Perles de la Constitució del 78. I, l'article 128.1

Títol VII. Economia i Hisenda.

Article 128.1

“Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general”

Així ens va.

En el Títol VII (8 articles) de la Constitució de 1978 apareixen tretze vegades els mots “públic” o “pública”. No hi ha cap menció al mots “llibertat” o “mercat”.

Segons aquest article, seria Constitucional que tots els espanyols menys un visquessin sense treballar a costa d’el que sí ho fes. Interés general. Horror, robatori, crim.

Així ens va. Ja us aniré deixant més perles del text Constitucional al que estem sotmesos.

Records d'altres vides (I)

Sento, traspassant la meva pell i l’armadura, el fred medieval a les muntanyes asturianes, tots els cavallers tornem exhausts després d’una ràtzia especialment victoriosa. Imagino l’interior del monestir fosc, llòbrec, el murmuri dels monjos, d’una fe cega que espanta però que a la vegada adorm els neguits i les passions. Els cavallers som rebuts amb els honors que ens corresponen, hem matat molts enemics, hem guanyat nous pams de terreny, resistim, tot i les dificultats. Música metàl·lica arriba des dels murs del palau del senyor, hi ha festa i aquesta nit ens oferirà un bon sopar. A la plaça del petit poble, ara que comença a caure el sol, els més vells relaten històries que van sentir contar als seus avis, parlen dels llops de la muntanya, dels atacs d’ossos embogits pel dimoni, d’esperits tenebrosos i focs fatus en els carrerons estrets, entre les cases de pedra. Els nens tremolen de fred, i de por. L’olor de la carn roja que cuinen a les dependències feudals arriba dolçament fins on nosaltres estem i ens fa venir salivera. Fa una setmana que no mengem res calent, que gairebé no mengem, de fet, però aquesta nit ens fartarem al palau senyorial, mentre els arlequins ballen per nosaltres i les més belles donzelles del poble ens fan companyia. Ens ho mereixem, aquesta escaramussa a territori islàmic ha estat força perillosa i violenta, hem perdut dos homes i tres cavalls, però hem acabat amb quinze guerrers enemics i hem aconseguit provisions per força temps. Mai no saps quan et tocarà a tu, quina serà la teva darrera ràtzia, per això a la nit pregues a Déu, mostres el teu temor, el teu vassallatge etern a l’amo i senyor del cel i la terra. Dins del palau s’encenen els canelobres i es recobreixen les taules de pedra amb els millors mantells. Sona la música i sents que una vegada més estàs viu, una vegada més ha valgut la pena la lluita en nom de Déu.

Volar

Volar és una cosa que em sembla més fabulosa cada vegada que la faig. Que jo pugui llevar-me un matí i tres o quatre hores després d’haver sonat el despertador estar passejant per la vora del Senna em sembla quelcom absolutament brutal i infravalorat. Crec, jo, que a les escoles haurien de fer que els nens preguessin cada matí en honor dels avions, de la grandesa moral dels aeroports, de la humanitat que avança sempre endavant per molt que alguns vulguin posar-li la traveta. No hi ha traveta suficientment audaç com per fer caure una civilització que ha fet avions, avions, Déu meu. Parin-se a pensar, un tros de ferro que s’enlaira i vola a mil quilòmetres per hora allà on l’home li diu que vagi. És increïble, sensacional, impagable. Surcar el cel, travessar núvols i tempestes sense adonar-te, mentre llegeixes un llibre, mentre dorms. I després hi ha tota la màgia d’un aeroport, tota la vida que s’hi congrega, una síntesi de la nostra història i d’allò que som. Volar, volar era el meu somni des de petit, anar d’aquí allà sense posar mai els peus a terra, com els herois de les sèries que m’agradaven, i ara, que ja sóc una mica més gran i de tant en tant puc pagar bitllets d’avió a les meves ciutats més estimades, em sembla inexplicable que hagi estat tan senzill poder-lo fer realitat. Volar és la confirmació que podem fer qualsevol cosa, que cal donar sempre un marge de confiança a la ciència, no escoltar els catastrofistes que diuen que el món s’acabarà perquè aquest hivern fa més calor, els qui encara no poden acceptar que Malthus es va equivocar de llarg. Volar és la fe que tenim. Cada cop que l’avió s’enlaira tanco els ulls i doncs les gràcies a la humanitat, a la ciència o a la màgia, perquè a mi em sembla cosa de màgia, per poder volar de nou. I somric. Somric perquè, si hem fet volar els avions, diguin-me què és el que no podrem fer.

París, tot en ordre

Tranquils amics. París, tot en ordre. Vull dir que ens queda civilització per estona i que la mostassa del Chartier segueix sent igual d’esplèndida i picant. Si tens dubtes, si creus que el món no va com hauria d’anar, no t’ho pensis: Vueling de les 6 i cap a París, surt del metro a on vulguis, potser Pont Neuf serà el més encertat. Busca amb la mirada la torre i troba-la, tot en ordre, París resisteix encara. Tranquils amics.

París (Novetats)

Per no avorrir-vos amb la meva vella cantarella parisenca, us conto en breu relat les novetats d’aquest darrer viatge: Notre-Dame per dins: Pedrotes com a tot arreu i unes magnífiques vidrieres. Sainte Chapelle: Unes vidrieres molt millors que les de Notre-Dame però en un lloc molt menys famós, no ho entenc. Museu del Louvre: És veritat, la Gioconda et mira, et mira, et remira, et torna a mirar i finalment et captiva. Molta palla, vull dir, molta àmfora grega prescindible i algunes obres d’art que et fan posar la pell de gallina. El somriure d’una amiga extasiada davant la Cosidora in extremis abans que ens tanquessin el museu, la millor de totes. Bar Castiglione, 38-40 St. Honoré: Bar aparentment normal però acollidor. Un Gin Fizz memorable a l’ànima de la ciutat. Pampallugues d’Eiffel en meitat de la nit: Només per això, per aquest instant, paga la pena qualsevol esforç. Camps Elisis, visites a les botigues de roba: Gloriosa Globalització, no cal moure’s de Barcelona per veure, si fa no fa, les mateixes botigues que aquí hi ha. Montparnasse: París existeix més enllà del Senna. Sorbona: La Pompeu, no gaire més. Museu de l’Edat Mitja: M’agraden els museus de segona fila. Place Des Vosgues: Tornaré, i conquerirem l’Ambroisie. La Bastilla: Sentiments contradictoris, pell de gallina, igualment. Brasserie Les Mousquetaires, 41 Rue Saint Antoine: Fantàstica si tens un pressupost standard i no ets imbècil. Em deixo coses sense posar, segurament, però probablement eren tant o més bones que les que us he apuntat.

La nit de Paris

Paris és infinita, però encara ho és més la seva nit. Tercera visita a la ciutat, primera vegada que passejo de nit pels Camps Elisis i veig la Torre Eiffel fer pampallugues. La grandesa de Paris és inabastable, però encara ho és més la de la seva nit. Ens hem lliurat a la rutina, a la venerable rutina del que sabem correcte: Esmorzar a Deux Magots, dinar al Chartier, llarga passejada i copes per Saint Honoré. Paris és definitivament un lloc per viure i per somiar, per pensar que potser algun dia serem grans. Fa fred, el fred sec de l'Europa que conec i que m'agrada. Paris en bona companyia, com sempre que vinc. Potser aviat tocarâ venir-hi sol i provar fortuna, provar si de debo encara existeix Déu. Paris, ciutat de somni, Paris, nit màgica. Queden coses per fer; cites ineludibles amb el Costes, amb el Hemingway, amb l'Ambroisie, tan sols excuses per tornar a volar tan aviat com pugui a la ciutat on el dies tenen l'immensitat de la llum del sol i les nits la màgia de tota una Place de la Concorde volent ser la llum de l'univers. Paga la pena venir, com sempre. Paga la pena sortir de l'hotel i buscar un lloc on escriure, tan malament com sempre, tot el que Paris ens fa sentir, tot el que ens dona, tot el que, encara, i sempre, li devrem. Demà, des de casa, i amb més calma, tots els detalls: Louvre, compres als Elisis, Sainte Chapel i el Gin Fizz del Castiglione.

Perdo per les faltes, escric des d'un teclat estrany.

París

Aquest cap de setmana estaré a París. No podré atendre els vostres possibles comentaris. En parlem dilluns amb la disposició de sempre.

Sobre l'article d'ahir (Macroresposta als vostres comentaris)

Com sempre que parlo d’Amèrica, no han trigat a contestar-me els amics Júlio i Guillem, i en Paco77, a qui dono una cordial benvinguda al blog i el meu més sincer agraïment per molestar-se en contestar amb un discurs que, tot i que crec erroni i tòpic, em sembla molt més seriós i ben format que d’altres que volten pel món. A banda del debat sobre l’energia nuclear que s’ha iniciat, i en el qual dono tota la raó a n’Odalric, passo a contestar els arguments contraris al meu article d’ahir. Moltes gràcies a tots per llegir i comentar.

-Tots dos em fan notar que Estats Units no ha signat el protocol de Kyoto. Bé, ja ho sabem que no l’han firmat. Firmar-lo, el que es diu firmar-lo, l’ha firmat per exemple Espanya. Barcelona triplica les emissions permeses pel vostre estimat protocol. Què és millor, doncs, signar un pacte i no acomplir-lo o no signar-lo?

-El Júlio diu el següent: “Per cert, no eren les subvencions a l'agricultura les que feien mantenir la pobresa al països en vies de desenvolupament, segosn XSiM? No seria més coherent subvencionar a les empreses que promouen la tecnologia d'implantació del etanol? No seria bo desincentivar el consum de gasolina?” Efectivament, penso com tu, es nota que ets un bon liberal, en el fons. El que succeeix és que el meu article no defensava aquestes subvencions, simplement dic que això és preferible a subvencionar d’altres coses molt més nocives per l’intel·lecte de tothom. Tu ja saps molt bé el que jo penso de les subvencions. En teoria ets tu qui hi està a favor.

-El darrer apunt del meu bon amic Júlio respecte l’article d’ahir és aquest: “I lo de subvencionar als okupes i tal, home, no sé, que s'escolti al bar que tinc a la meva cantonada durant un partit del Madrid, passi, pero aquest blog es un lloc potser massa exquisit com per dir sensesentits com aquest.” Sí, Europa subvenciona ocupes. Imma Mayol es declara més propera a aquest col·lectiu de lladres que no pas als especuladors (encara no sé què té de dolent ser especulador). Hi ha un senyor que es passeja pels jutjats de Barcelona mostrant les escriptures de casa seva perquè el deixin entrar, ja que està ocupada per una parella de xilens. Això és subvencionar, encara potser no es faci econòmicament.

-En Guillem m’acusa d’incoherent perquè ara em començo a empassar la cantarella del canvi climàtic. Home, Guillem, crec que ja es nota la ironia en l’expressió “l’apocalíptic canvi climàtic dels collons” com per a insinuar que m’ho estic creient. De tota manera, mai he negat la necessitat de la protecció del medi ambient, jo, si no que m’he limitat a apuntar que dubto molt que l’escalfament de les temperatures que actualment vivim es degui únicament a l’activitat humana i que sigui tan catastròfic com preteneu fer-nos creure.

-Diu en Guillem “Ui... no, no, manca de coherència. O critiquem als "catastrofistes" als que ara s'hi ha sumat el gran Bush, o els recolzem, però no depenent de qui ho digui.” I jo li responc que, naturalment, segueixo criticant els catastrofistes. De fet, l’article d’ahir els criticava encara més, afirmant que són ells els qui critiquen una o altra cosa en funció de la política del President Bus.

-Afirma, a més, el meu blood brother. “Com pots comprovar, les subvencions al blat no em semblen ni bé ni malament, ho trobo un afer colateral per a que a Bush no acabi enfonsat de merda fins al coll.” Gràcies per reafirmar la tesi del meu article. Faci el que faci en Bush, sempre és dolent o ho fa per salvar-se el coll de tota aquesta merda que dieu que l’enfonsa.

-Guillem says: “A més a més, iniciativa americana? Ara son els americans els inventors de solucions per al canvi climàtic??!! Perdona, eh, però no em cola. Els que ni firmaren Kyoto ara ens volen salvar el cul? Va, home, per favor Raül, que arribem a uns extrems que no cal arribar-hi per Déu...” Jo no dic que ningú sigui inventor de res per al canvi climàtic. Analitzo una política real americana –i això està clar, Bush encara no és el President de l’Índia- que, crec, beneficiarà el medi ambient. No dic que Bus vulgui salvar-me el cul, tampoc no ho ha de fer. Gràcies per recordar-nos que no han signat el protocol de Kyoto. Jo en dic honestedat de quan un es nega a signar un pacte perquè sap que no l’acomplirà i hipocresia de quan un el signe i no l’acompleix.

-Més Guillem: “Em sembla perfecte que es plantegin solucions però no només quan a un li van bé. Egoïsme pur i dur. A part, per a què volem solucions si no hi ha canvi climàtic, no????” Així que si una mesura és beneficiosa però s’ha pres motivada per l’egoisme passa a ser automàticament desautoritzada? Ho tindrem en compte. Jo no dic que això sigui una mesura contra el canvi climàtic, potser ho és contra la contaminació o potser en Bush ara té una empresa d’etanol i ja li va bé. El que vull fer notar és que, tan si la política americana beneficia o deteriora el medi ambient aquesta serà criticada sistemàticament.

-Última menció a en Guillem: Quan dius, en cert to sarcàstic, que en Bush proposa una mesura en un termini de 10 anys quan ell no se’n passarà ni un quart, insinues que les mesures que pren un President han de concloure durant el seu mandat? Em dona la sensació que, si fos així, el titllaries d’electoralista.

-Pel que fa a en Paco77, en primer lloc dir que m’ha sorprès la seva correcció en el comentari, el seu respecte cap a la resta d’opinions i el seu encadenament d’arguments realment bons siguin o no certs. Tot això és d’agrair en un comentari antiamericà, que sol fer servir la paraula “imperialisme” unes deu vegades per línia. M’agradaria preguntar-li, però, si realment encara s’empassa totes aquestes teories conspiratives –com encertadament senyala l’Odalric-. I, a més, en el cas que realment aquesta mesura d’en Bush s’hagués pres motivada per tots aquests interessos tàcits que dius, seria automàticament dolenta? Em trauria la raó quan dic que a la cantarella d’esquerres tant se li’n fot que les idees de Washingotn siguin, en efecte, bones o no pel medi ambient? D’altra banda, quan dius que Bush no intenta disminuir el consum de petroli perquè la gasolina només en representa una petita part, m’agradaria fer una analogia: Menjo massa pa, ara no menjaré pa per sopar. No intentes reduir el consum de pa, perquè encara prens pa per dinar. No et sembla?

En resum, que jo parlava de la mania de criticar Amèrica faci el que faci. Tampoc a mi em semblen bé les subvencions, però creia que als socialistes us feien gràcia com us la fa l’ecologisme. Ara teniu als Estats Units subvencions i una mesura que tindrà cura del medi ambient, però tampoc no us sembla bé. Estic segur que aplaudiríeu la situació si fos obra d’en Zapatero.

Moltes gràcies a tots per l’atenció i per comentar.

L'etanol americà (I tots els deus detractors)

La finalitat, com sempre, és trobar la manera de vomitar la frustració pròpia i culpar Amèrica. Durant anys, s’ha criticat la política ambiental del Estats Units, acusant-la de vulnerar el protocol de Kyoto, com de fet feien molts altres països que no van rebre ni una esquitxadeta de l’onada de crítiques que assotà Washington. Ara, el President Bush ha presentat un projecte pel qual preveu reduir el consum de gasolina entorn a un 20% en arribar el 2007. Per això, ha proposat l’ús en automòbils d’un combustible tan net i renovable com l’etanol produït per diverses substàncies vegetals, entre elles el blat. Bé, Estats Units ja ha estat denunciat davant l’Organització Mundial del Comerç per nou dels seus membres. Frustren, especialment, les denúncies de la Unió Europea i el Canadà. La majoria d’aquestes denúncies estan motivades per les subvencions que l’administració Bush ha concedit al sector de la producció del blat i als elevats aranzels que han augmentat el preu d’aquesta matèria prima. Mirin, mentre uns subvencionen okupes, bandes latines i una dictadura com la turca, d’altres subvencionen la producció d’una energia neta. En què quedem, doncs, volem reduir la contaminació que ens guia a l’apocalíptic canvi climàtic dels collons o preferim llevar les subvencions sobre el blat per a seguir cremant gasolina? La qüestió, com sempre, és penjar de la forca qualsevol iniciativa americana, els importa un rave, a tots els opinadors d’esquerres, si s’acompleix o no el protocol de Kyoto. Mentre aquí uns es dediquen a fer sonar la cantarella i altres ens dediquem a intentar desautoritzar-la, als Estats Units tripliquen la producció d’etanol en tres anys i obren una nova via a l’energia neta i renovable. En canvi, a ningú li importen les bones notícies pel medi ambient si aquestes arriben des de la Casa Blanca. Lamentable.

Viatges Nucli Dur

Un dels arguments en favor de la grandesa moral del Nucli Dur és que no ens pensem gaire les coses. Vull dir que amb altra gent he intentat muntar viatges i no sempre me n’he sortit del tot bé i que amb l’ND només ens han calgut un parell de missatges mentre jo era a classe per a configurar la ruta dels vols que aquesta Setmana Santa ens duran a Nova York. Amb la Gis i en Guim, per exemple, també sol ser força senzill, organitzar viatges, però hi ha gent que és experta en complicar aquests processos. Em refereixo al neguit i a l’angoixa de proposar un viatge amb gent que ha de consultar milions de variables abans de dir-te que sí, i que, naturalment, t’acaba dient que no. Si et pares a pensar que et gastaràs 2000 euros en una setmana, com als Estats Units farem, lògicament que dius que no. Però si dius que no, no veuràs Central Park, i jo el veuré. Amb el Nucli Dur sempre hi ha la confiança que dona aquest punt d’irresponsabilitat ben deliberada, aquesta estudiada actitud de tirar els projectes endavant encara que no semblin del tot consistents. Fou així com va sorgir un meravellós i plàcid viatge a Irlanda ara ja fa gairebé un any. Deploro l’actitud covarda de no viatjar per la mandra de reservar els bitllets fent servir Internet, per les reticències a fer servir la tarja de crèdit. Estem al segle XXI, ja n’hi ha prou de comèdia, cony. És cert que després les coses poden no anar del tot com un pensava, i potser l’hotel no és tan bonic com semblava, però almenys no has estat tu qui ha posat la traveta al viatge, sinó el viatge mateix. A la teoria econòmica en devem, com sempre. Aquesta vegada és el torn de les preferències revelades: hi haurà qui passi la Setmana Santa a Barcelona, havent-hi, com el hi ha, un vol que creua l’Atlàntic i aterra a l’aeroport JFK, New York City. I wanna be a part of it, New York, New York.

París vs Londres

Cada any visito París i Londres, si puc. Cada any és un assalt en aquest dramàtic combat. La batalla serà llarga, èpica. Els dos púgils són hàbils i letals, els millors, de fet. Duem dos assalts, el primer el va guanyar Londres i va estar a punt de deixar París K.O però la capital francesa es va refer i va aguantar tot el round donant tombs ebris pel quadrilàter. Sort de la campana. Londres és la ciutat humida i gris, de carrers estrets i bufons, la gran esperança, el common law, l’avantsala de la terra de la llibertat. A Londres plou i sempre hi ha una cervesa a prendre. Londres és el lloc on voldries viure sol, passejar per Hyde Park i escriure a qualsevol racó. El segon assalt va presentar la miraculosa recuperació d’un París que es dolia terriblement dels ferotges cops de la capital anglesa en el descans. Va ser un segon assalt de nivell, igualat però on París es va endur, sens dubte, la victòria per punts i va arraconar, fins i tot, un parell de vegades Londres contra les cordes. París és la dolçor, el dibuix del somrís ingenu, la calidesa d’una ciutat freda però àmplia i plena de llum. París és la copa al Deux Magots i una tarda assegut als Champs de Mars, un acordió que sempre sona a la vora del Senna. París és la grandesa de la Place de la Concorde. El combat és terrible, acarnissat, perquè els dos lluitadors són ràpids i mortals. Londres the queen. París Nicolas Sarkozy. París és un púgil millor entrenat, experimentat i astut, però Londres posa tot el cor i tota la força. Apolo Creed contra Rocky Balboa, Ronaldinho contra Eto’o, Damon Hill contra Michael Schumacher, tu contra mi. De moment París guanya per punts, per uns punts tan escassos que de vegades semblen completament inexistents. El tercer round comença dissabte, i es presenta esfereïdorament dur.

Lliçons d'antiamericanisme. (Vergonya a la Universitat pública catalana)

Que en una Universitat pública catalana hom hagi d’aguantar algunes estupideses és quelcom amb el que ja compta, i més si és una mica conscient de com està el país. Ara bé, hi ha d’altres que són de jutjat de guàrdia. Que parlant del segle VIII després de Crist un professor es digni a mostrar un mapa dels avenços territorials de l’Islam i demani als alumnes que facin algun comentari relacionat amb la situació actual i que pensin en els Estats Units d’Amèrica és molt i molt gros. Naturalment, i no calia ser gaire llest per suposar el que succeiria, una desena de mans es lleven, ansioses per contestar. De les diverses bajanades escopides em quedo amb la d’un noi que afirma que, de la mateixa manera que l’Islam va conquerir tota la conca mediterrània en la seva època d’esplendor, ara els Estats Units justificaven la seva política com una manera de frenar l’Islam. I el professor, cofoi, satisfet, felicita l’alumne per la seva aguda observació. Més agut hagués estat, sens dubte, dir que aquell mapa no tenia cap relació amb els Estats Units. Posats a fer, però, m’hagués agradat que, en honor a la veritat, el professor hagués dit que mai el President Bush ha dit que vulgui frenar l’Islam –encara que sigui així en realitat, tota una altra qüestió a debatre- i que mai ha justificat la seva política bel·ligerant com una manera de posar límits a l’expansió de l’esmentada religió. M’hagués agradat que, amb un mínim rigor, s’hagués apuntat que el govern americà sempre parla de terroristes, d’una minoria terrorista i no pas de tota una religió que, per cert, professen molts americans. M’hagués agradat, força, que s’hagués acotat el terreny i s’hagués dit que es pot acusar els americans de mentiders per no haver trobat cap arma de destrucció en massa a l’Iraq, per exemple, però no d’haver dit que volen frenar l’expansió musulmana. M’hagués agradat, més encara, que haguéssim comentat el mapa com calia, tinc prou antiamericanisme a tot arreu com per trobar-me’l, també, a les aules on s’imparteixen matèries que res no tenen a veure.

Xiuxiuejar el teu nom

Vaig escriure. Sí, naturalment que vaig escriure. Vaig escriure encabat de sopar amb en Salvador, ja tard. Vaig escriure, és clar, perquè hom es deu als seus compromisos i no hi ha prou amb que la mandra truqui a la porta. Around here, I’ve learned that you get what you can get, així que més val posar-s’hi si en realitat hi creus, si creus en tu. Per escriure cada dia, per pujar ports en bicicleta, per entrenar dur abans de cada partit, no és suficient la propaganda sinó l’esforç de recórrer el llarg camí que hi mena. Em vas preguntar que si escriuria. Naturalment que sí, però tu ja ho sabies. Ho sabies perquè tu també ho haguessis fet, perquè, en realitat, tu sempre has estat ferma en cada compromís adquirit. Ets gent com cal i ho saps. Jo també ho vull ser. Hi ha dies tan durs que penses que ets idiota i que res no n’has de fer del negoci del que res no en treus. Però el negoci ets tu i és a tu que t’has de fer. Vaig escriure i, en part, ho vaig fer per tu, perquè crec que sempre hi ha un deute a saldar amb qui entén la vida amb la mateixa tensió que tu, amb la mateixa ràbia. Vaig obrir l’ordinador i vaig teclejar això mentre els ulls es tancaven i en la pissarra de la meva ment es dibuixava la teva voluptuosa silueta. Tan a prop, tan lluny. Strangers from the city, call my baby’s number, they bring her toys... Sí, vaig escriure amb l’esperança que l’endemà llegissis i sabessis perdonar els meu errors i les meves faltes. Els meus infinits errors i faltes. Al capdavall som homes i dones amb un somni teixint l’espessa trama de la nostra vida, i ens equivoquem tant que mereixeríem el càstig etern, ens equivoquem tant que ens mereixem també el perdó. Vaig escriure, com et vaig dir que faria, perquè sempre hi ha una raó per acomplir allò que has dit que acompliries. De vegades és simplement una punxada al ventre en meitat de la nit. D’altres, com ara, tan sols calia xiuxiuejar el teu nom.

Planeta per estona

Si l’home del temps no encerta ni la previsió de l’endemà, i tots ho sabem i n’anem ben plens, com és possible que ens escandalitzem amb les profecies alarmistes sobre l’enfonsament dels continents sota els oceans que pel món van predicant un grapat d’homes, dones, animals i institucions que es veu que estudien el canvi climàtic? Això del canvi climàtic, al menys per mi, és un ens incorpori que és explicat de diferents formes per uns i altres i sobre el qual ni tan sols veig una unitat de pensament. Cada any ens parlen de l’estiu més calorós de l’any i de com pugen les temperatures i de com els genets de l’apocalipsi s’acosten. Bé, l’hivern passat fou el més fred dels darrers quaranta anys a Rússia, apunto. Que algú va tenir l’ocurrència de dir que això era degut al refredament global del planeta? Tinc 19 anys i recordo hiverns amb màniga curta, hiverns glaçats amb els carrers de la ciutat nevats, estius en que no parava de ploure i d’altres en què creies que la calor et desfaria. L’alarmisme sobre el canvi climàtic és equiparable, segurament, al que predicava la pandèmia de la grip de l’aviram així com el que va posar la por en el cos de tots els occidentals quan allò del SARS. Res més lluny que un parell d’ànecs morts i una epidèmia de dimensions més aviat modestes a l’Àsia, on cada dia hi deu morir molta més gent de gana o atropellats per un cotxe que no pas per aquestes preteses manifestacions de la natura enfurismada. Naturalment que aquest hivern està sent especialment calorós i que sap greu que encara la neu no hagi cobert les muntanyes, però no és cap novetat, com fa poc apuntaven els responsables de l’estació d’esquí de La Molina, en afirmar que durant anys, abans de l’arribada dels canons de neu, era habitual que la temporada d’esquí comencés al gener en anys no especialment freds. El clima fluctua, sempre ho ha fet. Tranquils, encara tenim planeta per estona.

La falsa gratuïtat

El govern català intenta maquillar aquest atracament a mà armada que ara volen fer per a robar pisos buits o obligar els propietaris a llogar-los. A causa d’aquesta voluntat, he sentit un anunci on una dolça veu de noia exhortava, en nom de la Generalitat, els propietaris de pisos buits a llogar-los, cercant ajut en la seva bona fe i, a més, els oferia, com reclam, el fet que l’administració s’encarregarà de tota la gestió corresponent de manera gratuïta. L’error, i sempre és el mateix, és el de qualificar de gratuït el que no ho és pas. I és que ja em direu d’on sortiran, si no és de les butxaques dels contribuents espoliats amb tota mena d’impostos, els fons que serviran per sufragar aquesta gestió immobiliaria. I si entenem això –que res no és gratuït quan és l’Estat qui ho paga-, ja podem anar a mossegar tota la comèdia socialdemòcrata de l’educació, la sanitat, la justícia i la seguretat gratuïta. Algú encara pensa que no paga res de tot això? La veritat és que ho paguem tot, uns més que altres, però tothom paga. Així doncs, no entenc l’argument que, per salvar de la forca l’Estat del Benestar, s’atreveix a dir que aquest ens garanteix un serveis elementals. I d’on coi es pensen que surten, els diners per a pagar metges, mestres, jutges i policia? Doncs dels nostres impostos, de la part del sou que ens roben, de la barbaritat de calers que hem de pagar per invertir en borsa o per comprar-nos un quilo de cireres. El que demanem els liberals és seguir pagant tots aquests serveis però sense que sigui l’Estat qui ho canalitzi, sinó un sector privat que es tirarà dels cabells per a oferir-nos el preu més barat i la qualitat més alta. Pels que pensin justificar l’espoli dient que és per pagar els serveis a qui no té res, ja els dic que la resposta és beneficiència (o en el seu defecte un mínim garantit pel propi Estat.)

El mercat de vots

Si d’entrada dic que em semblaria bé que es legalitzés la compra de vots electorals segurament seré titllat de dement. De fet, els vots es compren i es venen cada vegada que els ciutadans acudim a les urnes, així que no veig el problema enlloc. En realitat, cadascú vota un o altre partit perquè creu que traurà més benefici si governa aquest i no cap altre. Més benefici no vol dir –i aquí està l’error- més diners, més benefici pot voler dir més benestar, sentir-se recomfortat per una ideologia comú, més seguretat o més llibertat, tant és. D’aquesta manera, podríem assignar al benefici un valor monetari i alliberar el nou i flamant mercat. Imagini el lector que A votarà el Partit dels Treballadors Sindicalistes de l’Illa de Buda (PTSIB) perquè creu que aquest li reportarà un benefici en forma de seguretat i que B votarà el Partit de la Unió Jueva del Pla de Manlleu (PUJPM) perquè comulga amb les seves idees. Imagini, també, que A considera que el seu benefici en forma de seguretat és perfectament commutable per 2000 euros i, en canvi, B opina que el plaer que li reporta que el partit del poder tingui les seves idees equival a 5000 euros. Per tant, fàcil solució, B paga 3000 euros a A per a que aquest voti al PUJPM i aquí tothom content. També els candidats podrien comprar vots. Tant és donar diners com fer propostes electorals de l’agrat dels votants, el mercat de vots ja existeix i hom pot comerciar amb qualsevol cosa excepte diners. De nou el problema de sempre sobre les obscures i malignes propietats que tradicionalment s’atribueixen als diners i als rics. Per els lectors que es preparin per esgrimir, en contra del que avui dic, el clàssic i tòpic argument de que serien els rics els qui manarien perquè comprarien tots els vots, ja anuncio la meva resposta: Bé, si els compren serà perquè han trobat venedors als que ja els està bé, ser governats pels rics a canvi d’un grapat d’euros.

Els éssers absoluts

Vindran els dies incerts en què el món serà de pedra i els carrers barricades pels nostres somnis. Arribaran els dies incerts en què creurem que no hi haurà un lloc al que poder tornar i el fred ens tallarà la pell. De les nostres esperances n’haurem fet lots per subhastar i aconseguir quelcom per poder tirar endavant. Vindran dies incerts, per tu i per mi. La dolçor del nostre somrís haurà transmutat en la mirada esquerpa, en el gest de la mà que cerca desesperada el revòlver dins la butxaca, en el crit de les ànimes que cremen per dins i ni tan sols saben on fugir. Arribaran els dies incerts a la riba de la nostra tranquil·litat i el desembarcament serà la fosca nit de l’apocalipsi i el redoble dels tambors de guerra que mai no són tan lluny com crèiem. Vindran els dies incerts en què tot semblarà una olla a punt d’esclatar, un immens compte enrera on no hi haurà més que la pluja dels nostres cors amarant les llambordes de les ciutats que vam estimar. Arribaran els dies en què la més gran de les pors serà la soledat apostada rera la cantonada, a la barra del bar, a qualsevol lloc. La por ens durà al dubte i el dubte al dolor. Estacions buides, hotels de pas. Ciutats desertes, autopistes sense descans. No hi haurà fe possible i els quaderns de viatge s’acabaran. Es faran realitat els malsons d’infància que pensàvem que havien marxat per no tornar, però no tindrem ni la força per plorar. Vindran els dies incerts i amb ells els éssers absoluts. Baixaran des del turó en una nit sense lluna i trucaran a la porta per dir-te que són aquí, com sempre, i que mai no t’havien abandonat. Vindran els dies incerts però els éssers absoluts seran al teu costat com sempre han fet. Tu saps quin són els teus, jo sé quins són els meus. Vindran els dies incerts i amb ells els éssers absoluts. Baixaran des del turó en una nit sense lluna i tot haurà acabat.

El Drolma

A la primera planta de l’hotel Majestic hi ha el Drolma, un dels restaurants que es baralla amb el Caelis i Ca l’Isidre, entre d’altres, per obtenir el qualificatiu de millor restaurant de Barcelona. Vaig tenir el plaer de poder-hi sopar fa poc, gràcies a la bona disposició d’en Salvador Sostres i he de dir que vaig quedar netament impressionat. Prescindint de les explicacions sobre la sala i el personal, que podem enllestir amb un clar i concís magnífic passo a descriure el menú que hi degustàrem. D’entrada, i això al hall, vam encetar una ampolla de champagne i uns simpàtics aperitius. Un cop a taula, i amb el vi servit, se’ns presentà una tapa composta de puré de patata i tòfona blanca ratllada amb abundància dels 200 grams que el restaurant conserva i ja seran els últims de la temporada. El primer plat fou una magnífica crema de pularda amb foie-gras, calenta i d’una textura entre aspra i delicada. Seguidament, ens serviren un ou poché ornamentat amb abundant caviar, tota una festa de melositat pel paladar. El tercer plat de la comitiva va ser, potser, el que més em va agradar. Una fina lassagna de xampinyons i fabulosa tòfona negra, que passà molt bé i no es feu gens pesada. El darrer plat, el quart, va ser simple, directe i deliciós. Un bon tros de foie fregit sobre un llit d’espinacs saltejats al sake i dues cireres confitades per a rebaixar la importància del greix. Encabat assortit de formatges, tres, pre-postre de gelat de vainilla i un boníssim Babá, un pa de pessic banyat en rom negre i crema de vainilla. Aquesta va ser la meva primera experiència al Drolma i en vaig sortir molt satisfet i reafirmat, com d’habitud, en la meva predisposició a invertir els calers en provar els millors restaurants. Una de les expressions de la felicitat és una taula encarada a la finestra, la nit de Passeig de Gràcia i un amic amb qui poder sopar. Que vagi de gust.

La rutina

M’alegra, finalment, que hagin acabat les vacances i tot hagi tornat a la normalitat. Que els horaris estranys de la feina tornin a convertir-se en els habituals, que calgui matinar per anar a classe i poder anar a fer un aperitiu encabat. L’únic que m’agrada del Nadal és veure engreixada la màquina del consum, que demostra any rere any que la gent segueix tenint poder adquisitiu i que es pot permetre pagar regals i marisc en les dates assenyalades. Res de crisi ni d’hores baixes del sistema. Boques socialistes tancades, mentre compren tot el que poden, és clar, i fan una bona carta als reis. M’agrada poder sopar de nou amb el Salvador, sense estar gaire pendent de les inventives que a molts restaurants fan per Nadal, com al meu estimadíssim Da Greco, on aquestes vacances ens han cardat un menú curull de ximpleries que no tenia gaire a veure amb el magnífic assortit de pastes que acostumem endrapar. M’agrada que la ciutat recobri de nou la seva ànima de rutina, d’aquella rutina de Barcelona que no acaba de ser del tot angoixant i és, per tant, suportable en tots els sentits. M’alegra que hagin acabat les vacances de Nadal per poder reprendre les lectures d’habitud, per anar de la facultat a casa i de casa a la feina sense matins lliures amb temps a perdre. De nou, hom pot pensar a viatjar, en el cap de setmana a París que ja s’acosta, en un futurible salt transoceànic per visitar els amics aventurers al país de la llibertat. La ciutat torna a ser gris i còmoda, s’apaga, per fi, el torbador enllumenat nadalenc i les avingudes són amples i majestuoses. Els White Christmas els podem seguir bevent, fins i tot la nit del solstici d’estiu, si convé, així que no cal entristir-se amb la marxa del Nadal. Ara som infinits i Barcelona segueix sent la nostra ciutat. L’estimem, déu ni do si l’estimem, malgrat tot.

Engarjolem el subcomandante Marcos

Els mitjans de comunicació –en general- promocionen el subcomandante Marcors, un personatge que roda pel món en una moto, que es tapa la cara com un terrorista i que concedeix les entrevistes amb un fusell a la mà. En primera instància, el tal Marcos sembla un pallasso del circ o un autèntic criminal, però el seu èxit resideix en que ha iniciat una lluita contra el sistema, el poder, i el govern. Per això les televisions li concedeixen minuts i els joves l’aclamen. A mi m’agradaria saber què és el sistema, què és el poder i què és el govern, i, sobretot, perquè la gent fa cas a personatges d’aquest tipus més que a gent documentada i seriosa. Em sembla lloable, certament, que algú defensi els drets dels pobles indígenes, injustament tractats al llarg de la història i moltes vegades exclosos de la participació política dels seus països, però de ben segur que no és aquesta la manera. No pot ser que un paio comenci a dir que la culpa de tot la té el poder i que el que cal és anar contra el poder sigui el que sigui, i dir que el neoliberalisme aniquila la identitat dels pobles i no sé quantes més estupideses. Per començar, no estaria malament que identifiqués una mica més el poder i que s’adonés que el neoliberalisme no és un tipus que va pel món matant gent. No es pot pretendre culpar occident i la globalització de la corrupció dels polítics llatinoamericans que basen el seu èxit –al igual que Marcos- en el fet que els habitants d’aquests països es moren de gana i són fàcilment engrescats per qualsevol populista que prometi quelcom que endur-se a la boca. Si malgastem minuts de televisió lloant un paio amb un fusell, no entenc perquè ens cau tan malament l’Associació Nacional del Rifle, per exemple. Si de debò volem fer coses bones pels febles, pels que realment ho passen malament, fem-ho bé: engarjolem el subcomandante Marcos.

Fiorano 2008. Una profecia.

Serà, diuen els auguris, durant l’hivern del 2008. La temporada 2007 haurà estat una terrible desfeta per l’escuderia Ferrari, un autèntic fracàs, i Fernando Alonso haurà aconseguit fer-se amb el seu tercer títol mundial. Felipe Massa haurà fet un digne paper, però la mala sort, en forma d’averies mecàniques, impedirà que aconsegueixi més que una victòria a Nurburgring i una a Spa Francorchamps i un quart lloc a la classificació final. La inoperància de Kimi Raikkonen s’haurà fet patent i l’escandinau tan sols podrà acabar tercer, un lloc per davant del seu company d’equip tot i rebre els beneficis d’un primer pilot, amb tres victòries afortunades a Silverstone, Magny-Cours i Suzuka. Fiorano, el circuit de proves de Ferrari, serà una vall de llàgrimes durant la pre-temporada 2008. Els mecànics treballaran amb tota la professionalitat de la que són capaços, però la il·lusió haurà marxat i semblarà que per sempre. Els registres no milloraran i tot els esforços semblaran inútils. Un matí de gener, sota una pluja intensa, una silueta es dibuixarà en la distància, entre la cortina d’aigua. Un mono i un casc vermell, sense cap altre distintiu, s’acostaran al pit lane i, entre la sorpresa i paralització general, el pilot misteriós pujarà al monoplaça d’en Kimi i l’engegarà. Marcarà la millor volta de la pre-temporada i els mecànics i els enginyers ja comencen a imaginar qui s’amaga sota el vermell uniforme. Decideixen no fer-ho públic i seguir treballant. Kimi Raikkonen, naturalment, serà immediatament relegat a la categoria de pilot de proves. El primer Gran Premi de la temporada, que se celebrarà al circuit de Bahréin, sorprendrà a propis i estranys per la presència en la graella de sortida d’un pilot desconegut. La victòria serà per ell i, abans de creuar la línia de meta, la seva mà enretirarà una capa vermella del casc que mostrarà set estrelles blanques. És en Michael, i ha tornat per a guanyar.

Sobre l'article d'ahir

En resposta a l’apunt que el meu amic Jordi feia sobre l’article d’ahir, m’agradaria dir que, si no ens sembla bé que, a causa d’un matrimoni de conveniència, una persona pugui adquirir una nacionalitat i, per tant, tots els drets que això suposa, no hauríem de deixar que això passés en cap supòsit de matrimoni. El que vull dir és que, a mi, tant me fa que adquireixi els drets una cubana que estimi el seu marit com una que no l’estima, que visquin junts o no. Tampoc estaríem d’acord, suposo, en que adquirís la nacionalitat un alemany que no ha treballat en la seva vida i està disposat a buidar les arques estatals tant com pugui, per molt que s’estimi la seva dona de Valladolid, entenc.

Matrimonis de conveniència. Un frau de llei.

Diu, l’ordenament jurídic espanyol, que els matrimonis que es contreuen per interessos aliens als que tradicionalment s’atorguen a aquesta unió civil o religiosa són un frau de llei. Això és, un abús que es fa tot aprofitant-se d’una norma legal per a arribar a finalitats il·legals. En diuen matrimonis de conveniència, i molts d’ells solen fer-se per a que un estranger adquireixi la nacionalitat espanyola. Tothom pot casar-se, però no si és per adquirir una nacionalitat, es veu. D’entrada, haig de dir que estic molt a favor de la seguretat jurídica i que, per tant, donat que l’articulat del codi civil adverteix que els esposos han de viure junts, actuar en interès de la família, etc. em sembla bé que es prenguin les necessàries mesures legals per a impedir-ho. Ara bé, no estic gens d’acord amb que s’espoliï la llibertat de dos individus que, lliurement, han decidit casar-se per treure’n tots dos profit. Una cubana, posem per cas, té interès en aconseguir la nacionalitat espanyola, un espanyol necessita dos mil euros, s’entenen, hi ha un acord, la cubana ja és espanyola, l’espanyol té dos mil euros, el mercat, la màgia. El cas dels matrimonis és un exemple, si volen, i podrien, alguns, discutir la manca d’ètica d’un enllaç per conveniència. Jo els diria que, aleshores, només s’haurien de defensar matrimonis religiosos i no civils, però això és ja tot un altre tema. El que jo vull dir és que no trobo cap argument racional, crec que no existeix, que justifiqui que es prohibeixi, entre dos individus lliures, una transacció de qualsevol bé o servei, si és de mutu acord i no és vulnera la llibertat de terceres persones. Qui és l’Estat, qui és el legislador, per a decidir què han de fer els ciutadans, qui són, per a dir a ningú quina és la manera correcta de fer les coses. Qui són, al capdavall, per a prohibir una acció que duria felicitat a dos agents privats?

Waiting On A Sunny Day (Bruce Springsteen)

Plou, però no hi ha ni un sol núvol al cel, potser ha estat una llàgrima que queia del teu ull. Tot anirà bé. Divertit, m’ha semblat notar una dolça brisa estiuenca, haurà estat un profund sospir teu. No et preocupis, trobarem una manera. Estic esperant, estic esperant un dia assoleiat, empaitaré aquests núvols fins que marxin. Esperant un dia assoleiat. Sense tu, és com treballar sota la pluja, com una festa a un poble de mala mort. Et necessito per desempallegar-me d’aquesta tristesa. Sense tu, sóc un bateria que no pot dur el ritme, sóc un carretó de gelats al bell mig d’un carrer desert. Espero que hagis vingut per quedar-te. Estic esperant, estic esperant un dia assoleiat, empaitaré aquests núvols fins que marxin. Esperant un dia assoleiat. Temps durs, bé, noia, ens arriben a tots. Tan segur com el tick-tack del rellotge de paret, tan segur com que la nit acaba convertint-se en dia. El teu somriure porta la llum del matí als meus ulls, em treu la tristesa quan em llevo. Espero que hagis vingut per quedar-te. Estic esperant, estic esperant un dia assoleiat, empaitaré aquests núvols fins que marxin. Esperant un dia assoleiat.

Traducció, gairebé literal, de Waiting On A Sunny Day, de Bruce Springsteen. Dedicada molt especialment al Pep, que me la va demanar ja fa molt de temps.

Rudolph Giuliani

Sobre el criticadíssim ex-alcalde Nova York, Rudolph Giuliani –per a mi un dels millors polítics del moment i el meu candidat predilecte a la Casa Blanca-, Enric González explica el següent:

“Rudolph Giuliani era ya un alcalde saliente, empeñado en una lucha personal contra un cáncer de próstata y envuelto en un divorcio de ribetes vodevilescos, el 11 de septiembre de 2001. En unas horas de horror y de vacío de autoridad, con el presidente oculto y todas las incertezas en el aire, Nueva York, Estados Unidos y el mundo vieron que por las calles cercanas al World Trade Center caminaba a paso ligero un tipo calvo y cubierto de polvo, que gritaba órdenes por un megáfono. Era Rudy y estaba al mando”

Enric González, Historias de Nueva York.

La distància

Ara el nostre argument és tan sols la distancia. Mai vam ser del tot sincers, tu i jo, sempre vam saber que les coses aniran així quan vaig marxar, però mai no ho vam dir. Patir és inútil quan els fets no es poden alterar, quan el destí ja està escrit, així que ho vam amagar i vam dir que ens telefonaríem igual mentre ens esborràvem mútuament de la llista de contactes. Sabíem del cert que tota la màgia s’acabaria de cop i que el vent del nord s’encarregaria d’esborrar les petjades d’aquella amistat. Quan vaig marxar jo ja no pensava en tu i tu ja no pensaves en mi. Potser, vam creure, aquells mesos fulgurants no ho foren tant, potser el cristall en què ens miraven era en realitat un projector de cinema que ens enganyava. No vam esperar res l’un de l’altre. Tu no em vas trucar, jo no et vaig venir a buscar, i així el mal que ens podíem haver fet, tot allò que ens podíem haver recriminat, ho vam enterrar en silenci sota la sorra dels castells que acabàvem d’enderrocar. I ara el nostre argument és tan sols la distància, que és tot el que ens queda ja. De vegades crec que hauria estat millor plorar, que hauria estat millor arrencar-nos la pell a tires per a fer-nos saber que mai no vam besar-nos perquè no vam voler, que vaig marxar perquè a tu no et va importar, que podríem haver lluitat per la glòria. Però és massa tard i la distància enorme. És massa tard i la distància insalvable. Ho vam ser tot i ens vam deixar escapar l’un a l’altre per por a ferir-nos. Què imbècils tots dos, què covards, vam permetre que el risc fos mitigat pel tedi i que la flama s’apagués sota la cold november rain per tal de no assassinar l’orgull. Avui és inútil que pensi en tu, que tu recordis el meu nom. Ara que el nostre argument és tan sols la distància, ara, que l’únic que ens uneix és tota la distància que ens separa.

Negociar

Trobo estúpid entrar en el joc, cedir i enfangar-se en aquest aiguamoll argumental que és el debat sobre si el govern ha de negociar o no amb ETA. Això ja és aigua passada perquè ja va haver un temps en què les cartes eren sobre la taula i la cosa no va anar bé. Tornar-hi, tornar a debatre la validesa del diàleg amb terroristes, ara que han tornat a matar, em sembla conrear una terra absolutament erma. Jo tinc les meves opinions, com suposo que les té tothom, sobre el que un govern ha de dialogar amb una banda armada i tinc, també, les meves opinions sobre el que una banda armada pot arribar a exigir a un govern, però és que ara, ja, ara tant se val. No entenc la discussió sobre si el diàleg ha de continuar o no, perquè comprenc que quan un trenca les premisses establertes per a dur a terme una negociació és que ja no vol seguir negociant. Entenc, doncs, que si ETA ha rebentat la T4 és perquè ja no vol seguir negociant, perquè no li interessa, perquè no vol, o perquè el govern no ha fet el que havia de fer, no ho sé. Qualsevulla que siguin els seus motius em sembla evident que la negociació no és viable perquè ells no la volen. La discussió no hauria de ser si el govern ha de negociar o no, tot i l’atemptat, bàsicament perquè ja no té interlocutor. ETA ha marxat de la sala de converses per pròpia decisió i l’altre encara es pregunta si ha de seguir o no dialogant. Ridícul. No m’explico, tampoc, que hom pugui manifestar-se encara contra la violència i en favor del diàleg ja que em sembla llençar una declaració tal que així: “No volem violència, però us perdonem i anem darrera vostre per a seguir negociant.” És com qui vol vendre’s el pis i, ja d’entrada, confessa a l’hipotètic comprador que li vendrà a qualsevol preu perquè marxa demà de la ciutat, donant tota la informació d’entrada. A fi de comptes deuen ser lents, que els diuen que s’acaba la xerradeta i encara es plantegen els temes a tractar.

Apujar el sou dels polítics

El que no podem fer és argumentar, sempre, en contra de la classe política, que l’únic que vol són els calers de l’administració i una vida acomodada. En realitat, el sou d’un polític és força ridícul si el comparem amb els diners que aquests podrien guanyar si es dediquessin a d’altres oficis per als que solen estar capacitats. En termes econòmics, doncs, diríem que el cost d’oportunitat d’exercir de polític és, generalment, elevadíssim. Feta aquesta primera observació, podem dividir els personatges de la política en dos grans grups: un que s’acosta a la definició inicial i “perd” diners dedicant-se a la política i un altre grup que no els perd perquè els seus membres no estan capacitats per a dedicar-se a d’altres feines que els reportin major benefici. Josep Piqué, per exemple, encaixaria en el primer grup i José Montilla en el segon. Un excel·lent economista i empresari i un home del qual desconeixem, fins i tot, el seu currículum escolar. Hi ha uns polítics, doncs, que s’hi dediquen forçosament per vocació i d’altres que ho fan potser per això o potser perquè és la feina a la qual més rendiment li poden extreure. Nobles propòsits tots dos. Ara bé, el que és inadmissible és que ens queixem de la mala gestió dels polítics i, alhora, estem en contra de que guanyin més diners. D’alguna manera, el món de la política és un món amb continues fallides de mercat. El sou del president de la Generalitat és equiparable al d’un gestor d’una empresa mitjana i, en canvi, la seva responsabilitat i la pressió a la qual el President està sotmès és molt més gran. Així doncs, si volem atreure a l’òrbita política individus de contrastada capacitat –i de retruc evitar la corrupció que genera el fet de cobrar tan poc per una feina tan important-, la solució és tan òbvia com apujar el sou dels polítics, de manera que una persona realment preparada tingui els mateixos –o més- incentius per treballar pel sector privat que pel sector públic.

Adéu, de la Torre, fins aviat

Vaig parlar per primera vegada amb en Jordi de la Torre en un sòrdid sopar de classe la tardor passada. Des d’aquella primera conversa, en què crec recordar que el tema principal era don Federico Jiménez Losantos, la quantitat de coses que ens han passat plegats és gairebé incalculable. Amb ell, vam viatjar per primera vegada a Dublín, amb tot el Nucli Dur, del qual ell n’és un membre imprescindible. Amb ell vam començar a desenvolupar increïbles teories liberals que espantaven la majoria de gent i, amb ell, vam conèixer en Salvador Sostres i vam gaudir de tot el que vingué després. El nostre primer sopar al Bulli el vam fer plegats i tots dos ens miràvem amb cara d’absoluta incredulitat i alegria, encara que després no ens haguéssim parlat mai més, encara que els nostres camins s’haguessin separat, només per aquella nit ja ens recordaríem per sempre. Excel·lent economista i, crec jo, millor escriptor, ens ha procurat bones dosis de mala llet i demagògia liberal gairebé a diari des de fa mig any i ha servit, de vegades, d’inspiració per aquest humil blog. Com tots els bons, ha estat ferotgement criticat i s’ha sabut defensar, la qual cosa li ha reportat un petit lloc en l’esfera liberal catalana que de ben segur ell anirà eixamplant. És l’alumne avantatjat d’en Sostres, i de ben segur que arribarà lluny si s’ho proposa. Demà, en Jordi de la Torre marxa als Estats Units i ens deixarà una mica coixos i una mica sols en aquesta aventura liberal. Boston l’espera, la terra promesa, el somni americà. És el que sempre havia volgut i ja ho té, quan torni, d’aquí sis mesos, segur que haurà depurat el seu estil i haurà maximitzat el seu coneixement. Aquesta nit, per darrera vegada en un temps, soparem plegats a Da Greco, Nucli Dur i convidats, en cerimònia solemnement constituïda en aquests darrers temps, per dir-li a en Jordi que adéu, però que fins aviat.

Sobre l'article d'ahir

Fins i tot si acceptem que la diferencia ètica en el fet de robar òrgans vitals o diners ve donada pel fet que els òrgans se’ns proporcionen al néixer i els diners no –cosa que jo no faré-, se’m presenten certs dubtes. Si un nadó neix amb una malformació en els dos ronyons (equiparable, en termes d’aquest debat, a néixer sense diners) és lícit prendre un ronyó d’un nadó sa (equiparable al fill de casa bona) per a que cadascú es quedi amb un i un?

Sobre les connotacions negatives del diner

Hi ha molta gent, moltíssima, n’estic segur, que desplomaria un ric per a poder alimentar quatre pobres. Em pregunto si, aleshores, estarien també disposats a matar un home sa per extreure’n un ronyó, un pulmó, un cor i un fetge que, un cop transplantats, suposarien la salvació de quatre malalts. Sembla evident que no, o al menys no tants ho estarien. És aquesta obsessió socialista, aquesta propaganda bolxevic, de fer planar sobre el diner una ombra de foscor i de maldat. El diner és el que és i cadascú té el seu, dic jo. Entronca, de fet, aquesta dèria de robar per repartir, aquest robinhoodisme, amb alguna de les interpretacions de l’utilitarisme o potser amb la vertadera, perquè n’he sentit ja tantes que no acabo de distingir ben bé. No trobo cap argument amb validesa, considerant les meves preferències ètiques i morals, que justifiqui la possibilitat de matar un ric de gana si així salvem quatre persones, que no sigui aplicable també a l’hipotètic cas de l’expoli d’òrgans vitals. Si creiem que és lícit robar tots els diners d’un empresari per repartir-los entre quatre pobres, i argumentem, en favor d’això, que l’acció eleva la felicitat global dels cinc individus implicats, haurem d’acceptar també que és legítim l’assassinat motivat per l’ús del cor, el fetge, el ronyó i el pulmó d’un home sa. Sent així, només puc suposar que el problema es troba en el valor que atorguem als béns i, d’aquesta manera, em sembla evident que es confereixen al diner tota una sèrie de connotacions negatives que, òbviament, no s’identifiquen amb les conferides als òrgans vitals. El per què ja se m’escapa, però suposo que té molt a veure amb la mania socialista de criminalitzar l’abundància monetària. Per què és dolent fer negocis per aconseguir molts diners i no ho és cuidar-se per tenir un cor, un fetge, un ronyó i un pulmó ben forts? Propostes novament benvingudes.

Sobre la pena de mort

És evident que la utilització de la pena de mort no és pot recolzar, de cap de les maneres, en l’argument del càstig exemplar, ja que és de sobres conegut que els índexs de criminalitat no es veuen en excés afectats a causa d’ella. No obstant això, encara podem parlar de la pena de mort en el sentit de mesura eficaç i en el sentit de mesura de revenja. Pel que fa al primer punt, la pena de mort allibera la societat d’un criminal que ja és ben segur que no tornarà a delinquir, a banda de la supressió dels costos del seu empresonament. Pel que fa al segon, cal dir que la revenja és un sentiment inherent en l’ésser humà des del principi dels temps i que, per molt que alguns vulguin titllar-lo de troglodita o de bàrbar, persistirà sempre en el sí de la humanitat. No vol dir, això, que la pena de mort estigui justificada sempre a mode de venjança, però si vol dir que l’home individual i la societat en general solen tenir un sentiment de revenja que, si no es veu satisfet, en alguns casos pot derivar en problemes greus. No vull dir amb tot això, lògicament, que hàgim d’aplicar la pena de mort a qualsevol criminal per a reduir costos o per venjar-nos, però si m’agradaria introduir aquests dos arguments que jo considero vàlids en la discussió sobre la pena capital. En un altra ordre de coses, i per a respondre l’habitual pregunta en el diàleg contradictori sobre la pena de mort, crec que el dret que l’Estat té per decidir a qui se li aplica o no, és ben comparable al que té per a decidir a qui s’engarjola o no. És a dir, si pot decidir aplicar una cadena perpètua, per quins set sous no pot decidir aplicar la pena capital? Per acabar, comentar que el que més em costa és trobar una sèrie de clàusules de conducta que, irrefutablement, condueixin a l’aplicació d’una pena de mort coherent i sense fissures. Propostes benvingudes.

Música negra, música blanca

Darrerament, veig, amb certa estupefacció, com la televisió ens anuncia uns meravellosos discos compilatoris de “música negra”, on hi surten tot de negrets que ballen vestits amb cadenots i roba ben ampla. Si només fos per això cap problema, que ja sabeu que estic molt a favor de cadascú comercialitzi lliurament allò que li passi pel nas i que ho compri qui vulgui. La meva estupefacció –fictícia, per què no dir-ho- està més aviat causada per la inexistència de demandes anti-racistes i pro-tolerants. M’explico. Ja m’ho imaginava jo, que no passaria res, però és clar, suposem que anunciéssim un disc de “música blanca” on, en comptes de soul, funky, hip-hop i de més, hi aparegués rockabilly, música clàssica o òpera, per exemple, que són estils interpretats usualment per músics de raça blanca. Ja m’imagino la revolta que s’originaria, amb tot d’associacions clamant per la censura de l’espot i l’engarjolament, com a mínim, dels seus creadors. A mi no em molesten gens els negres, ni molt menys, però m’enrabien els imbècils que els protegeixen de manera desmesurada, tirant pedres contra la seva pròpia teulada i fent veure que són uns animals en perill d’extinció. M’enerva que algú pugui usar tranquil·lament el terme “música negra” i que ningú gosi dir “música blanca” per por –fonamentada- a l’allau de conseqüències. Tant parlar de racisme i tant recolzar la tolerància i són aquests que tant parlen els que més hi incorren, donant la volta absolutament a tot i culpant com més gent millor. Endavant, venguin “música negra” si volen, venguin el que vulguin, que no hi ha cap problema, però no es molestin si algú vol vendre “música blanca”. Per què si volem igualtat, hauríem de començar per exercir-la i promoure-la, en tots els sentits. I això, senyors, gairebé ningú no ho fa.

Jack l'esbudellador

En la inquietant i plena de boira Londres victoriana de finals del segle XIX es comptaven per milers els desequilibrats, els bojos i els sanguinaris. En destaca, però, d'entre tots ells, un recobert d'una especial aura de misteri i grandesa. Assolà els carrers de Whitechapel durant la segona meitat de l'any 1888 i mai, tot i les nombroses investigacions, ningú no ha pogut determinar la seva identitat més enllà dels centenars de llegendes i increïbles teories que s'han teixit al seu voltant. L'espiral de violència de Jack l'esbudellador va ser imparable. El 6 d'agost assassinava Emma Schmidt i n'extreia certs òrgans vitals, alguns dels quals enviava a Scotland Yard. El 31 d'agost arribava el torn de Marta Turner, el 8 de setembre el de Mary Ann Nichols, el dia 30 el d'Annie Chapman. Durant l'octubre moren Catherine Eddowers i Elizabeth Stride. Finalment, el 9 de novembre del terrorífic 1888, en Jack acaba amb la vida de Marie Jeanette Kelly. Totes les víctimes eren prostitutes del sòrdid barri de Whitechappel, a l'East Ens londinenc i a totes els arrencava alguna part del cos.. Hi ha qui diu que les víctimes van ser menys, però també hi ha d'altres que diuen que van ser moltes més. La macabra història d'en Jack, s'ha convertit, amb el pas del temps, en la història d'un personatge que pot arribar a ser, fins i tot, fascinant. Un metòdic gentleman anglès, caminant entre la boira i la brutícia, embolcallat en una capa negra i coronat per un barret de copa. És literatura pura, és glamour material. Després han vingut tots els pseudodetectius que han volgut desmitificar l'obra d'en Jack i atribuir-la a equívocs i mentides mediàtiques. Naturalment que potser és així, però no calia dir-ho. Tremola, encara avui, si entre la boira de l'East End veus flotar un barret de copa i uns guants de pell negra amarats de sang.

Reflexions de biblioteca

Dia 2 de gener, 11:00. Preparo, assegut còmodament a la biblioteca de la facultat, un comentari de text sobre un fragment de l’Enchridion, de Pomponi, per al primer seminari de l’assignatura d’Història del Dret Espanyol, que encetarem dilluns vinent. M’agrada això que faig i no entenc per què algunes vegades em fa tanta mandra estudiar o preparar els seminaris, respondre qüestions que són bàsiques per aprendre. Recordo l’any passat, quan havia de solucionar incògnites mitjançant integrals per, encabat, poder dir si un consumidor absolutament racional compraria aquella o altre quantitat de béns absolutament uniformes a una o altra empresa també absolutament racional. Allò em feia sortir de polleguera i, fins i tot, em posava de mal humor. Avui, en canvi, consulto un parell de manuals del professor Wolfgang Kunkel i no m’atabalo en excés. Ràpidament, situo el fragment de Pomponi en l’època arcaica de la vella ciutat-estat romana i dibuixo un parell d’apunts sobre el contingut de la Lex Duodecim Tablarum. No sé si ho faig bé o malament però el que està clar és que em ve de gust saber-ne més i no m’ha importat en excés arrossegar el portàtil de casa fins aquí per a posar-m’hi. També m’agradava l’economia, molt, però no entenia perquè havia d’empassar-me totes aquelles fòrmules d’utilitat, una teoria la veracitat de la qual ningú no es va molestar a explicar-me i de la qual encara dubto, per exemple. Per això vaig deixar la carrera i per això encara consulto el manual del professor Greg Mankiw. Suposo que alguns ho tenen tot decidit i d’altres preferim pensar les coses dues vegades. Ara mateix, la claraboia dona pas a una gran quantitat de llum solar i jo em trobo força bé, cercant a la nostra enciclopèdia de cada dia quins foren els set reis de Roma i els motius pels quals el poble s’aixecà contra Tarquini el Superb.

El vell Saddam

Analitzant com finalment han anat les coses, fins i tot he arribat a sentir pena en veure el vell Saddam penjant de la soga. No és que no cregui en la pena de mort o que hagi deixat de pensar que cal acabar amb tots els genocides que campen pel planeta, però, a fi de comptes, i fins que no va perdre definitivament el nord, el vell Hussein no fou més que un bastió de la moderació religiosa al bell mig del rovell de l’ou del problema. El seu exèrcit fou un mur de contenció dins i fora de les fronteres de l’Iraq fins que es va equivocar envaint Kuwait. Ja sé que fou un tirà i un dèspota, ja sé que fou un monstre digne del més exemplar dels càstigs, però, em sembla, també, que n’hi ha de molt més dolents que ell que segurament no correran mai la seva sort. L’integrisme és un problema molt greu que d’alguna manera occident haurà de pal·liar, i fou precisament Saddam Hussein una de les armes més efectives en aquest sentit. Ara l’Iraq està en mans de les tribus, de totes, i això vol dir donar veu i vot a les més radicals com la xiita, enemiga mortal de la sunita a la qual en Saddam pertanyia. He sentit fins i tot un poc de llàstima en veure expirar la vida d’un personatge que, pels que vam créixer durant els noranta, va ser fins i tot un recurs a l’hora de planejar les nostres batalles militars amb ninots que feien de soldat i tancs i vaixells i míssils i avions. No és que no cregui que de vegades cal arribar a solucions dràstiques, però penso que potser el president Bush hauria d’haver triat altres objectius, que potser hauria d’haver reflexionat més intensament sobre qui era l’enemic i, sí, crec que potser es va equivocar i que aquesta guerra no ha suposat més que un cost humà i monetari elevadíssim pels Estats Units. No és que sigui pacifista, que ja m’agradaria però no es pot, no és que cregui que el vell Saddam fora personatge digne de cap mena d’admiració, però tampoc no m’he alegrat de veure’l penjant amb aquella espantosa soga al voltant del coll.

(Bons) Propòsits pel 2007

• Seguir escrivint cada dia.
• Creuar l’Atlàntic (Per anar als EUA, s’entén).
• Tornar al Bulli.
• Fer, com a mínim, un viatge amb “el trio”.
• Fer, com a mínim, un viatge amb “els quatre”.
• No deixar de sopar amb l’ND, tot i les barreres internacionals.
• Demostrar que la carrera de Dret i el treball diari són perfectament compatibles.
• Batre el record d’assistència a concerts de Bruce Springsteen.
• Suprimir l’Estat del Benestar.
• Tornar a París i a Londres.
• Guanyar diners especulant de manera salvatge.
• Pujar molts ports en bicicleta.
• Fer Montilla fora de la Generalitat.
• Fer Zapatero fora de la Moncloa.
• Tirar endavant els projectes pendents.
• Que el Manel em segueixi deixant entrar al Tirsa.
• Aconseguir que mes germanes em parlin definitivament en català.