Les pomes verdes

Les pomes verdes, miri, són una bestiesa. A mi m'agrada París i el foie, de pomes verdes, que a qualsevol mercat en trobes, doncs home, de tant en tant ja ens en fotrem alguna però, cony, seria molt gros, també, que ara perdéssim l'oremus per una poma dels collons. Les pomes verdes, en un cert moment de la meva vida, tingueren la seva importància però marxaren. Marxaren les pomes i ens férem més amb les castanyes calentones del Casino a la tardor al sofà de la Júlia i amb els dietaris que li escric a la Nina quan vaig a Londres. Pomes verdes? No molestis, hòstia, que ja n'estic fart. Al final un símbol, no va ser més que un símbol fals i enganyós, una poma enverinada com en aquella pel·lícula per nens petits. Des que no menjo pomes verdes he après a escriure molt millor, a passar-m'ho més bé, a fer tantes coses que fins i tot de vegades penso que necessitaria una agenda, ni que fos petita. Ni pomes verdes ni estupideses, al final dos cossos i prou, que sembla ser que és el que tu vas voler primer i maquillar després. Dos cossos, prou, no t'enganyis a tu com em vas enganyar a mi. Tenien la seva gràcia, les pomes, però de sobte vaig entendre que tampoc no era per tant, i que també podíem menjar pomes grogues i vermelles, i melons i síndries, coco, peres, mandarines i tota quanta fruita vulguis imaginar. En un darrer acte de fe vaig salvar les pomes verdes d'una pedregada que amenaçava, però després es van podrir elles soles a l'arbre perquè no els va sortir de la punta del nas créixer quan tocava per estar radiants el dia de la collita, ja s'ho trobaran, les pomes i el pagès, que a casa ara mengem bo i variat sempre que podem. Evidentment no ho has entès, princesa, i era aquesta tota la gràcia d'aquest text, que deus haver tret unes conclusions que ni de lluny són el que aquí volíem dir: ara surt d'aquesta pàgina i no toquis els collons, mai més.

Sobre la jornada de reflexió

Jo ja ho tinc tot ben reflexionat.

Bacardí amb Cola

Les llums s'apaguen i s'encenen en la foscor, tornant boges les meves pupil·les. No sé què faig aquí, en aquest mercat de carn i sexe on l'objectiu és un de sol. Ballen, tots, com hipnotitzats per una música que no puc desxifrar, que s'escapa a la meva òrbita de coneixement i tolerància. Estic aquí, assegut al sofà del racó de la pista, però molt lluny en el pensament i els actes, intentant buscar un clau on aferrar-me, un lloc on aixoplugar els meus principis. Sempre he valorat l'ordre i la integritat de l'individu, he cregut fermament que valia més la pena lluitar per aconseguir les coses que no pas seguir el camí fàcil i conformar-se. Sota aquestes pampallugues, dins l'oblit, tot és diferent i els peus marquen involuntàriament el ritme d'aquesta melodia inacabable. Busco una mirada amable entre els rostres alienats però no hi ha res ni ningú. He sentit la teva olor i m'he girat de seguida, però he recordat que ja dormies i era impossible que fossis allà. Arreu s'exposen cossos com si fos el peix fresc a les subastes marineres a les llotges dels ports del sud, sempre hi ha qui compra. Jo sec i penso en d'altres móns, en d'altres vides que podria haver viscut però tampoc no hi trobo gaire sentit. Sóc jo, tal com he volgut ser, tal com he cregut que havia de ser, i encara estic aquí. I'm still standing. Aquest local és efímer i aquests llavis també, aquests cossos que es refreguen marxaran però jo encara estaré aquí, amb una pila de coses a dir, amb foc a la gola que escopir, amb totes les eines per construir. Com aquestes llums que s'apaguen i s'encenen, tot s'acabarà. M'aixeco i vaig a la barra, demano una copa i torno a seure al sofà. Miro al voltant i admeto que vaig triar un altre camí, sec i em sumeixo en la immensa calma del Bacardí amb Cola que bec.

Real World (Bruce Springsteen)

El senyor Problemes va aparèixer per aquest camí. L'any que acaba de passar m'ha semblat un dia molt llarg, però estic viu i em sento bé. Vaig fugir de la ciutat dels cors trencats i vaig construir un carnaval de dolor i autocompassió, tot estava equivocat. Ara m'estic movent, no sonen les campanes de l'església, no hi a cap bandera desplegada. Només som tu i jo i tot l'amor que duem al món real. Vaig construir una capella al meu cor feta de memòries estúpides. Ara camino sobre el turó, buscant aquell precís instant d'amor i certesa. Encara em queda una mica de fe però el que necessito aquesta nit és una prova, l'estic buscant dins dels teus ulls. No sonen les campanes de l'església no hi a cap bandera desplegada. Només som tu i jo i tot l'amor que duem al món real. Aquesta nit vull cridar, noto la meva ànima empantanegada fins la cintura i enfonsant-se en el negre riu del dubte. Tan sols vull aixecar-me i caminar per la riba. No vull amagar-me quan arribi el matí, restaré al costat amb els braços ben oberts. Aquesta nit vull cridar, noto la meva ànima empantanegada fins la cintura i enfonsant-se en el negre riu del dubte. Tan sols vull aixecar-me i caminar per la riba. Fins que arribi el matí, i restaré al teu costat. Vull trobar algunes respostes, demanar ajut. Estic cansat de fugir esperitat, nena, fem les maletes. Anem al cel i a l'infern i tornem. Si l'amor és desesperant, millor desesperant. Som-hi, posa't el teu vestit de festa, aquesta nit és nostra, el dau girant ens guia. No sonen les campanes de l'església no hi a cap bandera desplegada. Només som tu i jo i tot l'amor que duem al món real.

Traducció gairebé literal d'una magnífica cançó de Bruce Springsteen.

Mira que si voten...

A Convergència no li hauria calgut ni tan sols fer campanya amb un personatge tan sòrdid com en Montilla per rival. No li hauria calgut ni tan sols moure un dit per superar els socialistes i hauria hagut de barallar-se amb esquerra si no fos perquè, a Catalunya, com en Montilla n'hi ha un grapat. I aquesta és la por que ara mateix m'assalta a tan pocs dies per les eleccions, que es desperti l'instint en tots els espanyols camuflats, en tots els Montilles que viuen al marge de la política al Baix Llobregat. Si tots ells voten hem perdut. Tinc la sensació que el país n'és ple, de gent que li és igual la política però que votaria el candidat socialista perquè comparteixen aquest sentiment d'orgull del lloc on venen, aquella sensació que tenen que aquí són de pas. Montilla no és un català d'Iznájar, Montilla és d'Iznájar i no perquè nasqués allà sinó perquè ell ho ha decidit amb la seva actitud, amb la seva poca predisposició a aprendre la llengua i a fer-la servir. Si tots ells voten de res no ens servirà el carisma d'en Mas ni tota la campanya que en David Madí ha muntat, perquè són molts, són un fotimer i la sort que tenim és que, com en Montilla, són dèbils i poc donats a prendre decisions, conformistes i grisos. Imaginat els del bar Manolo votant, s'acaba el món. Imagina't tots els que es pensen que Antonio Lobato sap més de Fòrmula 1 que en Frances Rosés votant, Montilla president. Així que alerta amb el que feu i el que dieu, no prediqueu això que dimecres que ve hem d'anar a votar i es pot votar a un català o a un espanyol, que encara la faríem ben grossa. És ben trist, però, que tot depengui finalment de si un col·lectiu vota o no, perquè són pitjors, és clar, però són molts més i a la democràcia cada vot compta per un, el teu, el meu, i el d'en Pepe Montilla també.

Anar al Tour

Sona a Horse With No Name, la carretera s'obre davant nostre, sota la foscor. És el juliol però a fora fa fred. No passem de 120, tampoc no tenim pressa, per això ens hem llevat tan aviat. Al darrera dues bicicletes netes i engreixades, una bossa plena d'entrepans i una nevera amb cerveses i refrescos. Avui no cal res més, anem al Tour. Hem esperat aquest dia durant tot un any i no hi ha res que ens aturi. Van passant pobles, els mateixos de sempre, les mateixes bromes. Vinàixa, Alfarràs. L'alba comença a tintar el cel de tons més clars i a la vora de la carretera ja només hi ha verd, un verd que es va fent més intens amb els quilòmetres, unes muntanyes que cada vegada són més escarpades i que ja pràcticament s'escapen del teu camp visual quan surts a l'altra banda del Túnel de Vielha. Portillon i ja ets a Luchon. Ara ja fa calor i els carrers estan plens de vida, de colors de tots els equips, de banderes de totes les nacions. Això és el Tour de França i és la cosa més gran del món. Pugem a la bicicleta i inspeccionem amb tranquil·litat alguns trams de l'etapa que en unes hores els corredors atacaran ferotgement, jugant-s'ho tot. Hi ha famílies senceres que han vingut amb autocaravana, gent que ve sola, bascos tronats que duen una ikurrinya penjada d'un tronc, holandesos que toquen esquelles, catalans amb senyeres, americans i una canadenca preciosa. Normalment la calor t'ofega però hi ha ocasions en què cau una tromba d'aigua i la boira baixa fins al cim del port per revestir l'etapa d'una èpica, d'una lírica que de cap altra manera no podria tenir. Jo he vist sorgir Marco Pantani d'entre la boira a dos metres d'on era jo. Que has fet tu en aquesta vida? Som al Tour i feia un any que ens esperàvem, em penso que això deu ser molt similar a la felicitat.

Viatgi!

Vanagloriar-se de no haver vist món és trist, molt trist. Naturalment no estic dient que hom tingui la obligació de viatjar, perquè de vegades les circumstàncies ho impedeixen i hi ha mil històries personals, infinites excuses per no poder-ho fer. El que vull dir és que no hi ha punt, no hi ha cap mena de raó vàlida per justificar quedar-se estirat al sofà quan tens els calers per marxar. Aquí fora hi ha el món, i tu mires la tele un diumenge al matí mentre nosaltres passegem per les avingudes de les nostres ciutats. Està clar que és una qüestió de gustos, però la crítica es fa al mal gust, i el mal gust és renegar de París i preferir el teu barri. La baixesa moral és molt gran si tot el que em pots dir és que tens mandra o que no t'atreu Londres, si tot el que em pots dir és que ja estàs bé on estàs. Tu em dius que ja et conformes i a mi el que em sembla és que tens por, por de trobar-te de cara amb el planeta, por a obrir la porta de la teva petita habitació i trobar-te el saló vestit de gala, amb làmpades de colors elegants, amb el gran banquet de la vida servit sobre la taula. Tu t'has acomodat en l'entrepà de formatge, tan saborós i bo de tant en tant, és clar, però tan poc ambiciós, tan poc definitiu. Aquí fora serveixen foie, company, aquí fora la cosa va de debò. Tu vigila, perquè, mentre et treus la mandra al sol, els trens transiten a gran velocitat al teu cantó i hi ha trens aturats que arrencaran, no et pensis que t'esperaran per sempre. Tu ves fent, tranquil, i quan vulguis despertar ella i jo serem ben lluny, a l'altra punta del món, tan lluny de tu que fins i tot t'hauràs oblidat de com va ser tot, de com ho tenies a les mans i la mandra i la indecisió, poc a poc, t'ho van anar arrencant. És tardor a Londres, les fulles cauen sobre els carrers de Mayfair.

Ho ha tornat a fer

Ho ha tornat a fer perquè és el millor i està a anys llum de distància del següent. Arribes al Sant Jordi i ocupes el teu seient content perquè saps que tot anirà bé. Comences a rebre trucades i busques amb la mirada tots els teus amics i familiars que campen per un o altre lloc del recinte. S'apaguen les llums i ja està, en Bruce és a l'escenari i aquesta ciutat és petita, massa petita per suportar la grandesa d'aquest senyor. No és pas culpa nostra, cap altre no ho pot fer. Un a un van caient els temes, poc importa quins perquè tots són enormes però destaquen revisions de vells clàssics propis com Growin' Up, The River o Open All Night i la segona lectura de cançons tradicionals com Jacob's Ladder o O, Mary, Don't You Weep. La força que es desprèn de l'escenari sembla suficient per a fer un món millor, per a reforçar la malmesa fe en nosaltres mateixos. És impossible reprimir el desig de trucar a la gent que no ha pogut venir per compartir ni que sigui un poc de tota la màgia. A un artista d'aquesta talla no li demanes més que la seva entrega total en la feina, així que ets prou content amb l'habitual "Bona Nit Barcelona", però com en Bruce és d'altra pasta encara té els sants collons de dir "Gràcies Catalunya" i el Sant Jordi s'ensorra. I encara més, dedica Land Of Hope And Dreams, cançó preferida de qui escriu, a Barcelona i acaba el concert amb una senyera al coll. Festa. Quan s'acaba al show un servidor baixa a la pista a saludar tiet i tieta, Jessi i Sergio i es fon en una abraçada amb el seu blood brother Guim que avui ha estat l'home més feliç del món. Tothom somia, encara, però això d'aquesta nit ha estat molt més gros que un simple somni.. Et vas trobant més gent pel camí i tothom sembla igual de convençut i de content, així que no deus ser tu que t'equivoques. En Bruce ho ha tornat a fer perquè és el millor i, alerta, que ja ens ha avisat: Ens veiem tan aviat com puguem. Aquí estarem.

Gent que m'estima

Hi ha gent que m'estima perquè no escric del tot malament i tinc certa gràcia, hi ha gent, també, que m'estima perquè puc arribar a ser força agradable quan converso. Hi ha gent que m'estima per moltes coses, perquè m'agrada el Bruce, perquè m'agrada el Tour o perquè sóc liberal. Hi ha gent que m'estima perquè de vegades dono un cop de mà i gent que m'estima perquè els fa gràcia quan em creixo i faig veure que sóc millor que la resta. Hi ha gent que m'estima perquè tampoc no té ningú més a qui estimar, hi ha gent que m'estima perquè faig bé la meva feina o perquè no la faig del tot correctament. Hi ha gent que m'estima per rutina, perquè em veu cada dia. Alguna gent m'estima perquè es pensa que sóc bona gent i d'altra gent m'estima perquè semblo íntegre i coherent. Hi ha gent que m'estima descartant, perquè tu ets un imbècil i l'altra un subnormal així que l'única cosa decent que tenen sóc jo. Suposo que hi haurà qui m'estimi perquè no li sembli lleig o fins i tot perquè pensi que sóc atractiu. Hi ha gent que m'estima perquè simplement al·lucina quan els explico que estic tan boig com per anar a París a veure un concert de Rock and Roll i d'altres que m'estimen perquè es pensen que entenc una mica de tot. Hi ha gent que m'estima només avui i demà serà un altre dia, hi ha gent que m'estimava i ara ja no. Hi ha gent que m'estima perquè em gasto molts diners a casa seva i d'altres perquè sóc convergent. Alguns m'estimem perquè no voto sociata i perquè parlo en català. Alguns m'estimen perquè jo els estimo i d'altres perquè jo els odio. En algun lloc altre hi haurà qui m'estimi per treure'n profit i també qui m'estima per obligació. El que més em sorprèn, finalment, és que hi ha gent que m'estima perquè sí i que mai no m'ha demanat res. Aquest són els que jo m'estimo més i tinc l'orgull de presentar com els meus vertaders amics.

Michael

Michael, ara que ja no tornaràs a pilotar mai més un Fòrmula 1 en competició vull donar-te les gràcies. Les gràcies per haver-me ensenyat a creure en la màgia, en la misticitat de l'esforç i la tenacitat. Gràcies per la majestuositat de tots aquests anys, pel sublim pilotatge i per la correcció amb els mitjans, els companys i, fins i tot, malgrat els incidents, amb els rivals. Gràcies Michael, per haver-me transmès la il·lusió suficient per llevar-me aviat i mirar les curses, per haver-me mantingut allunyat de la barbàrie alonsista que no distingia entre el circuit d'Spa Francorchamps i el Santiago Bernabéu. Avui estava trist, mentre mirava la cursa, però emocionat de veure l'espectacle que has donat, com un resum de tota la teva carrera, amb tot en contra però lluitant amb tota la fe i la decisió. Per molt que diguin, serà molt difícil trobar algú com tu, algú que aporti tant a la competició com tu vas fer. Al bar on he vist el teu comiat hi havia molta gent, la majoria d'ells de Fòrmula 1 no hi entenien gens i udolaven com animals veient que Alonso seria campió del món. Els qui entenen aquest esport, els qui se l'estimen, m'han felicitat després de la cursa i han admès que has estat el millor. Duia la samarreta de Ferrari, naturalment, perquè no podia concebre veure't marxar sense aquesta mínima formalitat. L'any que ve no sé què passarà, però els circuits no seran iguals, no hi haurà aquella electricitat recorrent els revolts, aquella sensació de que tot és possible. Ho has donat tot, t'has entregat de ple, i, al final això és el que compta i tots els teus records sempre prevaldran als llibres i als gràfics. A mi, en canvi, sempre em quedaran les èpiques curses sota la pluja i el teu somriure de nen amb sabates noves al podi de Monza. Gràcies, Michael.

Espanyols

Hi havia molt espanyols al bar on mirava l'última cursa del kàiser. Els espanyols són els que no et donen la mà perquè dus la samarreta rival, els que bramen que posin Telecinco perquè a TV3 no en saben quan el problema és que no entenen el català. Els que quan acaba la cursa fan mofa de tu en comptes de reconèixer que el teu pilot és el millor. Els espanyols són aquells que no canviaran mai i que mai avançaran. Els espanyols són els que encara no han entès com funciona el món.

D'acord, és comunista. I què?

Bruce Springsteen és comunista, molt i molt comunista, però tant se me'n fot. Tant se me'n fot perquè és tan bo, tan absolutament insuperable, que fins i tot de vegades et fa pensar si no tindrà en algunes coses raó. Els artistes que més ens agraden són d'esquerres i és irremeiable, no hi podem fer res. La meva màxima rebel·lia contra Springsteen va ser no aplaudir, durant el seu darrer concert a Badalona, una ferotge crítica llençada cap al president Bush, no arribo a més. Sempre acabo cantant totes i cadascuna de les cançons, fins i tot aquelles antibèl·liques i pro-islàmiques. En l'art sempre hi ha alguna cosa més, hi ha l'ànima, l'esperit i la passió amb la que un fa les coses, i t'arrosseguen al seu terreny i et manipulen com volen perquè ja ets seu. Com se li pot negar la raó i l'encert a un home que va ser capaç d'escriure Born to Run? I fins i tot obres els ulls a racons que mai abans havies mirat. American Skin, 41 dispars de la policia de Nova York en el cos d'Amadou Diallou, un guineà que es disposava a treure una cartera de la butxaca i que els agents van confondre amb una pistola. I tampoc no es pot tolerar això, perquè també ets humà i tot i que siguis partidari de l'ordre hi ha vegades que algunes actuacions no es poden justificar ni així. I després hi ha l'Springsteen personal, aquell que no és d'esquerres ni de dretes, aquell que parla de somnis i de fe, de la lluita per aconseguir el que vols, de la tenacitat. La major part d'en Bruce és això i a això et deus si has mai sentit els seus discos. We learned more from a three minute record baby than we ever learned in school. Els nostres herois són d'esquerres i no hi ha res a fer. De sobte, la foscor es fa al Palau Sant Jordi i la política t'importa un rave, perquè Bruce Springsteen està a l'escenari i la festa és grossa, molt grossa.

American Land (Bruce Springsteen)

Què és aquesta terra americana? Són molts els que hi viatgen. Jo hi vaig mentre sigui jove, nena, troba'm allà. Desitja'm sort, et vindré a buscar quan pugui i farem la nostra llar a la terra americana. Allà les dones vesteixen seda i setí fins els genolls i, escolteu nens, diuen que els caramels creixen als arbres. L'or baixa del riu directe cap a les teves mans si fas la teva casa a la terra americana. Hi ha diamants a les voreres i he sentit que la cervesa raja tota la nit. Hi ha un tresor a l'abast de qualsevol home que treballa dur i construeix la seva llar a la terra americana. Vaig amarrar a Ellis Island, a una ciutat de llum i agulles. Vaig caminar fins la vall del metall calent i vermell, del foc. Vam fer l'acer que aixecà les ciutats amb la suor de les nostres mans. Vaig fer la meva llar a la terra americana. Hi ha diamants a les voreres i he sentit que la cervesa raja tota la nit. Hi ha un tresor a l'abast de qualsevol home que treballa dur i construeix la seva llar a la terra americana. Els McNichols, els Molsowskis, els Smiths, els Rilleys també. Els negres, els irlandesos, els italians, els alemanys i els jueus, els de Puerto Rico, els il·legals, els asiàtics, els àrabs a milers de quilòmetres de casa han travessat les aigües amb un foc a sota. Van morir construint les vies, van treballar amb l'esquelet i la pell, van morir als camps i les fàbriques, entre el vent. Van morir fa cent anys per arribar aquí, encara avui segueixen morint, les mans que van construir el país que ara tots volem conservar. Hi ha diamants a les voreres i he sentit que la cervesa raja tota la nit. Hi ha un tresor a l'abast de qualsevol home que treballa dur i construeix la seva llar a la terra americana.

Traducció, gairebé literal, d'American Land, Bruce Springsteen.

De les coses petites

Diu el senyor Springsteen que de les coses petites n’arriben un dia les grans i bé deu ser cert. I això és el que penso sempre quan m’espero algú, en aquells minuts de solitud abans d’un sopar que es preveu gloriós, aquella copa al racó del Tirsa abans que arribi el Salvador. Avui t’espero escrivint això en una taula modesta de la biblioteca de la facultat, saludant els companys que van passant i fent-la petar una estona però pensant sobretot en el dinar que ara tinc amb tu. És qüestió de fe i d’esperança, d’establir un ordre i que tot funcioni, telefonar-nos i dir l’hora i que tot vagi rodat i suau. De les coses petites n’arriben un dia les grans i és d’aquestes esperes que sempre he tret el millor profit. Seure a les taules del vestíbul del Caelis i fer una copa de xampany mentre arriben els teus amics és la millor entrada, el millor preàmbul d’una nit que serà llarga i acabarà sent una continua rialla quan el Manel vagi servint la darrera copa i esperem que el taxi no arribi mai. De les coses petites n’arriben un dia les grans com de les olives esferificades a la terrassa del Bulli arribà ja ben entrada la nit el bis de Wan-Ton. Ara t’espero i sembla que el temps no corri perquè sé que ens ho passarem bé, no anirem pas a un bon restaurant avui, perquè les circumstàncies de temps i d’efectiu no ho permeten, però tant és perquè t’espero amb la mateixa il·lusió. I és veritat que avui serà una cosa petita, però arribarà la gran, la nit que sopem tu, els nostres dos vells amics i jo a Harvey Nichols i veiem els llums de Knightsbridge des de la finestra, amb tota aquella màgia de la nit de Londres sobre Chelsea. El senyor Springsteen diu que de les coses petites n’arriben un dia les grans i, si ell ho diu, és impossible que les coses vagin d’altra manera.

The E-Street Band is gonna be back

Valdria més que un meu amic i jo anéssim mirant com reunir calers, molts calers, però molts. Perquè Bruce Springsteen va fer públic dijous a Madrid que l’any vinent acaben els experiments i la comèdia: l’any que ve nou disc amb l’E-Street Band. I seran molts i a molts llocs, tots els concerts que ens esperen. Tu m’entens. Oi, Guim?

Smith abans que Keynes

Abans creia més en J.M Keynes que en Adam Smith, fruit, suposo, de la moderació de pensament a la qual havia estat sotmès des que vaig iniciar el meu trajecte escolar. És ben habitual tirar cap al mig, no voler anar a l'extrem, potser per por. És molt més senzill estar al centre i argumentar els teus principis agafant un poc d'aquí i un poc d'allà, tenint sempre un punt on recolzar-te. Keynes? Lllibertat però. Smith? Llibertat només. Afortunadament creixes i coneixes gent, veus que qui ha mogut al món no ha estat mai la gent moderada, que sempre cal arriscar. I, evidentment, veus que la moderació de J.M Keynes es deu més a la correcció política que a cap altra cosa i et trobes que els seus seguidors han esdevingut socialdemòcrates més preocupats de distribuir la riquesa que de crear-la. D'altra banda, els seguidors d'Smith encara avui segueixen aportant solucions de mercat encaminades a crear riquesa, molta més riquesa i, per tant, molt més benestar que el que la socialdemocràcia aconsegueix. Keynes aconsegueix una poma i la divideix, Smith te'n dona quatre i qui més se les mereixi les tindrà. Quan els president Roosevelt aplicà les mesures previstes per Keynes per a recuperar l'economia dels Estats Units després del crack bursàtil del 29 i la posterior recessió tots els indicadors macroeconòmics van senyalar millores i, si bé és cert que l'augment de la inversió pública posà de nou en marxa un motor aturat, també és cert que tot el paquet de mides acabà per conduir el país a una altra recessió. Durant el 1936 i el 1937 les greus conseqüències d'establir preus mínims i l'aplicació de la National Labor Relations Acts per la qual els sindicats pactaven els salaris a esquenes dels empresaris sumiren de nou l'economia nacional en la foscor. Per tot això, i perquè ja hem sortit de la caverna: Adam Smith abans que John-Maynard Keynes.

Resposta

Diu mon amic Guim que el punt XII del compromís electoral d'Artur Mas sembla una definició i que com s'ha de fer. Aviam, el problema és que hi hagi gent que pensi que és una definició. No fotem, el que diu és que, per aconseguir més benestar, cal basar l'economia en la competitivitat i l'empresa. És a dir, planteja una manera de fer les coses, no és pas cap definició, em sembla.

Capvespre roig sobre el riu Liffey

Dublín és una ciutat llòbrega i freda, Dublín és llòbrega i freda però mai sòrdida. Dublín és llòbrega i freda perquè això és el que t’esperes en aterrar-hi i això és ben bé el que trobes. Hi ha Temple Bar com centre turístic, com centre gairebé neuràlgic de la capital d’Irlanda i, malgrat tot, fins i tot aquí trobes certes reminiscències d’un Dublín que devia ser brutal i aclaparador en èpoques passades, un Dublín tan dur que et devia posar en la disjuntiva de matar o morir. I això és encant, també, i no és que la ciutat sigui una histèria col·lectiva ni un lloc tenebrós, però sempre té aquell punt de misteri que potser no tenen Londres o París. Si passeges sobre els ponts del Liffey a mitjanit és fàcil sentir el grinyol de les rodes del carro que el fantasma de Molly Malone passeja encara pel estrets carrers del centre, incapaç d’escapar, ni tan sols després de la mort, de la rutina indefectible. No abunden els restaurants espectaculars i la millor copa que pots prendre és una Guiness o un Jameson, no cerquis luxe, no el hi ha. Però és tan màgica Merryon Square les tardes que neva que tot ho perdones amb tal de jaure uns minuts, tapat fins les orelles, als graons que donen entrada a la casa on visqué Oscar Wilde. I tot i la foscor que regna al nord de la ciutat des de les primeres hores de la tarda, és possible veure el reflex dels raigs taronges del sol del capvespre sobre les sempre gèlides aigües del riu i és pot ser això el que converteix Dublín en una ciutat tan fantàstica tot i no ser espectacular en res. Si passeges per darrera de Saint Patrick’s a la nit et sembla que et trobaràs en Jack l’esbudellador, amb barret de copa i tot i ni tan sols penses que en Jack era de Londres i mai va matar, que tu sàpigues, a la veïna Irlanda. Però té aquestes coses, Dublín, la foscor i l’encant, el dubte i, sempre, el capvespre roig sobre el riu Liffey.

Punt XII del compromís electoral d'Artur Mas

XII. Catalunya pròspera: l'economia creativa

12.1 Orientarem el futur econòmic de Catalunya cap a la competitivitat i la creativitat. L'economia i l'empresa són la base de la creació de riquesa d'un país i, per tant, del benestar de la seva gent.

Europa

Cada vegada perdo més l'esperança de veure la consolidació d'un sòlid projecte supranacional europeu. El fracàs del procés de ratificació del tractat en el qual s'establia la Constitució Europea no fou més que la punta d'un gran iceberg la composició del qual ara començo a entreveure entre l'escuma del mar. Europa no podrà ser mai Estats Units, perquè els americans són una nació i els europeus no en tenim consciència, d'això. He comprés que la meva simpatia amb un projecte europeu és la injusta simpatia del pobre per Robin Hood. Jo vull París i Florència, vull la llum del nord, deixar enrera l'aire calent i impracticable del sud per a respirar la brisa de les grans planes del vell continent i, òbviament, els qui ja tenen tot això no volen el que tinc jo. Si et mors de gana vols que et serveixin el banquet a taula i, si ja el tens al davant, és natural que te'l mengis i no vulguis que te'l prenguin. No podrem ser Amèrica, almenys Europa no ho podrà ser mentre els de la riba del mediterrani seguim molestant, mentre Turquia vulgui ser membre de la Unió i, tot i que algú solucionés això, encara tindríem la distància entre França i Alemanya, entre Dinamarca i Bèlgica. Donaré les gràcies si encara podem obrir del tot el mercat comunitari i fer circular béns i persones sense cap mena d'intervenció estatal, agrairé que es tingui aquesta deferència perquè això és el que serà, cap a nosaltres, si ho fan. No intento donar una imatge de víctima, sinó fer honor a la justícia i reconèixer que per voler un projecte europeu cal ser-ho i les circumstàncies geogràfiques no m'ho permeten, ara mateix, i demanar-ho seria pràcticament robar. Somiaré, malgrat tot, en què el dia que ja no sigui espanyol estigui més a prop de París que del que ara estic, somiaré que un dia serem millors.

Pepe Montilla i XSM

No és pas un escàndol que Convergència editi un DVD on se'ns recorda tot l'horror del tripartit, és simplement un cúmul de veritats amb el que pots o no estar-hi d'acord. Podem considerar, fins i tot, que no és la manera més neta de fer campanya, però és que parlem dels lladres socialistes que ens han enfonsat el país i que, a sobre, han volgut desprestigiar la magnífica tasca del president Pujol. Molt més greu és el que Montilla li feu al professor Sala-i-Martin durant l'entrevista que el millor economista del país li intentà fer. En Montilla, fent gala de la mala llet i la incompetència que caracteritza el seu partit i veient-se incapaç de respondre les qüestions plantejades pel catedràtic, es llevà i marxà de la taula insultant i increpant-lo. Bé, en Xavier Sala-i-Martin està molt més capacitat que en Montilla per a ser president i qualsevol altra cosa i, segurament, ho està més que qualsevol dels candidats així que ja és una cosa ben curiosa que aquest bon senyor hagi de seure a dinar amb el candidat socialista però que a sobre aquest s'aixequi, l'insulti i marxi és com per impugnar el resultat de les eleccions en cas que les urnes el facin president. El professor és una persona solvent, molt consistent, d'arguments ràpids i demolidors, perfecte coneixedor d'allò que parla, una autèntica bèstia de l'economia, el millor en la seva feina. A l'altra cantó de la taula hi ha en Montilla, tipus gris i limitat per tot, des de la llengua fins el coneixement. Així, si el candidat socialista hagués volgut treure profit d'aquell dinar bé hauria hagut de callar i deixar que el mestre l'il·luminés. No va ser el cas i ara tothom sap que va fugir esperitat, impotent per a contestar amb una mínima solidesa qualsevol de les preguntes del que és, sense cap mena de dubte, un dels millors economistes del món sencer. Tot plegat el perfecte exemple de la llum liberal que la foscor socialista és incapaç d'assimilar.

Acudit per economistes (especialment dedicat als meus ex-companys de classe)

Diu que després d'un naufragi es trobaren sols en una illa deserta un físic, un químic i un economista. A mesura que passaven les hores començaven a tenir gana i, tot regirant entre les restes del que anteriorment havia el vaixell en què viatjaven, van trobar tot un carregament de llaunes de tonyina. Salvats! Però, és clar, calia obrir les llaunes i seria força difícil sense cap estri. Com que els tres homes eren ben instruïts van decidir donar-se uns minuts per a reflexionar i cercar alguna manera d'aconseguir obrir el recipient on es trobava la seva salvació.

D'aquesta manera el físic digué el següent: "Bé, simplement hem d'exercir una força equivalent a 25 vars sobre dos punts oposats de les llaunes per a que l'aire es vegi forçat cap a l'exterior i la tapa salti."

El químic comentà: "Bé, podríem barrejar la sabia d'alguna d'aquestes plantes tropicals amb aigua de mar i un poc del meu preparat per les lents de contacte, generant un àcid corrosiu que desfarà la tapa de la llauna"

L'economista, amb gest circumspecte, inicià: "D'acord, suposem que tenim un obrellaunes..."

Frenar

Algunes nits condueixo fins a casa, Numància avall. Poso Mark Knopfler i em sento a gust rodant a 40 quilòmetres per hora, observant el paisatge urbà d'una ciutat que al capdavall és la meva. De vegades crec que cal frenar, ni que sigui un poc, i abaixar el ritme perquè l'injector no dona més de sí. Sopars i copes que van i venen entre llums i ombres d'un present amable i un futur que vol ser fulgurant. De vegades, en mig del bullici més gran, sóc de nou al cim del Tourmalet, amb el vent que no para d'assotar i aquella pau càlida que m'acompanyava. Penso en els meus amics, els de sempre, i els trobo a faltar i els telefono per dir que demà ens veurem, penso en frenar, un xic, i fer net per començar un nou dia sense pressions. En entrar quarta noto que el motor baixa la veu i les revolucions no són més que un xiuxiueig tot just abans d'encarar la carretera de Sants. De sobte la platja de Langre i els sopars a la Espiga de Bareyo es projecten d'imprevist en la meva ment i els enyoro. Enyoro els dies en què jo dormia al seient de darrera d'un Peugeot 306 de color verd mentre travessàvem l'Escudo de nit i entre la boira i la meva única preocupació era saber si al càmping on anàvem hi tindríem mini-golf. Cal aturar-se, de tant en tant, per reposar i fer balanç, per menjar de nou la fantàstica truita de patates de la iaia. Cal fer-ho per a que quan tornem a tastar el caviar ens emocionem com la primera vegada, per a que la rutina no ens converteixi en uns imbècils com els que sempre hem odiat i perdem la fe i la il·lusió. Cal baixar dels núvols i trucar al tiet amb el qual tenim pendents unes partides al videojoc de Fòrmula 1, perquè a casa seva ens estimen més que a qualsevol restaurant car, perquè, al capdavall, no ens podem permetre -i no volem- renunciar a ser allò que hem estat.

Campanya

Tot just arribo a casa de presenciar l'acte d'inauguració de la campanya electoral de Convergència i Unió. Continua sense agradar-me l'esclavatge de partit, de qualsevol militància. M'agrada molt, però, l'actitud d'Artur Mas i penso que ho fa bé. D'altra banda, serà molt difícil fer-lo president. Votarem, el dia 1.

Un dia com qualsevol altre

Serà un dia com qualsevol altre, un matí gris d'octubre amb una pluja fina sobre l'asfalt mentre la ciutat desperta. Et llevaràs i, com d'habitud, esmorzaràs tranquil·la sense fer gaire cas del que diuen les notícies a la radio. Olor de mantega que es desfà sobre les torrades calentes i de suc de taronja tot just acabat d'esprémer. Em telefonaràs, per preguntar què farem al vespre, però el meu mòbil no donarà senyal. Provaràs una mica més tard i res, així que trucaràs a casa i algú et dirà que no, que ja no m'enxamparàs, que a hores d'ara volo ben lluny de casa. De cop i volta ho entendràs tot i no podràs evitar penjar sense ni tan sols acomiadar-te. De cop i volta el teu pis es farà petit i et penediràs de tot el temps perdut, de totes les vegades que no em vas besar. Serà aleshores que desitjaràs no haver marxat tantes vegades, no haver fet l'idiota amb tants homes diferents, serà aleshores que comprendràs tot el que jo podia haver estat per tu i enfolliràs histèrica. No hi haurà consol que valgui, en res ni en ningú, perquè la claredat de la certesa no deixarà descansar les teves pupil·les encongides i notaràs el dolor de la llum als ulls en sortir de la tenebrosa caverna. Caurà el cafè a terra i tu sobre el sofà, estabornida i amb la mirada perduda vers el finestrall on una vegada vam veure plegats com la ciutat emblanquia, serà impossible que a la radio, en aquell precís instant, no soni Bobby Jean. Tot d'una lligaràs caps i entendràs a la perfecció com van anar les coses i et sentiràs imbècil per no haver lluitat quan feia falta, però no podràs fer-hi res perquè seré tan lluny que la distancia farà l'oblit i la indiferència mentre tu mors lentament de pena. De sobte vindrà una llàgrima i després un altra, el riu i el mar rajant sobre les teves galtes. Je suis desolé, mais je n'ai pas le choix.

Bobby Jean

Vaig passar per casa teva l'altre dia, ta mare em va dir que havies marxat. Va dir que no hi havia res que jo hagués pogut fer, que no hi havia res que ningú pogués haver dit. Tu i jo ens coneixíem des que teníem setze anys, m'hauria agradat saber-ho, m'hauria agradat poder-te telefonar. Tan sols per dir-te adéu, Bobby Jean. Vas estar amb mi quan tots els altres em donaven l'esquena, ens agradava la mateixa música, els mateixos grups, la mateixa roba. Ens dèiem l'un a l'altre que érem els més salvatges, els més salvatges que mai havíem vist. M'hagués agradat que m'ho haguessis dir, haver-te pogut parlar. Tan sols per dir-te adéu, Bobby Jean. Vam caminar sota la pluja, parlant del dolor del món on ens amagàvem. Ningú enlloc em farà entendre de cap manera com ho vas poder fer. Ara potser seràs a la carretera, viatjant en un autobús o en un tren. En una habitació de motel hi haurà una radio i em sentiràs cantar aquesta cançó. Bé, si ho fas, sabràs que estic pensant en tu i en totes les milles que ens separen. Et crido, una última vegada, no per a fer-te canviar d'idea. Tan sols per dir-te que et trobo a faltar, amic. Bona sort, adéu, Bobby Jean.

Traducció, gairebé literal de Bobby Jean, Bruce Springsteen.

No pactar amb el PP

No m'agrada que CIU certifiqui davant notari que no pactarà amb el PP en cap dels hipotètics resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya. No m'agrada que se li tanqui la porta d'aquesta manera a una formació que en molts aspectes coincideix amb la política del partit català. Qui millor que el PP per a reforçar una política econòmica menys socialdemòcrata i un poc més liberal? Qui millor que el PP per a ajudar-nos a endurir la política exterior i a donar més llibertat als nostres cossos de seguretat? D'altra banda entenc l'estratègia de Mas i els seus, que deuen haver pensat que els vots dels populars estan assegurats i que tampoc no interessa transferir vots d'una formació de dretes a l'altra i que el que ara cal és rascar vots, sobretot, en els votants tradicionals d'ERC que han vist amb ulls com a plats el desastre del tripartit. Per arreplegar aquests vots és absolutament necessari que aquest grup de votants tingui la certesa que de la seva aportació mai es podrà aprofitar un partit espanyolista com és el PP i, d'aquesta manera, no m'estranyaria que un elevat nombre de ciutadans passessin d'ERC a CIU com una vàlida alternativa nacionalista. Tinc els meus dubtes sobre si l'estratègia serà o no efectiva i al final no s'hauran de penedir, els convergents, d'estar incapacitats per a pactar amb el PP i veuran com la Generalitat vola de nou en mans de l'horror tripartit i som-hi amb quatre anys més d'oposició mentre Catalunya cau a trossos. El joc és arriscat però qui sap, potser va bé i vet aquí que, al capdavall, tenim govern català a Sant Jaume i n'esborrem qualsevol vestigi de la presència del país veí.

Per si el senyor Springsteen passa mai per aquí. Desitjos.

Set:
The Promised Land / Prove It All Night / My Love Wil Not Let You Down / Lonesome Day / Darkness On The Edge Of Town / Murder Incorporated / Badlands / Two Hearts / Real World / Better Days / Downbound Train / Youngstown / Born In The U.S.A / Waiting On A Sunny Day / Backstreets / Incident On 57th Street / Devils And Dust / The River / The Rising / Light Of Day

Bis 1:
Tougher Than The Rest / Ramrod / Born To Run

Bis 2:
Bobby Jean / Dancing In The Dark / Land Of Hope And Dreams

Bis 3:Thunder Road

El que mon pare llegeix

Mon pare cada matí llegeix el que escric -que ja se li agraeix l'esforç- i, de vegades li agrada i d'altres no entén com puc ser tan radical i agosarat. Ell, que sempre m'ha educat en una cultura de respecte i de millor callar si no saps sobre alguna cosa, se'n fa creus que el fill li hagi sortit un repel·lent amb fums d'emperador. El que mon pare no ha entès, però, és que de correcció política tothom en va ple i que, sense un poc de mala llet, un poc de demagògia i la necessària exageració i dramatització d'allò que es diu no farem res, mai. Es tracta d'agafar una idea i treballar-la, estirar-la, deformar-la, donar-li color i mantenir-ne l'essència. Van Gogh no pintava els paisatges tal com eren però t'arribaven al cor perquè creava i et convencia de l'esplendor d'un camp de blat. Jo no puc justificar tot el que dic, no puc demanar excuses cada vegada que algú no està d'acord amb el que aquí es publica. Penso que mon pare, potser, es pensa que jo sóc el que escric i no és ben bé així, he comprés des del principi que una cosa són les idees i una altra de molt diferent les persones i que, al final, sempre hi ha l'ànima d'algú per davant de la fermesa de les conviccions. Està molt clar que s'han d'atacar les idees, perquè així és com construirem el món, i és impossible atacar sense un exèrcit de paraules o de tancs. No pots parlar dels socialistes sense deixar anar algun insult, sense amplificar una part del discurs perquè aleshores no ets més que una veu més que es perd en l'anar i venir de la munió de gent que passa sense pena ni glòria. Sempre cal posar-hi fe, tota la fe, perquè si no ho féssim tu i jo aniríem a l'Escalada a Montjuich i no pas a les muntanyes del Tour, i, així, ja m'explicaràs si res seria igual.

Cinema

The Butterfly Effect; Mystic River; Lost in Translation; Le Fabuleux Destin d'Amélie Poulain; The Fellowship of The Ring; The Shawshank Redemption; Nightmare Before Christmas; Manhattan; Life Of Brian; Annie Hall; Rocky; Taxi Driver; Casablanca; The Grapes Of Wrath; The Great Dictator; Modern Times; Match Point; Million Dollar Baby; 21 Grams; All Or Nothing; The Others; High Fidelity; Still Crazy; The Sixth Sense; American History X; Le Dîner de Cons; Mulan; As Good As It Gets; Seven; Pulp Fiction; Forrest Gump; Land Of Freedom; A Perfect World; Schindler's List; Unforgiven; Le Mari de la Coiffeusse; Dead Poets Society; The Full Metal Jacket; Blade Runner; Saturday Night Fever; Monty Python And The Holy Grial; The Godfather; To Kill a Mockingbird; Peter Pan; Suspicion.

Ella

Mai no et deixa de mirar, amb un ulls com llunyans, com arrecerats de l'enrenou que hi ha al seu voltant. Et mira i t'escolta atentament, sap fer que et sentis bé explicant les teves històries que de ben segur li semblen absurdes i que de ben segur ho són. És dolça en els gestos i en les paraules. Calla, gairebé sempre, omplint el silenci d'un misteri implacable, d'un tel de màgia incomparable. De tant innocent com sembla et fa desconfiar. Sembla, al principi, un pel reservada i en efecte ho és però poc a poc, i si lluites durament, et permet entrar lentament en el seu món i et rep amb els braços ben oberts i una mirada neta de tota desconfiança. Té una veu càlida i baixeta que t'obliga a parar ben bé l'oïda si vols seguir el fil de la conversa. És una veu pausada i amb una calma natural, esculpida segurament en la llunyania del més remot gen del seu ADN. Ha de ser fantàstic passar una tarda de pluja asseguda amb ella a Deux Magots, fent un interminable cafè; ha de ser fantàstic dur-la de copes al Tirsa i seure plegats al sofà de la cantonada, en mans del Manel després d'un gran sopar. És ben tímida però sembla que en qualsevol moment l'espurna que fugaçment es passeja pels seus ulls sortirà a l'exterior i et captivarà amb una grandiloqüència inesperada i absolutament demolidora, impregnada de la gràcia divina d'algun déu atrapat en el temps. Té un no sé què de personatge femení de tragèdia grega, un rostre on el somriure sempre és un pel amarg i la mirada profunda i sincera, un rostre on la pell llueix dos solcs fets per les llàgrimes escasses però constants. Ella em sembla la tornada d'un viatge molt llarg, el lloc on descansar el dia que, a cop d'espasa o de fusell, ens llevem victoriosos sobre aquesta vall de llàgrimes on la misericòrdia no té lloc.

El Constitucionalisme als Estats Units (encore)

És tot un clàssic de la cantarella antiamericana, gairebé un bis gloriós a les acaballes del concert, desprestigiar els Estats Units per la seva manca d’història i la seva jovenesa com a país –el que vindria a ser com desprestigiar un nadó per haver nascut molts anys després de nosaltres-. Aquests americans, que no tenen ni història pròpia... Home, doncs a Europa, vell continent i paradigma de la història de la humanitat resulta que es van començar a introduir òrgans de control Constitucional a partir del període d’entreguerres (1919-1939) inspirades en el jurista austríac Kelsen. Als Estats Units, país sense història, notifico, la Constitució té valor normatiu des del 1803. Au!

Si vols ajudar no siguis voluntari

Està molt de moda, ara, entre els joves progressistes espanyols, això de fer de voluntari a l'Àfrica. La idea, així sense pensar-hi i des del punt de vista humanitari pot semblar admirable però, en realitat, no ho és gens. Tinc amics i amigues que m'expliquen amb fruïció la bona pensada que han tingut d'anar-se tot un estiu al bell mig de la sabana, rodejats de lleons i amenaçats pel tifus i la malària per a poder ajudar i, de pas, conèixer altres cultures. Ah! Les cultures, París està aquí a la vora, ja ho sabies, oi? El fet és que jo, òbviament, els dic que em sembla molt malament i els falta temps per acusar-me de radical feixista neoliberal dels collons. Doncs bé, és una autèntica estupidesa -i a més molt egoista- anar a l'Àfrica a ajudar a la gent, si encara em diguessis que ho fas per veure món et diria que miressis preus a Ryan Air però ho entendria, però per ajudar? Deu mos en guard! La cosa és que, per sort o per desgràcia, construir campaments en mig de la jungla ho pot fer qualsevol i, en canvi, treballar d'administratiu a l'empresa de la cantonada no. Així que, si ens parem a pensar un poc, veurem clarament que és molt més beneficiós per a tothom que tu, que tens unes enormes ganes de salvar la humanitat, et quedis a la teva ciutat aconseguint tants diners com puguis i després els enviïs allà on calgui per a que algun nadiu cobri per la feina de construir el campament, l'escola o el que vulguis. D'aquesta manera, a banda d'haver dut infrastructures allà on les necessites, has posat un sou a un africà i, per tant, estàs injectant diners al país. Si alguna cosa sobra al Tercer Món es mà d'obra i si alguna cosa falta són calers. Tu decideixes, o vas a l'Àfrica a enfangar-te fent hospitals i tractant aquella pobra gent com la mare que encara li posa la colònia al fill de setze anys o li dones els diners al professor Sala-i-Martín per a que els inverteixi com abans t'he explicat.

www.umbele.org. Aquí trobareu tota la informació possible sobre l'organització que presideix el cèlebre economista català i que es dedica a ajudar els més desafavorits des del punt de vista de l'eficiència de mercat.

Sobre les proves nuclears de Corea del Nord

No entenc com encara ningú no ha donat l'ordre per a que s'enlairin els avions que han de bombardejar els edificis del govern estalinista a Pyongyang.

Anna Politkovskaya

D'ençà de la mort d'aquesta periodista russa resulta que una munió d'articulistes de la premsa nacional i de l'espanyola se la llegien i ho saben tot sobre el conflicte a Txetxènia. Jo, honestament, mai no n'havia sentit a parlar.

Rubianes i la llibertat d'expressió

Que Pepe Rubianes és lliure de dir el que vulgui està clar, molt clar. Que la llibertat d'expressió és un dret inalienable ningú no ho hauria de posar en dubte. Ara bé, que Pepe Rubianes tingui la llibertat de dir tota quanta bestiesa passi pel seu barroer cervell no vol dir que quedi exempt de represàlies o de ser exposats a les opinions, usualment més brillants que les seves, de la resta. Imagini el lector que qui escriu sempre compra la fruita a una botiga del barri on ja la compraven son pare i son avi, imagini que, per deferència amb ell, per ser tan bon client, el fruiter li fa un 50% de descompte en totes les pomes que compri. Bé, imagini que, de cop i volta, qui escriu comença a insultar el fruiter cada vegada que passa per davant de la seva petita i endreçada botiga, cada dia i sense descans. Lògicament, la propera vegada que vulgui fer la setmanal compra de pomes, el fruiter no farà cap mena de descompte i fins i tot se'l mirarà malament. Oi que els sembla just i a ningú no se li acudiria dir que el fruiter és un feixista fill de puta que està en contra de la llibertat d'expressió. Bé, tots d'acord. Aleshores, per què és feixista l'actitud de l'ajuntament de Madrid en la seva decisió no contractar els serveis d'aquest sòrdid personatge que té per gran talent dir més paraules malsonants que ningú? Gallardón no ha prohibit un espectacle privat, el que ha fet ha estat no permetre que una persona que insulta el seu país tingui espai en un teatre que és propietat del Consistori de l'Ajuntament de Madrid. Obvi. És l'última volta de rosca de les esquerres espanyoles, demanar el dret a insultar-te i després entrar a casa teva a pixar-se al bell mig del menjador. Tot, naturalment, en el sagrat nom de la llibertat d'expressió. A mi la seva obra em sua la polla per davant i per darrera. I que es fiqui el guió al fotut cul aviam si li explota dintre i li queden els ous penjant del campanar.

Economia per imbècils

Fa uns dies em va arribar un e-mail amb la "brillant" proposta d'un il·luminat per a que, entre tots, aconseguíssim que el preu de la gasolina baixés. L'espectacular raonament d'aquest bon senyor era el següent: deixem de comprar gasolina a dues importants petrolieres, veient el crític de la situació les dues empreses es veurien forçades a abaixar els seus preus, arrossegant així a la resta d'empreses. El que aquest gran economista no va tenir en compte va ser que, probablement, els preus de les petrolieres no boicotejades creixerien de forma espectacular en veure la demanda disparar-se sense control en rebre els compradors de les dues entitats escollides per a ser "castigades". Així doncs, vigila, nano, que encara acabaràs pagant més. Oferta i demanda. I, per cert, el preu just és sempre el preu de mercat així que si el que vols és pagar la benzina més barata hauràs d'aconseguir que es redueixi el nombre total de compradors en el mercat general i en cap cas reduir la demanda de carburant de dues empreses en concret ja que, d'aquesta manera, únicament redueixes els ofertants i, per tant, augmentes el preu. Imbècil.

Regent's Park

A Regent's Park hi vaig arribar el matí del meu darrer diumenge a Londres. Mentiria si digués que no fou la perfecta excusa per passar per davant del 221b de Baker Street sense haver de reconèixer que em moria de ganes de veure la casa de Sherlock Holmes. El gran parc de la ciutat és Hyde Park així que de Regent's tampoc no m'esperava gran cosa, però l'espectacle que es deslliurà davant els meus ulls tot just entrar feu trontollar, fins i tot, la supremacia de l'un sobre l'altre. A Regent's Park l'home li ha guanyat la partida a la natura i a Déu, a Regent's hem fet passar l'aigua per on hem volgut i hem fet créixer les flors allà on més ens agradava. Mentre passejava encara pensava en l'excel·lència del sopar a Harvey Nichols la nit anterior i aquell parc infinit em semblava la manera perfecta de continuar el somni. Hi ha racons de penombra, d'una quietud de convent de clausura i d'altres on la llum tèbia del sol matiner sembla filtrada per a que ni tan sols l'astre rei et pugui molestar. Jo vaig entrar per York Gate i vaig continuar recte fins al bell mig del parc, on es troben els Queen Mary's Gardens, quan entres en aquell cercle màgic ja ets britànic i pregues per que se't reconegui la nacionalitat al passaport. Tenia pensat fer-hi una ullada i al final m'hi vaig quedar tot el matí, desestimant la visita a Madame Tussaud's i a la City, perquè Regent's Park s'ho mereixia, es mereixia una eternitat assegut en un banc sentint la remor de les fonts i copsant l'immens policromatisme de l'escena. I encabat, quan marxes per Portland Place, saps que una part de tu s'ha quedat aquí i, a canvi, ja ets un poc més londinenc, un poc més lliure, un poc més gran.

El rostre de la desolació

El rostre de la desolació el vaig veure ahir al circuit de Suzuka, el rostre de la desolació de qui sap que ho ha donat tot i que ha posat tota la fe però al final no servirà de res. La desolació, ahir al Japó, que em va fer estremir i apagar el televisor. Gràcies Michael, per tots aquests anys de glòria.

World Trade Center

World Trade Center és una pel·lícula avorrida i certament poc encertada en la majoria dels seus aspectes tècnics i narratius. És llarga i desesperadament reiterant, rígida en les formes. Ara bé, la crítica que de molts pretesos crítics de cinema s'endú és que és un pamflet pro-Bush i que està impregnada d'un patriòtic sentimentalisme. Al meu parer, és precisament això el que manca al llarg del film, més banderes americanes i molt més sentiment. És absurd dir que Oliver Stone ha rodat aquesta pel·lícula per ajudar a Bush quan ni tan sols mostra les imatges de les col·lisions de les naus contra les torres ni menciona en cap moment l'integrisme islàmic com autor dels terribles fets. Si s'hagués volgut fer una pel·lícula patriota no s'hauria narrat la història d'uns policies que no van salvar ningú i que van arribar al Trade Center més per rutina que per compromís -cal recordar que cap dels dos agents sabia res del que estava passant-, i s'hauria parlat dels bombers que heroicament salvaren milers de persones i després moriren sepultats. Amb molta facilitat s'haurien aconseguit riuades de llàgrimes escenificant les agòniques morts de la gent que es deixà la vida en l'intent de rescatar oficinistes. En canvi, amb la història de Mcloughlin i Jimeno, amb prou feines alguna escena m'humitejà els ulls durant el film, a mi, que sóc el paradigma de proamericanisme. És jugar brut dir que Stone ha volgut lucrar-se a costa dels sentiments quan no ha fet més que relatar una història certa i que a mi, honestament, em sembla poc edulcorada. Hi havia centenars de mecanismes per buscar el sentiment de revenja en l'espectador i, fins i tot, es podria haver fet campanya pel Partit Republicà però vet aquí que ni una cosa ni l'altra i, els protagonistes, més que herois, són uns pobres desafortunats que passaven per allà. Pel meu gust, World Trade Center és una oportunitat perduda d'ensenyar a la progressia europea i als pacifistes americans l'error que suposa donar-li corda a l'Islam.

Resposta

Molt em temo que, en el comentari que la meva amiga Gis em deixà a "Plató, l'aristcràcia i jo", hi ha una implícita i elegant crítica a les meves reiterades reticències a reinterpretar l'Islam. No caiguis, estimada companya de tertúlies de cafè, en una òbvia mutatis controversia perquè no és la possibilitat de que els dogmes islàmics siguin revisats el que critico sinó la interpretació ja donada i establerta que tant mal fa. Pel que fa al tema central, jo mateix no estic plenament convençut de la necessitat de filtrar les idees clàssiques en els coladors contemporanis i, si bé és cert que em sembla correcte maquillar la teoria platònica de l'aristocràcia amb la pintura de la meritocràcia liberal, no tinc tan clar que això es pugui fer en tots els camps. Crec que es corre un important risc de perdre l'essència de les idees, no et sembla?

Plató, l'aristocràcia i jo en tres estadis.

La meva relació amb Plató i la seva proposta d'un govern aristòcrata es pot resumir en tres estadis: En el primer, tot just quan començava a interessar-me la filosofia, em va engrescar molt que algú proposés un govern format única i exclusivament pels millors, pels més vàlids. Tot i l'estupefacció dels meus companys de classe, em vaig declarar sempre molt a favor d'aquesta selecció aristocràtica que deixava en evidència les gravíssimes mancances de la democràcia. Mai he cregut en un mètode de tria on es doni la mateixa importància a la veu d'un catedràtic que a la d'un tipus l'aspiració màxima del qual sigui fer que el seu cotxe de 75 cavalls soni com un de 550. Al segon estadi hi vaig arribar després d'aprofundir més en els escrits platònics sobre el govern ja que prèviament només se m'havien donat unes breus pincellades a l'escola. Ho vaig haver de fer pel meu compte, evidentment, i vaig descobrir un horripilant sistema de preparació en què els governants eren arrencats de les seves famílies en el moment del naixement i duts a viure a una espècie de sòrdida comuna per a ser entrenats. Es perdia, per tant, tot contacte amb la realitat tangible i -sempre apel·lant a la teoria platònica- arribaven al poder unes persones al meu parer absolutament alienades i privades de tota llibertat individual. No vaig trigar ni una dècima de segon en titllar el pensador clàssic d'Stalinista dut al pitjor dels extrems i impresentable socialista. En el tercer estadi, havent après a relativitzar, vaig considerar que era del tot immoral insultar tan greument un pobre home amb túnica que es passejava pel Mediterrani mil·lenis enrera. És falaç tota comparació entre pensadors clàssics i contemporanis tenint en compte la radical diferència de valors assumits i circumstàncies viscudes entre els un i els altres. Així que em prenc el model aristòcrata platònic com una bona base per a començar a destrossar la democràcia però no com una solució definitiva.

Fragments del meu dietari personal (III)

Després de les classes hem pres un cafè amb el DLT. M'ha explicat el hotelling model i un seu corol·làri amb un exemple de platja i gelats com tots els economistes del món fan. Li he presentat algunes objeccions que li han semblat raonables per a l'aplicació pràctica de la idea però no vàlides per a la refutació teòrica de la conclusió. El problema de les ciències exactes és que mai no es poden aplicar a la realitat tal i com la tenim entesa i acabem per pensar que l'error és nostre per no viure com els exemples dibuixen: uniformement repartits sobre l'arena i obligats a triar entre dos venedors de gelats idèntics i completament racionals.

Defensa dels grans magatzems

És una absoluta fal·làcia dir que la proliferació dels grans magatzems en la nostra societat ens reporta un balanç negatiu. S'esgrimeix, bàsicament, en contra d'aquest tipus de comerç, que amb la seva estructura de baixos costos rebenten la competència i fan desaparèixer els petits botiguers de barri. I bé, quin és el problema? Constitueix un perfecte argumentum ad ignorantiam dir que això és dolent ja que, si el consumidor final pot aconseguir el producte a un més baix cost, és únicament el botiguer qui, en primera instància, surt perdent. I dic en primera instància perquè, en tant que consumidor, notarà finalment en la seva butxaca el benefici de gaudir d'una gran superfície al seu barri. No és cert que un gran magatzem deixi gent sense feina, ans al contrari, hi sol treballar molta més que no pas als comerços tradicionals on acostuma a ser-hi únicament l'amo i algun familiar proper o algun empleat mal pagat i que no està protegit mai per tants convenis com un empleat de gran comerç. El que un gran magatzem fa és canviar els costums i oferir un producte més barat i un servei diferent i mai no t'obliga a acatar-lo. Lliure competència, amics. Si és més fred o impersonal i a tu no t'agrada, bé, no és el seu problema ni el meu però crec que a tu ja t'està bé, també, perquè si realment volguessis gaudir del caliu de la botigueta de la cantonada en seguiries pagant els alts preus i la Carmeta no hauria de tancar, però bé que no ho fas. Els més directes beneficiaris de les grans superfícies no són altres que els consumidors, que poden obtenir, amb el mateix poder adquisitiu, productes de major qualitat que no pas als establiments tradicionals. I consumidors, estimats lectors, som tots, tu, jo i també l'amo de la botiga d'estufes de sota de casa que, segurament, no tindrà pas gaire problema a transformar el negoci en una de les múltiples opcions rèmora que la nova estructura comercial comporta. I serà ben content, de comprar el radiador un 20% més barat a la cinquena planta del Corte Inglés.

Karl Schmitt i la sobirania

Em sembla d'una irrevocable solidesa l'afirmació, almenys des del punt de vista argumental, del pensador nazi Karl Schmitt "és sobirà qui decideix sobre l'estat d'excepció". Així, si acceptem que el poder sobirà és aquell internament suprem, externament independent i originari, hem de donar per vàlida la sentència del jurista alemany. Si posem per cas la situació donada durant l'intent de cop d'Estat del coronel Tejero queda en clara exposició que fou el rei Joan Carles I l'autèntic sobirà i no pas el poble o la Constitució, com es d'habitud acceptat. En aquella situació el poder del monarca reuní les tres premisses abans esmentades. Es desprèn, doncs, de l'argumentació d'Schimtt, que el poder sobirà és certament nòmada i no un valor absolut i indiscutible. És sobirà el més fort i això apel·la, com gairebé sempre, a Nietzsche i a Hobbes, a l'irrefrenable instint individualista de l'home del qual és una estupidesa intentar escapar.

La Barcelona que vam voler

Cada dilluns sopem, a Da Greco, amb el Nucli Dur. Som el Guillem, l'Albert, el Jordi i jo mateix i se suposa que la reunió és per a fer quelcom de profit. Certament no ho sé, si alguna cosa en traurem, però el plaer de seure al reservat del magnífic restaurant amb tres personalitats tan genuïnes i poder comentar l'actualitat des de la nostra òptica de mala llet i liberalisme dut a l'extrem en clau humorística ja paga de sobres el preu de les menges. Són uns sopars plens d'hilaritat i to festiu. Mentre la majoria dels nostres companys es preocupa de coses que a nosaltres ens semblen absolutament despreciable i irrellevants i de com fer-s'ho per a pagar un sopar de 8 euros, nosaltres ja fa temps que treballem per a que no ens calgui mirar massa els preus. De vegades ens passem, està clar, de llestos i traspassem les fronteres del sentit comú a bord de propulsors espacials però almenys hi ha la fe i les ganes, la consciència de saber que és ara o mai si volem fer-ho tot en la vida. Devem ser extremadament desagradables a ulls d'altra gent, però també és aquest sentit d'exclusivitat el que potser estem buscant i ja ens agrada. Els socialistes són els més votats a Espanya i això no vol dir que siguin els més bons. Bevem Chardonnay Sumarroca i plantem una bandera americana sobre el blanc mantell, riem molt. Cadascú de nosaltres podria fer coses ben diferents cada dilluns a la nit, cadascú podria quedar amb d'altra gent i ser el millor, però plegats som immortals. L'argument de l'un mai és contradit, ans al contrari, amplificat. Hem decidit institucionalitzar aquests nostres sopars en part per demostrar que es pot ser jove i viure bé. No sabem quant duraran, però el que està clar és que en el futur podrem dir que, almenys durant un temps, vam tenir als nostres peus la Barcelona que vam voler.

Sobre la meritocràcia

Fa un parell de dies vaig citar un fragment de Cent dies del Mil·leni en què Valentí Puig defensava la meritocràcia. El Regidor em va demanar una mica més d'informació i aquí va: La meritocràcia és, principalment, un sistema per a l'elecció dels membres d'un equip de govern basat en les seves capacitats i habilitats que tingué origen en l'antiga tradició xinesa sent Confucio un dels seus principals ideòlegs. Foren governs meritocràtics, per exemple, el de Ghengis Khan i el de Napoleó Bonaparte. A partir d'aquí, la meritocràcia ha derivat en la idea d'una societat en què el que realment compti, lluny de qualsevol altre consideració, sigui la capacitat i l'habilitat del subjecte. Aquesta idea, com deia en Valentí Puig, s'oposa antagònicament als sòrdids i socialdemòcrates conceptes de paritat i discriminació positiva, on el que importa per arribar a ostentar un càrrec no és que siguis capaç si no que siguis musulmà o dona. És, el concepte de meritocràcia, un terme molt lligat a l'ideari liberal i cal, per a poder-lo aplicar amb correcció, un sistema que garanteixi la igualtat d'oportunitats.

El constitucionalisme als Estats Units

L'única nació on el constitucionalisme ha estat pur i, per tant, molt millor, és l'americana. Als Estats Units el procés de creació d'una Constitució es dugué a terme en un lloc nou, on pràcticament no hi havia res -salvant el dramàtic episodi indígena- quan la tripulació del Mayflower trepitjà per vegada primera la terra promesa. Sent així, els primers colons disposaren un seguit de regles per a la convivència aprenent de les errades d'una Europa que en aquell mateix moment era arrasada per guerres internes. La població cresqué i s'establiren nous lligams, es desenvoluparen infrastructures i florí un sentiment identitari. Vingueren, doncs, les constitucions dels Estats, que eren pures i lliures, fetes només en base a una llarga i de vegades amarga experiència a la metròpolis. En paràmetres de l'època aquells textos suposaven una autèntica orgia de llibertat. Van arribar els problemes amb Anglaterra i, a partir d'això, el molt admirable lema "no taxation without our representation" em referència a la impossibilitat de les colònies per a participar de les decisions del parlament de Westminster, tot i que pagaven els seus impostos religiosament. El 4 de juliol de 1776 les tretze colònies declararen la independència respecte Londres i aquell fou l'albor de la més noble pàtria. Al 1778 s'aprovà la primera Constitució de l'era moderna, un text curt i senzill que encara avui dona lliçons a d'altres infumables cartes magnes. El secret és que els americans van fer un text constitutiu sense estar sotmesos a cap tradició, sense tenir la necessitat de saldar deutes amb ningú. A diferència del que passava als Estats Units, on es constituïa la federació sense cap mena de reserva, a França, un any després i havent vessat molta sang, s'aprovà una Constitució sotmesa a lligams històrics i que fou en poc temps de nou ningunejada per les monarquies que ben aviat tornaren a regnar a París.

Fragments del meu dietari personal (II)

Convé, sempre, tenir diversos fronts oberts i diversificar la batalla, no sigui cas que ens enxampin per la reraguarda i ens fotin enlaire tutti quanti abans haguéssim avançat. Convé no estimbar-se contra els murs d'un únic somni ara que la tardor crida a glòria i que el terra és daurat i som immortals. Quan un torna d'un esplendorós sopar amb gent vàlida i competent veu molt clar que hem de fotre-li, ara i aquí, si és que de debò volem travessar les fronteres de la mediocritat i les duanes de l'oblit futur. Demà tornaré a comprar l'Avui per veure allò que cal superar.

Coliderat

Michael Schumacher ja és colíder del campionat del món de Fòrmula 1, el que vol dir que Fernando Alonso ha perdut l'hegemonia de la que des de la temporada passada gaudia. L'estratègia del pilot asturià és la de llençar pilotes fora i ja són molts els aficionats de l'actual campió mundial els que s'instal·len en aquesta cultura -molt representativa del món islàmic, per cert- de cercar la culpa fora, ben lluny de casa. De vegades són les injustes decisions de la FIA i d'altres els errors de Renault, tant a nivell mecànic com a nivell estratègic, però mai, absolutament mai, l'espectacular remuntada de Michael Schumacher, el pilot amb millor palmarès de la història, es deu a les seves habilitats o la incapacitat d'Alonso per superar-lo, absolutament mai. Els pretesos entesos en Fòrmula 1 que fa un any i mig que se la miren i que han après del gran especialista del motor Antonio Lobato s'apunten, doncs, a la conga de la queixa i ara és l'arbitre egipci que els feu fora de Corea i Japó 2002 i ara és Briatore que boicoteja el seu pilot més lucratiu. És una llàstima que un tan excel·lent pilot sigui tan summament imbècil i tingui uns seguidors que destaquen per la seva vulgaritat en els arguments i per la seva desconeixença de la matèria. És una llàstima que a la Fòrmula 1 Astúries hi hagi dut l'ambient del futbol. Quina sort tenim, els seguidors del kàiser i de Ferrari, de comptar amb el millor pilot de la història i l'equip més emblemàtic que mai hi ha hagut, quina sort poder animar l'amo i senyor de la pista i, sobretot, quina sort tenim en saber que justificar una derrota per incompetència al box és el mateix que dir que hem perdut el partit perquè al nostre porter li han fet més gols. Qui vulgui un esport individual on no comptin les accions dels companys ja pot anar a mirar maratons i que no molesti més. Qui recorda queixes de Schumacher vers l'equip? En Michael ens ha ensenyat l'actitud correcta i fins tot quan s'ha equivocat fent fora de la pista Jaques Villeneuve o aturant el cotxe en mig de Montecarlo per impedir el progrés dels seus rivals ho ha fet revestit d'un aura nietzschiana que l'ha eximit de culpa. Lamentablement, no tothom n'ha après.

Fer cas dels millors (IV)

El desprestigi de les polítiques de discriminació positiva als Estats Units ja ve del primer mandat de Billl Clinton. Ben al contrari, a Espanya cada vegada agafen més empenta. Són una conseqüència més de l'igualitarisme. En una societat oberta, la igualtat de tots com a principi d'oportunitats i davant la llei és un principi fonamental, mentre que la idea de paritat -és a dir, que una quantitat proporcional de cada grup social aconsegueixi un estatus al marge de capacitat o mèrits- genera una discriminació dels individus en nom d'un dret col·lectiu mai no demostrable del tot. Una societat meritocràtica fa possible que qui vulgui i en sigui capaç arribi a ser -per exemple- oftalmòleg. La deformació igualitària pretén que un determinat nombre de persones d'un sexe, raça o religió siguin oftalmòlegs encara que no siguin tan capaços d'arribar a ser-ho com els individus de grups socials que no es consideren mereixedors d'una discriminació positiva.

Valentí Puig, Cent dies del mil·lenni.

El camí

És en l'hora freda que precedeix l'alba, quan un calfred et recorre el cos a través de l'espina dorsal, que has de marxar. Serà quan més negra sigui la nit i més brillant el cel, quan els estels signifiquin molt més que boles de gas cremant a milers de milions de quilòmetres de tu, que sabràs que ha arribat l'hora de partir. Els camins del destí són insondables però ets tu mateix que els ha de descobrir, minut a minut. La travessia de mil milles comença amb un sol pas, i ets tu que l'ha de donar. Moltes coses quedaran enrera i les enyoraràs, serà complicat al començament però quan el sender és llarg i tortuós cal no mirar enrera i ensenyar les dents, notar com la força i les ganes de fer les coses bé van poc a poc arribant i transformant-se en fe. Ara ets tu i el món, el teu moment. En aquesta cruïlla es decidirà si seràs vençut o vencedor, recopila tot el que puguis, que el bagatge sigui tan gran que t'arribis a plantejar la possibilitat de no tornar. En aquesta cruïlla veuràs si seràs un dels que farà girar el planeta o seguiràs arrossegant-te al ritme establert fins el dia de la teva mort. Camina, perquè és la teva última oportunitat, tot el que has volgut, tot el que has estat, oblida-ho ara perquè poc importa ja. Sents una llàgrima que rodola galta avall, esborra-la d'un cop de mà, alça la vista i mira endavant, els primers raigs del dia il·luminen el camí i ja tot és molt més clar. Notes la força i la passió, de fet, penses que ets immortal i que no hi ha qui et pugui anul·lar. Penses: "bé, aquest és el camí i arribaré fins al final". No dubtis, no tremolis per molt fred que sentis, tu sol tens més força que tots els que s'han quedat plegats. Tu ets el valent i ells només uns tristos covards. Força i fins aviat. Serà en l'hora freda que precedeix l'alba que ho sabràs, tancaràs amb força la porta de casa i al pany hi haurà una nota on dirà que el camí fa pujada i me'n vaig a peu.

Fragments del meu dietari personal (I)

Tot just ara, a quarts de quatre de la matinada arribo a casa. La previsió de la nit no deixava entreveure res de bo i finalment ha estat força divertit. Amb els amics del barri hem acabat parlant de criatures abissals i de la nostra ferma creença en l'Atlàntida i el monstre del llac Ness. Ha estat tot sense aquella hilaritat de vegades, ha estat una conversa revestida de certa serietat. També han vingut les noies, la L i la P, i amb elles hem discutit sobre actualitat, immigració, bàsicament. Elles han fet l'habitual i impertorbable defensa dels tòpics en favor de la multiculturalitat i nosaltres hem esgrimit els clàssics arguments de liberal amb sentit comú. Tot plegat interessant tot i que m'he trobat una mica encarcarat en el moment de llençar els arguments definitius.

Aclareixo que aquest és el fragment d'un dietari que recentment he començat a escriure i que, efectivament i com ja haureu vist, no és més que una còpia dels que habitualment fa en Valentí Puig.

Germans de sang

Vam jugar a ser reis a les muntanyes. El món va rodolar turó avall i ja ens havíem convertit en homes i dones. Ara ja fa molt de temps, temps i memòries que s'esvaeixen, tenim els nostres camins i les nostres oportunitats. Érem un al costat de l'altre, lluitant per nosltres, vam dir que fins la mort seríem germans de sang. Ara la duresa d'aquest món poc a poc va desgastant els teus somnis i converteix en un conte d'idiotes totes les promeses que ens havíem fet. El que una vegada semblava negre o blanc es desdobla en infinitud de grisos. Ens vam perdre en feina a fer i deutes a pagar. És un llar camí, i no hi aixopluc si ningú corre al teu costat, germà de sang. A través de les cases dels morts que en el passat caigueren en ses vies, sempre movent-nos endavant, sense mirar mai enrera. Bé, ara mateix no sé com em sento, no sé com em sento aquesta nit, si he caigut sota el volant, si he guanyat o perdut vista. Ni tan sols sé perquè he fet aquesta trucada o si tots aquests problemes encara segueixen sent importants. Però les estrelles brillen com un misteri per descobrir. Continuaré movent-me en la foscor amb tu al cor, germà de sang.

Traducció gairebé literal de Blood Brothers, Bruce Springsteen.