Col de Peyresourde (Sempre hi ha una primera vegada)

Diuen que l'ésser humà té tendència a recordar aquelles coses que fa per primera vegada. Els economistes en diuen valor marginal. No sé si sempre s'acompleix, en el meu cas. Avui, sense gaires ganes de falsar res, he preferit cercar un exemple afirmatiu en la meva experiència personal. Vaig pujar per primera vegada un port del Pirineu francès en bicicleta el juliol del 2003. Era el Col de Peyresourde i és cert que mai he oblidat aquella ascensió. La vaig fer, com tantes d'altres coses importants, amb el meu pare, i vam pecar d'inexperts. Pujàvem amb desenrollatments totalment inadequats, amb motxilles a l'esquena, sense aigua suficient. Malgrat tot, dubto que mai tornem a fer una ascensió tan inoblidable com aquella. Després han vingut altres grans muntanyes: Aspin, Portillon, Tourmalet, Menté, Ares, Portet d'Aspet, Val Louron-Azet, Aubisque i Marie-Blanque però cap d'elles ha tingut la incidència que en nosaltres va tenir el Peyresourde, aquell dia ofensivament calorós de juliol. D'ençà, no hem fallat al Pirineu cada estiu, però també és cert que encara no hem tornat a ascendir el Peyresourde per aquella cara, per la de Bagnères de Luchon. Potser perquè volíem veure d'altres ports, potser per por a que no ens agradés tant com la primera vegada. Diuen que l'ésser humà té tendència a recordar aquelles coses que fa per primera vegada i també diuen que té tendència a que no li tornin a agradar mai d'una manera tan ferotge. Tinc el pressentiment, però, que la propera vegada el Peyresourde serà encara millor. Només cal entaforar dues bicicletes dins d'un cotxe i carregar-lo també d'aigua i de discos d'Amèrica, Dire Straits i Supertramp. Cal sortir de nit, i que l'alba t'atrapi ja a mig camí. A mig camí del Peyresourde, del retorn a la primera vegada, del retorn a l'origen de tot.

Els quinze quilòmetres d'ascensió, reduïts a un minut i deu segons.

Shaftesbury Avenue / Wild West End

Si vens des de la botiga de la Virgin, que és parada obligatòria si mai passes per Picadilly Circus, a Londres, cal creuar la plaça traçant-ne el diàmetre. Ja està a Shaftesbury Avenue, un dels carrers amb més encant de la ciutat i que vindria a ser –amb perdó- l’homònim britànic de Broadway. No sé si t’agrada Londres, però si t’agraden els Dire Straits estàs obligat a anar-hi, tot sentint Wild West End: I saw you walking down Shaftesbury Avenue / Excuse me for talking I wanna marry you / This is seventh heaven street to me. La gràcia d’aquesta avinguda, crec, no resideix en la seva estètica ni en el que la rodeja, al menys per mi, que no sóc un gran defensor del Soho de cap ciutat occidental. La gràcia de Shaftesbury segur que té força més a veure amb la cançó de Mark Knopfler i amb que és una de les venes de Picadilly i que normalment hom hi passeja encara pensant en tan singular plaça. La veritat és que Shaftesbury no condueix a cap lloc remarcable i més val que, tan aviat com puguis, tombis a la dreta per Charing’s Cross i baixis cap a Victoria Embankment, per veure el riu i creuar el pont de Waterloo. Però ja hauràs estat al carrer dels teatres i els seus musicals, hauràs vist una part de l’ànima de la capital moral de l’antic món. M'agrada molt Shaftesbury Avenue, una mica entre el plugim i una mica entre la boira, com jugant a fet i amagar. Londres és casa nostra, certament, i Shaftesbury Avenue el passadís, tot i que no sabem on ha de dur. Però ja saps que si vens de la Virgin has de travessar Picadilly i veure tots els teatres i tots els seus llums, sobretot si t'agraden els Dire Straits. És Shaftesbury Avenue, no sé si és lleig o bonic, només que m'agrada, i força. Don't be so proud / You're just another angel in the crowd / And I'm walking in the Wild West End / Walking with your wild best friend.

L'angoixa de la incomprensió

Tinc la teoria que una de les pitjors angoixes de l'ésser és la incomprensió, però no la incomprensió existencialista de ser un incomprès (normalment perquè s'és un freak) si no la incomprensió, pròpiament dita, de no comprendre. Ara, amb 20 anys i aparentment un grapat de coses per davant, és difícil que pensis en perdre la capacitat de comprendre el món. Però i si d'aquí cinquanta anys trobes que ja res no és com abans i que, sense adonar-te, has deixat d'entendre la realitat tal i com és o, pitjor encara, directament no l'entens ni d'una forma ni de l'altra? El mer fet d'intentar ubicar aquesta sensació en el meu cervell em fa venir una persistent i autodestructiva voluntat d'esclafar-me el crani, operació complicada en el meu cas, per la duresa i la magnitud de l'objecte en qüestió. Efectivament, ha de ser una cosa molt angoixant, veure com deixes de comandar la brillant interpretació de la realitat per arraulir-te en el fosc tuguri dels records incerts. Adonar-te que has passat de memòria RAM a disc dur portàtil en un moment, i que, a més, aquests dos termes ja són anacronismes del teu propi temps. Una de les lluites de l'home és la que lliura contra l'oblit, però no contra l'oblit que l'amenaça amb que ningú el recordi, sinó contra l'oblit que l'amenaça amb no recordar res de res. Fer-se gran és una guerra molt trista, com ho són totes aquelles guerres perdudes abans de començar, però hom hi està obligat a anar, des que a tots ens allisten en néixer. I la sort és que, de vegades, la incomprensió i l'oblit arriben amb la vella edat, perquè hi ha alguns que ja pateixen d'incomprensió des de l'adolescència i això sí que és greu. I bé, la tristor -i l'alleujament- és que hi ha poca cosa a fer, per evitar que un dia deixis de pertànyer a la generació puntera. Si us heu perdut abans d'hora, però, mireu de trobar-vos, sempre hi haurà algun lloc.

Els resultats (dels collons)

Tot just ara arribo del cinema, on m'he aïllat -amb molt de gust- del xàfec de resultats electorals i dels estèrils anàlisis dels amics del TN Vespre. Gràcies a la fantàstica cosa d'Internet, que segur que no es va votar en eleccions democràtiques, em faig una idea de com ha anat la cosa. Malament, com sempre. A la meva ciutat, l'Hospitalet, per exemple, Espanya ha guanyat per golejada. 17 regidors socialistes i 5 del PP, un de més per partit respecte les anteriors. La resta del ple: 3 convergents i 2 ecologistes que segurament entraran a l'equip de govern. Ja m'explicaràs. Prometo que, si ho sé, voto ERC. El Trias no serà alcalde, com es veia a venir. Em fa una mandra que ni te la imagines posar-me a treure conclusions i prediccions per les generals. L'únic que en trec jo, de profit i digne de ser escrit, d'aquestes municipals, és que, com deia el gran Churchill -i sempre s'ocupa de recordar en De La Torre- "el millor argument contra la democràcia és una xerrada de cinc minuts amb el votant mig". Tota la resta, palla. Donem-li als resultats totes les voltes que volguem, per amunt, per avall, d'un cantó i de l'altre, però el comunisme tàcit i Espanya en són els grans guanyadors. Aquesta vegada, però, ja me n'he guardat prou, jo, de patir pels resultats i de passar-me el dia enganxat al televisor. El pla del dia ha estat dormir, votar, veure el Gran Premi de Mònaco, ingerir tot quant sucre a un Starbucks i després acabar la jornada mirant la tercera part de Pirates of The Caribbean. Les coses importants per davant de tot. No fa gaire vaig dir que havíem de cremar les banderes i posar-nos a treballar, els resultats d'avui m'ho confirmen. Treballar, això sí, per l'interès individual de cadascú, i deixar-nos estar de romanços i de partits amb programes electorals netament calcats. Per cert, el cinema ple de gom a gom.

Pirates of The Caribbean

Algunes lectures que faig de la pel·lícula:

Lectura econòmico-política: Tothom actua per autointerès, guanyen els bons. Liberalisme, t'agradi o no.

Lectura social: Tots sortim del cinema pensant que els pirates són els bons, quan en realitat són uns borratxos que atraquen vaixells i es passen la propietat privada per la calavera. Som uns romàntics.

Lectura personal: Keyra Knightley.

Jornada electoral

Si us he de ser franc avui aniré a votar una mica per inèrcia, una mica per la mala consciència que em quedaria -si no votés- en pensar en tota aquella gent que durant segles va barallar-se i va morir per a que jo avui pogués llevar-me i, tranquil·lament, anar a expressar la meva opinió. Potser aquest és un dels pocs sentiments de consciència societat que encara em queda, Em sap greu dir-ho així, però estic molt cansat de la campanya de les municipals, de llegir programes idèntics, de sentir parlar candidats sense poder-ne identificar ni una sola idea. No sé si tenim candidats o lloros que es dediquen a repetir que no es volen grans edificis sinó no sé quines històries de civisme, tolerància, ciutadania...etc. Aniré a votar, una mica per veure què passa, però sense gaire tensió. A la meva ciutat ja sé qui guanyarà, i sé que les coses seguiran com han estat sempre. Tenint en compte que tinc menjar, casa, feina i un gimnàs públic nou de trinca, què vols que et digui, per a què demanar més? És l'individu qui ha de treure's les castanyes del foc, només l'egocentrisme podrà fer avançar el planeta. I no sé quina mena d'egocentrisme hi ha en votar una llista tancada. Ja en tinc prou, de la cantarella de pisos per tothom, de les pensions per tothom, dels regals per tothom, com si fos aquesta la tasca d'un ajuntament. I és que, si ho penses bé, quin sentit té anar a decidir qui ha de ser qui mani a un ajuntament. Només li'n trobo un, intentar votar el candidat que cregui's que s'endurà menys comissió a l'assignar permisos d'obra, o el que més disposat estigui a acceptar-la, si ets constructor. No tinc ganes d'escollir ningú, perquè m'importa un rave l'opinió dels demés com a ells els importa un rave la meva. No vull formar part del desastre que s'acosta. Però aniré a votar, sóc humà, encara.

Catalunya i la Guerra del Francès

El 1808, en virtut del Tractat de Fontainbleu, les tropes franceses van travessar la frontera amb Espanya amb l'aparent objectiu d'anar a fer la guerra amb Portugal. Ràpidament es demostrà que Napoleó havia enganyat -no era gaire difícil- Carles IV i Godoy i que l'excusa de Portugal no era més que una argúcia per envair Espanya. Catalunya fou un dels territoris amb més incidència de l'ocupació francesa, i el sentiment generalitzat dels seus ciutadans era el de revoltar-se contra l'invasor gal. És quelcom que no acabo d'entendre. Al 1714 Catalunya havia estat envaïda ja per les tropes de Felip V i el país havia estat sumit en la misèria moral de la mala gestió espanyola. Els francesos, o al menys això m'inspira la perspectiva històrica, eren força menys dolents que els espanyols. Durant la invasió napoleònica el català va esdevenir llengua oficial, alguns diaris publicaven notícies en català i francès i s'introduí una llarga tradició de gust per la cultura, en especial el teatre. Malgrat tot, el sentiment continuava sent de ràbia contra els francesos. Els catalans van organitzar-se -com la resta dels espanyols- en Juntes que oferien resistència al nou govern de l'emperador Napoleó. Fins el 1814 va existir una dualitat de poder, d'una banda l'oficial, afrancesada, amb les antigues institucions cedides als francesos i una subversiva i popular que es declarava profundament contrària als invasors. Entenc aquest sentiment a Cadis, per exemple, però a Barcelona els francesos eren els invasors dels invasors i, posats a comparar, em sembla que era un xic millors. Finalment el 1814 els francesos van ser expulsats d'Espanya -amb la inestimable ajuda dels catalans- i de nou es va acabar la llengua catalana, el teatre i tot allò mitjanament civilitzat que havia arribat des de París. Ferran VII era el nou rei. Ara estem, si fa no fa, igual que abans de la Guerra del Francès.

La misèria de ser un animal social (Llegeixin Ayn Rand)

Una de les misèries de ser un animal social és la de créixer amb la certesa que la teva identitat es troba en la imatge que la resta de la societat té de tu. Hi ha gent que viu tota la seva vida sense saber en realitat qui és, acomodant-se en l'actitud d'identificar-se amb el que la resta opina sobre ell. Si, com jo, tens la gran sort de passar un dia per la llibreria Border's de Penn Station, a Nova York, i que algú t'hagi comentat quelcom sobre un llibre anomenat The Fountainhead, d'una tal Ayn Rand, estàs salvat. Rand, en aquesta novel·la espectacular, ataca directament la teva percepció de la identitat, qüestionant-te si ets el que tu vols ser o ets el que la resta vol que sigui. Més concretament, preguntant-te si et mires al mirall per saber qui ets o si ho preguntes a la resta de la humanitat. No ens enganyem, agradar a la púrria social no és gaire complicat, el sistema és simple i el camí és lliure per tota classe de trepes i insubstancials. La qüestió és saber trobar en un mateix la pròpia essència del ésser, no ser una construcció aliena, social. Què és la societat i, sobretot, quina autoritat té per a decidir el que som? Bé, doncs, en realitat, tota l'autoritat que nosaltres volguem conferir-li, cap altra. El protagonista de la novel·la de Rand, Howard Roark, no té cap consciència de ser membre d'una societat, és absolutament aliè a les opinions de l'exterior. Ell sap qui és i com vol ser i actua amb conseqüència, amb una integritat inquebrantable. Tornant al que deia al començament, és certament difícil marxar de la dinàmica establerta, és difícil deixar de prendre en consideració la resta de mortals per forjar la teva pròpia identitat, l'autèntica i veritable. Som animals socials d'entrada, però si ets una mica despert potser ho podràs arreglar. Recomano que comencin a llegir The Fountainhead, Ayn Rand.

Fragments memorables - The Fountainhead

"I don't work with collectives. I don't consult, I don't cooperate, I don't collaborate."

Howard Roark davant la proposta de treballar de manera conjunta amb set arquitectes més.

The Fountainhead, Ayn Rand.

Discurs de Howard Roark (Gary Cooper) davant del tribunal (Versió cinema, King Vidor 1949)

La gestió dels errors (En tres actes)

El primer acte és una qüestió visceral. Saps que t'has equivocat terriblement i les conseqüències no solament t'afecten a tu. Has fet mal, s'han vessat llàgrimes per la teva culpa. Tens la imperiosa necessitat d'explicar el que ha passat i enganxes a algun pobre patidor que, estoicament, aguanta la infantil pluja d'incoherències que llences sobre seu. Tens un foc a dins que et destrossa. Compleixes amb les estèrils convencions socials de demanar disculpes, però la teva integritat et fa demanar que no te les acceptin.

El segon acte és una qüestió de descens de la temperatura. Te n'adones que Ayn Rand s'enfadaria molt amb tu si et veiés, explicant les teves penes com si fossis un tipus qualsevol. No, no, no. No pot ser, nosaltres sempre fem cas de la mestra Rand! Tornes a la fortalesa que constitueix el teu ego, lamentes la pueril actitud d'animal social del primer acte i arreplegues veles. El problema és teu i tu sabràs què en fas, d'ell. Noi, l'has cagat tu, no la pobre noia a la que li estàs explicant la teva vida en vers. Ets perfectament capaç d'assignar-te un càstig individual. No vulguis donar pena, no vulguis crear cap imatge. La teva imatge ets tu i només la coneixes tu.

El tercer acte és una qüestió de reflexió, ja molt més reposat. En la quietud de la teva cambra analitzes fredament el que ha succeït. La conclusió és que t'has equivocat de manera estrepitosa i has perdut molt més del que podies haver imaginat. Ara bé, un senzill anàlisi econòmic de la situació et fa veure que, tot plegat, et trobes front un nou -un altre!- sunk cost. Ja ho has fet, no pots tornar enrera, de què et serveix turmentar-te? Efectivament, de res. És cruel però és honest. I així és com, poc a poc, et vas fent més i més fort. Cau el teló i l'obra acaba. T'alleuja que no hi hagi ningú assegut a la platea disposat a aplaudir.

L'engany

El darrer llibre de Vicenç Villatoro, l'Engany, està directament enfocat a demostrar, mitjançant arguments més o menys sòlids, que el pacte de reeditar el Tripartit si els vots sumaven, existia ja d'entrada, molt abans del 30-N. Villatoro considera que, en part, els votants del PSC i d'ERC van ser enganyats, o que, al menys, no van ser informats amb la diligència suficient -mitges veritats- sobre quines eren les intencions dels dirigents dels seus partits. La veritat és que els arguments d'en Villatoro no són demolidors ni inamovibles, però no per poc consistents deixen de ser certs. Totes les raons que Montilla i Carod van donar per justificar la reedició de l'horror polític eren preexistents ja fins i tot a la pròpia campanya. Ni el DVD de Convergència ni la self-promotion anti-tripartit d'Artur Mas van ser els detonants d'aquest pacte que, efectivament, ja estava pres molt abans de l'assalt a les urnes, probablement des del Tinell. En aquest sentit, i des de l'òptica del votant, m'agradaria dir que això ja es veia a venir, i que potser tampoc no calia cap llibre que ens ho vingués a explicar. El pamflet -com ell mateix anomena- d'en Villatoro, no fa més que aportar algunes raons formals per les quals hom podia intuir que el Tripartit estava cantat. Els arguments no crec que siguin gaire substancials per un lector estàndard, però ja dic que no per fluixos són falsos, ni molt menys. El que vull venir a dir és que em sembla que els votants de PSC i ERC -al menys una gran majoria- no s'han sentit enganyats pel nou pacte a tres. Si tan ofesos estan ara -que tampoc no m'ho sembla-, que no haguessin votat el que van votar, perquè, al capdavall, el Pacte del Tinell era tota una declaració de principis -i aquí sí que és brillant Villatoro- per desnacionalitzar Catalunya. I, naturalment, per desfer Convergència i Unió.

El solar

No sé si ets musulmà, catòlic o jueu. Ara no m'importa. Només volia explicar-te el que se sent en veure-ho, perquè és esgarrifós. Imagina que passeges tranquil·lament per Lafayette, en una tarda freda de Manhattan. Cauen alguns flocs de neu, però això no és excessivament important, perquè la calor urbana et protegeix. Amagat rera la bufanda i el barret de llana veus com Lafayette es transforma en Park i després en Broadway. En aquest moment ets netament feliç, veus com el sol comença a amagar-se rera els gratacels del Downtown i saps que a Battery Park t'esperen els teus amics. Plegats, heu d'agafar el ferry d'Staten Island, per veure en primer pla l'impactant Skyline que ja intueixes, a banda, és clar, de l'Estàtua de la Llibertat i Ellis Island. Justament on s'uneixen Park i Broadway hi ha Vesey Street, i una memòria una mica fosca intenta sortir del teu subconscient, no li dones gaire importància. Uns metres més endavant, una petita església, com fora de lloc en la jungla de formigó. Aquesta església et sona, et sona força i saps que se n'ha parlat molt. Ara comences a fer seriosos esforços per no recordar. Ets a Nova York i això implica felicitat, no ho vols espatllar. Entres al primer Mcdonald's que trobes i fas un mos, somrius en soledat, o xerrant amb qui t'acompanya, això tant se val. Quan acabes l'hamburguesa surts al carrer amb por, perquè saps que ha arribat el moment d'enfrontar-s'hi, saps que no ho pots esquivar perquè tota aquella gent mereix una bona dosi de respecte. Tota la gent que hi havia allà, musulmans, catòlics o jueus, mereixen la més gran dosi de respecte. Has d'anar, així que creues Broadway i prens Fulton a la dreta. De seguida ho veus i comences a sentir terribles esgarrifances. Al teu davant, en silenci, desert, encerclat per tanques de filferro, hi ha el solar on un dia, no fa gaire, uns degenerats van intentar acabar amb la civilització.

La zona zero des de Vesey Street, Manhattan 2007.

La cultura de l'esforç

Sempre he admirat els autèntics seguidors de la cultura de l'esforç i el sacrifici. Admiro la vessant èpica d'aquesta gent capaç de llevar-se cada matí i barallar-se contra tothom per aconseguir el seu somni. La cultura de l'esforç és quelcom decadent en aquesta societat del benestar espoliat i que, com a tal, encara obté un valor més alt. La gent que realment s'ha compromès amb els seus deures per voluntat pròpia, és la gent que tard o d'hora ha d'acabar comandant la civilització en la descoberta dels nous horitzons. A més, aquesta gent té una cosa increïblement valuosa i poderosa, no els fa falta ningú, no els fa falta cap imbècil que els animi des de l'exterior. L'única motivació que compta és aconseguir el que vols. Si vols ser el millor, hauràs de patir i hauràs de suar de valent, hauràs de fer coses que odies, o que et fan tanta mandra que el ventre et punxa. Ells les fan perquè són millors que tu i que jo, i no fa falta que anem a veure com entrenen o com competeixen, perquè som tan desgraciats que no hi anem mai i han après a ser millors sense el nostre ajut. La cultura de l'esforç és el súmmum de la civilització, la metàfora del triomf. Pensa sempre que mentre tu dorms, hi ha algú que entrena per alliberar-se de la limitació del seu cos, algú que ha comprès que l'ànima és més poderosa que el físic i que vol deixar aquest darrer enrera. La cultura de l'esforç, aplicada a l'esport, és l'ànsia humana de ser per fi lliures, lliures de tota absurda limitació terrenal, fer el que volem perquè podem. Els autèntics seguidors de la cultura de l'esforç són els que més a prop estan de la utopia de la independència individual, perquè no els cal ningú al darrera que els rigui les gràcies o els faci sentir bé. Se senten bé amb ells mateixos i et podrien engegar pendent avall d'una puntada al cul. Te la mereixes -me la mereixo- de fet.

El Bulli 2007

El Bulli 2007 és -si és que això és possible- millor que El Bulli 2006. El Ferran i el seu equip s'han tornat a superar, reinventant de nou un menú increïble i astorant. Dir que El Bulli és el restaurant més barat del món no és del tot una ximpleria. Aquest any, entre d'altres coses, El Bulli presenta un espectacular assortit d'aperitius entre els quals em quedo amb els profiterols de bleda, que es desfan terroríficament al paladar i el pa de pessic de festucs amb iogurt àcid. Entre els plats principals, destacaria les mongetes amb cansalada i all negre i la increïble, espectacular, inoblidable cova de gorgonzola amb nous api i poma. Per postres -sempre les fantàstiques postres d'El Bulli- cal destacar La Llana 2007 amb una dolça base de sucre culminada amb un toc de whisky i cafè, a més de plàtan confitat i gelat de vainilla. La qüestió és que el menú d'El Bulli 2007 és d'una coherència esgarrifant, d'un ritme perfectament mesurat per al gaudi de l'afortunat que pot seure en alguna de les cotitzadíssimes taules de Cala Montjoi. Els plats se serveixen en el segon adequat, tot està estudiat prèviament. Pauses llargues després dels plats més forts, com l'anxova amb pernil transparent i tel de llet, absència de descans entre els plats que convé encadenar i l'enorme final de festa a la terrassa, tot sentint el vaivé del Mediterrani des de la terrassa, cafè en ma. El món és més feliç amb una ampolla de Salon del 96 i aquest humil i limitat escriptor es torna a quedar curt de paraules, de tècnica i de capacitat, per descriure la sensació que té tot tornant, de nou, al millor restaurant del planeta. No m'ha importat gastar-me el sou de gairebé un mes -a El Bulli no només hi van els multimilionaris-, l'ocasió, sens dubte, bé s'ho valia. El Bulli 2007, de nou la victòria.

La figura del filòsof

Diria que la figura del filòsof, és, avui, d'una importància capital per tots nosaltres. No ja per mostrar-nos el camí de la felicitat que, ja a aquestes alçades, qui més qui menys tothom coneix, sinó com l'escullera ètica que ens ha de protegir de les onades que s'acosten. I quan dic onades vull dir les onades d'una mar encabritada per la moderació i les mitges paraules. Tradicionalment, la figura del filòsof ha estat vinculada a la no inocuïtat del pensament, a l'exercici de la vella i noble guerra de les paraules. Crec que la figura del filòsof, amb el seu dubte i la seva recerca de la veritat o d'allò que més s'hi assembli, serà l'autèntic mur de contenció contra la moderació. Mentre hi hagi un filòsof que reflexioni i així ens ho faci saber, no crec que el pensament únic -el perillós pensament únic- ens guanyi la batalla. L'escullera ètica que representa la figura del filòsof es fonamenta -m'atreveixo a dir- en el principi de la curiositat. Vull dir que la curiositat està radicalment en contra de la conformitat de l'antiglobalitzador i de la inoperància mental de la política nacional que s'entreté amb un llapis del número 2. El que no sé ben bé és si la metàfora de l'escullera que estic fent servir està ben trobada. Potser hauria de ser just al revés: la figura del filòsof -l'escullera- impedeix que l'absurda calma de la platja -la línia mental plana- acabi per envair tot l'oceà. Em tranquil·litza de forma subtancial que gent com Glucksmann digui coses com les que diu, potser no del tot encertades o correctes -no ho sé-, però que no deixen de ser una bateria antiaèria contra el terrorífic avanç de la moderació política i mental. En resum, tothom hauria de tenir un filòsof de capçalera; jo ja n'he trobat un, i em sembla que és el millor.

Dancing In The Dark (Bruce Springsteen)

Em llevo al vespre sense res a dir, arribo a casa al matí i me'n vaig al llit amb la mateixa sensació. El que em passa és que estic cansat, cansat i avorrit de mi mateix. Ei, noia, necessito una mica d'ajut. No pots encendre un foc, no pots encendre un foc sense una guspira. Es lloga aquesta pistola, tot i que només estiguem ballant en la foscor. Cada vegada veig el missatge de forma més clara, la radio està encesa i em moc per tota l'habitació. Em miro al mirall i penso que vull canviar la meva roba, el meu cabell i la meva cara. No en fotré res, d'estar aquí assegut, hi ha alguna cosa succeint en algun lloc, n'estic segur. No pots encendre un foc, no pots encendre un foc sense una guspira. Es lloga aquesta pistola, tot i que només estiguem ballant en la foscor. T'asseus, fen-te vell, hi ha un acudit en algun lloc i parla de mi. Em trauré aquest món de les espatlles. Som-hi, la riallada va sobre mi. Queda't en els carrers d'aquesta ciutat i et destrossaran. Diuen que has de tenir fam, bé noia, jo m'estic morint de gana aquesta nit. Em moro per una mica d'acció. Estic posant-me malalt de jaure aquí intentant escriure aquest llibre. Necessito una reacció d'amor, vinga noia, mira'm ni que sigui una sola vegada. No pots encendre un foc seient aquí, plorant per un cor trencat. Es lloga aquesta pistola, tot i que només estiguem ballant en la foscor. No pots encendre un foc preocupant-te per si el teu petit món es col·lapsa. Es lloga aquesta pistola, tot i que només estiguem ballant en la foscor.

Traducció de Dancing in The Dark, Bruce Springsteen.


Bruce Springsteen and The E-Street Band - Dancing In The Dark, Barcelona 2002.

Montilla a Glasgow

Montilla a Glasgow, segur que animava el Sevilla en secret. Montilla a Glasgow, segur que no era la primera vegada que ho feia. Montilla a Glasgow, espero que a les transmissions internacionals no hagin dit que aquella cara de pomes agres pertanyia al president d'un lloc que es diu Catalunya. Montilla a Glasgow, bé, no desentonava pas gaire, tenint-hi en Del Nido tan a prop. Montilla a Glasgow, per veure la final de la Copa de la UEFA, i estic segur que anava amb el Sevilla. Aquest és el president que tenim -que tenen- i que les urnes han triat, perquè se sabia que hi hauria tripartit, ara no fotem. Montilla a Glasgow, tan ridícul com ho va ser a Montmeló, tan ridícul com de costum. Montilla a Glasgow, trobo a faltar Maragall, imagina't. I bé. Montilla representava Catalunya a Glasgow i després alguns s'escandalitzen quan dic que potser hauríem de replantejar-nos això de ser tan nacionalistes. Sóc català, faltaria més, i tu també, ja ho sé, però quants som? Hi ha via democràtica per la Independència? La resposta és Montilla a Glasgow. Montilla a Glasgow és la resposta, trist però cert. Podem cantar Els Segadors sempre que volgueu, però, a Glasgow, Catalunya era Montilla i així ho ha vist el món perquè així ha votat la gent. I sí, i tant que importa la imatge dels polítics, i la de Montilla a Glasgow era lamentable com ho va ser diumenge al circuit, amb la cara de pal al costat d'un Felipe Massa radiant. Montilla a Glasgow és el que Catalunya ha triat, repeteixo. Així que cal que ens anem fent a la idea, que ens ho anem plantejant i que acceptem que, si seguim així, som Montilla a Glasgow. Som una cara que sembla un mur, som una grisor inexpugnable i una conformitat antològica, som Montilla a Glasgow. I molt em temo, benvolguts lectors, que no hi ha marxa enrera. Som Montilla a Glasgow, quin desastre.

Els meus herois - Lance Armstrong

Bé, no és que vulgui caure en el sentimentalisme barat, però és que la història de Lance Armstrong m'impressiona encara avui, gairebé dos anys després de la seva retirada de l'esport pel qual ho va donar tot i del que tot ho rebé: el ciclisme. Va néixer a Plano, Texas, al setembre del 1971 i no va tenir una infància gaire fàcil, amb un pare que l'abandonà sent ell encara un nen. De bon començament, va decidir que volia ser esportista. Provà amb el triatlón i ben aviat es va adonar que el que millor feia era pedalejar. Es va convertir en un ciclista professional de cert èxit i va aconseguir proclamar-se campió del món de fons en carretera el 1993 a Oslo. Lance Armstrong va ser, a principis dels noranta, un bon corredor de curses d'un dia que en absolut apuntava a convertir-se en el mite que després seria. El 2 d'octubre de 1996 se li va diagnosticar un terrible càncer que s'havia estès per gran part del cos del ciclista americà. Els doctors van dir-li que tenia menys del 50% de possibilitats de sobreviure, en realitat era un 3%, però això mai li digueren. En Lance pràcticament no va deixar d'entrenar durant el tractament, convertint-se en el penós protagonista de vòmits i desmais sobre la seva bicicleta. Contra tot pronòstic, però, va superar la malaltia i de seguida va tornar a la competició. La resta tothom la sap: 7 Tours de França i el pas d'home a llegenda. Avui el ciclisme, en hores baixes, no pot fer més que recordar la grandesa del ciclista que ara s'ho mira tot tranquil·lament des de la seva casa de Texas. No és estrany veure'l pedalejar a la velocitat del vent per les carreteres en mig del desert. De Lance Armstrong he après que la tenacitat és un valor clau i que sempre es pot pedalejar una miqueta més i una miqueta més ràpid.

La mítica remuntada d'Armstrong a Luz Ardiden, Tour de França 2003

Sobre la sanitat

Bé, Tim Harford comenta a, "El economista camuflado" que el sistema sanitari als Estats Units no s'aguanta per enlloc. Lluny de revestir aquest discurs amb arengues islamistes, es dedica a analitzar el problema des de la vessant econòmica i demostra que, efectivament, les coses no van excessivament bé. Certs problemes d'informació asimètrica fan que el mercat d'assegurances tendeixi a desaparèixer i, mentre ho fa, cremarà tots els edificis de la ciutat per a deixar-ho tot ben devastat (traducció: els preus pujaran -pugen- de manera desorbitada). El problema és que els compradors d'assegurances tenen una informació molt més acurada sobre el seu organisme que no pas les pròpies asseguradores, de manera que aquestes apugen els preus de les primes per a cobrir-se les esquenes. Els que se saben potencialment malalts no tenen problema a seguir pagant les primes, perquè de tota manera pagar-se ells els seu tractament resultaria impossible, però això genera una situació on tots els assegurats són malalts i els sans no contracten assegurances tan cares. Això suposa la ruïna per les asseguradores. El que Harford proposa com a possible solució és el que actualment es du a terme a Singapur, l'Estat més liberal de la terra -tot i viure sota dictadura- actualment. A Singapur, l'Estat obliga tothom a estalviar diners per la seva salut i a contractar una assegurança contra catàstrofes (malalties greus). En canvi, la major part del poder de decisió segueix recaient sobre el ciutadà i no pas sobre l'Estat com succeeix a gairebé la resta de països desenvolupats. L'Estat sufraga els tractaments més costosos, però els ciutadans tenen grans incentius a estalviar per a poder-se pagar ells mateixos la seva sanitat. De moment, l'èxit és aclaparador. Malgrat tot, sempre em queda el dubte ètic, de si és lícit obligar algú a estalviar contra la seva voluntat.

La llum del dia

Pregunteu-li al meu pare quina és la cosa més espectacular del planeta fora de la seva família i segurament us dirà que la cosa més espectacular de la terra ell "només" l'ha pogut sentir dues vegades. Segurament us explicarà que és en un lloc on hi ha foscor i un punt central ben il·luminat, crec que us dirà que és l'acte central d'una cerimònia eterna i irrepetible. Em penso que us dirà que de principi s'escolten uns timbals que et van directes al pit i que poc després comença a sonar una guitarra magistral. No crec equivocar-me si dic, també, que després us explicarà com una veu inexplicablement potent comença a pregar -tot i que alguns infidels diuen que canta- de manera salvatge. Us dirà que ell no havia vist mai cap cosa igual i que la primera vegada no va entendre perquè l'home que pregava de sobte va deixar de fer-ho i la banda va callar, us explicarà el que va sentir quan aquell animal que no podia ser humà va començar a comptar milles i milles, a comptar tots els quilòmetres que estava recorrent. Us dirà que se li posava la pell de gallina quan començava a dir bestieses, a dir totes les ciutats per les que havia passat aquell imparable tren en nits anteriors fins pronunciar el nom de la nostra ciutat. La nostra ciutat decadent que aquella nit era la millor ciutat sota la capa de les estrelles perquè ell era allí i nosaltres també. Aleshores, penso, començarà a contar-vos que la veu comença a explicar que ha viatjat fins aquí en una missió de pau i germanor, en una missió encomanada pel mateix ministre del Rock and Roll (com si ell no fos el Déu del Rock and Roll). El meu pare us dirà que aquella veu dèia que no ens podia prometre la vida eterna, però que ens prometia la vida en aquell moment si aixecàvem la mà i senzillament cridàvem "Ah!". Us dirà que vam cridar fins no poder més. Si mai li pregunteu, sabreu que us parla de les dues nits en què vam ser il·luminats per la llum del dia.

Bruce Springsteen and The E-Street Band - Light Of Day

El temps

El temps no cura i no esborra els mals records. Però és cert que endolceix les èpoques i les recobreix amb la flassada de la glòria. De dies normals n'hem fet llegendes, d'antics amors les últimes bombolles d'aire fresc i real. El temps és un filtre que s'endú les impureses, però potser també la intensitat. Aquesta nit l'he tornat a veure, després de tants anys, i encara és igual de guapa. M'han vingut al cap les passejades eternes de quan Barcelona era la capital del món, del nostres increïble món. Els cafès que aleshores preníem ara són per mi la infinita dolçor i cap altre cafè de la història mai no tornarà a ser igual. El temps ensucra els records i els allibera de la maldat extrema que ens feia tant de mal. Aquesta nit l'he tornat a veure i la glòria i la joia de quan era meva m'han tornar a envair. Sé que potser no fou per tant, que potser només somnis d'infància que em cegaren en temps ara ja massa llunyans, ho sé, però és irremeiable la nostàlgia, després del temps que m'ha fet oblidar les penes que aquells dies em van perseguir. El temps, maleït, tot ho depura si s'acaba. El temps, traïdor, que sempre acaba per mostrar-nos la cara bona, fins i tot del que mai vam pensar que en pogués tenir. El temps no cura ni esborra els mals records, però potser sí que és cert que els filtra i els fa empassables. Dels dies mediocres hem fet llegendes que mai no podrem oblidar, i ens està bé, ho necessitem. Així de trist, així de fosc. Perdoneu, però és que aquesta nit l'he vist de nou, per casualitat, i no l'he reconegut en la foscor, fins que ha vingut a cridar-me. El dolor sempre acaba per tornar, tot i que la majoria de vegades el temps l'ha filtrat i ja no és pas tan dur.

Rock and Roll

És normal i comprensible. Un dia et foten un clatellot i te'l passes renegant, acabes trist i avorrit de la porqueria de ciutat on vius i jures que marxaràs tan bon punt puguis. És normal i comprensible que la malenconia vulgui fer de les seves amb tu i ho aconsegueixi, que pensis en temps passats i creguis que tot va ser millor. És normal, a tots ens passa. Però si busques, si creus, si vols, al final de la nit de vegades hi ha la màgia redemptora. Pots aturar-te en sec a una cantonada i treure la llibreta per apuntar la darrera frase que has sentit i que saps positivament que és la bona. Si sempre pogués dir-te fins demà tot seria més fàcil però de fet no seria tan bonic. Al final del dia, en el moment abans de tancar els ulls, sempre podré pensar que estic de nou en els teus braços i que demà -qui sap- potser tindràs el millor de dia de la teva vida. Rock and Roll. El teu perfum ha amarat la meva camisa i seguirà aquí a trenc d'alba, quan em llevi, juntament amb el sol, una vegada més, sobre les runes d'aquesta ciutat. Algunes nits acaben en abraçada i són les nits que auguren temps millors. Una mirada, Rock and Roll. La pols del desert no pot aturar-nos mai si tenim la certesa que volem volar, no és just queixar-se, si tenim tot el que tenim. Escolta com ressona la ciutat, no ho sents? És Rock and Roll i l'estan tocant per tu. És normal i comprensible que alguns vespres siguin tristos i pensis quedar-te a casa llegint, escrivint, plorant. Però si t'atreveixes a sortir, potser t'abracin com mai abans ho havien fet. Sé que de vegades és dur i que vols marxar, ho entenc, ho sé, però, para atenció, afina l'oïda i escolta ben atentament. No ho sents? La ciutat, aquesta nit, Rock and Roll. Mai serà massa tard per tocar el dos, mai s'acaba, mai no mor, és Rock and Roll. We can make it if we run.

L'immens avorriment de la política catalana

Ho comentava l'altre dia en el seu bloc el meu amic Guillem Carol i no puc fer més que donar-li la raó: des que Montilla és president de la Generalitat la política catalana m'avorreix (molt) més del que ja ho feia abans. Seria fàcil extreure conclusions, amb les premisses que Montilla és molt avorrit i que la política catalana se'm fa pesada des que l'amic d'Iznájar hi mana. Però no sé si la realitat es pot explicar només amb aquestes dues premisses. No sé si és Montilla qui em fa renegar de la política del meu país o és una mena de fàstic antològic vers tot l'aparell democràtic que fa pudor de podrit. Montilla és president perquè ha sumat escons, no ha donat un cop d'Estat. Com diu en Vicenç Villatoro, és molt possible que si enganyés l'electorat dient que no hi havia cap mena de pacte preestablert per un segon tripartit quan tot indica que així era, però en essència José Montilla és el president que han triat els ciutadans. I això m'avorreix, m'avorreix profundament. No és que em decebi o m'entristeixi, és que m'avorreix. M'avorreix pensar que Catalunya es debat en qüestions estèrils mentre ens segueixen robant, m'avorreix pensar que hi ha consellers comunistes i ecologistes i que l'electorat cregui que defensaran els drets dels treballadors i conservaran el medi ambient. Som un país petit sumit en la misèria de debatre estupideses, d'acceptar una democràcia rància, de llistes tancades i disciplina de partit, un país on els qui voten no solen conèixer més que els líders de les formacions. Som un país, però aviat ja no serem ni això i ens serà igual. I, de fet, els que abans hi estàvem interessats i hi escrivíem centenars d'articles, comencem ja a dedicar-nos a llegir poesia i a intentar comprendre a Nozyck o a Epicur, entre molts d'altres.

La moral de la vergonya

A l'Estat en què vivim ser un mandrós té la seva recompensa. El pla d'estudis d'algunes universitats públiques està encaminat a evitar que els estudiants compaginin la seva vida acadèmica amb la laboral. Totes les traves que es puguin interposar en el camí d'un alumne que estudia i treballa seran posades. Si vols fer assignatures optatives tingues per segur que hauràs d'anar a classe matí i tarda per a que així no puguis treballar enlloc amb horari fixat, si vols canviar-te de grup, perquè a la feina et canvien l'horari, pots estar convençut que et tocarà arreplegar una ingent quantitat de papers. Ara bé, si no et cal treballar o no vols perquè ets un mandrós, aleshores estigues tranquil, totes les facilitats seran teves i et sobraran hores per a fer pràctiques i estudiar. Som víctimes de la moral de la vergonya, de la moral que rebutja els diners i els identifica amb el dimoni. Si la universitat pot evitar que estudiïs i treballis alhora no et preocupis gens, perquè ho farà. Tothom sap que un jove no ha de treballar, que no ha de tenir diners per no esdevenir un avar i, el que és encara molt pitjor, un neoliberal salvatge armat i perillós que pensi per si mateix. Orwell no deia cap ximpleria a 1984, et controlaran tot el que puguin i més. L'Estat interferirà en la teva vida d'una manera tan brutal que fins i tot intentarà mantenir-te lligat de mans i peus a una facultat durant almenys quatre anys, dirà que així s'evita pagar les matrícules d'alumnes que són incapaços de tirar endavant la carrera si treballen de manera simultània. Què en fem, doncs, de les normes de permanència i de tots els calers espoliats dels sous -també en diuen tributs- mes rera mes? És la moral de la vergonya pel treball i l'esforç, la moral de tancar al gulag qui pensa de manera diferent. Pots acomodar-t'hi o pots lluitar.

Cara a cara

Un dia o altre ha d'acabar per tenir lloc la llargament retardada trobada. Un dia o altre, en algun fosc carreró o -qui sap?- en alguna llunyana i estranya ciutat, has d'acabar per trobar la bèstia dels teus malsons. Un dia o altre tu seràs a una punta del carrer i el terrorífic ésser a l'altre, pistola en mà. La foscor no et deixarà veure el seu rostre, i segurament ho preferiràs. Duel a mort, solament el més ràpid continuarà visquent. Seran només mil·lèsimes de segon, però tindràs temps per pensar en tot el que t'ha fet passar, en el grau de destrucció al qual t'has vist sotmès pel seu influx, en totes les llàgrimes vessades, en la por suportada. Recordaràs la seva mala llet, la seva autèntica i inexorable maldat, la seva mirada indesxifrable que mai t'has atrevit a observar. Saps que és fort i et pot guanyar. Dispararàs, dispararàs ràpid com el vent, però ell també ho farà. Et copiarà, els vostres moviments seran absolutament parells i les bales sortiran disparades en el mateix precís instant. Xocaran a mig camí i no us tocaran. El teu cor reduirà el seu ritme i per uns instants creuràs estar en una bombolla a punt de rebentar per culpa del silenci. Poc a poc, iniciaràs, com posseït, el curt trajecte que t'acosta al teu rival. Ell farà el mateix que tu, cada passa, cada inspiració, cada parpella que baixa i que puja. Cauran les pistoles i res no esmorteirà el cop. Passades feixugues, suor freda. Hauràs estat a punt de morir però encara ets viu i no saps ben bé com ha estat. Mai havies pensat que dues bales poguessin xocar en l'espai, però ja has vist que sí. T'acostaràs cada vegada més a ell. La foscor marxarà de sobte i el seu rostre quedarà clarament descobert. És molt probable que no et sorprengui comprovar que és exactament igual que el teu.

Fragments memorables. I - The Grapes of Wrath

They sat silently in the coal-back cave of vines. Ma said, “How I’m gonna know ‘bout you? They might kill ya an’ I wouldn’t know. They might hurt ya. How’m gonna know?”
Tom laughed uneasily, “Well, maybe like Casy says, a fella ain’t got a soul of his own, but on’y a piece of a big one –an’ then-“
“Then what, Tom?”
“Then it don’t matter. Then I’ll be aroun’ in the dark. I’ll be ever’where, wherever you look. Wherever they’s a fight so hungry people can eat, I’ll be there. Wherever they’s a cop beatin’ up a guy, I’ll be there. If Casy knowed, why, I’ll be in the way guys yell when they’re mad an’ –I’ll be in the way kids laugh when they’re hungry an’ they know supper’s ready. An’ when our folks eat the stuff they raise an’ live in the houses they build –why, I’ll be there. See? God, I’m talkin’ like Casy. Comes of thinkin’ about him so much. Seem like I can see him sometimes.
“I don’ un’erstan’,” Ma said. “I don’ really know.”
“Me neither,” Said Tom. “It’s just stuff I been thinkin’ about. Get thinkin’ a lot when you ain’t movin’ aroun’. You got to get back, Ma.”
“You take the money then.”
He was silent for a moment. “Awright,” he said.

John Steinbeck, The Grapes of Wrath

Per aes et libram

És un matí calorós de l’any 66 a.C, un sol de justícia colpeja de ple el Fòrum de l’esplendorosa ciutat de Roma. Tenim, d’una banda, Tici, vestit amb una capa i sostenint una vara de bronze entre les mans. De l’altra, Caius, equipat amb una balança inservible. Observant l’escena, cinc testimonis, tots ells ciutadans romans i púbers, que han de donar fe que tot rutlla correctament. Tici, vara en mà, fa una passa al front i proclama que ell és el propietari de l’esclau Esticus per legitimació del ius civile i que ara el compra per ares et libram. Immediatament, colpeja amb la vara la balança que el pobre Caius sosté estoicament. Esticus és seguidament canviat per la vara de metall. Tot aquest show –altrament conegut com mancipatio- realitzat sota una calor de ca l’ample i mentre d’altres treballen, resulta que únicament és l’escenificació necessària per a que Caius pugui regalar l’esclau Esticus al seu amic Tici, amb motiu del seu casament amb Minerva. No m’estranya que Roma es col·lapsés amb les invasions germàniques, tan ocupats com eren en fer aquestes performances tan eficients. Resulta que la propietat no es transmetia entre qui feia lliurava i qui rebia si no era després d’haver-se disfressat i haver fet servir durant una estona un llenguatge ben arcaic. Com ho veus, dos paios disfressats i cinc més que s’ho miren de ben a prop, fent veure que fan una compra-venda quan, en realitat, tan sols fan una donació. “Compro per aes et libram!” Què collons has de comprar, si t’ho estan regalant? Vols dir que no les fem, encara, aquestes ximpleries? I si anéssim per feina? Una mica, és aquesta moral de la pompa i les formalitats ineludibles. També es podria solucionar amb un contracte, però per a què, si podem perdre el temps fent rucades.

Nicolas Sarkozy

Que a la política francesa li calia un rentat de cara és vox populi, des d’ahir que ja el té, sembla ser. Amb Sarkozy president, els que, tot i ser conscients que la República veïna és un cau de socialdemocràcia, ens estimem França, serem una mica feliços. Crec que si hi ha algú que pot fer avançar França pel camí correcte i donar-li l’empenta necessària per a recuperar la vella glòria, aquest és sens dubte Nicolas Sarkozy. Els francesos han votat i han decidit. No era gaire difícil, tampoc, que Sarkozy s’endugués el triomf, tenint en compte que al davant tenia mademoiselle Ségolène, que la pobra no dona gaire de si. Els socialistes francesos, crec, han pagat cara la broma de la paritat perquè a la Royal se l’hi ha acabat per veure el llautó, de tant fer servir l’argument femení. S’imaginen, que Sarko hagués dit que estava molt orgullós de ser home? Finalment, doncs, crec que s’ha votat el seny i, potser juntament amb la de Beyrou, l’única candidatura seriosa i estructurada entre les quals es podia triar. Si Nicolas Sarkozy aconsegueix que l’esplendor torni a la vella França, haurà estat un triomf per tota Europa, sens dubte, i ens podrem mirar la política amb uns altres ulls. El nou president de la República no deixa de recordar-me Artur Mas, no sé ben bé per què, en canvi França no em recorda Catalunya en res. Potser m’equivoqui, però potser França madura i amb ella la resta del vell continent. Naturalment que Sarkozy no és un liberal, però ho és molt més que Ségolène i tal i com estan les coses no està gens malament. Potser algun dia farem aquí quelcom semblant. De moment, però, aplaudim a França, donem la benvinguda a Sarkozy i, per què no? felicitem Ségolène Royal per haver arribat fins on ha arribat.

El boig del turó

Expliquen del boig del turó que un dia va baixar al poble per sorpresa i, amb un somrís d’orella a orella, es posà a repartir caramels entre els nens que jugaven a la plaça. En aquells temps, els diumenges de mercat eren una festa que s’esperava durant tota la setmana, les pubilles i els hereus flirtejaven, els vells contaven històries i les mares es passaven hores i hores comprant mentre els seus marits feien un vi a la taverna del Miquel. El boig del turó va baixar sense que ningú s’ho esperés, aquell diumenge, després de cinc anys d’aïllament a la cabana del Puig Vermell, amb una bossa de caramels que ningú no sabia d’on redimonis havia sortit i, tant feliç com si res, va començar a donar-ne a tots els nens que s’hi acostaven. Alguna gent es va exaltar i va separar immediatament la canalla del boig del turó que, tan trist com el dia que havia marxat, va emprendre el llarg sender que el duia a casa seva. Una nena petita, d’uns ulls blaus penetrants, va escapar de les mans de sa germana gran i va córrer cap on ell era, per dir-li que no marxés. El boig se la va quedar mirant, com qui es mira en un mirall després de lustres sense fer-ho, i una llàgrima furtiva va rodolar per la seva galta. Va llevar la nena entre els seus esquifits braços i li va besar el front. Una pedra va impactar contra l’esquena del boig del turó i la seguiren algunes més, mentre mig poble cridava esverat que el boig volia segrestar una nena. La va deixar a terra i amb gest entre amable i nostàlgic li donà un altre caramel, ella va somriure i va tornar amb sa germana, que la va renyar amb insistència. Qui em va explicar aquesta història em va fer saber que aquella va ser la darrera vegada que al poble van veure el boig del turó, de qui ja ningú no en recordava el veritable nom, i que, a dia d’avui, no se sap del cert si viu o és mort. La seva cabana, però, encara es veu en la distància del turó.

El plaer del vertigen

Ahir comentava que Epicur era molt partidari d’abolir tota forma de dependència entre els individus, bàsicament per evitar el dolor que això pot acabar provocant. La dependència és una potencial font de maldecaps terribles però, d’altra banda, tenim el vertigen i el plaer que provoca. Saber que a mesura que augmenta el teu amor per una persona augmenten també les possibilitats d’iniciar un trajecte irreversible en la direcció de l’asfalt i concloure el viatge amb un monumental hostiot ens fa voler més i més. L’ésser humà no és racional, no ens enganyem. Si Epicur tenia una ment indestructible em sap greu dir que era una excepció, els mortals en general no som així. Ens encanta el risc, la velocitat, el plaer de saber que ens podríem fer molt de mal i no ens en el fem. No jugaríem a futbol si sabéssim que no podem perdre. És el plaer del vertigen, el plaer de jugar-se els estalvis de tota una vida a la carta més alta, i guanyar. Caminem tremolosos al llarg de la corda fluixa i com més es mou més ens agrada, com més alt millor, com més espantosa sigui la perspectiva d’acabar amb els óssos molts per l’impacte més afany per seguir caminant. No és que siguem idiotes, és que som uns animals. Tenim un terrible incentiu per arriscar-nos sempre, per no assegurar, és la voluntat de l’excel·lència, de tenir-ho tot, el nostre ego insaciable. La humanitat ha avançat gràcies al plaer del vertigen, gràcies a la dependència s’han aixecat els més excelsos monuments. Howard Roark, protagonista de The Fountainhead, depèn del seu treball i aquesta dependència construeix l’imponent Heller House. No tindríem Las Nanas de la Cebolla si Miguel Hernández no hagués estat dependent de la seva família. Epicur va viure feliç, però dubto que visqués complet, tan allunyat com vivia de l’immens plaer del vertigen. Per cert, quants dies van ja sense que digui res de política?

Dependència i Epicur

Deia Epicur que la dependència no és bona, que no ens podem permetre el luxe d’estimar o odiar tant alguna cosa o algú com per a que això ens pugui arribar a fer mal. Em pregunto què serien, doncs, l’amor i, fins i tot, l’amistat, si no poguessin fer mal. Certament Epicur l’encertava de ple si ens volia assegurar una existència pacífica i falta de dolor. Potser el temps dona la raó a Epicur en cada cas, i la vellesa ve de la mà de la calma i de l’absència de sentiments ferotges, de l’absència, per tant, de dolor. La brutalitat de l’amor i l’amistat són la gelosia, la tristesa per la degradació, la por a la pèrdua, el salvatge instint de conservació i supervivència. Amb els consells d’Epicur tot això desapareix i només queda el plaer d’una conversa amable i tranquil·la, el plaer d’una conversa que rau també en el fet que és igual si mai no torna a tenir lloc. La dependència crea hàbits que si s’extingeixen et destrossen per dins, van rascant el teu interior fins que sagnes, fins que una nit trobes que no pots dormir, encara que tot estigui funcionant correctament. La dependència anticipa el dolor, fa mal abans que res dolent succeeixi perquè fa mal la sola evocació d’aquesta possibilitat. No sé si Epicur va viure feliç en l’absència de dependència, no perquè dubti de la bondat d’això, sinó perquè dubto que l’aconseguís evitar. La dependència, doncs, d’entrada i per norma general, és dolorosa en tots els casos. No vol dir, això, que no siguin magnífiques les circumstàncies que t’han dut a dependre d’algú o d’alguna cosa, no vol dir, és clar, que la dependència tingui la seva gènesi en el dolor. Més aviat hauríem de dir que la dependència sol ser la conseqüència de coses molt bones, però acaba per fer mal. El consell d’Epicur era molt bo, llàstima que sigui impossible posar-lo en pràctica.

Els teus articles

Saps positivament que hi ha articles que són per tu. No dic mai el teu nom, i no crec que el digui, no perquè no pugui o perquè no vulgui, sinó perquè la màgia es veu multiplicada. Saps que hi ha històries de viatges interminables, de desitjos que semblen inabastables però que no ho són mai, perquè tot és possible, que les escric pensant en tu. Si penso en tu nit i dia és normal que acabi per fer-te articles. Saps que no són sempre i saps que potser són massa pocs, però saps que són teus i meus i de ningú més. Els teus articles, els que escric per tu, són els que més m’agrada escriure. Hi ha gent que creu que són els articles menors, els textos de quan no sé què escriure, però per mi són els més grans i són la meva autèntica veritat, que ets tu. Els teus articles són com tu, la llum que il·lumina el camí de tornada, el lloc on poder reposar després de l’èpica i el risc, la calma infinita. Els articles que escric pensant en tu són el triomf de la delicadesa per sobre de la voluntat. Els teus articles s’han d’escriure sempre sentint cançons i ja et deus imaginar quines són i tot el que signifiquen per mi, la música em pren, m’omple per dins, arriba a les venes i viatja a cada cèl·lula del meu cos, a cada nervi, a cada racó, per treure el millor de mi. S’escriuen de nit, quan ja és molt tard i a fora el vent arrossega un no sé què que em fa venir por, són el meu refugi contra l’horror de no saber qui sóc ni on vaig. Si tu ets aquí, tant se val si estic perdut o equivocat, si em fas costat no tindré mai por de res. La dolçor, la seguretat de saber què penses, de saber que saps el que penso, un article, un text. Saps que hi ha articles que són per tu, saps que potser són pocs i que no els llegeix gairebé ningú. Però què importa? Són els millors.

No Surrender (Bruce Springsteen)

Vam tocar el dos de classe, no podíem seguir aguantant aquells imbècils. Vam aprendre més d’un vell disc de tres minuts que de tota la merda que ens van ensenyar a l’escola. Aquesta nit sento una bateria ressonar per tot el barri i noto que el cor se’m vol sortir del pit. Dius que estàs cansada i que vols tancar els ulls i que els teus somnis es facin realitat. Vam fer una promesa que vam dir que no trencaríem mai, sense retirada, noia, sense rendició. Com soldats en una nit d’hivern, amb una promesa que defensar, sense mirar enrera, noia, sense rendició. Les cares joves es tornen velles i fredes. Vam jurar que seríem germans de sang lluitant contra el vent, ara ja estic llest per tornar a ser jove de nou. Sento la veu de ta germana cridant-nos camp a través, dient que tornem a casa. Potser podríem aconseguir un lloc per nosaltres, amb aquestes guitarres i aquesta bateria. Germans de sang en una nit de tempesta, amb una promesa a per defensar. Sense retirada, sense rendició. Ara, al carrer, la llum és més tènue, les parets de la meva habitació comencen a caure sobre mi. Hi ha una guerra a fora que encara escup ràbia, dius que ja no és cosa nostra guanyar-la. Vull dormir sota cels plens de pau, al llit de la meva amat, amb un enorme país als meus ulls i aquests somnis romàntics al cap.

Versió, lleugerament intencionada, de No Surrender, de Bruce Springsteen.

Mary

La nit era freda, era Nadal. El meu germà i jo sortíem de l'Stone Pony, on l'amic Frederick acabava d'oferir un dels millors concerts de la seva vida. En concloure l'última cançó, Santa Claus Is Coming To Town, dues noies se’ns van presentar: es deien Sandy i Mary. Immediatament vam saber que alguna cosa havia canviat i en el fred de la nit d’Asbury Park ens vam llençar al carrer. El Boardwalk, Madam Marie...tot com en les velles cançons que no podíem deixar de cantar. Vaig veure l’espurna en els ulls de tots tres i vaig suposar que també la duia jo. De sobte, i com si d’un acte de fe es tractés, ell va donar la mà a la Sandy i jo li vaig donar a la Mary que, encantades, van aclucar l’ullet. Suposàvem que en Bruce tenia alguna cosa a veure en tot allò, sabíem que estava darrera i el seu esperit impregnava tota la costa de Jersey, que va ser nostra i només nostra aquella nit. La màgia i la fe, els somnis no es frustaran mai, en aquest tren. Per carreteres interestatals ens vam perdre, tot cercant la manera d’arribar a E-Street, però en realitat ja hi érem, hi havíem arribat en el moment en què la Sandy i la Mary van decidir saber qui érem nosaltres i que nassos fèiem a Jersey la nit de Nadal, amb només un grapat de dòlars a la butxaca i una llista de llocs a visitar. Els vam fer entendre que no era turisme, sinó una peregrinació a l’Olimp del Rock and Roll. Quan vam arribar a Belmar, vam buscar el veritable carrer E i el vam trobar de seguida, l’emoció és sempre una punxada al cor, però allà en tinguérem quatre. El i la Sandy, jo i la Mary, com en un conte de fades fet realitat. I així fou com amb la Sandy i la Mary ens vam fer amics i més, i així fou com es va fer realitat tot el que sempre havíem somiat. En la foscor de la nit sabíem que havíem trobat allò que havíem lluitat per tenir.

Podeu llegir l'altre vessant de l'article a http://www.elterratdelguim.blogspot.com