràcies. Un llibre que em marcà per sempre.

És pel temps que vaig passar a classe amb el Roberto que encetar un llibre és encetar un caramel, que acabar d'escriure un article és el desig de començar el següent. Tants consells, aquell estudi sobre el Quixot, tantes empentes cap endavant, pel camí correcte però sense senyalar-lo, només donant-me els estris per a que fos jo qui el descobrís: Aquest és el concepte de mestre que em deixà.

dimecres, d’agost 09, 2006

Restaurant Masia Segarrulls

La Masia Segarrulls està situada en un trencant de la carretera que condueix al castell de Sant Miquel d'Olèrdola des d'on es domina tota la plana del Penedès. Dins d'aquesta masia medieval s'hi ubica un restaurant interessant. Les diferents estances de la casa fan les funcions de petites sales on, com a molt, s'hi poden trobar 4 o 5 taules, creant un ambient força relaxat i agradable. Tant aviat com seus a taula et serveixen un petit aperitiu format per una copa de cava la marca del qual varia cada any segons la collita i unes patates braves prou bones. El menjar, casolà i a càrrec de Pedro Alonso, no rebutja les influències de la nouvelle cuisine però en cap moment no el podem qualificar com de disseny. Així doncs, trobem plats de certa sofisticació com l'encertadíssima amanida de pasta amb foie i vinagreta de bolets i d'altres tan senzills i efectius com els rossinyols amb pernil. Pel que fa als segons, aquí entrem de ple en un camp molt més primitiu, amb una carta farcida de carns a la brasa i poc peix. Amb el segon no t'hi has de repensar gaire i demanar filet a la llosa. Aquest plat, com el nom indica, i no cal tenir gaire imaginació, és un filet cru servit sobre una pedra calenta per a que tu mateix coguis la carn al teu gust. El filet és realment magnífic i és una festa anar tallant la carn crua de sobre la llosa i anar-la daurant entre els grans de sal gruixuda. Per postres no hi ha gaire varietat, un assortit de sorbets, mel i mató i poca cosa més. Són recomanables les catànies, un dolç de xocolata típic de la propera Vilafranca del Penedès.

El preu és raonable, uns 40€ per persona, i el servei força agradable. La qualitat del menjar és bona i quedes ben tip en sortit. Té alguns problemes, això sí, el restaurant Segarrulls. Ens ha passat, alguna vegada, que hem demanat un plat i, una vegada servit, ens han informat que mancava alguns dels elements que el composen, cosa irritant. També és digne de queixa el temps que has d'esperar entre plat i plat que, en ocasions, arriba a ser desesperant. Que vigilin, perquè l'espectacular filet fa que es perdonin moltes coses però, és clar, de filets així també en deuen fer, a d'altres llocs.

Restaurant Masia Segarrulls. Carretera C15 km 10'2. Sant Miquel d'Olèrdola, Barcelona.

dimarts, d’agost 08, 2006

Un somriure bé s'ho val

Tothom té dret a viure, i un bé negre. Mai he entès com hi ha qui és capaç de dir que un criminal reincident, que va raptar dos nens, els violà i després el torturà fins la mort té dret a viure. La reinserció és demagògia i la cadena perpètua un regal. Viure, ni que sigui entre reixes, és la raó d'ésser de l'humà i no hi ha més gran càstig que una injecció letal, directa al cor. Un death row no gaire llarg on l'espera sigui curta i l'indult escàs.

Dels arguments que molts m'acostumen a donar se'n poden fer miques sense gaire esforç i, dels que no, és perquè solen ser absurds sense cap contestació disponible. Si juguem amb les normes establertes al reglament els gols els faré jo. Tothom es mereix una oportunitat. De què, de tornar a matar? No hi ha càstig més espantós que una vida sencera a la presó. Aleshores tu i jo estem d'acord en que volem el càstig més dur i simplement diferim en l'elecció. No redueix la criminalitat. Home, la de l'executat de ben segur que sí. De vegades moren innocents, és això el que vols? No, és clar, que mai m'ho has sentit dir? Qui ets tu per decidir qui ha de morir i qui no? Jo ningú, però hi ha una cosa que es diu Estat que serveix per a prendre aquesta mena de decisions. Si matem als qui maten, no hauríem de matar també a qui aplica la pena de mort? Com que anar a 280km/h implica anar a la presó, engarjolem Michael Schumacher. Via pública i circuit.

Travis Bickle, Robert de Niro, taxista a Nova York, és una resposta a tots els dubtes en aquest sentit. Tip de demagògia es prengué la justícia per la seva mà. Pels pares de la noia que salvà fou per sempre més un heroi que separà la flor de les deixalles, si a tu et sembla un nazi aquest problema és només teu. Qui és més nazi, qui assassina un desgraciat o qui el rebutja per haver-ho fet?

Una llàgrima rodola per la galta d'una mare que ho ha perdut tot, son marit la intenta consolar però tampoc li queden forces. Plou. A una presó les llums s'apaguen un moment i un ànima baixa a l'infern per la via més curta. Una trucada al matrimoni, per informar-los que l'home que esbudellà la seva estimada filla ja ha deixat d'existir. Un petit somriure, com a mínim això hem guanyat.

dilluns, d’agost 07, 2006

Grua de diumenge

I el cotxe decidí deixar-nos tirats al bell mig d'un prat de muntanya on la nit anterior l'havíem hagut d'aparcar. Si ho feu perquè volia que ens quedéssim més dies a Pardines o perquè fallaren els injectors ho desconec, però el fet és que avui havíem de ser a Barcelona treballant i això, amb un cotxe que no roda, malament. Tenint en compte que érem a diumenge d'agost, amb poques esperances d'èxit vaig trucar l'asseguradora per a que em vinguessin a recollir.

I ves, de vegades un no sap si és la sort que el persegueix o és ell que l'ha atrapada i no la deixa marxar. Que un diumenge d'agost una grua pugi a Pardines ja és per fer-hi xerinola, però que a més la condueixi un professional amb ganes de fer la feina ben feta ja és per fer-hi focs artificials.

Baixàrem, en la grua, fins Ripoll, un poc humiliats de pensar que ens hauríem de fer portar en taxi fins a casa i espantats dels diners que hauríem de pagar, però el noi aquest que duia la grua, tot i l'amabilitat i l'esforç, tot i la correcció i l'absoluta dedicació, pensà que hi podia fer més. Va cercar un mecànic, que a Ripoll un vespre de diumenge ja deu ser ben complicat, i el trobà i mira, tu, el cotxe arreglat i cap a casa hi falta gent.

Gent així, com aquest noi de la grua, és la que ha de salvar el món i no els mecànics que sempre esperen que els arribi aquella peça del Japó. La feina ben feta i el somriure ben ample, la millor estratègia comercial perquè, és clar, si cap altre dia el cotxe torna a fer vaga jo ja sabré a qui haig de telefonar.

I al final vam marxar contents, com culminació d'unes festes divertides en què gaudirem i passarem fred. Cosa que a l'estiu, i sent de Barcelona, s'agraeix.

diumenge, d’agost 06, 2006

Foscor als afores de la ciutat

Encara fan carreres a Trestles, però a ella aquesta sang mai li bullí a les venes. Diuen que ara té una casa a Fairview i un estil que mira de mantenir. Bé, si em vol veure, digue-li que sóc ben fàcil de trobar. Digue-li que hi ha un forat sota Abraham's Bridge i digue-li que hi ha foscor als afores de la ciutat. Tothom té un secret, Sonny, tothom té alguna cosa que no pot afrontar. Alguna gent es passa la vida sencera intentant amagar-lo, el duen amb ells en cada passada que fan. Fins que algun dia el deixen enrera, el deixen enrera o pemeten que els arrossegui allà on ningú fa preguntes ni mira massa estona a la cara, a la foscor als afores de la ciutat. Hi ha qui neix en una bona vida, d'altres surten endavant com poden. He perdut els diners i la dona però això, ara, no m'importa gaire. Aquesta nit seré en aquell turó, perquè no em puc aturar, seré en aquell turó amb tot el que tinc, a la linea on els somnis es troben i es perden. Seré al cim i pagaré el preu. Durant tant de temps coses que únicament es poden trobar a la foscor als afores de la ciutat.

Traducció gairebé literal d'una cançò històrica.

Darkness On The Edge Of Town, Bruce Springsteen.

dissabte, d’agost 05, 2006

El Duc de Ganduxer i Casa Seva

És un dels éssers més encantadors que conec, li diuen el molt honorable Duc de Ganduxer i Casa Seva. Sempre disposat a fer un bon sopar i unes copes si el lloc és bo i la nit encara jove. Té les coses clares i sap molt bé allò que vol, diu que això de passar per la vida sense tenir el compte corrent a rebentar no fa per ell. És tot un cavaller, el Duc, i faria per tu qualsevol cosa que li demanessis. Dorm i menja, sense descans.

Quan jo feia veure que estudiava Economia, el mateix dia de l'examen ens telefonàvem i anàvem a la biblioteca un parell d'hores abans per a repassar els apunts que encara no havíem tocat. Mitja hora després érem a la cafeteria, rient-nos de tots aquells que havien d'estudiar tres setmanes seguides per, encabat, treure només un punt més que nosaltres. Perquè el Duc és així, molt més intel·ligent que la mitjana, i sap que un 6 és la qualificació òptima tenint en consideració el cost d'oportunitat que és l'única cosa que en aquell coi de carrera vaig aprendre.

L'altre dia tornà d'Edimburg, el Duc, sopàrem plegats, per a celebrar-ho. Pel que ens digué, ha estat ambaixador de la classe, el bon gust i la superioritat allà a Escòcia, a una residència on tot eren biopijos. Ja d'entrada es feu famós per anar en taxi a tot arreu mentre els altres caminaven sota el sol. Sense cap tipus de pudor reconegué que ell no sabia rentar plats i que tampoc no en volia saber i donà tota una lliçó de salaimartinisme amb la següent proposta: Com no li agrada cuinar, el Duc comentà als seus companys d'habitacle que ho fessin ells i ell ja pagava la matèria prima. De tot li digueren.

És tot un luxe ser amic d'un duc, sobretot d'un que, si li deixes diners, te'ls torna amb escreix convidant-te a un bon dinar o a unes braves al Tomàs, no pas lluny del seu palau. És un luxe, ser amic del Duc de Ganduxer i Casa Seva i, sobretot, és un luxe ser amic de l'Albert Royán.

divendres, d’agost 04, 2006

Vigili

La primera cosa que vaig saber d'aquell paio fou que el dia que el coneguérem arribà tard i perdérem la reserva del restaurant. Quan d'entrada et trobes això i que demanà disculpes com si no fos al Ritz que anàvem a sopar, sinó a un antre qualsevol doncs mira, la imatge que t'endús no és del tot bona. No és que nosaltres no hàgim arribat mai tard, però ja que tenim la deferència de citar-lo en un lloc així per la nostra primera trobada podria com a mínim dir que ho sentia molt i que convidava ell a sopar a un altre lloc per compensar.

És el clàssic nòvio de les teves amigues, que no saps ben bé perquè però mai t'acaba de fer el pes. Reconec que amb mi és ja difícil dur-se bé si ets el nòvio d'una meva amiga. Perquè clar, és que de les nostres amigues estem molt a favor, i pensar que hi ha un altre que se les fot i que els pot fer mil putades no ens fa gaire il·lusió. Però deixant de banda les meves pretensions absolutistes, aquell tipus és realment desagradable. Però que no ho veus, tu, que és una princeseta i tu una bèstia?

La cosa és que la culpa la té ella, per haver-lo triat, però davant d'un jutge mai no ho reconeixeré que la responsabilitat no és seva. Ell l'ha enganyada, l'ha fet creure que és una cosa que no és i ja hem descobert que de tots aquells calers que diu que té no són ni la meitat els que són certs. Fou potser per això que se les enginyà per no haver de sopar al Ritz. Mentider. I ella tonta.

I que vigili, perquè dels meus amics jo sóc l'assenyat que canvia la puntada de peu per l'article punyent. I amb això vull dir efectivament que sí, que segueixi fent el que està fent si vol que algun dia li caiguin, de sobte, totes les dents. I és que hi ha un parell dels meus que són força violents i que a ella se l'estimen molt.

dijous, d’agost 03, 2006

Ombra i llum

De vegades sóc pessimista, pel que fa al futur del meu país. Veig clar que, tenint-hi la gent que hi tenim serà complicat, fer res. Quan em trobo amb aquests elements que, havent viscut aquí tota la vida, no es moren de vergonya, ans al contrari, en dir que no han après català penso que potser no valgui la pena seguir lluitant. Quan nois de la meva edat em recriminen que escrigui en la meva llengua, que no lo entiendo, joé. Democràticament, Catalunya mai no podrà esdevenir un Estat independent.

D'altres vegades, en canvi, m'il·lusiono i crec que alguna cosa farem. Quan el meu tiet, que nasqué a Sevilla, em diu que s'ha barallat amb no sé quins extremenys defensant la nostra qüestió nacional imagino que democràticament no però que, si traiem els tancs no t'estranyi que un dia hi hagi l'Estelada onejant a Sant Jaume i a escola sigui obligatori cantar el Virolai.

Contra Espanya, la falç, i que el cop sigui bo. Perquè d'uns que ens roben amb el pretext que hem de ser solidaris què en vols fer. Sempre ens han tocat la fava, aquests africans, com el lleó que vol mossegar el caçador i al final s'endú un tret perquè, per molta força que tinguis, si l'altre té una escopeta i tu no ja em diràs. Nosaltres l'escopeta la tenim, però ens fa por prémer el gatell. Aquest gatell metafòric que seria votar en Mas i que proclamés la independència i avall.

I som llum i ombra. Molta ombra si vas a Cornellà i veus l'odi que allí hi ha, ombra, quan a Extremadura fins i tot els teus amics et criden i et fan tota mena de gesticulació queixant-se de que l'Estatut ens reconegui com nació. Però llum quan pugem el Tost i ens fem tot de fotos amb la senyera, llum, quan un de Fuentes de Andalucía ja està fins els collons de que li diguin que és espanyol.

dimecres, d’agost 02, 2006

Les Lleixes recomanen: Café Les Deux Magots

Les Deux Magots és un fantàstic local situat a la Place de Saint Germain des Pres, a París. Tot i que també fan menjar, és ideal per fer-hi una copa abans de dinar, o al vespre, encara que sembla pensat per fer-ho al migdia més que abans de sopar. És molt maco arribar-hi tot passejant pel Boulevard Saint Germain. Si hem tingut la gran sort de que el dia sigui clar i bo és gairebé una obligació que l'aperitiu el fem a la terrassa situada al bell mig de la plaça. La clientela és força selecta a causa dels preus que solen marxar del pressupost del turista típic, encara que no és prohibitiu i qualsevol s'ho pot permetre si vol. Un servei impecable n'és una de les seves principals característiques. Si em permeten, recomano el Kir Royal au Champagne, una magnífica copa per abans d'un bon àpat. Aquesta beguda és molt simple, aproximadament 1/3 de Kir i la resta de la copa s'omple amb xampany. El preu és 10'50€, realment val la pena pagar-los. Acompanyada amb unes galetes salades farà les delícies de qui la prengui sota el sol parisenc, en les atapeïdes taules del cafè.

Les Deux Magots obrí les seves portes el 1873, per acollir les reunions d'un grup de literats parisencs del mateix nom i evolucionà, fins esdevenir el que ara podem veure, ja a principis dels segle XX. Avui en dia, tot un emblema de la ciutat, en especial del barri de Saint Germain, un dels més bonics de la capital francesa. Són molts els personatges il·lustres els que han ocupat les cadires en què seiem mentre prenem el nostre refrigeri: Sartre, Hemingway, Wilde, Apollinaire, Beauvoir, Picasso, Joyce etc. No podem negar-nos a honrar la memòria de tots aquests genis aturant-nos uns minuts, que poden esdevenir hores, a Les Deux Magots.















Café Les Deux Magots. 6, Place Saint Germain des Pres
75006 Paris. 01 45 48 55 25.

Efectivament, seguint l'estela marcada per l'Estable (www.jordidelatorre.blogspot.com), ens llencem a la piscina i ens comprometem a descriure, cada dimecres un local, lloc etc.

dimarts, d’agost 01, 2006

Pampallugues

Fou en una habitació d'hotel, en una plàcida nit a París. Passà el que havia de passar quan la gent creu en els pactes que fa, quan du les promeses fins el final. No dormiren al Costes i el xampany no era Cristal, però serviren perfectament per a l'ocasió un llit en un modest hotel al Quay d'Ivry i una ampolla de De la Motte. No és senzill escapar als instints. Diuen que la intensitat fou tal que fins i tot les llums urbanes de Champs Elysées perderen potència durant uns instants, però això no se sap si és ben bé cert.

Havien anat allà a passejar pel Louvre, com bons amics que eren, i cap dels dos no pensà en res més. Però, a la nit, quan Eiffel s'encén i París sembla el món sencer, la voluntat queda en un discret segon pla. Els temps pretèrits en què foren alguna cosa més que dos companys de viatge en front la Gioconda retornaren de cop, com si algú hagués fet girar el món en sentit contrari. I ja no pogueren escapar.

Fins la Gare d'Austerlitz, al matí següent, viatjaren de la mà, mirant-se als ulls. Després, cadascú marxà en el seu tren, ella a Madrid, ell a Londres. La distància dugué la discòrdia, i els milers de mentides que ella escampà. Estupefacte, ell, no entenia què estava passant. Després vingué la indiferència, i ell triomfà. Ella, sola i cansada, no podia deixar de recordar aquella nit de feia deu anys. No es perdonà aquell error fatal, com el volgué desacreditar i fer caure davant els ulls dels seus amics, alguns dels quals caigueren al parany. La seva veritat, poca gent l'escoltà, però la dugué per sempre amb ell. El record d'aquella vetllada a París ara és per ell una anècdota sense més importància, una cosa que no té gaire temps per recordar ara que ha d'escriure tant.

Aquesta nit, a París, la calor es fa insoportabe i hi ha indigents que s'han llençat al Senna per combatre-la. A la parada de metro d'Ivry una dona beu, desesperada, d'una ampolla de De la Motte. Al Hemingway, un senyor convida la seva promesa a un French 75. De l'aigua surt un vell que diu que fa tot just 10 anys que des de l'Arc de Triomf, es veien les llums de la ciutat fer pampallugues sense parar.