dissabte, de setembre 30, 2006

Els joves i l'habitatge

Avui m'agradaria criticar fermament la gent que no para de lamentar la dificultat que els joves tenim per trobar pis. Si jo fos economista aquest article d'avui estaria farcit de dades i numerots per arreu, però com a causa de la meva aversió a tota ciència formal això no ha estat possible em remetré a sensacions i experiències que crec que tenen un valor més o menys similar a tota quanta dada. Resulta que és ben complicat, segons diuen aquestes associacions tan simpàtiques i d'esquerres que campen pel país amb sorprenent impunitat, que un jove pugui, avui en dia, pagar-se l'emancipació. Si és difícil o no, no ens enganyem, tampoc no ho sé, però m'irrita de manera cabdal que es faci servir l'expressió "avui en dia", com deixant a entendre que abans això no era així. Bé, els meus pares, que, en comptes d'encadenar-se a fanals per protestar i no anar a classe, treballaven tots dos també van haver de comprar, lògicament, un pis. Quan ho feren, van haver de cenyir-se el cinturó i, durant un temps, es veieren obligats a estalviar d'una manera tan dràstica que quan sortien a fer el passeig de dissabte al vespre, havien de compartir una Coca-Cola i una bossa de patates. Vosaltres, menyspreables joves de la queixa, ja teniu 26 i 27 anys i encara no heu acabat la carrera, us gasteu una fortuna en els mòbils d'última generació i les Converse All-Stars que tant "progres" us fan, no treballeu, la majoria, perquè les empreses només us volen fer contractes temporals i el que voleu és ja un lloc de cap i un sou astronòmic, que no us discrimin, és clar. I el pitjor de tot no és que mentiu constantment i que ploreu com petits gossets abandonats, no és que ens tallin Laietana cada dos per tres per a les vostres manifestacions ni que simpatitzeu amb el moviment "okupa". El pitjor és que els vostres pares no us creuen la cara d'una bufetada, us deixen de pagar la carrera i els capricis i us envien a pastar fang, cony!

Diferències

M'explicava, un noiet de quinze anys, amb la mateixa il·lusió que t'explico jo a tu la nit que vaig sopar al Bulli, que a la seva moto de 49 centímetres cúbics li ha posat un tub d'escapament de competició, un filtre d'aire nou, un cilindre de no se què, un embragatge reforçat, un carburador més gran i més coses per mi estranyes, totes estrictament il·legals, és clar. Tot cofoi em deia que la seva Honda ja supera la velocitat màxima establerta en un 200%. Només vaig encertar a dir-li que jo tinc un cotxe de quatre rodes i el sé conduir més enllà de la frontera, on els somnis es fan realitat. Sabria ell mirar un mapa i dur la seva moto fins la Val d'Aure, al bell mig del Pirineu francès? Són de vegades insalvables les diferències, certament.

divendres, de setembre 29, 2006

Si fem Montilla president

Si fem Montilla president haurem pràcticament sentenciat Catalunya, haurem ferit de mort aquest país nostre que, ara mateix, no gosa pas d'una espectacular salut, haurem perdut la lluita per la nostra identitat. Crec que d'això tots en som conscients, ara bé, se'ns sol oblidar que les conseqüències de fer Montilla president no acabarien amb la retirada de la senyera del nostre sistema moral i, a la llarga, del balcó de la Generalitat on de moment oneja i s'estendrien ràpida i perillosament cap a d'altres camps. Perdríem el nord en l'economia, ja prou maltractada pel tripartit de Maragall i ens lliuraríem a l'horror del socialisme i la intervenció Estatal. Ens abocaríem a una política de tolerància i multicultuuralitat que, òbviament, reportaria conseqüències negatives tant com per a nosaltres com per els nouvinguts. Renunciaríem a l'actitud dels caps ben alts i el pas ferm per endinsar-nos en una moral derrotista i extremadament conformista. No ens emmirallaríem pas amb qui correspon i cercaríem els nostres models en experiments fracassats en el passat. Montilla és d'Iznájar i socialista, a més. La cosa primera és inevitable i, pots comptar, hi ha gent que és de molt més lluny i això de la procedència ho ha solucionat amb un perfecte català i una magnífica predisposició per la feina ben feta i els agraïments, la segona és ja molt més seriosa i sol tenir pitjor remei. Fer Montilla president serà dir adéu a gairebé tot el que fins ara hem aconseguit, serà dir adéu al sector privat competitiu i a l'empenta empresarial, serà pactar amb Iniciativa donant més importància als animals i a les plantes que a les persones. Tant se val si et sents català o espanyol si juguen amb els teus calers. Serà molt greu tot el que passarà, ja en pots estar segur, si no estem alerta i fem Montilla president.

Fer cas dels millors (III)

Hi ha hagut polítics (alguns de l’esquerra més benestant) que han reclamat “portes obertes” o bé de bones a primeres “papers per a tothom”, i que han negat que una política així provoqui un efecte crida. I s’ha parlat pel dret i per l’inrevés dels drets dels immigrants però no dels seus deures. Crec haver estat dels primers que vaig reclamar que no es parlés només de drets sinó també de deures, i això va provocar crítiques molt fortes. I tot això ha contribuït a crear complexos de culpabilitat en sectors de gent del país. I por de ser titllats de racistes. I cal tenir ben present que quan un grup majoritari té complexos d’aquesta mena resta a mercè de la minoria.

L'ex-president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, en una conferència a l'Institut d'Estudis Catalans, el novembre del 2004.

dijous, de setembre 28, 2006

Els meus defectes. Primera part: Les ínfules absolutistes.

Tinc ínfules de dèspota absolutista, de senyor feudal, i no sé si és aquest un dels meus defectes o una de les meves virtuts. El cert és que, a ulls de gent aliena a mi i al meu entorn, és una de les característiques que tant desagradable em deu fer. En sóc perfectament conscient però, honestament, no m'he plantejat fer res per evitar-ho, tampoc, és qüestió de preservar la personalitat d'un. M'encanta que la gent m'escolti parlar quan considero que tinc coses interessants a dir i si no me les invento, estic molt en contra de que les meves amigues tinguin nòvio perquè crec que el correcte seria que totes em retessin vassallatge a mi i solc pensar que duc la raó en la majoria dels casos. Opino que tot el que és bell jo ho mereixo més que la major part de la resta de gent i m'agradaria poder donar ordres a tort i a dret per a fer que es complís la meva voluntat arreu. Em molesta sobremanera que algú amb qui no comptava faci les coses millor que jo i, si fóssim a l'Edat Mitja i jo fos de veritat un duc o un marquès, de bon grat el feia tancar a les masmorres del castell. Sóc intensament feliç quan la meva superioritat dialèctica sobre els tipus de personatges que repudio queda al descobert de manera natural, sent o no obra de la meva voluntat. Crec en un cert ordre estamental que, si bé no ha de venir establert per la situació de naixença, ho ha d'estar per un seguit d'habilitats que, òbviament, jo ostento. Sóc partidari dels miralls perquè em serveixen per fer culte a la meva imatge i venerar-me cada matí. Si no em passejo pel carrer amb corona i ceptre és simplement perquè encara conservo una petita noció del sentit del ridícul. I bé, suposo que, finalment, ho hauré de considerar un defecte, tot això de creure'm rei i emperador.

Laura

La Laura és una de les més fidels seguidores d'aquest blog. No se'n perd ni un, d'article, i me'ls comenta en privat perquè diu que li fa vergonya deixar-hi testimoni escrit. Se subestima, clarament. No deixa de sorprendre'm que m'enviï mails per explicar-me que li han semblat els textos i també us sorprendria a vosaltres que ho faci si sabéssiu com de vegades l'he tractada. Aquestes línies no pretenen ser res més que un merescut agraïment per tot el temps dedicat.

dimecres, de setembre 27, 2006

Festes de La Mercè 2006

Al final tenim el que ens busquem. No serveixen de res l'esforç i els arguments en el nostre favor, els petits avenços que dia a dia fem si després arriba La Mercè i no som capaços de res més. La festa major de Barcelona és una oportunitat fantàstica per a ensenyar les cartes, per posar-les sobre la taula i dir que bé, que és això el que tenim. Però si el que fem és una fira de poble al Parc del Fòrum i deixem que siguin els 40 Principales els que organitzin un dels més multitudinaris espectacles del programa, si deixem que les festes siguin Espanya ja em diràs. A mi, personalment, les atraccions em diverteixen i Mclan és un grup que m'agrada força però el que estem fent és seguir el patró de la Fira d'Abril i és el tipus de gent que hi assisteix el que després també es deixa veure per La Mercè. Són les festes de la nostra capital i cal que siguin tota una altra cosa, que marquin la diferència respecte la resta d'esdeveniments de l'any. Quan entres al Parc del Fòrum ja ho veus clar que allò és obra de Montilla i sequaços, de socialistes amics de la multiculturalitat sobretot quan no es català el que s'hi parla. Surten a l'escenari uns nois dels 40 Principales i han de presentar els grups en castellà perquè en intentar fer-ho en la llengua d'aquí ja s'adonen que la tarda serà complicada. I a tots aquests que esperen ansiosos veure El Canto Del Loco els has de fer entendre que són a Barcelona si és cert que vols tenir un país, cal que els diguis mira, jo et porto aquests grups i desitjo que tinguis una bona vetllada però que et quedi ben clar on som i qui som. I és això el que eviten els socialistes, callant i amagant-se, fent veure que sí i després que no però bé que t'han colat Espanya a les festes de la teva ciutat. Més valdria que ens ho féssim mirar, ara que ja fa tant de temps que sabem el pa que s'hi dona.

Girar la truita

És cosa ben habitual que algú s'equivoqui de mig a mig i que, tot i ser una errada de fàcil solució per la via de la disculpa, la persona en qüestió prefereixi donar-li la volta, culpar-te a tu, que ets el que n'havia sortit malparat i embolica que fa fort. És cosa ben habitual i bé, és fàcil, també, que n'acabem tips, alguns.

dimarts, de setembre 26, 2006

Grenoble - Les Deux Alpes (Tour de France 1998)

Plovia com si s'acabés el món. Plovia, com mostrant la fúria dels déus. La temperatura, fregant els zero graus, era absolutament aliena a les dates que corrien pel calendari. Érem a mitjans de juliol i al Col du Galibier tot s'havia conjurat per fer-nos creure que havia arribat el novembre. A Barcelona també plovia, no pas tant, però plovia i jo estava al sofà sense poder moure un sol múscul, absort en l'espectacle que el televisor em brindava. Etapa XV, Grenoble – Les Deux Alpes, etapa reina del controvertit Tour de França del 98. A més de cinquanta quilòmetres de meta, en plena ascensió al colós alpí, el temible Galibier, ja només mantenien la dignitat sobre la bicicleta els principals favorits: Ullrich, Pantani, Julich, Escartín i alguns escuders de luxe. La resta del pilot transitava penosament per l'asfalt, en petits grups, uns, per intentar passar el mal tràngol en companyia i sols, altres, als que el col de la Croix de Fer, ascendit amb anterioritat, no els havia perdonat ni una sola pedalejada. De sobte, d'entre el grup de favorits, un petit italià en va sortir com una exhalació, com embogit, de peu sobre la bicicleta com un inconscient, com si no quedés una eternitat fins la línia d'arribada. De Jan Ullrich, el fins ara intractable líder del Tour, s'esperava una reacció immediata, demostrant la seva indiscutible classe. Però no fou així, el jove de Rostock veia com Marco Pantani s'allunyava sense remei. De moment, no calia posar-se nerviós, amb tants quilòmetres per endavant era segur que en Marco no podria aguantar aquell ritme infernal. Escartín i els seus companys de l'equip Kelme, veient una escletxa de debilitat en Ullrich, decidiren intentar deixar-lo també enrera i ho aconseguiren. Totes les alarmes van saltar al Team Telekom, Jan Ullrich, maillot groc del Tour 98, no podia seguir el ritme de cursa. Per a més inri, una de les rodes de la bicicleta de l'alemany es va punxar i això ja acabà de minar la seva moral. La imatge dantesca que se'm va quedar a la ment fou un Ullrich impotent rodejat dels seus companys d'equip, gairebé plorant, però sense deixar d'avançar. En Marco va coronar el col amb força temps d'avantatge però no el suficient per somiar amb guanyar la Grande Bouclé, va haver de baixar de la bicicleta per a posar-se una jaqueta amb la que poder afrontar el perillossísim descens, els dit congelats no el permetien frenar. Com protegit per un aura divina, baixà com un tren de rodalies fins la falda de l'ascensió a l'italiana estació d'esquí de Deux Alpes, Ullrich seguia enfonsant-se. Mentre “il Pirata” seguia superant els anònims valents que s'havien atrevit a avançar-se en els primers compassos de l'etapa el cronòmetre castigava el maillot groc i Pantani ja podia començar a somiar amb el podi de París. Creuà la línia de meta exhaust i passà a l'espai habilitat per als guanyadors d'etapa, a canviar-se i esperar l'arribada de la resta del pilot. Poc a poc entraren Julich, Escartín, els escapats...i en Jan que no arribava. Finalment, amb més de 9 minuts de retard, el campió alemany completava el recorregut ja sense opcions de revalidar la victòria de l'any anterior. Aquell dia jo vaig comprendre que el ciclisme era el millor esport del món i Pantani aconseguí que, en pensar en el Tour del 98, ningú el recordi com el dels escàndols de dopatge sinó com el Tour en què el Galibier semblava el camp de batalla i ell un àngel sota la ferotge pluja dels Alps. El dia que morí, sol i oblidat, esnifant cocaïna en un sòrdid hotel de Rímini, al Galibier un fred glaçat assotava la carretera deserta.

Fer cas dels millors (II)

Però el que la cultura musulmana necessita són llibres, telenovel·les, poesia i cançons que mostrin què ocorre en realitat y que sàpiguen burlar-se dels preceptes religiosos, com per exemple passa a Costums i usos en l'islam o Guia per a l'educació islàmica. El llibre Una mirada de l'infern en què se'ns explica el que ens espera al més allà, podria ser una fantàstica parodia adaptada al cinema. Tan aviat com aparegui La vida de Brian, amb Mahoma al paper principal, sota la direcció d'un Theo Van Gogh àrab, haurem fet una gran passada endavant. I un Like a prayer d'una Madonna marroquina? seria factible en el món àrab un director de cinema com David Potter, que fa una película en la que apareix la marca del llapis de llavis d'una dona àrab al coll d'un general iranià? La burla és una necessitat amarga, però ha de tenir lloc. Vull a Mahoma com un veritable personatge, amb les seves nou dones, a una pel·lícula com Ben-Hur. Els poetes àrabs pensen que ells poden escriure millor poesia que Shakespeare. Però, on és el Romeo i Julieta islàmic?
Fragment de De Maagdenkooi (La gàbia de les verges) de la brillant política i escriptora d'orígen somalí Ayaan Hirsi Ali.

dilluns, de setembre 25, 2006

Route 66

El que en realitat vull és un cotxe i una autopista, res més. Vull un Cadillac i poder creuar la Route 66 de Chicago a Los Angeles com tantes famílies hagueren de fer durant els tràgics anys de la Dust Bowl. Poder trepitjar a fons l'accelerador i travessar la carretera mare. St Louis, Rolla, Springfield, Tulsa. Tot aniria quedant enrera en el camí a la terra promesa de California. L'únic que vull és una autopista a creuar, no em calen les teves riqueses ni el teu amarg petó, els mals de cap i l'estómac contret, només que la 66 s'estengui majestuosa davant meu, sota el sol i la pluja. Oklahoma City, Shamrock, Amarillo, Tucumari. La pols s'aniria incorporant a la carrosseria del cotxe com l'experiència s'enganxa als teus anys i la teva vida. A cada quilòmetre un poc més conscient, un poc més adult. La Route 66 és la gènesi del que ara som, d'aquesta manera de viure amb la fe per bandera i les esperances al cor. Santa Rosa, Albuquerque, Gallup, Holbrook. En mig del desert cauria la nit i hauria de buscar un lloc on dormir. A la nit passejaria pels pobles gairebé abandonats que un dia veieren el drama de tants i tants americans honrats, bufaria la meva armónica mirant les planes a través de la foscor. La 66 és un somni a fer realitat, però també un deure per aquells que creiem en Amèrica amb els seus defectes i virtuts, perquè a la 66 han estat tots. Winslow, Flagstaff, Kingman. I en la llunyania començaria a sentir el dringar de les campanes de la llibertat i de sobte Needles i el desert i la desolació. I quan estàs a punt d'abandonar rera una corba apareix Santa Mónica i ja només és una passejada gloriosa la que et du a Los Angeles, la victòria, el triomf i l'oceà. La vida és només una autopista a creuar.

Fer cas dels millors (I)

-Els immigrants que arriben garantiran les nostres pensions?

-En absolut. Aquests immigrants són pobres, treuen molt més del sistema que el que ells aporten. En canvi, la immigració és el programa econòmic més important que existeix per acabar amb la pobresa. L'únic que es pot fer és fomentar el desenvolupament econòmic als seus països. És irresponsable admetre'ls si no els podem integrar. Si no poden ascendir en l'escala social, acabaran en ghettos i això generarà violència. La propera generació d'immigrants ha d'anar a la universitat i, d'aquí dues generacions, el president de la Generalitat ha de poder ser negre. I si el president no ha de ser negre, que no vinguin.

Professor Xavier Sala-i-Martin entrevistat per Helena Garcia Melero dissabte al Periódico de Catalunya.

diumenge, de setembre 24, 2006

Feliç

Hi ha qui necessita or i anells de diamants o una droga que s'endugui tot el dolor que aquesta vida comporta. La promesa d'un món millor que ha d'arribar, ara que ja està tot fet. A mi no em cal aquest cel blau, tot el que sé, des que et vaig trobar, és que sóc feliç quan m'abraces. Feliç, noia, en la foscor, quan em beses. Sóc feliç en un amor com aquest. Hi ha una casa sobre un turó llunyà on pots sentir les riallades dels nens. Els àngels de la guarda vigilen des de dalt, tenint cura de l'amor que professen. Però a la nit noto la foscor a la vora i em desperto i ets al meu costat. Sóc feliç, quan m'abraces. Sóc feliç perquè et tinc al cor, quan em beses. Sóc feliç en un amor així. En un món de dubtes i pors em llevo a la nit i m'estiro per notar que ets a la vora. Perdut en un somni m'agafes mentre caic, jo vull més que un somni per explicar. Naixem en aquest món amb pocs dies per davant, els homes i les dones s'encerclen dins d'una gàbia. Perduts i corrent sota un milió d'estrelles mortes, canviem la nostra pell i llisquem entre els barrots aquesta nit. Feliços, abraçats. Feliços nena, entre la foscor. Feliços, en besar-nos. Sóc feliç en un amor així.

Traducció gairebé literal de Happy, Bruce Springsteen.

dissabte, de setembre 23, 2006

"Estamos trabajando en ello"

Va haver un temps en què el president del govern espanyol se situava en les fotografies entre George Bush i Tony Blair. Hi havia qui reia, dient que feia el ridícul i que estava fora de lloc. Però el fet que hauria d'haver transcendit és que Espanya tenia com aliats la primera potència mundial i el magnífic Regne Unit. La imatge actual, ben lluny d'aquelles reunions a les Azores per decidir el futur del planeta, és la d'un govern que tracta amb països terroristes en l'Aliança de Civilitzacions i que és reprovat públicament per la UE per la seva estrepitosa manca de previsió i ma dura pel que fa als greus problemes d'immigració. És humiliant que austríacs, alemanys i francesos esbronquin les persones que, t'agradi o no, dirigeixen l'Estat on tu vius. Amb raó diuen que és molt senzill anar a demanar diners i ajut a Europa per a solucionar un problema que tu mateix has agreujat amb els processos de regularització a discreció, amb l'estúpida mania de la tolerància i la solidaritat que sempre esdevé contraproduent. L'efecte crida del govern espanyol té la culpa que ara centenars de persones morin a l'estret cada mes i que es col·lapsin els nostres centres d'acollida. Pots dir tot el que vulguis del PP, però no podràs mai criticar la seva brillant política d'exteriors que duia la bandera espanyola a onejar al costat de l'americana i la britànica, lluny de les de les repúbliques bananeres amb les que ara s'ha de veure constantment. Va haver un temps en que Jose María Aznar podia posar els peus sobre la taula del despatx de George Bush i un ampli sector de la societat se n'en fotia sense veure que això no era un ridícul si no un mèrit. Zapatero el que pot és posar-se el palestí i anar a pregar a la Meca. I això sí que és per riure. Riure, és clar, per no plorar.

divendres, de setembre 22, 2006

El meu país

El que jo no vull és un país gris on siguin més importants els treballadors que els genis. El meu país ha de ser el paradigma de la llibertat individual i el de l'ambició i la feina ben feta. Jo vull viure en un país que envegi els països que a mi m'agraden i que tingui una capital que estigui ansiosa per ser Londres o París. M'agradaria viure en un país on no fos necessari demanar perdó per fer servir la llengua oficial, on no em calgués preguntar primer si et va bé que et parli en la meva llengua o prefereixes rus o alemany. Sempre he desitjat un país amb un líder virtuós i emprenedor, un país on sigui obligatori llegir Valentí Puig i on el conseller d'economia hagi de tenir al despatx un retrat a l'oli de Xavier Sala-i-Martin. El que a mi m'agradaria seria un país on la gent fos conscient que per poder ser tolerants i solidaris cal primer ser lliures en tots els sentits, un país on el sector públic no fos més que una petita taca a l'expedient. Vull un Estat molt fort en les poques funcions que li corresponen, vull una policia amb dret a estomacar els criminals, si cal. Vull un país que mostri sempre la seva solidaritat amb el poble jueu i que no s'estigui de proclamar que Estats Units és el seu més important aliat. Vull un país on s'investiguin noves i més netes formes d'obtenció d'energia mitjançant reactors nuclears i on estigui prohibit deixar que opinin els ecologistes. Vull un país que conservi els seus paisatges més bonics i no construeixi Benidorm sobre els cims de les muntanyes. El que espero del meu país és que no tingui por de caminar amb el cap ben alt i dir que és molt millor que el veí. Vull un país on hi tinguin cabuda totes les manifestacions artístiques intel·ligents, un país on a l'autopista, si tens un Ferrari, puguis anar a 280km/h i si tens un Seat Panda només a 100. És així com vull el meu país i per això no votaré Pepe Montilla.

dijous, de setembre 21, 2006

No pensis

No creguis que no em dol veure't marxar amb aquell somriure il·lusionat, lluny de mi. No pensis que no desespero quan et sento parlar d'ell com si fossin les terres d'ultramar del teu esperit, la darrera parada del teu tren. Jo encara estic a l'andana d'aquesta estació intermitja, esperant sota la pluja, amb una llarga gavardina i una maleta amb poca roba i moltes coses a dir. No creguis que no escric sempre pensant en tu, analitzant l'efecte que et causarà cada paraula. No creguis que no sé, també, que gairebé mai em llegeixes. Sóc conscient de la distància que ens separa i no creguis que no m'agradaria reduir-la a qualsevol preu. Somio que un dia vindràs i em diràs que ja n'hi ha prou de tanta comèdia i que acceptes aquella invitació a l'Hispània de fa tant de temps, però no creguis que no sé que les possibilitats són remotes. No pensis que no em dol. No creguis que no penso en tu al llevar-me cada matí, no pensis que no desitjo llevar-me un dia i que els teus dits estiguin recorrent la meva pell. Llums de nit a la ciutat, pampalluga eterna. No pensis que no faria qualsevol cosa que em demanessis per estranya que semblés. No creguis que he trobat algú que m'ompli més que tu, un somriure més embriagador. No pensis que no m'he après de memòria les nou xifres del teu mòbil i que no puc evitar marcar-les constantment, com una obsessió. Quan trec el cap per la finestra, no pensis que no estiro el coll intentant veure't. Per molt sorprenent que et sembli, no pensis que no he decidit que ets la dona de la meva vida i que faré tot el que calgui per tenir-te al meu costat. No pensis que no sé que tu saps de sobres tot això i ja et va bé per jugar i fer allò que vulguis amb mi. No creguis que no em dol. No pensis que no estic bojament enamorat de tu.

dimecres, de setembre 20, 2006

Conte tràgic

Feia anys que desitjava que arribés aquell moment, feia anys que hi pensava amb insistència. Amb una insistència que fins i tot a ell el feia estremir. Molts anys havien passat des d'aquell primer petó en aquell banc, en una nit freda i certament plujosa. Molts anys amb aquell calfred gravat en la ment com signe de la puresa més extrema que mai va trobar. Ara la tenia al davant i somreia com aquella vegada, amb un cosmopolitan a la mà. Parlava, amb l'alegria de sempre, i ell deia que sí però no la sentia perquè no podia treure's del cap aquella idea. Parlava de la seva vida i de tots els nois que havia deixat enrera. Sabia que només una mirada seva era suficient per fer-la caure als peus perquè sempre havia estat així. Va clavar les seves pupil·les en les d'ella i de sobte va callar. Se li va acostar i li va xiuxiuejar a l'oïda que volia anar a casa seva. Les claus de l'F430 Spider es van introduir en la seva ranura i el va fer brunzir per Rafael de Campalans i Ronda de la Torrassa per encarar Riera Blanca i Carles III cap a Travessera. No es va aturar ni en un semàfor, tant se li'n fotia si eren verds o vermells. A l'ascensor se li va tirar a sobre i el va besar com si li anés la vida, com si fos l'última cosa que hagués de fer. A empentes va entrar a casa i ella el va tirar directament sobre el llit. En aquell moment va dubtar però sabia que era ara o mai. Va repassar mentalment cada moment, cada situació al seu costat, el seu somrís, les seves pors. Ella demanava en què estava pensant i ell no contestava. Pensava en ella, en ell, en aquella nit a la vora del mar i en aquella altra ja no recordava on. Es va treure la brusa i va ser en aquell moment que la va haver de matar. El destí li ho havia demanat, així que li clavà una petita navalla al ventre i va observar durant minuts com se li buidaven els ulls i li demanava perquè. No va saber respondre de cap altra manera que clavant més endins la fulla del punyal. Amb els ulls li demanava clemència i ell no se la va donar.

dimarts, de setembre 19, 2006

Sopar sol. (The fifth floor restaurant at Harvey Nichols, London)

De molta gent he sentit que és una mica frustrant, trist. Bé, no fou això el que pensava quan, dissabte a la nit, passejava per Knightsbridge després de sopar sol al restaurant de la cinquena planta de Harvey Nichols. Havia passat a la tarda i em va fer bona impressió. Vaig calcular, mirant els preus, que me'n sortiria amb unes 45 lliures i vaig reservar. Arribí molt cansat, després d'una llarga passejada per Chelsea i amb el meu anglès cada dia menys macarrònic em vaig dirigir a la noia que em va donar la benvinguda. "Do you come from Spain?" "Well, Barcelona". I d'ençà se'm dirigí en castellà. Per aquesta falsa sensació que la pobra tenia de que érem paisans em va buscar la millor taula, que resultà ser una que tenia just al davant una finestra des d'on es dominava un bon tros de Knightsbridge. No negaré que em vaig començar a acollonar quan em van dur uns aperitius estil Caelis constituïts per una salsa d'anxoves i una mena de palets de pa mentre el sommelier em demanava si volia xampany. Vaig dir que sí, és clar i em dugueren la carta de plats. Ben bé eren uns altres, els preus i segurament se'm va notar una mica nerviós. Vaig demanar i, el mateix noi del xampany, m'aconsellà un vi blanc per acompanyar la tria. "Faci, jove, faci, ja posats..." Va ser en tastar aquell meravellós vi afruitat que ho vaig comprendre tot. Mirant la lluminosa a la vegada que tènue decoració i amb la copa a la mà em vaig dir a mi mateix que s'havia de ser molt imbècil per pensar en el preu d'un sopar a Londres després d'haver treballat com un negre tot l'estiu. Imbècil, amb totes les síl·labes. IM-BÈ-CIL. Així que mirí per la finestra Knightsbridge i m'escarxofí a la cadira blanca per gaudir. Vingué un cambrer a preparar el primer plat allà al davant. Un formatge blau anglès barrejat amb rúcula i oli d'oliva. Al Harvey Nichols es nota que al servei li agrada allò que fa, perquè em van atendre com si fos la Reina Mare. Em va explicar, tot elaborant la mescla, que aquell era el seu plat preferit i que el que l'havia incorporat a la carta després d'una visita a París. Sense perdre el somrís me'l va servir i s'enretirà. Al primer tast d'aquella amanida ja vaig notar que aquell no seria un sopar més. Deliciosa combinació de tot plegat: el formatge, la rúcula, l'oli, el vinagre balsàmic i el pebre negre. La meva habilitat en l'expressió escrita es veu limitada en parlar d'aquell tast. Seguí la festa, i millorà, amb el segon plat no sense que abans dos cambrers i el maitre m'haguessin preguntat si tot anava bé. Davat meu una mena de carxofa feta de mil fulles, més rúcula i un got en forma de petit tub que se'm presentà com un capuccino de bolets. Per molts és sabuda la meva devoció pel fruit dels fongs i dissabte a la nit es consolidà quan, en introduir el ganivet dins la pasta del mil fulles, una festa de bolets, ou i espinac es presentà sobre el plat. Al paladar focs d'artifici. Més interès per part del servei i, el que m'havia atès la major part del temps em du la carta de postres, aviam què. L'interroguí sobre un que em semblava interessant i em va convèncer. Vaig aprofitar per preguntar si podria endur-me una còpia de la carta per un meu amic que de tant en tant escriu sobre bons restaurant. Pensava que em prendrien per boig però, ves, hi ha vegades que les coses surten realment bé i, si ja havia estat amable abans, quan veié la seva feina recompensada i agraïda encara ho fou més. Mentre assaboria els gerds amb xampany del postre em vaig sentir l'home més poderós del món. Encabat, encaixada de mans amb el personal que realment va saber entendre la meva felicitat i el maitre em dugué sa tarja per si tenia qualsevol suggeriment. És curiós que, tot i que em van veure clarament més enllà de les meves possibilitats habituals, em van tractar com al millor dels seus clients. No dic res del preu, perquè ni la majoria dels qui ara llegeixen ni jo som pas uns imbècils.

THE FIFTH FLOOR RESTAURANT (HARVEY NICHOLS), 109-125 Knightsbridge, LONDON. SW1X 7RJ. +44 (0)2072355250

dilluns, de setembre 18, 2006

Tornar a casa

Tant se val que hagis marxat molts dies o pocs, tant se val que vinguis de Dublín, de Londres o de París. No importa si has estat o no feliç, perquè quan l'avió s'enlaira i posa rumb a Barcelona una petita sensació d'alegria t'envaeix i ja desitges trepitjar sòl català i dormir al teu llit. Sempre hi ha gent en cabina que parla la llengua de casa i et sents a gust, tant és si fa unes hores eres als Champs de Mars o a Temple Bar, perquè ara tornes i això és ja l'únic que vols.

Viatjar a Londres ha estat, com sempre, fantàstic i sé que, demà, ja tindré ganes de tornar-hi però ara penso en pa amb tomàquet i bull blanc. Quins collons dir això havent sopat a Harvey Nichols ahir, però així és com és, així és com va. Adéu Hyde Park, adéu Picadilly, fins aviat. Aquesta nit volo directe a casa i no serà fins al matí que engegui el televisor i torni a veure en Montilla i tota aquella colla de desgraciats. Fins la tarda no hauré de tornar a treballar. I ara només penso en casa meva i el meu llit. En tu, és clar, també. Tornar a casa.

Espanya a Stansted

Des que Ryanair ha obert rutes cap al sud d'Espanya l'espera del chek-in a Stansted és molt més divertida. A continuació transcric part d'una conversa via mòbil que vaig sentir ahir mentre esperava que obrissin el taulell de facturació del meu vol.

"¡Niña! ¿Onde estás? ¿En dónde? Amo a vé, ponte como pa' ver lo que ehtán viendo la mushasha del mostradó de facturasión. ¿Ya? Vale, pos ahí verá una paré. ¿Cómo que no hay ninguna paré?A vé, hija, en la cola no, ponte como la mushasha (...)"

Els qui hàgiu estat a Stansted sabreu que la terminal està dividida en zones denominades amb una lletra de l'alfabet, doncs bé, a escassos cinc metres d'on aquesta dona donava explicacions amb un volum tal que tota Anglaterra la podria haver trobat hi havia un cartell groc i lluminós que deia: ZONE G.

diumenge, de setembre 17, 2006

Disculpes

Escric sense accents perquè a Londres no saben que són.

NOTA: Sembla que algú hi trobà solució.
NOTA2: I l'hi ho agraeixo molt, per cert.

Gintònic

En Salvador m’havia aconsellat d’anar a sopar al restaurant Simpson's així que, aquest matí, aprofitant que volia passar per Covent Garden i que el restaurant és a la propera Strand Street, m'he acostat a reservar taula. "I'm afraid we are fully booked tonight, sir". Cony! Es veu que a les onze del matí ja ho saben aquí que no tindran taula per la nit. Doncs apa, que el senyor del restaurant, tot i la meva més que acceptable presència d'avui, ha considerat que no podria sopar-hi, allà. Ell s’ho perd i, els diners, al final, han anat a parar a d’altres llocs. Ara, per exemple, mel's gasto en pagar el boníssim gintònic que bec mentre escric i que es l’únic que em penso prendre aquí. Londres es espectacular i continua mes o menys com sempre, el que passa es que les coses funcionen d’una altra manera. A Barcelona es pot sopar al Caelis amb texans i samarreta, si vols, i aquí, per a que et serveixin una merda de Roast-Beef t’has de vestir com si t’anessis a casar. Això, en part, és admirable i constitueix un gran sistema de defensa contra la mediocritat però, d’altra banda, suposa un esforç mental al que, al menys jo, no hi estic pas acostumat. Però Londres es la magnifica ciutat que recordava. El verd Hyde Park, el luxe de Harrod's, les noies que netegen les taules del Mcdonald's sense descans. Es, també, les llums blaves que a la nit s’encenen a la vora del Thames i els Ferraris que circulen per Knightsbridge i King's Road. Londres no es Paris, ni Barcelona, ni tan bo ni tan conegut, però és una ciutat màgica i especial. I mes, és clar, si la nit acaba amb un espectacular sopar al Harvey Nichols.

Això sí, els gintònics, com al Tirsa, enlloc.

Cara B

Londres també és el rodamóns que dorm a Picadilly i la brutícia que s’endevina a l’entrada d’alguns carrerons al Soho. És, també, la tinya de l'Stansted Express i l’hora i quart per trobar taxi. En todos sitios cuecen habas, que dirien els espanyols.

dissabte, de setembre 16, 2006

Mentre llegeixen

Mentre els meus estimats lectors m'honrin una vegada més llegint aquestes humils línies jo seré, segurament, passejant pels carrers de Londres. La llàstima de tot plegat és que tornaré molt aviat i em veuré obligat a seguir molestant qui em llegeix amb discursos polítics i d'actualitat que, ja ho sé, no són de la qualitat d'algunes de les meves parrafades literàries. Aquest viatge ha estat la perfecta excusa per deixar de banda, algun que altre dia, les anades i vingudes de Montilla i Maragall, la perfecta coartada per a poder desplegar recursos que em permeten parlar d'emocions i sentiments.

Si tot ha anat bé i el lector ha estat matiner, a hores d'ara esmorzo a l'hotel i em preparo per tornar a la civilització a Mayfair, si és d'aquells que em llegeixen a mitja tarda, dec estar voltant per Covent Garden esperant ja l'hora de sopar. Físicament no estic tan lluny de Barcelona però, parlant de les distàncies espirituals, que són les que més m'importen, si que ho sóc. Com a París, com a Dublín, també. Potser és que a Barcelona ja ho he fet gairebé tot, o potser és veritat que tenim una ciutat de segona, no ho sé, però sempre m'agraden més els llocs on viatjo que els llocs on visc. Imagina't Notting Hill de nit, quan tot és quietud i Jaguars amb tapisseria en cuir aparcats al carrer. Imagina't l'Hospitalet i compara. Sóc a Londres, ara mateix, i si no hi ha res d'estrany estic content.

Aquest article l'escric just abans de marxar, per a que el puguin vostès llegir a primera hora del matí, així que encara no podran notar que realment he entrat en contacte amb el clima britànic que m'obre els ulls més del normal i em fa estar més despert. Això ho deixarem per demà, si tot va bé. Dilluns seré a casa de nou, i haurem de treballar dur fins l'1 de novembre, amb aquestes eleccions tant importants que s'acosten.
L'únic que espero avui és haver aixecat alguna petita enveja i algun somriure de complicitat en qui s'alegri de pensar que passejo per Londres per premiar aquest estiu d'obligacions. Des de la ciutat que més estimo, bon dia a tothom.

Pel seu propi pes

Ahir deia en Pep Blay a l'AVUI, en referència a l'affaire Rubianes, que com pot ser que es permeti dir estupideses sobre política a un peixater o un informàtic i no a un actor com en Pepe Rubianes. Bé, suposo, que tampoc no se'ls permetria dir-ne cap si ho fessin en televisió i se'ls pagués el negoci. Si tu, Pep Blay, tinguessis una dona de fer feines que t'insultés cada dia, vols dir que no l'acomiadaries? Í és que hi ha opinions que cauen pel seu propi pes.

divendres, de setembre 15, 2006

La tardor

Ja ha arribat el setembre i amb ell la dolça rutina. Les primeres pluges cauen sobre Barcelona netejant les gotes de suor que molts encara arrossegàvem. Fa il·lusió posar-se l'americana algun matí, per donar la benvinguda a la tardor. Les obligacions d'un estiu dedicat en exclusiva a l'obtenció d'actius financers poc a poc es van convertint en habitud i s'encara l'inici d'un nou any, innovador en molts aspectes. Els arbres comencen a col·locar la catifa de fulles que protegirà la ciutat fins l'hivern i la brisa del nord és la companya de les nostres llargues passejades per Les Corts. Els capvespres arriben abans i canviem la salsa de les patates braves a les terrasses pels cafès escarxofats als sofàs de l'Starbucks de Diagonal amb Doctor Fleming, la sessió golfa de Cars per la primera de la tarda de United 93. Comencen els plans pels viatges d'aquest hivern, es parla de Copenaghue, de Viena, de rutes gastronòmiques al nord de la península, petits snacks del gran viatge que ens ha de dur a Manhattan. Els bons no viatgem a l'estiu, viatgem a la tardor quan les ciutats són de veritat i no una atracció més de Port Aventura. És a la tardor que París brilla més, quan mostren els arbres dels jardins de Luxemburg els més majestuosos tons camí de Saint Germain. Quan acaba l'estiu és l'única cosa que s'acaba i, bé, també tanquen la magnífica terrassa del Majestic, però com que a casa sempre hem estat més de Tirsa no hi ha cap problema. La platja deserta del novembre és ideal per a passar-hi una tarda sencera jugant a futbol amb els amics i després acabar mirant el partit del Plus a la Cerveseria mentre sopem. La tardor ja arriba i amb ella unes eleccions que han de tornar a Catalunya la decència i l'esplendor. Com ara cauen les fulles dels arbres aviat caurà l'horror tripartit d'aquests últims temps i la glòria daurada de la tardor ho tornarà a impregnar tot fins l'estiu vinent.

En definitiva

Que el que s'ha fet amb el meu article "Pittsburgh" ha estat convertir-lo en una excusa per remarcar les errades del govern Bush, expressar preferències cinematogràfiques i, de pas, acusar-me de fer demagògia. Bravo.

D'altra banda

D'altra banda no deixar de resultar-me curiós -i divertit- que sigui el meu millor amic qui més ataqui allò que dic.

Podeu llegir els magnífics articles i la sòrdida propaganda bolxevic d'en Guim Casas al seu blog "El Terrat" (http://www.elterratdelguim.blogspot.com/)

dijous, de setembre 14, 2006

Tu decideixes. Història d'un sopar a París.

Tu decideixes, pots anar a París amb el teu nòvio i que et dugui a sopar a un turc d'aquests on hi fan pites o pots venir amb mi i soparem a l'Ambroisie. Jo sóc pobre, més que ell, però treballo dur per poder gastar-me els diners en el que em vingui de gust i, ara mateix, tu ets una de les meves prioritats. Imagina't un Vueling que ens deixi a Charles de Gaulle a mig matí i el taxi directe cap al Costes, deixarem les maletes a l'habitació -de llits separats, si tu vols- i sense més preàmbuls passarem a fer l'aperitiu al Deux-Magots. Passejarem tranquils cap a la rue du Fauburg de Montmartre per fer un dinar lleuger al Chartier que ens ajudarà a tenir cura l'estómac i la cartera per al que vindrà a la nit. Cap a dos quarts de tres ja serem fora i calculo que una fina pluja començarà a acaronar l'asfalt de la ciutat. Ens aixoplugarem en un taxi i ens farem portar a la Place de la Concorde. Des d'allà, i sota el mateix paraigües, guiarem les nostres passes en direcció a Eiffel per a que quedis extasiada de la magnitud de la torre. Baixant plegats pels Champs de Mars em donaràs la mà, segur, i jo et faré anar a una petita pastisseria on comprarem un pastisset de gerds típic de París que t'encantarà. A mesura que s'acosti el gran moment ens anirem posant nerviosos així que optarem per tornar a Place Vendôme i fer el primer French 75 al Hemingway. Després una petita passejada per Saint Honoré, per a que vegis els vestits més cars d'Europa i, que cony, ja que em deixaré els estalvis de la meva vida, te'n compraré un pel gran sopar d'aquesta nit. Pujar ràpid a l'hotel, per a que et canviïs, jo passaré amb una corbata discreta i aleshores, ja, el taxi i cap a Place des Vosgues hi falta gent. Serà espectacular. Descobrir plegats la màgia de l'Ambroisie, deixar enrera l'infantesa d'un sol cop de vista a les tres sales, saltar-se tots els cànons establerts, totes les passes prèvies, del Burger King al millor restaurant de París, perquè tenim fe. I a taula la festa, el tràfec dels sentits, els somriures de complicitat entre els plats que van i venen i, encabat, tornar al Hemingway i demanar que em trenquin la tarja de crèdit perquè mai més no la podré fer servir. No et demanaré res a canvi quan tornem a l'hotel, perquè n'hauré tingut prou de veure't gaudir de la culminació del meu somni. Faré fallida, però què importa si ja hem estat al cel. Tu decideixes, pots anar a París amb el teu nòvio i que et dugui a sopar a un turc d'aquests on hi fan pites o pots venir amb mi. Soparem a l'Ambroisie.

Pura demagògia

El que també és pura demagògia és atacar un meu article dient que una pel·lícula de la qual jo en cap moment no en parlo és cinematogràficament nefasta. Perquè jo no hi faig referència i resulta que aquesta versió ja és la que em creia abans de saber ni tan sols de l'existència de la idea de rodar-la. El que segueix sent pura demagògia és atacar l'article sense fer cap comentari sobre la seva idea principal, que és la validesa de l'hipotètic míssil, centrant-se en el discurs sobre la certesa dels fets que em dona pista -amb perdó pel símil aeronàutic- per a criticar els moralistes que haguessin preferit un avió estavellat contra el Capitoli i 1000 morts més que no pas una ràpida solució militar.

Però, és clar, queda molt millor perdre el respecte una vegada més per un govern democràtic que, evidentment, té errors i treure'ls a relluir que no pas mirar bé el text i veure què s'hi diu.

(En referència al comentari d'"El Regidor" a l'article "Pittsburgh")

Anunci

La direcció de Les Lleixes comunica que, d'ara endavant, replicarà els comentaris brillants i aquells que, com el que ahir el senyor Regidor deixava a "Pittsburgh", pixin estrepitosament fora de test.

dimecres, de setembre 13, 2006

Pittsburgh

El vol 93 de United Airlines, que l'11 de Setembre del 2001 volava cap a San Francisco, fou segrestat per membres d'Al-Qaeda i el passatge es rebel·là i l'estavellà contra terra, a prop de Pittsburgh, en un últim esforç per salvar la vida. No hi hagueren supervivents.

Dubtar d'aquesta versió oficial, com molts fan, em sembla absolutament reprobable. Quin és el punt per no creure un Estat democràtic i confiar més en explicacions fosques de corrents de pensament subversiu? Per què haig de creure abans la història explicada per un ex-agent de l'FBI, fora del cos per raons desconegudes, que la difosa per l'administració Bush? Quin estrambòtic personatge televisiu o organització antiamericana té suficient informació per assegurar que el vol 93 fou abatut pels míssils dels kazas?

D'acord, queda clar que jo accepto sense cap mena de reserva la versió oficial de l'assumpte. Ara bé, imaginem que deixem pas al dubte per una petita escletxa i que pensem que bé, que potser si que els avions de combat de les forces aèries dispararen contra la nau segrestada i la feren caure al bell mig d'un camp aïllat. Quin és el problema? Per què els mateixos que s'escandalitzen dient que com és possible que es permetés que dos avions comercials s'estavellessin contra el WTC també s'escandalitzen pensant que el vol 93 fou derribat intencionadament? Les incoherències afloren de manera bestial sempre que parlem d'antiamericanisme.

Evidentment que s'havia de fer caure aquell avió abans que sobrevolés nuclis de població i l'errada -comprensible en aquesta situació límit- del govern és que no ho va fer. És pensament econòmic, aquelles vides eren un cost perdut que de ben segur no podríem recuperar, per a què arriscar-se a que el nombre de morts augmentés? No hi ha discurset moral que serveixi, perquè qualsevol intent de negar la validesa del míssil destruint el fussellatge de l'avió és legitimar la mort de milers de persones a terra si els terroristes haguessin assolit el seu objectiu.

Però lluny d'entortolligades explicacions i de misteris a l'estil de Michael Moore, jo segueixo pensant honestament en el United 93, que, l'11 de setembre del 2001, caigué en un camp a la vora de Pittsburgh acabant amb la vida d'uns passatgers valents que plantaren cara al monstre més gran del segle XXI.

dimarts, de setembre 12, 2006

Racing in the streets

En un circuit els guanyaria, que no en tinguin cap dubte. Fa molts anys que em miro la Fòrmula 1 i he après del kàiser quan s'han de clavar els frens i quan s'ha d'entrar a fons en una corba. El problema, bàsicament, és que a l'Avinguda del Carrilet no m'agrada jugar-me la vida i els punts del carnet com ells fan. Acceleren i em superen, òbviament, i sembla que només jo sóc conscient que els 2000 centímetres cúbics del meu motor es berenarien els seus cotxes de broma en quant volgués trepitjar a fons el pedal i deixar pas a riuades de gasoil. La diferència rau en que jo concebo la meva màquina com una eina que m'ha de dur a meravellosos paratges de muntanya on poder sentir la llibertat i ells com un aparador on poder exhibir els seus músculs i les poques inquietuds. És Darkness on the edge of town la cançó que s'escolta de nit a l'habitacle del meu Opel Zafira i alguna de Los Chichos la que surt dels seus cotxes i amb això ja ho dic tot. És clar que m'agradaria alliberar adrenalina a 120 quilòmetres per hora al bell mig de la ciutat però el sentit comú em diu que val més la pena respectar mínimament la legalitat i unes certes convencions socials i que per córrer sempre tindrem Alemanya, un país que ells no saben situar en el mapa. En un circuit no dubtin que els passaria la mà per la cara, i sense filtres d'aire especials ni llumetes blaves fent pampallugues sota els seients. Amb en Guim aparquem al lateral de Via Augusta i sentim fins l'últim acord de Prove it all night, cada nota del piano d'en Roy ens fa estremir i no ens cal gastar gasolina posant el cotxe a 5000 rpm, són diferents actituds davant la vida. S'han de respectar tots els punts de vista, si volen, però la meva victòria és doble: d'una banda m'estalvio les multes, de l'altra, em conec de memòria els revolts de la majoria de circuits professionals del món.

dilluns, de setembre 11, 2006

11-S

11-S Part I

Vingueren els espanyols i prengueren Barcelona, tal dia com avui ara fa ja molts anys. Dues històries nacionals que havien caminat paral·leles van esdevenir una de sola i poc a poc intentaren minar la moral, destrossar una identitat a cop de fusell i de silencis estudiats, de prohibicions. Que avui jo, d'ascendència espanyola, escrigui aquest article en aquesta llengua i em trobi molt més proper a la defensa que s'organitzà dins les muralles el 1714 que no pas a la pólvora dels canons d'assalt demostra que, del tot, no ho aconseguiren. És trist celebrar una derrota, però més trist seria que hagués estat definitiva. Visca Catalunya lliure!

11-S Part II

Atacaren el cor del nostre món, del nostre sistema de valors, tal dia com avui ara fa ja cinc anys. Van pensar que el mal seria terrible i en efecte ho fou, però més gran va ser l'obertura d'ulls, l'empenta que ens dugué a prendre consciència de contra qui i com havíem de lluitar. D'ençà les estrelles i les barres brillen amb més força quan el vent que bufa des de les planes de l'oest les fa onejar i als imbècils se'ls acaben ja tots els arguments. Foren molts els caiguts aquell dia i d'altres han caigut després en una aferrissada lluita entre la llibertat i la foscor. Malhauradament, moltes baixes han d'arribar abans del dia gran en que puguem proclamar-nos vencedors. Res no m'ha donat en l'actualitat l'Islam i a Amèrica tot li dec. Quan caigueren les Twin Towers alguna cosa va morir en les ànimes de tota la gent decent i la ràbia es despertà el matí en que Manhattan s'estremí. L'Irak? Només el primer pas.

11-S Part III

Gràcies, doncs, a qui lluità per a que jo avui pugui escriure en català.

11-S Part IV

Thanks to all those who fight to provide this world with freedom, for those things that so proudly we hailed on the twilight's last gleaming.

diumenge, de setembre 10, 2006

L'aixecament

No puc veure res al meu davant, res al darrera. M'obro camí a través de la foscor. No noto res més que aquesta cadena que em lliga. Pista perduda de tot el que he avançat i tot el que he pujat. A l'esquena duc una pedra de seixanta lliures, sobre l'espatlla mitja milla de corda. Som-hi, a l'aixecament, som-hi, dóna'm la mà. Som-hi, l'aixecament és aquesta nit. He deixat la casa al matí, el so de campanes omplia l'aire. Vestia la creu de la meva trucada. He arribat aquí sobre rodes de foc. Som-hi, a l'aixecament, som-hi, dóna'm la mà. Som-hi, l'aixecament és aquesta nit. Hi ha esperits a sobre i a sota meu, cares ennegrides, ulls lluents. Potser la seva valuosa sang em cega, senyor, mentre estic rera la teva llum. Et veig, Mary, al jardí dels mil xiuxiueigs, hi ha sagrades fotos dels nostres fills ballant en un cel ple de llum. Puc notar els teus braços al meu voltant, la teva sang barrejada amb la meva. Un somni de vida se m'acosta, com un peix ballant al final del meu camp de visió. Cel de negror i pecat. Un somni de vida. Cel d'amor i de llàgrimes. Un somni de vida. Cel de glòria i tristor. Un somni de vida. Cel de gràcia i de por. Un somni de vida. Cel de memòria i ombra. Un somni de vida. El teu vent ardent m'omple els braços aquesta nit. Cel d'espera i buidor. Un somni de vida. Cel de plenitud i de vida beneïda. Som-hi, a l'aixecament, som-hi, dóna'm la mà. Som-hi, l'aixecament és aquesta nit.

Traducció gairebé literal de The Rising, cançó que Bruce Springsteen escrigué inspirant-se en la tragèdia de l'11-S 2001.

dissabte, de setembre 09, 2006

Tennis amb vistes al mar

El capvespre aboca els últims raigs de llum rogenca sobre la pista i cal encendre els focus. Partit a dobles, segon set. La riquesa la comprens en un lloc així, on no parlem només de diners sinó de connexió i benestar. A casa de l'Albert s'hi respira l'agradable olor del comfort, de saber ben bé que és el que toca fer. La pilota passa ràpida sobre la xarxa i l'Àlex la pica de nou al camp contrari, jo em quedo embadalit mirant el mar i pensant que després del partit vindrà el bany al jacuzzi de la piscina. Tots aquests metres quadrats i tot aquest luxe ningú no el regala pas, així que a Can Royán bé s'ho deuen haver treballat. Tenir l'honor de poder ser-hi, de que l'Albert et truqui, content de poder-ho fer, per a convidar-te a passar una tarda a la seva torre de Caldes d'Estrac és també riquesa, una gran fortuna. Fa un parell d'hores han marxat els senyors Laporta i De la Torre, que tenien compromisos amb el partit i a l'àmplia sala d'estar ja només hi quedem quatre, canviant-nos per a baixar a gaudir d'un bany reparador. Hem guanyat, l'Àlex i jo, al Marc i a l'amfitrió, però tant se val quan som tots sobre la gespa que voreja l'aigua. La riquesa és poder veure el mar des d'aquesta casa privilegiada i xerrar amb calma amb els amics abans de baixar a Arenys a sopar, i el llobarro a la sal que en Laporta i jo ens hem fet cuinar a migdia al restaurant del port. Per poder mantenir això en el futur val la pena treballar dur i jugar-se-la, no sé si hi ha camins equivocats o no, però està clar que aquesta és la línia d'arribada, un partit de tennis rodejat d'un bosc de pins que és propietat teva i on pots fer tot allò que et vingui de gust. Quan tanquem la porta el sol ja s'ha amagat del tot i el capvespre ha donat pas a la nit, se segueix respirant pau i penso que sóc ric, quan sé del cert que l'Albert és content de poder-nos dur aquí, a la seva casa de Caldes.

divendres, de setembre 08, 2006

Ulls

A ella no li agraden, però a mi em tornen boig. Són uns ulls enormes i profunds on t'hi pots estar durant hores. Com a la cançó d'Elton John, no recordo ni tan sols el seu color, però són els més bonics que mai he vist. Quan t'atrapen amb les seves pupil·les penetrants i tan vives desitges quedar-t'hi pres per sempre. Sobren les paraules i totes les converses són vanes quan tens davant aquells ulls perfectes i inassolibles, eterns. N'he vist de més clars, de més nítids i sincers però cap d'ells no mirava amb la intensitat abrupta dels seus, amb aquella descarada forma de fer-te entendre que està per sobre de tu. Droga insana que em treu del meu camí, fugisser somriure que desafia el propi destí. A ella no li agraden però jo no m'hi puc estar, de dir com en són de bonics i com em fan estremir quan em miren directes i sense obstacles, quan els meus no són més que la gacela coixa a mercè del guepard majestuós. Benedicció dels àngels entre tanta burda mediocritat, quan te'ls trobes al davant sents les campanes de la llibertat dringar en boscos llunyans i carreteres desertes. Al regnes dels somnis mai no n'han tingut, d'ulls com aquells, i se la voldrien endur però és impossible perquè té els dos peus tocant a terra i ben ferms, encara no ha comprés que no pertany a la vida terrenal i física, sinó a estadis més excelsos on les nimfes rasguen arpes dolçament. Aquesta nit camino sobre el filferro a través de l'abisme, amb el cos tremolant i la cara pàl·lida però amb el cor bategant amb tota la força, amb tota la fe a l'avantguarda de l'ànima. Tinc una mirada clavada, un record que ara ja és inesborrable. No enfollí d'amor Romeu per la pell ni per la rossa cabellera, enfollí, segur, perdut dins dels ulls de la Julieta.

dijous, de setembre 07, 2006

Trobar el camí

Hom ha de trobar el seu camí i és normal que es perdi i s'equivoqui abans d'encetar el sender correcte. Em recordo ara fa uns anys, molt més jove i inconscient, al bell mig del Passeig de Gràcia manifestant-me contra la guerra de l'Irak sense saber ben bé perquè, només amb aquella sensació de bullici, de necessitat d'estar allà on fos l'espurna. Ara veig que fou un error compartir espai, que no consignes ni intenció, amb gent que era capaç d'alegrar-se de la caiguda del World Trade Center anys enrera. A Catalunya, amb 14 anys, és molt difícil no esdevenir un cadell dels corrents progressistes d'esquerres, és molt complicat no acabar pensant que la pau s'aconsegueix picant cassoles als balcons. Tot i així em venen a la memòria detalls que mostren que les tendències són moltes vegades latents i que el cal és una empenta que les mostri i un temps per formar-les. Un dia plantaren un arbre per la tolerància entre cultures, per exemple, al pati de la meva escola. Ens van donar permís per marxar de classe i veure l'acte, jo vaig decidir quedar-me. També recordo la incomprensió que em provocava veure els meus companys apedregar vidres de Mcdonald's o cremar banderes americanes sense tenir ni idea del que feien. Recordo que em vaig commoure el 12 de març del 2004, llegint un manifest en record de tota aquella gent que tan sols havia comès el crim de viatjar en tren i que alguns van riure i van dir que ja els estava bé, per espanyols. Hom ha de trobar el seu camí i és normal que s'equivoqui i pensi que Israel tan sols reprodueix l'holocaust amb les tornes canviades, és normal que cregui que els seus professors comunistes tenen raó quan al bell mig d'una classe afirmen que el President Bush és un assassí més despiatat que Osama Bin Laden. El que no és normal és que amb el temps ho continuï pensant i esdevingui Jose Luis Rodríguez Zapatero. És qüestió de maduresa, simplement. Hom ha de trobar el seu camí i es necessita un temps.

dimecres, de setembre 06, 2006

Diferències

Els nois del primer equip de la federació espanyola de bàsquet han guanyat un torneig on hi participen equips d'arreu del món, es veu. Doncs bé, no sé, enhorabona, suposo. Està força bé guanyar aquesta competició que, entre d'altres coses, es fa fora de temporada i fa que els jugadors arribin desgastats als clubs que els paguen. Abans d'ahir va anar molta gent a rebre'ls, als jugadors, a Madrid, i van fer una festa, també.

No està malament, doncs, guanyar un mundial, però aquestes coses que sento sobre que Espanya és el millor equip del món no les acabo d'entendre. Jo em pensava que, fins ara, quedava clar que a bàsquet juguen als Estats Units i a la resta del món els miren d'imitar sense gaire gràcia. Però no, es veu que n'hi ha prou amb guanyar quatre partidets per a esdevenir el millor amb diferència.

Hauria de quedar clar que Estats Units no guanyà aquest campionat del món perquè no va voler. Posen uns quants jugadors i la resta es queden a casa, veient-les venir, perquè, és clar, a Amèrica tenen més aviat consciència d'empresa, com ha de ser, i entenen que els serveis d'un jugador són per al club que els paga i no per una federació. L'important és el negoci de la NBA, no quatre partidets a l'agost al Japó on els jugadors se't poden lesionar. Ben bé és el mateix que si jo em compro un cotxe i ve una federació, se l'emporta de franc, li fa 50000 quilòmetres i me'l torna. Guaita que bé, tu, ara tinc un cotxe vell.

A Estats Units, sortosament, ja saben que tot això són tonteries i que per molt que els elimini Grècia ells tenen l'autèntic bàsquet, el de debò. Als Estats Units o ets únic o no jugues, o saltes fins l'anella i la rebentes o et quedes a casa. A Estats Units són fidels a la seva empresa més que a la seva pàtria, perquè ja em diràs tu si el bàsquet existiria sense els Lakers o els Bulls.

Enhorabona, doncs, a Espanya per la copa aquesta que s'han endut a casa. Gràcies, doncs, a Estats Units per haver preservat els seus jugadors per brindar-nos espectacle de debò durant tot l'any i no pedres com l'ACB. És la diferència entre estancament i progrés, uns que es pinten la cara de roig i gualda i d'altres que fan tres tombarelles a l'aire abans d'encistellar.

dimarts, de setembre 05, 2006

Taxi Driver

Tens insomni i decideixes treure'n profit. Taxista a Nova York, de nit. Veus tota la púrria, tot el mal, tota la brutícia i l'emfemetat: l'infern. El teu apartament de 50 metres quadrats se't cau a sobre, cada nit condueixes més estona i invoques la gran pluja que ha de rentar els carrers. Putes, camells, drag queens, la ciutat on arribares per treballar, ara fa uns anys, es desmorona. Als pares els continues dient que treballes pel govern. T'enamores d'una imbècil que no et sap valorar i, quan t'abandona, les teves ambicions ja són molt més altes. Diuen alguns que vas perdre el cap, jo crec que vas haver de buscar-te el camí i el vas trobar. Llums de neó, ratlles de cocaïna i prostitució. Tu segueixes amb la vista clavada més enllà del parabrisa fins que no pots més i creus que el pit és a punt d'estallar. Compres un arsenal, tot tipus de pistoles i ganivets, entrenes, a consciència, amb fe. No et pots treure del cap aquella noia de 14 anys que ven el seu cos al millor postor, no comprens com la puresa pot ser ultratjada de tal manera, un taxi no dona per molt, però una bala de plom pot canviar el món. Cada múscul tens, ni un gram de greix. I aleshores arriba la gran nit i aquell fill de puta que controlava l'Iris i s'enduia els diners ja ha passat a la història. Assassí, per alguns, heroi, per d'altres. Ara tot ha tornat a ser normal i seus encara al seient del teu taxi, rellegint la carta que els pares de l'Iris t'escrigueren per donar-te les gràcies, ara tot li va bé, ha tornat a estudiar. Hi ha qui diu que ets un nazi, qui diu que en realitat sí treballaves pel govern. A mi, Travis, tant me fa, perquè gràcies a tu l'Iris ja no ha de clavar els genolls a terra cada nit. I això és el que compta.

dilluns, de setembre 04, 2006

2115

A 2115 metres d'altitud no hi creix res. El vent, per molt calmat que sigui el dia, assota amb força els turons deserts sense res que si li oposi. Hi ha un bar, petit i gris, on es poden comprar refrescos per recuperar-se de l'esforç. No és gran cosa, però després de la gesta un glop d'aigua sap a glòria. Vagues, al voltant del monument commemoratiu i el cartell indicador, com si no t'ho acabessis de creure. Fa fred. Un somni, penses. Des d'aquí, si treus el cap per l'abisme, veus tota la carretera que baixa cap a la vall contrària, i la que has resseguit tu mateix minuts abans, per arribar-hi. Hi ha ports que no es coronen, que es compleixen, es compleixen com un somni que hagis de fer realitat. Aquest n'és un, sens dubte. Tantes gestes aquí mateix on tu ara ets, has llegit tant, n'has sentit a parlar durant hores però ara ets tu mateix qui constata la seva existència, en mig de muntanyes gegants, a mig camí del cel. Des de l'inici ja es percep que l'ascensió no és com la resta, les rampes són duríssimes i sostingudes, no hi ha cap descans, ni uns metres de respir pels guerres que s'enfronten a la fortalesa pirinenca. Que hi ha ports més macos i més durs ja ho sabem, però més llegendaris segur que no al menys en aquesta serralada i molt hauríem de regirar els Alps per trobar-ne un de més mític. Una vegada més es demostra que la fe i el treball donen els seus fruits, les seves recompenses en forma de petits caramels que esclaten a la boca omplint-te de sensacions. Malauradament el temps no és infinit, ni tan sols aquí, i has de tornar a pujar a la bicicleta, ara ben tapat, per iniciar el descens. Com no t'ho acabes de creure fas una última ullada, quan la màquina ja comença a relliscar pendent avall. I sí, allí encara hi diu el mateix: Col du Tourmalet, 2115 metres. Deu ser cert, o potser és que encara no hem despertat.

diumenge, de setembre 03, 2006

El Riu

Vinc d'una vall on, quan ets jove, volen que facis tot el que feia ton pare. La Mary i jo ens vam conèixer a l'institut quan ella tenia disset. Sortíem d'aquí i conduíem fins on els camps eren verds. Anàvem al riu, i ens hi capbussàvem. Es va quedar embarassada, i no pensava en més que això. Pel meu dinovè aniversari vaig aconseguir una targeta del sindicat i una jaqueta de casament. Vam anar al jutjat, i el jutge ho arreglà tot. No vam tenir rialles de dia de boda, ni passejada pel passadís, tampoc flors ni vestit de núvia. Aquella nit vam baixar al riu, i ens hi capbussàrem. Vaig aconseguir una ocupació a la construcció, a l'empresa Johnston, però darrerament no hi ha gaire feina per culpa d'una crisi econòmica. Ara totes aquelles coses que semblaven tan importants s'han esvaït en mig del no-res. Jo faig veure que no me'n recordo i la Mary fa veure que tant se val. Però recordo quan conduíem el cotxe del meu germà, el seu cos tens i humit a la riba del pantà. A la nit ens estiràvem desperts en aquells bancs i me l'acostava tant que podia sentir la seva respiració. Ara tots aquells records han tornat per perseguir-me, com una maledicció. És un somni? Una mentida que no es fa certa? O és alguna cosa pitjor aquesta que m'arrossega cap al riu? Al riu, on ens capbussàvem, al riu, fins on conduíem.

Traducció gairebé literal de The River, Bruce Springsteen.

dissabte, de setembre 02, 2006

Una partida de billar

Com quan en una partida de billar trenques el triangle inicial amb tota la força i la il·lusió però perds, de vegades la vida t'atura en sec quan trepitges fort. Totes les boles estan embocades i veus clarament les jugades, veus la victòria. Però, és clar, els cops són senzills i et desconcentres, els errors es veuen amplificats quan falles boles fàcils, quan la negra entra abans d'hora i ja tot s'ha acabat. Aleshores la decepció és l'única cosa que preval, que sobrevola el teu esperit apagat mentre t'allunyes de la taula lentament i amb el cap cot. El contrari, amb parsimònia i sense estil, ha anat posant cada bola al seu lloc amb un ordre esgarrifós, sense cor, sense res, però t'ha guanyat. A la vida, com en una partida de billar, no guanya sempre el millor, perquè la sort dels collons sempre està pel mig, marejant, molestant, ara aquí, ara allà. Ho tens tot a l'abast, allò que sempre has volgut, només cal que la blanca faci una miqueta de força i la inèrcia farà la resta, però en aquell instant claves el tac a la taula, totes les boles trontollen i au revoir. Com quan en una partida de billar penses que saps perfectament el que has de fer però el retruc t'arruïna la jugada, de vegades la vida et roba el segon decisiu. Encadenes quatre o cinc jugades molt complicades, anant a diverses bandes, retrocés i efectes invertits, boles impossibles s'escolen pels forats gràcies a la teva impecable precisió, a la teva entrega total. Només queda una bola, ja, i la partida serà teva, és fàcil, només és una petita empenta. No, no. Mai no he aconseguit ficar aquestes maleïdes boles, mai. Perquè a la vida, com en una bona partida de billar, cal sempre molt més que una empenta o un copet. Perquè a la vida, com en una partida de billar, és suficient tenir les coses de cara per a deixar-les escapar.

divendres, de setembre 01, 2006

Molta gana

Si tens els collons de ficar-te en una barca foradada i creuar l'estret de Gibraltar és que tens gana. No és que siguis un criminal, ni un gos, ni res d'això. La gana és la única cosa que et pot motivar a fer això, a jugar-te els estalvis i la vida en un viatge gairebé impossible. El fred i el mar no són enemics que es combatin fàcilment. Tant me fa que siguis blanc o negre, perquè si tens gana i t'has embarcat, el meu respecte és tot per tu.

El que després passa aquí ja és tota una altra cosa. Jo, personalment, sóc de la opinió que a la primera irregularitat comesa per un immigrant aquest ha de ser automàticament expulsat del país. Però a qui té gana, a qui té gana i no fa res de dolent, amb quina cara li dius que no, com li fas entendre que el deixaràs abandonat al bell mig del desert? Aquí no hi ha esquerra, ni dreta, ni comunisme, ni liberalisme, aquí simplement hi ha decència. Com no dones un mos a qui no té res? Que sí, que ja ho entenc, que si li'n dones a un després vindran tots els demés, però digues, com a una dona embarassada que ha creuat l'estret, penses dir-li que no li dones res.

Que Fernández de la Vega viatgi a Finlàndia per demanar més helicòpters és pura demagògia, això de destinar el 0'7% del PIB a països del tercer món, demagògia, també. El que ja toca és fer cas de Xavier Sala-i-Martin, si és que volem fer cas del millor, i liberalitzar el mercat africà, deixar que la mà invisible, la màgia de la llibertat econòmica, posi les coses al seu lloc. A base de petites empentes, és clar, de petites intervencions que garanteixin la seguretat dels inversors, a base de míssils sobre Bagdad que instauraran règims democràtics per a que el mercat pugui funcionar lluny de la por i de la coacció. La llibertat no és gratuïta, ja ho saps.

Hi ha antídot, per l'emfermetat del tercer món, i s'ha de distribuir. Perquè quan veus aquelles cares tremolant, més de por que de fred, més pensant que s'hauran de tornar a casa que no pas en la roba mullada, saps que tampoc no pots tancar els ulls i dir que t'és igual. La llibertat erradicarà la pobresa del tercer món com l'ha erradicada del primer i és tasca de les nostres bombes i els nostres tancs que no haguem de dir que no a qui té gana i s'ha embarcat.